No sabem què hauríem fet

"Per acabar-ho d'adobar, molts segles abans que nosaltres, [Heròdot] descobreix un tret important i alhora pèrfid i trampós de la nostra memòria: la gent recorda només allò que vol recordar i no el que en efecte es va esdevenir. I cadascú pinta els records d'un color diferent i, dins del seu propi gresol, en fa la seva pròpia mixtura." Ryszard Kapuscinski (1)

En una conversa sobre la Guerra Civil ho diu un dels participants en la conversa: "No sabem què hauríem fet, si nosaltres ens hi haguéssim trobat."

És veritat. O si més no en el meu cas, tinc molt clar que no tinc ni idea del que hauria fet si jo m'hi hagués trobat. Enmig de la Guerra Civil. De la mateixa manera que no tinc ni idea del que hauria fet, per exemple, si hagués viscut la meva infantesa i adolescència a l'alemanya nazi: potser enlluernat per la demagògia hitleriana, hauria acabat enrolant-me a les SS i dedicant-me a exterminar comunistes, homosexuals, malalts mentals, gitanos i jueus. Potser hauria fet això, no ho puc saber (ni negar) de cap manera.

No sé o no sabem què hauríem fet, o què seríem capaços de fer "si...". Però aquesta impossibilitat de saber no deslegitima el dret a pensar i parlar sobre els fets del passat i els seus protagonistes.

La Història la conformen la suma de milions d'històries individuals (sense individus només hi hauria "història geològica", no humana), i per tant, parlar d'històries individuals (a més de les històries col.lectives) també té tot el sentit.

Ho repeteixo, jo no sé què hauria fet si hagués viscut a l'Espanya dels anys 30 (o a l'Alemanya nazi). No sé si hauria sigut un col.laboracionista, un fanàtic, un covard, un desertor, una bona persona, un assassí... No ho sé, però sí que sé que llavors no tothom va fer el mateix: van anar passant coses, i "cadascú va fer el que va fer" (com avui, cada dia, en relació a tots els conflictes que ens envolten, del tipus que siguin).

Si sobre qualsevol fet del passat no podem parlar de què llavors "no tothom va fer el mateix", potser val més que ens oblidem del passat... i potser del futur. Perquè una cosa és entendre "per què va passar" (el que sigui), "per què va fer el que va fer" (qui sigui), i una altra cosa és, des d'aquesta comprensió, fer un salt i dir que és impossible qualsevol valoració dels fets.

Això és objectiu: en moments de crisi, ni tothom fa el mateix ni tothom pateix el mateix. I per tant, el relat històric que no diferencia entre víctimes i victimaris, entre destruïts i destructors, és un menyspreu a les víctimes, als destruïts. I una justificació dels victimaris, dels destructors, ja que amb aquesta postura "comprensiva" (i no valorativa), se'ls diu que en definitiva ells no van tenir cap responsabilitat, ja que només van ser (ells també) "víctimes de les difícils circumstàncies en què van viure".

De les diferents històries que m'han arribat d'aquells anys dissortats i violents de la Guerra Civil (de gent d'un bàndol i de l'altre), algunes em semblen admirables, altres reprovables (mesquines, repulsives...), i finalment unes altres em semblen indiferents.

Algunes de les primeres (aquesta és la importància més directa per a mi), de fet són les que m'agradaria tenir com a model si un dia (que tant de bo no arribi mai) em trobés en una situació d'aquestes.

Em sembla normal, legítim, fins i tot necessari, poder dir aquestes coses. Si cal, posant exemples, donant noms. També si els implicats són alguns veïns o familiars nostres.

--
(1) Viatges amb Heròdot. Anagrama, 2006 (p. 241)