Moniato

Era una dita del Pep Onclet: "Hi ha homes, homenets i moniatos". Ho deia per referir-se a algú, present o absent, amb intenció per descomptat desqualificadora. I si tenia un moment creatiu, podia substituir el moniato final per cagalló, mitja-merda, burilla, fantasma o qualsevol altre nom equiparable.

Ara el Pep Onclet fa anys que és mort, però quan passo pel davant de la que havia estat casa seva, sovint penso en ell. I en aquesta dita seva.

Però bé, de qui volia parlar ara de fet era de l'Aureli (la dita del Pep Onclet m'hi fa pensar). Quan érem joves amb l'Aureli havíem sigut molt amics. Fins que me'n vaig anar cansant, del seu elitisme, dels seus aires de superioritat. Vaja, de què fos bastant "moniato".

Espavilat l'Aureli ho era molt, però l'ús que feia de la seva brillant intel.ligència era només al servei de la seva imatge i interessos. A més, sovint no li costava ser malagradós, de la forma més gratuïta i estúpida, suposo que perquè ell pensava que d'aquesta manera posava de manifest la seva posició, la seva superioritat: "Jo estic molt per sobre de tu!". Molta gent l'evitava, i jo vaig acabar fent el mateix (tot i que a mi sempre em tractava bé); me'n vaig anar distanciant, fins que hi vaig perdre tot el contacte.

Ara el veig un altre cop, de casualitat, i veig que no ha canviat; segueix sent el que era, igual. I m'entristeix, perquè fer-te gran sense madurar una mica, sense deixar de mirar-te obsessivament el teu propi melic, és una mica trist.

Tan amics que havíem sigut (de vegades fins i tot se'm fa estrany), tan intel.ligent com és, i en canvi, pel que fa a virtuts humanes, a bonhomia, a senzillesa... tan pobre.

Aquests dies llegeixo "Lúcidos bordes de abismo", de Luis Antonio de Villena (1). Hi trobo aquest fragment que em recorda l'Aureli (i també la meva relació inicial amb ell):

"Lo que comenzó como esnobismo social paró en esnobismo cultural. El abismo de Juan Luis fue el mismo. (...) Queda el tema, más que aludido, de su egoísmo. Yo no fui de quienes lo vio de entrada, en absoluto."

--
(1) Fundación José Manuel Lara, 2014. El subtítol és "Memoria personal de los Panero" (la cita, p. 196). El llibre parla dels membres d'aquesta família tan peculiar: el pare Leopoldo Panero, la mare Felicidad Blanc, i els tres fills, Juan Luis, Leopoldo María i Michi. És un llibre que em fascina per diferents motius, potser un altre dia en parlaré més.

Un altre parent llunyà

(temes familiars)
https://442m.blogspot.com/2020/01/un-altre-parent-llunya.html

Sobre la memòria

Memòries manipulades.
Memòries inventades.
Memòries esborrades.
De manera conscient o no,
totes les persones i col.lectius
manipulem, inventem i esborrem.
L'única eventual diferència
és el grau amb què ho fem:
hi ha gent de Matrícula d'Honor!

Els antivacunes tallen l'autopista - 2

(continuació)
https://trelenoticies.blogspot.com/2020/01/els-antivacunes-tallen-lautopista-2.html

Els antivacunes tallen l'autopista

(sobre indignacions i activismes)
https://trelenoticies.blogspot.com/2020/01/els-antivacunes-tallen-lautopista.html

Sobre salut mental

Extraterrestres i psicofàrmacs
https://horitzontal.blogspot.com/2020/01/extraterrestres-i-psicofarmacs.html

Cadena perpètua psiquiàtrica
http://horitzontal.blogspot.com/2020/01/cadena-perpetua-psiquiatrica.html

Després de 25 anys, el miracle
http://horitzontal.blogspot.com/2020/01/despres-de-25-anys-el-miracle.html

Història copta de Josep el fuster

(temes familiars)
https://442m.blogspot.com/2020/01/historia-copta-de-josep-el-fuster.html

Descalç a la sabateria

"Cuando uno anda descalzo por la vida, concibe de poco a poco otra definición del mundo. Los pies reciben en sus plantas el sentido cabal de lo que pisan, ya sean baldosas, yuyos, caminos, hierbas, adoquines, praderas, bulevares, collados, veredas o andurriales." Mario Benedetti (1)

Li pregunto al Benet què se n'ha fet, de l'Eugeni. I em diu que hi té poc contacte, però que segueix igual, fent de músic. Quan érem joves, durant una temporada el Benet, l'Eugeni i jo vam tenir bastanta relació.

Recordo molt bé que llavors els pares de l'Eugeni tenien una sabateria, la millor de la ciutat. Un dia hi vaig entrar, suposo que amb la idea de preguntar on era l'Eugeni. El cas és que vaig entrar en aquella sabateria de luxe... descalç. I tan tranquil; llavors, quan no feia fred, de vegades m'agradava anar descalçat.

Suposo que els pares de l'Eugeni (treballaven els dos a la botiga) van quedar glaçats, avergonyits, muts.

"I vas sortir calçat?", em pregunta el Benet. I li dic que no, i ens fem un tip de riure, d'aquesta i d'altres ocurrències de quan érem joves, suposo que sovint motivades, sobretot, per les ganes d'anar contracorrent o de cridar l'atenció.

Per cert, ara de gran em fan mal els genolls i l'esquena, i penso que aquelles temporades descalç, o malcalçat (això segon durant anys), i alguns altres costums o abusos d'aquella època (no vaig tractar sempre "el germà cos" de la millor manera), tenen alguna cosa a veure amb els mals d'ara.

Ja ho diuen: "Els pecats de la joventut es paguen a la senectut". Sort que ens queda, si no el perdem, el riure!

--
(1) Mario Benedetti. Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 68). I ja que hi sóc, una altra cita del mateix llibre, també relacionada amb aquest tema: "Ah, pero cuidado con desanimarnos si algún tonto nos dice que nos falta un tornillo." (1)

Llibres i lectures (sobre el nazisme i l'Holocaust)

La nit. Elie Wiesel
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/01/la-nit-elie-wiesel.html

La nit. Elie Wiesel - 2
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/01/la-nit-elie-wiesel-2.html

Fonts d'informació poc fiables

(sobre salut metal)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/01/fonts-dinformacio-poc-fiables.html