Siri Hustvedt, Temple Grandin, Richard Mason

[traspassat]

Propera parada

"Propera parada, Barcelona Passeig de Gràcia". I el tren va rabent, travessant les vinyes del Penedès, en direcció cap a Lleida.

A dins del vagó hi fa un fred que pela, de ple hivern. No sé si és la megafonia que ha desllorigat el control de la refrigeració o a l'inrevés, però sembla que hi ha alguna mena de sinergia, altrament la cosa no s'explica. Estem a mitjans d'agost, ahir va ser, diuen, un dels dies més calorosos de l'any, i les previsions per a avui són que les temperatures encara s'enfilin més. Però al tren tothom qui ha pogut s'ha abrigat, sobretot la gent ja d'una certa edat, com jo, que no ens podem permetre segons quines imprudències. Avui, però, val a dir que d'altra banda també he estat de sort: de bon matí, anant cap a l'estació, al costat d'un contenidor, m'hi he trobat un gec abandonat, i l'he arreplegat pensant que a l'hivern em seria d'utilitat. El que no em podia imaginar és que l'hivern arribés tan aviat, de manera tan sobtada.

"Propera parada, Sant Vicenç de Calders". I ja fa estona que hem deixat enrere l'estació...

Despentinat

Al matí, aviat. Un noi d'uns vint o vint-i-cinc anys surt d'un portal. A més de mig adormit, té un aire amb pinzellades alhora d'indigent, de rastafari i de fill de casa bona. S'atura davant d'un aparador i el fa servir de mirall. Es mira amb atenció el seu cap despentinat. Fa algun retoc aquí i allà, amb cura, corregint algun rinxol que segons sembla no està esbullat com cal. Sense presses, revisa el resultat. Sembla que li costa que li acabi de fer el pes del tot: despentinar-se de manera adequada és una feina difícil, complexa, de bon mati, encara amb el badall a la boca.

De possibles despentinats n'hi ha molts, i aconseguir o mantenir el que has triat dóna feina. En molts casos, més que mantenir un pentinat impecable (no dic de pinta, perquè ara també serveixen per a despentinar; amb el pas del temps sempre hi ha estris antics que s'adeqüen a noves funcions). Vet-ho aquí, el món dels gustos és infinit i subjectiu, ple de capricis i rareses...

Passa sovint, a voltes ens atrau de manera poderosa convertir el senzill en complicat, el fàcil en quelcom del tot impossible, trobar la marrada més llarga i de mala petja quan anem per la drecera més curta i planera. Per a algunes persones, aquesta mena de tendències són impulsos irresistibles. Per això és tan fascinat fer el badoc. I encara més, si ens hi veiem amb cor, parar-nos i observar-nos nosaltres mateixos, mirant de fer evidents totes les rareses que ens caracteritzen, que els altres segur que ens veuen i nosaltres, tan contents i sabuts, ens ignorem.

Potser res no té sentit

Potser res no té sentit.
Però malgrat l'eventual absurditat
de tot plegat
no tot és indiferent.
Per exemple,
podem intentar viure
una mica contents
(o, si més no, fer-ne l'intent).

De vegades viure...

De vegades viure
és tan intens,
absorbent,
fins i tot angoixant,
que no et queda temps
ni delit
per a dedicar-te
a escriure.

Santjoanistes

Quan era petit la parròquia que ens tocava era la de Santa Agnès (1), però em sembla recordar que a la meva mare el rector (crec que mossèn Armengol), no li acabava de fer el pes, i preferia anar a missa a la Pau Vella. La meva mare era de missa diària, i el meu pare, de diumenges i festius. Vivíem al carrer de Muntaner, a l'alçada de la plaça d'Adrià, i tant Santa Agnès com la Pau Vella quedaven molt a la vora.

De més gran vaig saber que Santa Agnès i la Pau Vella, durant la Guerra Civil, van ser convertides, respectivament, en les txeques de Sant Elies i Vallmajor. Poc abans de morir la meva mare també vaig saber que a la de Sant Elies, a més, hi havíem tingut una parenta tancada, la mare de la Benita, que per sort en va sortir viva (de fet, a qui buscaven era el seu marit, però com que no el trobaven, la van tancar a ella).

Ara, quan passo per Barcelona, m'aixoplugo (m'aixopluguen), a un pis del carrer de les Santjoanistes. Encuriosit, busco els orígens del nom, i m'assabento que les Santjoanistes són (o eren) una congregació de religioses, i que al número 77 del carrer de Saragossa, cantonada amb Santjoanistes, hi havien tingut un convent (a l'espai que ocupava el convent i els patis després hi van fer pisos que hi ha ara). Busco més i m'assabento que, durant la Guerra Civil, també va ser una txeca, controlada pel SIM (el Servei d'Intel.ligència Militar). 

Des de Santa Agnès fins a la cantonada del carrer Saragossa amb Santjoanistes hi ha quatre passes, ni cinc minuts, i de Santa Agnès a la Pau Vella, igual; en molt poc espai llavors hi va haver una gran concentració de txeques (també al barri, n'hi havia hagut una altra al carrer de les Carolines, i una altra a Muntaner cantonada Madrazo...).

Quan passo pel carrer de les Santjoanistes cantonada amb Saragossa, o pel davant de la parròquia de Santa Agnès o la Pau Vella, sempre recordo les històries de les txeques.

Com que sóc una persona més aviat anticlerical (contrària a la ingerència del clergat en la cosa pública), m'agrada, em sembla necessari, recordar aquests episodis, quan per anticlerical s'entenia sovint, de forma exclusiva, l'odi envers el clergat i la voluntat del seu extermini. Encara més: considero que les persones anticlericals hauríem de ser les més actives recordant els horrors que s'han comès, al llarg de la història, en nom d'aquest anticlericalisme agressiu i violent.

--

(1) Llavors el nom de la parròquia era "Santa Inés", i la plaça del costat de casa "Adriano", però aquesta ja és una altra història... 

[el novembre de 2023 corregeixo alguns errors que hi havia a aquest text escrit dotze anys abans, i aprofito i també trec alguns adjectius que em semblaven innecessaris]

Un dia s'apagarà el sol

Un dia s'apagarà el sol.
Abans haurà desaparegut la terra.
Molt abans la humanitat.
D'aquí no res, nosaltres:
tu, jo, ells.
Tots.
També el teu àlbum de fotos,
les semprevives de la meva eixida
i això que escric.
Tot desapareixerà,
no quedarà res.
Mentrestant, però,
volen les orenetes,
les formigues recullen les molles de pà i,
al passeig,
la flor de la magnòlia
escampa la seva olor.

El Domingo - 3

Tots ens inventem la nostra vida, tot i que de vegades el nostre invent no sigui gaire original. Sovint passa que ens la inventem de forma més aviat rutinària, adaptant-nos als patrons que sembla que, d'acord amb el lloc on vivim, la nostra família, etc., sembla que ens corresponen.

El Domingo, en canvi, ha demostrat ser força creatiu. A la seva família no hi havia precedents de captaires ni rodamons, i al poble més aviat tampoc (en temps recents, perquè més enllà, aquests personatges, empesos per la misèria, abundaven per tots els pobles i comarques). Al poble, el referent més proper del Domingo seria potser l'Anton Borratxo, del que si de cas ja en parlaré una altra estona (un rodamón més bo que el pa de pessic, incapaç de fer mal, no ja a una mosca, sinó fins i tot a un empipador mosquit).

Segueixo amb el Domingo, amb un detall de la seva originalitat. Un dia que me'l trobo a Tarragona li pregunto com s'ho fa, per dutxar-se, quan tomba d'aquí cap allà. I la seva resposta és esplèndida: m'explica que si es vol dutxar "se'n va a Mora d'Ebre", perquè allí hi ha una gent que li dóna totes les facilitats.

Em consta que quan exerceix de rodamón té, i fa servir, d'altres alternatives de dutxa, més avinents, però em fascina la resposta. Perquè totes les mentides del Domingo tenen un fons de sinceritat i no dubto gens ni mica que algun cop se n'ha anat realment a Mora d'Ebre a dutxar-se.

Bé, una altra de les característiques del Domingo és que canvia amb força facilitat de programa, i pot molt ben ser que un dia enfili cap a Mora d'Ebre amb la intenció d'anar-se a dutxar, i que al final, ves a saber per quins motius o casualitats, canviï la ruta i acabi a Madrid, Sevilla, Saragossa o Viella.

Com falciots adelerats

Com falciots adelerats,
passen pel cap els pensaments,
rabents, sense descans,
trepitjant-se els uns als altres.
Sense deixar cap rastre.

Mal

Mal. Molt mal. Moltíssim.
Encara més. Tot, absolut.
Un mal violent, terrible, devastador.
De propina, inesperat i traïdor.
Brutal, invalidant, inclement, destructor, desfermat.
M'ho expliquen i se m'esgarrifa l'ànima.
I alhora sé que,
com que mai n'he patit d'aquesta intensitat,
no em puc imaginar, ni de lluny,
el que sent qui el sent.