Abans de l'episodi del mareig i la falta d'equilibri que vaig explicar, vaig arreplegar (o em va arreplegar) una grip. Durant dos dies, em va deixar com si m'hagués passat un camió pel damunt. Després, de mica en mica va anar afluixant, però durant setmanes encara em va anar recordant que, de moment, no es volia acomiadar del tot.
Són "incidències", aquesta i la de la falta d'equilibri que, d'una banda, d'entrada em posen el neguit "de quines intencions tenen", pel que fa a la seva durabilitat i repercussions. Si marxaran o es quedaran. I si es queden, amb quina intensitat. És a dir, fins a quin punt em faran la guitza, en relació amb la vida encara força fàcil i sense limitacions importants a què, fins ara, estic acostumat. I si es queden... com enfrontaré la nova situació, "la nova normalitat". Com l'enfrontaré, sobretot, si és que a causa de la nova situació, de la importància de les eventuals limitacions, tinc ganes o no d'anar seguint... o prefereixo deixar-ho estar.
Això d'una banda. D'una altra banda, en aquests casos, sobretot a partir del moment que començo a recuperar la normalitat, llavors estic content que m'hagi passat. Sí, content. Això ja ho he explicat altres vegades, però ho tornaré a explicar.
Dic que estic content perquè, en primer lloc, per a mi és un bon recordatori de la fragilitat de l'existència. I en segon lloc, llavors m'agrada que m'hagi passat perquè penso que em fa més sensible als malestars i dificultats de la gent que m'envolta. Uns malestars, dolors, limitacions, etc., que si a tu les coses sempre et són fàcils, segurament és difícil que t'hi puguis relacionar de manera adequada: atenta, comprensiva, empàtica.
Per acabar. De vegades, a més, episodis com aquests tenen una altra utilitat. En el cas d'aquesta grip que he esmentat, em va servir d'excusa per estalviar-me una reunió familiar, tot i que, llavors, ja l'havia passat, només em quedava una mica de debilitat. Però vaig aprofitar l'avinentesa, perquè passa que, aquest tipus de reunions, des de molt jove, sempre m'han fet mandra. Mira, una de les meves diferents peculiaritats o rareses. Vethoaquí.
