27 de jul. 2025
25 de jul. 2025
24 de jul. 2025
19 de jul. 2025
15 de jul. 2025
Una mala temporada
Li feia mal un genoll, res greu.
Però li van recomanar que anés al dentista.
Hi va anar, i la recepcionista li va dir
que el seu era un problema de xapa i pintura,
que havia d'anar a un mecànic.
Al taller li van mirar les bugies
i li van netejar els parabrises.
Però com que seguia sense sentir-se bé,
va buscar a Internet algun consell.
El va trobar: es va prendre un xarop per a la tos,
i per evitar els refluxos gàstrics del xarop,
també un antidepressiu i un ansiolític.
A causa de les idees suïcides que li van venir
("possibles efectes secundaris", deia el prospecte),
al final es va suïcidar.
Causa de la mort, segons el forense:
"Al.lergia al pol.len dels plàtans."
12 de jul. 2025
Cinc apunts
1
Truco al Joaquim. Fa anys que no el veig, viu molt lluny. Abans, de tant en tant venia, però ja fa molt que no. S'ha fet gran. Es cansa, i li fa mandra moure's de casa. Molt de tant en tant parlem per telèfon. Sempre m'explica coses curioses. Aquesta vegada m'explica que l'Ajuntament li ha facilitat una dona que passa un dia a la setmana, un parell d'hores, per fer la neteja del pis. Em diu que cada setmana li neteja una habitació. Se m'acudeix preguntar-li: "Cada setmana una habitació diferent?" I em diu que no, que sempre la mateixa, perquè a les altres, tres més, hi té llibres i papers escampats, i no vol que li desendreci res.
2
Som tres. Al carrer, asseguts a una taula de la terrassa d'un bar. Un fa referència als seus diferents mals, i llavors l'altre, sense dir res, s'aixeca de la cadira, s'abaixa els pantalons i assenyala el bolquer que du posat, la sonda que en surt i la bossa lligada a la cama. El carrer no és un carrer desert, hi passa gent, crida molt l'atenció: un home que s'acosta als vuitanta anys i amb els pantalons abaixats... Li dic que s'apugi els pantalons, que a veure si tindrem embolics, si ve la guàrdia urbana.
3
Un altre dia, a un altre bar, fent un cafè amb una altra persona. Entre un home bastant gran assegut en una cadira de rodes elèctrica. Va clavant trompades contra les taules, la paret, les cadires. Tothom se'l mira, amb sorpresa, amb incredulitat. Algú s'aparta, abans que l'envesteixi. Al final aconsegueix parar-se al costat d'una taula buida. Ell somriu tota l'estona, tant quan clava trompades com quan aconsegueix aturar-se. Diu que està aprenent a fer-la anar, que fa poc que té la cadira. Les noies del bar sembla que no gosen dir-li res, deu ser molt bon client.
4
A la residència del Joan Pintor. Dues cuidadores tenen penjat un home d'una grua, intenten posar-lo en una butaca, els costa, no se les veu molt hàbils. L'home no diu res, sembla ben bé un sac de patates. Em ve aquesta imatge perquè recordo haver vist, quan era jove, pesar sacs amb una romana. Igual: un pes mort, penjat. I inexpressiu com les patates.
5
Em miro al mirall. Hi veig un vell que em mira. Fa dues setmanes que tinc una cama avariada, i avui a més estic bastant enfebrat, inflamat, sense forces, amb mal als ronyons i l'ull dolent irritat, lleganyós (des de fa quaranta anys, aquest ull de tant en tant em recorda que no està bé del tot). Un altre vell a la llista.
10 de jul. 2025
El Francesc: lentitud, pauses, cansament
-Com et sents?
-Cansat... cansat... cansat... (tres vegades, i entre cada "cansat", pronunciant amb lentitud, una pausa considerable).
-I com ho portes?
-Paciència... paciència... paciència...
Després d'aquest inici, el Francesc va afegint:
-Puc moure les mans, els braços, però si els moc, em canso, i llavors haig de reposar.
Fa el gest, els mou una mica, lentament, i a continuació fa una inspiració profunda. Com si a més d'explicar, "escenifiqués".
-Quan m'afaito, la màquina em pesa molt, i passar-me-la per la cara, arran de la pell, m'esgota. Trigo una mitja hora, a afaitar-me. I després m'haig d'estirar, per recuperar-me.
-Què fas durant el dia, hi ha coses que et motiven?
Silenci llarg. I després:
-Mirar un programa de preguntes de la tele, de vegades en veig un tros, tot no, perquè em cansa.
-I hi ha altres coses, que t'atraguin?
Després d'un altre silenci, anomena un altre programa de preguntes de la tele; diu que un el fan al migdia i l'altre al vespre.
-No sé per què estic viu, no hi veig cap sentit, aquesta vida és molt dura. Però això no vol dir que em vulgui morir. No ho sé. No vull viure, no em vull morir. No m'entenc. Estic així. Estic.
S'acosta als vuitanta anys. Viu sol. Sembla que no té família, o si en té no hi té relació. Hi ha una persona que cada dia va al matí a casa seva, l'ajuda a llevar-se, a dutxar-se, li prepara l'esmorzar i, si cal, li fa alguna altra cosa.
Després de mig any en un sociosanitari, fa dos anys que va tornar a casa. Al sociosanitari el van enviar des de l'hospital. Hi havia anat a urgències, més ben dit, li havien portat, un dia que va caure i no tenia forces per moure's. Es veu que la causa era una infecció: se li desmielinitzaven els nervis, la capa que els protegeix. Després, al sociosanitari, al principi estava completament paralitzat, no podia moure absolutament res, només obrir una mica la boca i empassar-se el que li posaven.
Diu que no té dolors, que només sent una infinita debilitat. I una gran impotència, a causa de la seva mobilitat tan reduïda, i de les diferents ajudes que necessita. També té afectada la capacitat de concentració; era un gran lector, i ara si prova de llegir alguna cosa, no hi pot mantenir l'atenció. O no entén el que llegeix. I a sobre s'esgota.
Explica que el seu dia a dia és absolutament lent, amb només algunes poques coses, que ha de fer amb molt d'esforç. I amb la necessitat de descansar després llargues estones. Sense ni tan sols pensar, quan no fa res, perquè diu que per a pensar cal no estar tan esgotat.
I com a "compensació", només esmenta els dos programes de la tele. Tampoc disfruta menjant.
Fa anys vam coincidir en una entitat, com a voluntaris. A mi em costava adaptar-me als seus raonaments, a la seva manera de funcionar. El trobava una persona original, ocurrent, però amb poques aportacions pràctiques.
Ara és un home derrotat, i diu això, que no sap per què està viu. Molt de tant en tant, un o dos cops a l'any, quedem. Amb ell, i amb algun altre company d'aquells anys de voluntariat.
4 de jul. 2025
Tramvies i memòries
(històries de Vallvidrera)
https://senseseny.blogspot.com/2025/07/tramvies-i-memories.html
