21 de maig 2022

Mig quilo

Quan va néixer la Maria, tothom estava convençut que s'havia de morir. Només pesava mig quilo, i a sobre això passava el 1922. De manera que, com que s'havia de morir, el més important era batejar-la, i que així si més no la seva ànima pogués anar al Cel, i no es quedés eternament en aquell lloc estrany a on anaven a parar les ànimes no batejades, els Llimbs.

Pel que fa al bateig, el problema era que ningú no volia fer de padrí d'ella, perquè fer-ne d'una criatura que ja se sabia que s'havia de morir portaria mala sort. Al final, davant de les dificultats, els pares van decidir buscar-li un padrí i una padrina mercenaris, cosa més fàcil de trobar, perquè al veïnat hi havia gent amb vides molt precàries i que, a canvi d'uns diners, estava disposada a moltes coses. I fer de padrí una estona no era tan difícil.

He dit que tothom pensava que aquella nena de mig quilo s'havia de morir. Però tothom no ho pensava, la seva mare no: va agafar una capsa de sabates, la va folrar amb cotofluix i hi va posar a dins la Maria, junt amb unes ampolletes plenes d'aigua calenta al voltant, per tal d'elevar la temperatura d'aquella incubadora improvisada (la Maria havia nascut a l'hivern, i llavors els hiverns eren molt més freds que ara). Amb la Maria a la seva incubadora, la mare llavors es va dedicar a munyir-se els pits, per treure'n la llet i, després, amb la llet a una tassa, amb un goter, gota a gota, l'anava posant a la boca de la Maria. 

I la mare se'n va sortir: la prova és que la Maria fa uns mesos va fer cent anys. I els ha fet en molt bones condicions: amb les seves facultats mentals de sempre intactes. La Maria conserva una memòria i una facilitat de conversa prodigioses. I com que té el cap molt ben endreçat, a sobre tot el que diu és interessant. També conserva una considerable autonomia física: viu sola, en un piset molt petit, tan petit que per dormir ha d'obrir el sofà (al vespre estirar-lo i al matí recollir-lo). Quan surt al carrer, últimament ho fa acompanyada, per si de cas. Però hi surt caminant, de vegades amb un bastó, i de vegades no, segons els dies.

Entre aquell mig quilo de 1922 i els cent anys d'ara, la Maria ha viscut moltes coses. Ha tingut una vida curiosa, insòlita, plena d'aventures i alhora gens fàcil, però la història de la seva vida ja és una altra història.

De vegades m'havien parlat de la Maria, i fa un any i mig la vaig conèixer. Em va impressionar molt, sobretot per la seva gran vitalitat. Des d'aleshores, de vegades parlem per telèfon i, de manera més espaiada, ens veiem.

Hi ha gent que va al cine, o al teatre, o de viatge. Jo no: a mi m'agraden aquestes coses, conèixer persones com la Maria (encara que les seves vides no siguin tan insòlites), i que m'expliquin les seves històries.

7 de maig 2022

Memòria bona o dolenta

"La memòria és com una xarxa: la trobes plena de peixos quan la treus del rierol, però a través d'ella hi han passat centenars de quilòmetres d'aigua sense deixar-hi cap rastre." Oliver Wendell Holmes (1809-1894)

Una memòria només és bona o dolenta segons el que n'esperes, segons l'ús que en vols fer. Per exemple, si vius en una petita comunitat, la memòria visual que necessitaràs per tal de recordar les cares de la gent amb les quals et relaciones, serà petita, mentre que aquesta mateixa "quantitat" de memòria visual serà insuficient i frustrant, si et dediques a la política i tractes amb moltes persones.

Si penso en mi, considero que sempre he tingut una memòria dolenta, limitada. A causa d'aquesta limitació, de vegades la vida m'ha sigut una mica complicada. En canvi, en segons quins contextos o activitats no m'ha suposat cap problema. Perquè, tal com he dit, la memòria només és bona o dolenta segons l'ús que n'haguem de fer.

Per exemple, quan estudiava, la meva memòria de baixes prestacions no m'ajudava, i va contribuir al meu fracàs escolar (alhora afavorit, cal dir-ho tot, pel meu general desinterès per les matèries, acompanyat d'unes mandres considerables, de vegades absolutes). De manera que, com quan estudiava els estudis eren sobretot memorístics, m'era molt fàcil col.leccionar suspensos. 

Una mostra concreta de les meves baixes prestacions memorístiques: sempre m'he encallat en el tipus de proves "escolta aquesta sèrie de deu paraules i, després, repeteix-les". Una altra: la meva inutilitat absoluta per als jocs de taula que requereixen memòria. 

Quan vaig deixar enrere els meus fracassos escolars i, en general, la vida urbana, va venir una etapa de bastanta solitud, amb poques activitats i poques interaccions socials. A la meva vida hi passaven tan poques coses que la meva memòria no se'n ressentia: no tenia dificultats per enregistrar correctament tot allò que era important que enregistrés.

D'allò fa molt temps, ara ja m'acosto als setanta anys, i la situació és diferent. D'una banda, mai no m'havia relacionat amb tanta gent com ara (des de fa ja uns quants anys). I a més, cada una d'aquestes coneixences o relacions actuals en general va acompanyada d'un grapat d'històries, de vegades amb un munt de detalls. El resultat és que la meva memòria "treballa forçada"... i és clar, quan voreges el límit de les teves capacitats, o els sobrepasses, són fàcils les errades o confusions.

És a dir, no crec (en principi no crec, assegurar-ho ja no m'atreveixo) que la meva memòria s'hagi deteriorat amb l'edat, si més no de forma significativa, sinó que crec que el que ha passat, sobretot, és que la meva vida s'ha "densificat", i aquesta densificació repercuteix, en alguns casos, sobre la fiabilitat de la meva memòria.  

Aquesta situació "biogràficament nova" (o relativament nova, perquè ja fa uns vint anys que és bastant així), m'ha fet adonar de la necessitat d'organitzar-me millor, per tal de  minimitzar els eventuals embolics. D'una banda, he assumit que haig d'establir prioritats "d'emmagatzement", i que alhora també haig d'assumir les seves conseqüències, és a dir, que a causa de les prioritzacions hi ha d'haver informació que es perdi, de manera inevitable.

D'una altra banda, he anat millorant la utilització, de manera més regular, de les "memòries externes", siguin papers o dispositius digitals. Exagerant una mica podria dir que, avui, qui sóc també té a veure amb els papers escrits i els textos teclejats que conservo o que vaig ampliant. 

Un exemple sobre la densificació actual, comparada amb la situació d'abans, i la seva relació amb la memòria. Sempre m'ha agradat escriure i dibuixar. Pel que fa a l'ús de la memòria, el més rellevant és que quan era jove, quan escrivia, escrivia només "un text". I quan dibuixava, ho feia pensant en "un projecte", només un. I fins que acabava una cosa, en general no en començava una altra. Ara, en canvi, és ben diferent: escric alhora diferents textos, de diferents tipus i amb diferents finalitats, alguns dels quals em requereixen molta atenció. I segons els dies, setmanes o hores, vaig saltant d'un text a l'altre, per diferents motius (bloquejos, cansaments, mandres...).

De vegades tinc uns quants textos desplegats "damunt del meu escriptori mental", i sento que m'interpel.len; sembla com si entre ells "es clavessin cops de colze", com si m'estiguessin "demanant" que els dediqui atenció... De vegades, per tal de reduir el rebombori, alguns els guardo una temporada en "algun calaix" (físic o mental). I com que de calaixos en tinc molts, de vegades passa que m'oblido d'algun calaix, o del que hi ha a dins. Un embolic (o no, potser ja està bé, que amb tants "elements" fent xup-xup, de tant en tant alguns s'extraviïn...).

El resultat, tal com he dit, és que a la meva memòria de baixes prestacions de vegades li costa, gestionar aquest escenari més complex i més ple actual, comparat amb el més tranquil d'algunes èpoques anteriors (de vegades enyoro aquells anys d'abans, d'un únic projecte, o cap, amb molt temps badant...).

En qualsevol cas, pel que fa a la memòria, considero que fins ara no he perdut capacitats "mentals", sinó que sobretot pateixo els efectes d'haver augmentat les meves activitats. O dit d'una altra manera: considero que si tornés a aquell escenari de "poques relacions i un únic projecte de treball", la meva precària memòria "de sempre" probablement seria del tot suficient, com abans (un aclariment: quan parlo d'escriure i dic "projectes de treball" hauria de dir "d'entreteniment", perquè el meu treball llavors era físic, cent per cent, però aquesta és una altra història).

Bé, dic tot això, i també podria ser que estigués equivocat, i que la meva memòria realment s'hagi deteriorat, que es vagi deteriorant, sense que jo me n'adoni... De fet, no ho puc descartar. De la mateixa manera que tampoc no puc descartar que, qualsevol dia, aquesta situació actual que jo considero "de privilegi mental", atesa la meva edat, de cop (o lentament), s'ensorri i tot sigui un desastre. 

Sé perfectament que aquesta possibilitat de catàstrofe és del tot versemblant i, com més gran em faci, més probable. Perquè sóc del tot conscient que el cervell, com qualsevol altra part del cos, amb el pas del temps i l'acumulació d'anys tendeix "a una natural desorganització", a la desconnexió i descomposició progressiva (en cada cas amb una velocitat diferent). I l'únic que ens pot estalviar aquest eventual infern final és, abans del desastre total, una mort oportuna.

1 de maig 2022

Quan l'ordre públic l'altera la policia

Al migdia. Tres nois asseguts a un banc. Parlen, passen l'estona, tranquil.lament. Arriben cinc policies municipals. Han arribat en moto i no es treuen el casc, de manera que a causa de la mascareta, només se'ls veu la franja dels ulls.

Jo estic assegut en un altre banc, a uns deu o quinze metres d'ells. No entenc bé què diuen els policies, només pesco algunes paraules o frases. Entenc que  diuen als nois que allò és un parc infantil, que no hi poden estar. Però no hi ha cap indicació que digui això, només una que avisa que els gronxadors només els poden fer servir els nens. De no seure als bancs la gent gran, ni una paraula. De fet, als bancs sovint hi ha gent de totes les edats, i jo també m'hi he assegut moltes vegades. I fins i tot hi he dinat. I mentre estava assegut o dinava, de vegades he vist passar policies municipals, i mossos d'esquadra, i no m'han dit mai res (aquesta vegada, casualment, estic a un banc de fora d'aquest espai, dic que casualment perquè si quan he arribat el banc dels nois hagués estat buit, m'hi hauria assegut jo).

Veig que els policies demanen la documentació als nois, i ells, amb tota normalitat, els la donen. Passa l'estona, els policies miren i remiren la documentació. Però es veu que tot ho tenen en regla, i això potser incomoda als policies, no ho sé. El cas és que fan aixecar els nois, i els diuen que es treguin les jaquetes, i que buidin les butxaques. Ells ho fan. I els policies els ho remiren tot. Però encara no en tenen prou: llavors, d'un en un, els van grapejant tot el cos, lentament, també tocant-los els collons. Els nois, mentrestant, aguanten la humiliació.

Després d'una bona estona, els tornen els papers. Els diuen que no poden seure en aquells bancs, i els nois marxen. I els policies també marxen, amb les seves motos.

Me n'oblidava, per si algú encara no ho havia endevinat: els tres nois eren magribins.

L'altra part. Mentrestant, jo no m'he mogut del meu banc. I estic avergonyit de la meva passivitat: m'ha fet por acostar-me als policies i dir-los que tot allò em semblava desproporcionat i abusiu. He tingut por d'uns policies que en teoria circulen pel carrer per tal de garantir que la gent no tingui por. Sé que no tots els policies són així, per sort... però d'aquests altres també n'hi ha. Quina merda, que hi hagi policies així, i jo quina merda, que sóc un covard i tinc por.

Lloc: el parc que hi ha al costat de l'estació d'autobusos de Girona. Dimecres, 2 de febrer, al voltant de les 15h.

(Fa un parell de mesos volia fer públic això, enviar-ho als diaris, o fer-ho córrer per les xarxes socials, però com que no tinc cap dels dos hàbits, al final ho vaig enviar només a Sos Racisme. Em van dir que no es podia fer cap denúncia, perquè no tenia les referències de les persones afectades, però que la informació sí que podia servir com a documentació per als seus informes generals) 

22 d’abr. 2022

Quan val una vida?

"Los deportes médicos espectaculares arrojan conjuros poderosos. Por casualidad me hallaba en Río de Janeiro y en Lima cuando el doctor Christian Barnard pasaba por esas ciudades. En ambas pudo llenar, dos veces en un día, el principal estadio de fútbol con multitudes que [le] aclamaban histericamente (...) Los tratamientos médicos milagrosos de ésta índole impresionan a todo el mundo. Su efecto alienante llega a personas que no tienen acceso a una clínica de barrio, y mucho menos a un hospital (...)" 

Ho deia Ivan Ilich, el 1974, a Némesis Médica (Christian Barnard va ser el primer metge que va fer un trasplantament de cor, el 1967). (1)

Fa uns dies vaig tornar a explicar que jo no volia seguir vivint si, per aconseguir-ho, s'havia d'invertir en la conservació de la meva vida massa recursos, sanitaris, socials, energètics o de qualsevol altre tipus. Deia que, amb l'edat que tinc, ja he viscut molt i que, per tant, si haig de marxar, no passa res: ja estic a punt per anar-me'n a l'altre barri. (2)

Encara que en aquests casos normalment jo només parli "de mi" (i a sobre des de la perspectiva de la meva edat, amb una vida que considero ja bastant amortitzada), hi ha persones que se senten incomodes, quan parlo d'aquest tema. Suposo que, perquè d'alguna manera, potser se senten al.ludides. I per descomptat, encara se senten més incòmodes si, quan parlo de mi, se m'acudeix establir relacions explícites amb el que anomeno "medecina espectacle" i de cost astronòmic, un tipus de prestacions de les quals aquestes persones potser se'n beneficien (de vegades, de propina, d'una eficàcia molt discutible).

Però aquesta incomoditat pot ser encara molt més gran. Es pot agreujar, i fins i tot convertir en irritació si, en lloc de parlar de mi o de persones grans en general, parlo de criatures: 

"Lara nació en octubre del 2019 pero lo ha vuelto a hacer casi tres veces más. Con 20 días le detectaron una cardiopatía grave por la que tuvo que viajar desde su Mallorca natal hasta Barcelona en avión medicalizado. Con año y medio y tras dos paradas cardiacas, emprendió el mismo viaje (...) Dos enfermeras expertas , dos intensivistas pediátricos -entre los que estaba el doctor Izquierdo- y un cirujano pediátrico se trasladaron de urgencia a Mallorca a las cuatro de la madrugada. Por suerte le salvaron nuevamente la vida. La niña debía ir a Barcelona (...) Viajó en un Hércules, un avión militar medicalizado. Ya en el Vall d'Hebron, estuvo dos semanas en ECMO y luego la conectaron a otra llamada Berlin Heart (...) Es una especie de corazón artificial que permite mantener a la paciente despierta hasta la llegada del trasplante, que era necesario en el caso de Lara." Lorena Ferro (3)

Davant d'aquest tipus de notícies i situacions, sembla que desapareix qualsevol possibilitat de conversa racional: les emocions, de forma descontrolada i de vegades agressiva, ocupen tot l'escenari. Per molt que t'hi esforcis, és difícil evitar que la racionalitat no se'n vagi pel desaigüe. 

Però té tot el sentit, insistir. Se n'ha de parlar. Per exemple: quan val un nen "dels nostres", comparat, posem per cas, amb un de l'Àfrica subsahariana? A les oficines de "canvi de moneda i de vides", a quan està el canvi?

I si es vol, sense anar tan lluny: mentre volen els avions Hèrcules medicalitzats i equipats amb equips sencers de professionals... què passa amb els nens d'aquí que, a causa de l'infrafinançament de l'atenció primària, són mal atesos? Han de tenir "problemes gravíssims", per tal que llavors sí que siguin atesos amb diligència, i s'inverteixin en ells les tecnologies més noves, sofisticades i caríssimes? Quina és la relació entre "els avions Hèrcules" i el grau d'eficiència "general" del nostre sistema de salut? Etc.

Marciano Sánchez Bayle, portaveu de la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública, ho diu així:

"El principal problema de la asistencia primaria es que persiste una infrafinanciación gravísima. Es la hermana, no pobre, sino paupérrima, del sistema sanitario." (4)

Bé, i potser millor que ja ho deixi, abans no incomodi encara més "les persones altament sensibles" en relació amb aquest tema... Perquè avui, els sentiments, o millor dit, "els sentimentalismes", sembla que ens han acabat convertint en analfabets racionals, en fràgils penells a mercè de les emocions que van bufant...

--
(1) Ed. Irrecuperables, 2021 (p. 115)
(2) https://miravolant.blogspot.com/2022/04/8000-euros-mensuals.html
(3) La Vanguardia, 9/4/2022. Per tal de ser més informativa i educativa, estaria bé que la notícia també inclogués el cost sencer de tota aquesta logística, i fins i tot el cost final, total, de conservar la vida d'aquesta nena (de fet, en segons quins hospitals públics quan et donen l'alta ho indiquen, el cost d'haver-te atès, és a dir, el que hauries d'haver pagat si el que t'han fet no estigués inclòs en les prestacions de la Seguretat Social). ¿És "lleig", parlar d'aquestes coses, "quan hi ha en joc la vida d'una criatura"? Tot això, és clar, no seria el primer que jo els diria als pares d'aquesta nena... però no això treu que no se'n pugui parlar.
(4) Citat per Antoni López Tovar a 'La atención primaria sigue como hermana pobre de la sanidad pública', La Vanguardia, 13/04/2022

31 de març 2022

Somnis i records

Diuen que quan dormim tothom somia, i que la diferència, a banda del contingut dels somnis, és que després hi ha gent que recorda els somnis, i gent que no.

Si això és així, podria passar que un dia (una nit), algú somiï que, per exemple, fa uns mesos va tenir una conversa amb un parent o conegut seu. Després, quan es desperta, no recorda el somni. Però el seu inconscient no l'oblida i, un dia, pel motiu que sigui, potser aquella conversa somiada es fa conscient. Però no com a part d'un somni passat, sinó com una suposada conversa real de fa temps amb aquella persona.

Potser, després, un altre dia, "el somniador" es troba amb l'interlocutor del seu somni, i li diu: "Recordes el que vam parlar aquell dia?" I llavors l'altre potser li contesta que no recorda la conversa, o potser li diu que aquella conversa no va existir mai.

Si el contingut del somni és important i "avantatjós" de cara als interessos del somniador, potser serà difícil que abandoni la certesa que aquella conversa va existir. Perquè a més, ell "recorda perfectament aquella conversa". "Amb tota mena de detalls", "com si hagués passat ahir!"

Això que he explicat és una possibilitat molt inversemblant? O pot ser que sí, que de vegades passin coses així? Pot ser que el món dels records de vegades "també" estigui contaminat per aquests falsos records originats durant els somnis?

I si com a hipòtesi això és possible, haig d'acceptar, per tant, que part dels meus records potser tenen aquest origen? És a dir, que part dels meus records són invencions meves, ja que no he sabut evitar la conversió d'una fantasia en un fet presumptament real.

Jo gairebé no recordo mai el que he somiat. Dic "el que he somiat" perquè accepto, pel fet que ho diuen els entesos, que encara que no ho recordi, mentre dormo el meu cap ha estat somiant.

D'altra banda, el contingut dels meus somnis recordats són ben poc fantasiosos, gairebé sempre són escenes quotidianes, gens especials, coses que encaixarien perfectament en un dia meu normal. Tinc poca imaginació onírica: no tinc (o no recordo) somnis terrorífics, ni surrealistes, ni de bacanals, ni d'altres situacions insòlites o excepcionals. No res de tot això, al contrari: tot ben prosaic.

Suposo que aquest tipus de somnis (recordats o no), a causa precisament de la seva normalitat poden afavorir més que, en un moment determinat, siguin considerats per la meva ment, alguna vegada, "com a fets reals", esdevinguts de debò. A diferència dels somnis inversemblants, extrems, etc. d'altres persones. Que a causa de la seva mateixa naturalesa, ja és més difícil, o impossible, que s'incrustin en la part del cervell dels records reals, dels fets veritablement viscuts (llevat, és clar, que hi hagi alguna patologia mental que afavoreixi aquest tipus de confusions, però aquesta ja és una altra història).

Sobre aquest tema, m'agrada recordar el que em va passar quan tenia divuit o dinou anys. La nit entre un divendres i un dissabte vaig somiar que feia el que normalment feia el dissabte, i quan em vaig llevar, estava convençut que ja era diumenge. I me'n vaig anar al lloc on havia quedat amb un parell d'amics.

Naturalment, no va aparèixer ningú i, al cap d'una hora, cansat d'esperar, vaig tornar cap a casa. En algun moment em vaig adonar del que havia passat, que jo "havia somiat el dissabte", un dissabte que, naturalment, encara havia de passar. 

En aquell cas, descobrir la trampa, la confusió, la transformació inconscient del somni en record va ser fàcil de veure... però, sempre és així de fàcil? Sempre és fàcil, sobretot quan els records ficticis emergeixen després d'anys d'haver sigut somiats?