Era una persona molt optimista. No tenia cap problema de salut, estava la mar de bé. Un dia al vespre es va sentir estrany, però no en va fer cas. L'endemà al matí es trobava pitjor. Es va preocupar, va anar a l'hospital. Al cap de tres dies havia mort: una septicèmia.
Així de fàcil: un dia hi som, i l'endemà ja no. I el moment pot ser qualsevol, del tot inesperat. Una malaltia fulminant, un accident...
Teníem la mateixa edat i m'havia fet riure molt. Era difícil no riure, quan estaves amb ell, perquè no parava de dir disbarats. Tenia una manera de ser molt seva, molt extravertida, ocurrent; enfilava idees esbojarrades, establia relacions inesperades, sovint esperpèntiques. Era tan intens que, de fet, havies de mesurar el temps compartit amb ell, perquè tanta energia i exageració també t'acabava desbordant. Però en dosis adequades i espaiades, coincidir amb ell era un regal.
Una vegada em va salvar la vida. Era quan jo semblava que m'havia oblidat que era necessari menjar per sobreviure; menjar uns mínims i d'una mínima qualitat.
M'estava uns mesos, sol, a una casa que m'havien deixat. Un dia va passar ell i em va trobar fet una calamitat: enfebrat, afeblit, sense forces, sense esma de res. No em va preguntar què volia fer: em va fer pujar al seu cotxe, i ara dubto de si em va dur directament a casa dels meus pares, o em va deixar a una estació i, llavors, vaig agafar el tren.
Ja ho havia explicat alguna altra vegada, perquè és un dels episodis de la meva vida que m'agrada explicar. Fos de la manera que fos, vaig arribar a casa dels meus pares. Hi vaig arribar no només malalt, sinó capcot, avergonyit, perquè no feia tant que m'havia emancipat, amb la sensació, pensant-me, que no només era del tot autosuficient, sinó gairebé omnipotent.
Els meus pares van ser molt discrets. Em van acollir contents que els hagués demanat ajuda, i disposats a donar-me-la sense fer-me cap retret (el metge que van cridar, que va venir a casa, els va dir que era una malaltia "de misèria, dels primers anys de la postguerra"...).
És clar, episodis com aquest fa que se t'abaixin els fums, vaja, fan que et vagis convertint en una mica més persona.
Ara hi he tornat a pensar, al pensar en aquest amic que ha mort de manera tan sobtada. El trobaré a faltar. Trobaré a faltar les vegades que ens vèiem, la seva exuberància, les seves rialles...
És una pèrdua important, perquè gent vital i que faci riure és molt necessària.
