Ja li han posat les vacunes de la covid i la grip. Aquest any també. Després, s'ha trobat bastant malament, però al cap d'una setmana ja s'havia refet força. Al final, gairebé ha recuperat "el punt de deteriorament i degradació" d'abans de la vacuna. Gairebé, perquè cada nou problema de salut, quan més o menys el supera, l'acaba deixant un graó més avall d'on estava abans.
Episodis com aquest de la vacuna es podrien titular "Nous despropòsits al manicomi geriàtric". Ara, amb noranta-cinc anys, amb un gran deteriorament físic i mental, seguint "els protocols establerts" al Joan Pintor li han posat aquestes vacunes. Al capdavall, per tal que pugui seguir degradant-se, no fos cas que la grip o la covid se l'enduguessin ja al cementiri i s'acabés prematurament la seva vida desgraciada.
Vida desgraciada: "la d'un cos incrustat en una butaca". Tot el dia així, fent becaines o mirant al sostre. I com que de vegades encara té una mica d'esma i fa algun intent per incorporar-se, els peus mòbils de la butaca els té ben alçats, per tal de mantenir-lo immobilitzat: impossible "que s'escapi" de la butaca, així.
Perquè, és clar, amb tot el debat que hi ha al voltant de les contencions, s'han de buscar formes que les dissimulin, com aquesta. No fa "el mal d'ulls" que fan les corretges. Bé, mal d'ulls no, o potser poc; però "mal de consciència"... qui en tingui, deunidó.
Quan el trec i empenyo la cadira de rodes fins al bar, en mig dels seus desvariejos de vegades potser encara hi toca una mica; de vegades sembla que, enmig de la seva boira mental, encara hi ha petites escletxes de lucidesa, o de presumpta lucidesa. En un d'aquests moments, li pregunto:
-Et queixes molt, però vols seguir vivint?
-És clar.
Per això dic "presumpta", perquè en el seu calamitós estat mental i físic, i amb la seva extrema dependència, sembla que si, durant un instant, tingués un bri de lucidesa, només un bri, el que li hauria de sortir hauria de ser una altra cosa: "Ja n'hi ha prou". Doncs no.
Un dia, quan torno d'anar-lo a veure, li explico a la Lívia la situació. I li dic que "li clavaria un tret", al Joan; a ell i a un grapat més de mòmies dements de la residència (ja sé que és un llenguatge "políticament incorrecte", però s'adequa bastant a la realitat; qui no s'ho cregui, "que ho vagi a veure").
Amb la Lívia, de vegades parlo així. És clar, és una manera de parlar, perquè no es pot anar clavant trets a alguns vells dels geriàtrics. Encara que en tinguis ganes. I, d'altra banda, ni tan sols tinc pistola (de moment).
Uf, quanta hipocresia social, i quanta manca de deseiximent personal, en relació amb el final de la vida, en relació amb aquests estats en què la vida "ja ha deixat de ser vida"... perquè ja és gairebé només "existència", o sense el gairebé.
¿Aprendrem algun dia, com a societat, a ser una mica deseixits, estoics, o budistes, i acceptar la finitud, quan el que ens espera ja són només calamitats i degradació, dolor i sofriment, cada vegada en dosis més grans?
A més, no calen pistoles: en molts casos, només caldria aprofitar alguns moments "per no fer res". És a dir, quan es presenta algun moment favorable, "només deixar de fer". Permetre, amb naturalitat i serenitat, que arribi la mort. Sense fer intervencions per conjurar-la. En el cas del Joan, aquests moments han existit, però llavors "s'ha actuat amb diligència" per impedir que pogués morir (per assegurar que pogués seguir degradant-se encara més).
Ja sé que soc molt reiteratiu, parlant una vegada i una altra d'aquest tema, però és que també són reiteratives, les històries, els casos absurds, com el de la vacunació ara del Joan, amb els anys que té i el seu estat tan lamentable.
