"La memòria és com una xarxa: la trobes plena de peixos quan la treus del rierol, però a través d'ella hi han passat centenars de quilòmetres d'aigua sense deixar-hi cap rastre." Oliver Wendell Holmes (1809-1894)
Una memòria només és bona o dolenta segons el que n'esperes, segons l'ús que en vols fer. Per exemple, si vius en una petita comunitat, la memòria visual que necessitaràs per tal de recordar les cares de la gent amb les quals et relaciones, serà petita, mentre que aquesta mateixa "quantitat" de memòria visual serà insuficient i frustrant, si et dediques a la política i tractes amb moltes persones.
Si penso en mi, considero que sempre he tingut una memòria dolenta, limitada. A causa d'aquesta limitació, de vegades la vida m'ha sigut una mica complicada. En canvi, en segons quins contextos o activitats no m'ha suposat cap problema. Perquè, tal com he dit, la memòria només és bona o dolenta segons l'ús que n'haguem de fer.
Per exemple, quan estudiava, la meva memòria de baixes prestacions no m'ajudava, i va contribuir al meu fracàs escolar (alhora afavorit, cal dir-ho tot, pel meu general desinterès per les matèries, acompanyat d'unes mandres considerables, de vegades absolutes). De manera que, com quan estudiava els estudis eren sobretot memorístics, m'era molt fàcil col.leccionar suspensos.
Una mostra concreta de les meves baixes prestacions memorístiques: sempre m'he encallat en el tipus de proves "escolta aquesta sèrie de deu paraules i, després, repeteix-les". Una altra: la meva inutilitat absoluta per als jocs de taula que requereixen memòria.
Quan vaig deixar enrere els meus fracassos escolars i, en general, la vida urbana, va venir una etapa de bastanta solitud, amb poques activitats i poques interaccions socials. A la meva vida hi passaven tan poques coses que la meva memòria no se'n ressentia: no tenia dificultats per enregistrar correctament tot allò que era important que enregistrés.
D'allò fa molt temps, ara ja m'acosto als setanta anys, i la situació és diferent. D'una banda, mai no m'havia relacionat amb tanta gent com ara (des de fa ja uns quants anys). I a més, cada una d'aquestes coneixences o relacions actuals en general va acompanyada d'un grapat d'històries, de vegades amb un munt de detalls. El resultat és que la meva memòria "treballa forçada"... i és clar, quan voreges el límit de les teves capacitats, o els sobrepasses, són fàcils les errades o confusions.
És a dir, no crec (en principi no crec, assegurar-ho ja no m'atreveixo) que la meva memòria s'hagi deteriorat amb l'edat, si més no de forma significativa, sinó que crec que el que ha passat, sobretot, és que la meva vida s'ha "densificat", i aquesta densificació repercuteix, en alguns casos, sobre la fiabilitat de la meva memòria.
Aquesta situació "biogràficament nova" (o relativament nova, perquè ja fa uns vint anys que és bastant així), m'ha fet adonar de la necessitat d'organitzar-me millor, per tal de minimitzar els eventuals embolics. D'una banda, he assumit que haig d'establir prioritats "d'emmagatzement", i que alhora també haig d'assumir les seves conseqüències, és a dir, que a causa de les prioritzacions hi ha d'haver informació que es perdi, de manera inevitable.
D'una altra banda, he anat millorant la utilització, de manera més regular, de les "memòries externes", siguin papers o dispositius digitals. Exagerant una mica podria dir que, avui, qui sóc també té a veure amb els papers escrits i els textos teclejats que conservo o que vaig ampliant.
Un exemple sobre la densificació actual, comparada amb la situació d'abans, i la seva relació amb la memòria. Sempre m'ha agradat escriure i dibuixar. Pel que fa a l'ús de la memòria, el més rellevant és que quan era jove, quan escrivia, escrivia només "un text". I quan dibuixava, ho feia pensant en "un projecte", només un. I fins que acabava una cosa, en general no en començava una altra. Ara, en canvi, és ben diferent: escric alhora diferents textos, de diferents tipus i amb diferents finalitats, alguns dels quals em requereixen molta atenció. I segons els dies, setmanes o hores, vaig saltant d'un text a l'altre, per diferents motius (bloquejos, cansaments, mandres...).
De vegades tinc uns quants textos desplegats "damunt del meu escriptori mental", i sento que m'interpel.len; sembla com si entre ells "es clavessin cops de colze", com si m'estiguessin "demanant" que els dediqui atenció... De vegades, per tal de reduir el rebombori, alguns els guardo una temporada en "algun calaix" (físic o mental). I com que de calaixos en tinc molts, de vegades passa que m'oblido d'algun calaix, o del que hi ha a dins. Un embolic (o no, potser ja està bé, que amb tants "elements" fent xup-xup, de tant en tant alguns s'extraviïn...).
El resultat, tal com he dit, és que a la meva memòria de baixes prestacions de vegades li costa, gestionar aquest escenari més complex i més ple actual, comparat amb el més tranquil d'algunes èpoques anteriors (de vegades enyoro aquells anys d'abans, d'un únic projecte, o cap, amb molt temps badant...).
En qualsevol cas, pel que fa a la memòria, considero que fins ara no he perdut capacitats "mentals", sinó que sobretot pateixo els efectes d'haver augmentat les meves activitats. O dit d'una altra manera: considero que si tornés a aquell escenari de "poques relacions i un únic projecte de treball", la meva precària memòria "de sempre" probablement seria del tot suficient, com abans (un aclariment: quan parlo d'escriure i dic "projectes de treball" hauria de dir "d'entreteniment", perquè el meu treball llavors era físic, cent per cent, però aquesta és una altra història).
Bé, dic tot això, i també podria ser que estigués equivocat, i que la meva memòria realment s'hagi deteriorat, que es vagi deteriorant, sense que jo me n'adoni... De fet, no ho puc descartar. De la mateixa manera que tampoc no puc descartar que, qualsevol dia, aquesta situació actual que jo considero "de privilegi mental", atesa la meva edat, de cop (o lentament), s'ensorri i tot sigui un desastre.
Sé perfectament que aquesta possibilitat de catàstrofe és del tot versemblant i, com més gran em faci, més probable. Perquè sóc del tot conscient que el cervell, com qualsevol altra part del cos, amb el pas del temps i l'acumulació d'anys tendeix "a una natural desorganització", a la desconnexió i descomposició progressiva (en cada cas amb una velocitat diferent). I l'únic que ens pot estalviar aquest eventual infern final és, abans del desastre total, una mort oportuna.
