-Com et sents?
-Cansat... cansat... cansat... (tres vegades, i entre cada "cansat", pronunciant amb lentitud, una pausa considerable).
-I com ho portes?
-Paciència... paciència... paciència...
Després d'aquest inici, el Francesc va afegint:
-Puc moure les mans, els braços, però si els moc, em canso, i llavors haig de reposar.
Fa el gest, els mou una mica, lentament, i a continuació fa una inspiració profunda. Com si a més d'explicar, "escenifiqués".
-Quan m'afaito, la màquina em pesa molt, i passar-me-la per la cara, arran de la pell, m'esgota. Trigo una mitja hora, a afaitar-me. I després m'haig d'estirar, per recuperar-me.
-Què fas durant el dia, hi ha coses que et motiven?
Silenci llarg. I després:
-Mirar un programa de preguntes de la tele, de vegades en veig un tros, tot no, perquè em cansa.
-I hi ha altres coses, que t'atraguin?
Després d'un altre silenci, anomena un altre programa de preguntes de la tele; diu que un el fan al migdia i l'altre al vespre.
-No sé per què estic viu, no hi veig cap sentit, aquesta vida és molt dura. Però això no vol dir que em vulgui morir. No ho sé. No vull viure, no em vull morir. No m'entenc. Estic així. Estic.
S'acosta als vuitanta anys. Viu sol. Sembla que no té família, o si en té no hi té relació. Hi ha una persona que cada dia va al matí a casa seva, l'ajuda a llevar-se, a dutxar-se, li prepara l'esmorzar i, si cal, li fa alguna altra cosa.
Després de mig any en un sociosanitari, fa dos anys que va tornar a casa. Al sociosanitari el van enviar des de l'hospital. Hi havia anat a urgències, més ben dit, li havien portat, un dia que va caure i no tenia forces per moure's. Es veu que la causa era una infecció: se li desmielinitzaven els nervis, la capa que els protegeix. Després, al sociosanitari, al principi estava completament paralitzat, no podia moure absolutament res, només obrir una mica la boca i empassar-se el que li posaven.
Diu que no té dolors, que només sent una infinita debilitat. I una gran impotència, a causa de la seva mobilitat tan reduïda, i de les diferents ajudes que necessita. També té afectada la capacitat de concentració; era un gran lector, i ara si prova de llegir alguna cosa, no hi pot mantenir l'atenció. O no entén el que llegeix. I a sobre s'esgota.
Explica que el seu dia a dia és absolutament lent, amb només algunes poques coses, que ha de fer amb molt d'esforç. I amb la necessitat de descansar després llargues estones. Sense ni tan sols pensar, quan no fa res, perquè diu que per a pensar cal no estar tan esgotat.
I com a "compensació", només esmenta els dos programes de la tele. Tampoc disfruta menjant.
Fa anys vam coincidir en una entitat, com a voluntaris. A mi em costava adaptar-me als seus raonaments, a la seva manera de funcionar. El trobava una persona original, ocurrent, però amb poques aportacions pràctiques.
Ara és un home derrotat, i diu això, que no sap per què està viu. Molt de tant en tant, un o dos cops a l'any, quedem. Amb ell, i amb algun altre company d'aquells anys de voluntariat.
