De vegades una poesia
no és res més
que una cantarella carrinclona
com aquestes que faig jo.
I què?
Jo m'ho passo bé!
11 de maig 2016
9 de maig 2016
7 de maig 2016
Mentim
Mentim amb les paraules,
però hi ha qui també sap mentir sense dir res,
només somrient, mirant.
Aquests són els millors mentiders.
però hi ha qui també sap mentir sense dir res,
només somrient, mirant.
Aquests són els millors mentiders.
6 de maig 2016
Diem
Diem amb els ulls.
Diem amb un somriure
o amb el nas arrufat.
Diem amb les mans,
amb el gest,
amb la respiració.
Amb l'actitud.
Diem estant atents, presents,
o badant, absents.
Sempre diem.
De vegades,
també diem parlant.
Diem amb un somriure
o amb el nas arrufat.
Diem amb les mans,
amb el gest,
amb la respiració.
Amb l'actitud.
Diem estant atents, presents,
o badant, absents.
Sempre diem.
De vegades,
també diem parlant.
5 de maig 2016
L'etern descans
Els morts no descansen ni es cansen.
Només es descomponen
si no els incinerem o embalsamem.
És mentre vivim,
que ens cansem o descansem.
Després de segons quines morts
els vius descansem:
després d'haver vist el patiment, l'esgotament,
d'aquell que ja no volia viure però seguia vivint.
D'aquell a qui ni tant sols li deixàvem dir
que no volia seguir vivint.
El record de la vida, la bona vida, l'alegria...
I després el present de la vida minvant,
el cansament creixent:
dolor, dependència, humiliació, tristesa.
Amb pas lent o lleuger
anem enterrant amics i parents.
Fins que ens enterrin a nosaltres.
Només es descomponen
si no els incinerem o embalsamem.
És mentre vivim,
que ens cansem o descansem.
Després de segons quines morts
els vius descansem:
després d'haver vist el patiment, l'esgotament,
d'aquell que ja no volia viure però seguia vivint.
D'aquell a qui ni tant sols li deixàvem dir
que no volia seguir vivint.
El record de la vida, la bona vida, l'alegria...
I després el present de la vida minvant,
el cansament creixent:
dolor, dependència, humiliació, tristesa.
Amb pas lent o lleuger
anem enterrant amics i parents.
Fins que ens enterrin a nosaltres.
28 d’abr. 2016
19 d’abr. 2016
No saltis!
Pa, cacauets, poma i aigua. Dino assegut a un banc, al costat de l'entrada de l'església del monestir de Sant Cugat. Fa sol i mig banc queda protegit per l'ombra d'un arbre. Al davant, l'esplèndida rosassa de la façana de l'església. Al fons, els turons descendents de Collserola de la banda de Cerdanyola. El cel d'un blau molt viu. Un bon dinar, un esplèndid dinar.
Arriba una dona amb un nen d'uns tres anys. Deuen ser mare i fill, s'assemblen. Ell va d'aquí cap allà, sense saber massa què fer. Ella mentrestant mira el mòbil, escriu amb el mòbil, parla amb el mòbil. De tant en tant clava un cop d'ull al fill. Una de les vegades el veu a la vora i li comença fer fotos. No una, un munt. Després torna a parlar per telèfon, a enviar missatges... Està asseguda a uns quinze o vint metres del meu banc, al mur baix que separa l'espai del davant de l'església dels antics horts de la dreta.
Ara el nen ha pujat dos graons de la plataforma de la creu de terme solitària que hi ha plantada allí al mig. La mare se n'adona i el seu instint maternal s'activa: "Vigila, no saltis!" Després torna al seu mòbil.
El nen no havia fet cap gest de voler saltar, senzillament mirava d'entretenir-se pujant i baixant els graons. I si hagués saltat no li hauria passat res. I si hagués caigut tampoc, potser s'hauria fet alguna rascada i hauria trencat la monotonia. Hauria tingut alguna cosa per explicar, i a més segurament hauria aprés a saltar millor.
És probable que aviat li regalin un mòbil, i llavors ja estarà tot el dia distret. Sense destorbar ni preocupar la seva mare fent corredisses "o pujant de manera imprudent dos graons".
Arriba una dona amb un nen d'uns tres anys. Deuen ser mare i fill, s'assemblen. Ell va d'aquí cap allà, sense saber massa què fer. Ella mentrestant mira el mòbil, escriu amb el mòbil, parla amb el mòbil. De tant en tant clava un cop d'ull al fill. Una de les vegades el veu a la vora i li comença fer fotos. No una, un munt. Després torna a parlar per telèfon, a enviar missatges... Està asseguda a uns quinze o vint metres del meu banc, al mur baix que separa l'espai del davant de l'església dels antics horts de la dreta.
Ara el nen ha pujat dos graons de la plataforma de la creu de terme solitària que hi ha plantada allí al mig. La mare se n'adona i el seu instint maternal s'activa: "Vigila, no saltis!" Després torna al seu mòbil.
El nen no havia fet cap gest de voler saltar, senzillament mirava d'entretenir-se pujant i baixant els graons. I si hagués saltat no li hauria passat res. I si hagués caigut tampoc, potser s'hauria fet alguna rascada i hauria trencat la monotonia. Hauria tingut alguna cosa per explicar, i a més segurament hauria aprés a saltar millor.
És probable que aviat li regalin un mòbil, i llavors ja estarà tot el dia distret. Sense destorbar ni preocupar la seva mare fent corredisses "o pujant de manera imprudent dos graons".
15 d’abr. 2016
Sempre el dubte
Sempre el dubte,
entre a o b,
entre cap aquí o cap allà,
entre fred o calent,
entre del dret o del revés,
entre blanc o negre...
Sempre el dubte.
I la frustració:
perquè si tria a,
després enyora b,
si tira cap aquí,
després enyora cap allà...
La bona opció sempre és
la que no ha triat!
entre a o b,
entre cap aquí o cap allà,
entre fred o calent,
entre del dret o del revés,
entre blanc o negre...
Sempre el dubte.
I la frustració:
perquè si tria a,
després enyora b,
si tira cap aquí,
després enyora cap allà...
La bona opció sempre és
la que no ha triat!
13 d’abr. 2016
11 d’abr. 2016
Pensar globalment, actuar localment
Assemblea d'una important associació dedicada als drets humans. Ordre del dia: aprovació de l'acta de l'anterior assemblea, balanç de l'últim exercici, presentació del nou pla d'acció, dels pressupostos...
Durant l'estona dedicada a l'economia (no entenc gairebé res, no perquè no s'expliqui bé el tema sinó a causa de les meves limitacions en aquest àmbit) surto un moment a fer un riu.
Sorpresa desagradable, la tassa del vàter està bruta. Per sort, hi ha tot el que cal: escombreta, paper i l'aigua de la cisterna baixa abundant. Ho deixo net.
Penso que no anem bé. Trobar-se el vàter net és un dret humà? A més de drets, hi ha també deures? Ho comento quan arribi el torn de precs i preguntes?
Durant l'estona dedicada a l'economia (no entenc gairebé res, no perquè no s'expliqui bé el tema sinó a causa de les meves limitacions en aquest àmbit) surto un moment a fer un riu.
Sorpresa desagradable, la tassa del vàter està bruta. Per sort, hi ha tot el que cal: escombreta, paper i l'aigua de la cisterna baixa abundant. Ho deixo net.
Penso que no anem bé. Trobar-se el vàter net és un dret humà? A més de drets, hi ha també deures? Ho comento quan arribi el torn de precs i preguntes?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
