La mare de Sant Jordi
avui fa drac per sopar.
Però Sant Jordi no en menga,
diu que és vegetarià.
Només menja pètals de rosa,
i una mica de pa.
23 d’abr. 2018
15 d’abr. 2018
Sobre salut mental
Al.lucinacions i oracions
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/04/allucinacions-i-oracions.html
Doblement víctima:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/04/doblement-victima.html
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/04/allucinacions-i-oracions.html
Doblement víctima:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/04/doblement-victima.html
13 d’abr. 2018
Somriure
Viure humanament
(si és que som alguna cosa més,
o diferent, que gossos, gats o conills)
potser només consisteix en això,
en poder somriure de tant en tant,
en poder fer somriure algú.
(si és que som alguna cosa més,
o diferent, que gossos, gats o conills)
potser només consisteix en això,
en poder somriure de tant en tant,
en poder fer somriure algú.
12 d’abr. 2018
Aniversari
12 d'abril.
64 anys.
Una mica més vell.
I despistat com sempre.
Segueixo desconcertat,
sense no entendre res.
Però alguna cosa cal fer,
i busco els petits plaers.
L'escalfor a l'hivern,
la fresca a l'estiu.
I si la sopa és salada,
procuro no salar-la més.
64 anys.
Una mica més vell.
I despistat com sempre.
Segueixo desconcertat,
sense no entendre res.
Però alguna cosa cal fer,
i busco els petits plaers.
L'escalfor a l'hivern,
la fresca a l'estiu.
I si la sopa és salada,
procuro no salar-la més.
8 d’abr. 2018
Reivindicació de guàrdies civils
Llegeixo un article de fa dos mesos d'Antoni Puigverd (1). Parla del general de la Guàrdia Civil José Aranguren, màxim responsable del cos a Barcelona el 1936, i que al sublevar-se els militars es va mantenir fidel a la República. (2)
Vaig llegir fa poc "La guerra del general Escobar", de José Luis Olaizola (Planeta, 1984), el relat novel.lat sobre Antonio Escobar, subordinat de José Aranguren a Barcelona el 1936 i que després de la sublevació també va seguir fidel a la República (llavors era coronel, va ser ascendit a general durant la guerra).
Sense l'actuació d'Aranguren, Escobar i els seus guàrdies civils, segurament el juliol de 1936 els militars sublevats també s'haurien imposat a Barcelona. Però del seu protagonisme en aquells moments crítics no se'n parla. Ni dels seus esforços a partir de llavors per tal de restablir l'ordre públic (sense els quals, per exemple, els assassinats de persones religioses durant aquella etapa haurien sigut més elevats).
Els dos eren catòlics. Cal tenir-ho ben present, tenint en compte l'ambient antireligiós a Barcelona al principi de la Guerra Civil. Els dos, al final de la guerra, van ser afusellats pels vencedors, també catòlics. Aranguren al Camp de la Bota, Escobar al Castell de Montjuïc.
Però a Barcelona els guàrdies civils Aranguren i Escobar és com si no haguessin existit. És un misteri, aquesta memòria històrica selectiva, aquesta tossuda i persistent desmemòria.
--
(1) "Un guàrdia civil", La Vanguardia, 05/02/2018
(2) Lorenzo Silva va publicar l'any passat "Recordarán tu nombre", un relat novel.lat sobre José Aranguren (Destino, 2017). De moment no l'he llegit.
Vaig llegir fa poc "La guerra del general Escobar", de José Luis Olaizola (Planeta, 1984), el relat novel.lat sobre Antonio Escobar, subordinat de José Aranguren a Barcelona el 1936 i que després de la sublevació també va seguir fidel a la República (llavors era coronel, va ser ascendit a general durant la guerra).
Sense l'actuació d'Aranguren, Escobar i els seus guàrdies civils, segurament el juliol de 1936 els militars sublevats també s'haurien imposat a Barcelona. Però del seu protagonisme en aquells moments crítics no se'n parla. Ni dels seus esforços a partir de llavors per tal de restablir l'ordre públic (sense els quals, per exemple, els assassinats de persones religioses durant aquella etapa haurien sigut més elevats).
Els dos eren catòlics. Cal tenir-ho ben present, tenint en compte l'ambient antireligiós a Barcelona al principi de la Guerra Civil. Els dos, al final de la guerra, van ser afusellats pels vencedors, també catòlics. Aranguren al Camp de la Bota, Escobar al Castell de Montjuïc.
Però a Barcelona els guàrdies civils Aranguren i Escobar és com si no haguessin existit. És un misteri, aquesta memòria històrica selectiva, aquesta tossuda i persistent desmemòria.
--
(1) "Un guàrdia civil", La Vanguardia, 05/02/2018
(2) Lorenzo Silva va publicar l'any passat "Recordarán tu nombre", un relat novel.lat sobre José Aranguren (Destino, 2017). De moment no l'he llegit.
5 d’abr. 2018
La moto i la titola
Com que tenia una titola petita i pansida
es va comprar una moto ben gran i llampant.
Orgullós, quan accelerava a fons
sentia el mateix que si tingués ereccions.
Fins que un dia, a un semàfor,
la gran moto se li va decantar,
li va caure al damunt i ell la va palmar.
I sense les seves ereccions de benzina,
al final tot el barri va descansar.
es va comprar una moto ben gran i llampant.
Orgullós, quan accelerava a fons
sentia el mateix que si tingués ereccions.
Fins que un dia, a un semàfor,
la gran moto se li va decantar,
li va caure al damunt i ell la va palmar.
I sense les seves ereccions de benzina,
al final tot el barri va descansar.
4 d’abr. 2018
La merla
La veig i la sento:
parada a la barana de la terrassa,
canta una merla.
I potser passa un estol de coloms.
O de cotorres.
O un núvol.
O potser passa que bado,
i llavors només passen tonteries
per dins del meu cap.
parada a la barana de la terrassa,
canta una merla.
I potser passa un estol de coloms.
O de cotorres.
O un núvol.
O potser passa que bado,
i llavors només passen tonteries
per dins del meu cap.
2 d’abr. 2018
30 de març 2018
Hospital de campanya
Aprofitant que acompanyo a l'assaig de gregorià a una de les cantaires del cor de l'Església de Santa Anna, puc veure "l'Hospital de campanya" per a persones sense sostre que fa més d'un any van posar en marxa els rectors Peio Sánchez i Xavier Morlans, i la monja teresiana Viqui Molins, amb l'ajuda de moltes persones voluntàries.
De casualitat, pocs dies després, una amiga que col.labora amb l'Hospital de campanya fent una feina administrativa té dificultats amb un document (i també amb el seu ordinador), i em demana ajuda. I la mar de content l'ajudo, li resolc els problemes. És una minúscula col.laboració, la meva, a aquesta iniciativa exemplar de Santa Anna.
El dia que vaig a Santa Anna, a dins de l'església em sobta la convivència de les zones de culte amb les d'atenció a les persones sense sostre; aquesta barreja d'altars, sants, espelmes, persones sense sostre, converses, gossos... Mai havia vist una cosa semblant en una església, ni de lluny.
Tot és una sorpresa, per exemple, que entre les demandes d'aliments destinats als sense sostre, a més de la llet, els sucs o les galetes pels esmorzars, també s'inclou el pinso de gos.
Són combinacions i sorpreses curioses. De diferents tipus. Passejo per l'església, miro els altars i les imatges dels sants. A la capella de la Verge de Montserrat, veig l'estàtua, potser d'un metre d'alçada, de l'arquebisbe salvadorenc Óscar Romero, assassinat el 1980 a causa de les seves denúncies sobre les violacions dels drets humans que els militars cometien a El Salvador.
Em miro l'estàtua, i recordo que quan ell vivia, en el meu entorn familiar conservador, les activitats de les persones com l'Óscar Romero en lloc de simpatia generaven crítiques, "perquè es ficaven en política" (em sembla que a l'Óscar Romero ara ja l'han fet sant).
El cas és que, com sempre, davant d'iniciatives com aquesta de Santa Anna, em meravella la determinació i la generositat de les persones que les tiren endavant. Sempre ho dic, sort que hi ha persones com elles. Moltes iniciatives socials adreçades als més desfavorits tenen aquest origen religiós. I alhora perduren també gràcies a aquest origen: les creences dels seus impulsors els ajuden a perseverar en la feina social que fan.
D'altra banda, val a dir que la iniciativa de l'Hospital de campanya de Santa Anna ha aconseguit un considerable ressò mediàtic, però que hi ha moltes altres iniciatives semblants, gestionades per persones també pertanyents a l'Església, que de manera quotidiana i discreta van fent la seva feina. Per exemple, una d'aquestes iniciatives és la cessió de locals a grups com els d'Alcohòlics Anònims, molts dels quals s'aixopluguen en parròquies. I els exemples podrien ser molts més.
M'agrada conèixer aquestes iniciatives, i m'agrada de tant en tant parlar-ne. I dir que em semblen admirables. Les iniciatives i les persones que les impulsen.
De la mateixa manera que de tant en tant em ve de gust parlar de tot el que em disgusta de l'Església (parlar d'aspectes de la seva doctrina, de les seves misogínies i homofòbies, de les seves teologies esotèriques, d'algunes congregacions o prelatures seves, d'alguns bisbes i papes... però bé, això avui no toca).
De casualitat, pocs dies després, una amiga que col.labora amb l'Hospital de campanya fent una feina administrativa té dificultats amb un document (i també amb el seu ordinador), i em demana ajuda. I la mar de content l'ajudo, li resolc els problemes. És una minúscula col.laboració, la meva, a aquesta iniciativa exemplar de Santa Anna.
El dia que vaig a Santa Anna, a dins de l'església em sobta la convivència de les zones de culte amb les d'atenció a les persones sense sostre; aquesta barreja d'altars, sants, espelmes, persones sense sostre, converses, gossos... Mai havia vist una cosa semblant en una església, ni de lluny.
Tot és una sorpresa, per exemple, que entre les demandes d'aliments destinats als sense sostre, a més de la llet, els sucs o les galetes pels esmorzars, també s'inclou el pinso de gos.
Són combinacions i sorpreses curioses. De diferents tipus. Passejo per l'església, miro els altars i les imatges dels sants. A la capella de la Verge de Montserrat, veig l'estàtua, potser d'un metre d'alçada, de l'arquebisbe salvadorenc Óscar Romero, assassinat el 1980 a causa de les seves denúncies sobre les violacions dels drets humans que els militars cometien a El Salvador.
Em miro l'estàtua, i recordo que quan ell vivia, en el meu entorn familiar conservador, les activitats de les persones com l'Óscar Romero en lloc de simpatia generaven crítiques, "perquè es ficaven en política" (em sembla que a l'Óscar Romero ara ja l'han fet sant).
El cas és que, com sempre, davant d'iniciatives com aquesta de Santa Anna, em meravella la determinació i la generositat de les persones que les tiren endavant. Sempre ho dic, sort que hi ha persones com elles. Moltes iniciatives socials adreçades als més desfavorits tenen aquest origen religiós. I alhora perduren també gràcies a aquest origen: les creences dels seus impulsors els ajuden a perseverar en la feina social que fan.
D'altra banda, val a dir que la iniciativa de l'Hospital de campanya de Santa Anna ha aconseguit un considerable ressò mediàtic, però que hi ha moltes altres iniciatives semblants, gestionades per persones també pertanyents a l'Església, que de manera quotidiana i discreta van fent la seva feina. Per exemple, una d'aquestes iniciatives és la cessió de locals a grups com els d'Alcohòlics Anònims, molts dels quals s'aixopluguen en parròquies. I els exemples podrien ser molts més.
M'agrada conèixer aquestes iniciatives, i m'agrada de tant en tant parlar-ne. I dir que em semblen admirables. Les iniciatives i les persones que les impulsen.
De la mateixa manera que de tant en tant em ve de gust parlar de tot el que em disgusta de l'Església (parlar d'aspectes de la seva doctrina, de les seves misogínies i homofòbies, de les seves teologies esotèriques, d'algunes congregacions o prelatures seves, d'alguns bisbes i papes... però bé, això avui no toca).
25 de març 2018
El pas i el pes
El pas i el pes dels anys,
el pus de les nafres
(físiques i emocionals),
el grinyol de les frontisses,
els lapsus de la memòria,
la incontinència i els bolquers.
La soledat. La decrepitud. La vellesa.
Si a les mares i als pares
ja els falta temps per dedicar-lo als infants,
com n'han de dedicar als ancians?
Fer-se vell, encongir-se, emmalaltir,
acumular mals i esdevenir dependent,
és una meravella.
el pus de les nafres
(físiques i emocionals),
el grinyol de les frontisses,
els lapsus de la memòria,
la incontinència i els bolquers.
La soledat. La decrepitud. La vellesa.
Si a les mares i als pares
ja els falta temps per dedicar-lo als infants,
com n'han de dedicar als ancians?
Fer-se vell, encongir-se, emmalaltir,
acumular mals i esdevenir dependent,
és una meravella.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
