Si dic que el meu record sobre una conversa de fa temps, relativa a uns fets que jo no vaig presenciar però l'altra persona sí, no tindria sentit que qüestionés el record de l'altra persona sobre aquells fets, però sí que puc discrepar sobre el contingut de la conversa compartida temps enrere. Perquè els seus i els meus records "de la conversa", en principi, no tenen per què ser més fiables els uns que els altres. Són això, records, i com a tals, eventualment inestables. Tant els seus com els meus.
Fa poc em vaig trobar en una situació d'aquest tipus, i l'altra persona, amb uns records diferents, afirmava que no era possible que una vegada m'hagués dit el que jo recordava, perquè els fets sobre els quals ella parlava jo no els havia viscut, no n'havia sigut testimoni i, en canvi, ella sí.
Des del meu punt de vista, òbviament diferent del seu, hi havia dos records discrepants. Sobre una conversa anterior, no sobre els fets motiu de la conversa. Dos records que, en principi, tenien la mateixa possibilitat de ser versemblants, creïbles: ni jo ni l'altra persona podíem demostrar que el nostre record d'aquella conversa fos més vàlid que l'altre.
Per descomptat, tinc assumit (i comprovat) que els meus records, tots, en general, poden haver-se distorsionat, o es poden haver alterat tant que ja no tinguin cap relació amb la realitat. O que poden ser pures invencions (inconscients). Sempre ho he acceptat. Però precisament perquè ho accepto amb tanta naturalitat, pel mateix motiu, també contemplo que les altres persones poden ser, com jo, víctimes de records poc o gens fiables.
Encara més: penso que a altres persones, això, fins i tot els pot passar amb més facilitat (prendre per bons continguts de records distorsionats o inventats). Perquè molta gent no ha fet aquest tipus de reflexions i, al no haver-les fet, és una mica més fàcil que puguin ser víctimes de les males passades de la seva memòria. I la memòria, de fer males passades en sap molt, sobretot si no vigiles.
De tota manera, a aquesta persona li vaig donar la raó. Em va semblar la millor opció. D'una banda, perquè intentar explicar-li el que he explicat crec que hauria servit de poc, o de no res. I d'una altra, la més important en aquest cas, és que, de vegades, segurament és millor reconèixer que t'has equivocat (encara que no ho pensis) que arriscar-te a perdre una amistat.
Al capdavall, és molt senzill. En aquests casos, es tracta de valorar el que més t'interessa: si tenir la raó, o conservar l'amistat.
