(temes familiars)
https://442m.blogspot.com//2024/07/eliminar-o-conservar.html
24 de jul. 2024
23 de jul. 2024
19 de jul. 2024
Calaix de sastre
Sant Elies, un altre cop (la txeca franquista)
https://senseseny.blogspot.com/2024/07/sant-elies-un-altre-cop-la-txeca.html
18 de jul. 2024
Les admiracions
Un maquetista, només amb escuradents i cola, fa una Torre Eiffel de cinc metres d'alçada.
Una brodadora de punt de creu omple un cobrellit de matrimoni amb una reproducció de Las Meninas de Velázquez.
Una poetessa, cada dia, fa versions rimades dels articles d'opinió dels principals mitjans de comunicació.
Un immersionista, durant quatre minuts i mig, manté el cap ficat a dins d'una galleda d'aigua.
Una monja de clausura, tancada al convent, es passa la vida resant.
Cada una d'aquestes persones ha trobat un sentit a la seva vida. Hi ha gent que les admira, a elles i al que fan.
En canvi, jo no. No admiro ni al maquetista, ni a la brodadora, ni a la poetessa, ni a l'immersionista, ni a la monja.
I no és que no admiri ningú... Però la gent que admiro és una altra mena de gent.
6 de jul. 2024
5 de jul. 2024
Sobre el final de la vida
Dues maneres de morir:
https://miravolant.blogspot.com/2024/07/dues-maneres-de-morir.html
1 de jul. 2024
Tres apunts (relacionats amb la salut mental)
Els intents de suïcidi de la Belén
https://horitzontal.blogspot.com/2024/06/els-intents-de-suicidi-de-la-belen.html
Discussions a la casa del costat
https://horitzontal.blogspot.com/2024/06/discussions-la-casa-del-costat.html
24 de juny 2024
Tres informants
El Ramon que ve de l'hort, porta un carretó ple de cebes i me n'ofereix unes quantes. Aprofito i li pregunto què sap de la Dolors, la propietària de l'hort, i em diu "que ja és fora". Com que és una resposta enigmàtica, fins i tot inquietant, li demano què vol dir. M'aclareix que la Dolors fa unes setmanes que viu a la capital, amb una cunyada, perquè al poble, últimament (vivia sola), es feia embolics.
Com que al Ramon, quan parla, de vegades no és fàcil d'entendre'l (no és tan gran com la Dolors, però també té un munt d'anys), després, quan em trobo una altra veïna l'aturo, i li pregunto què sap de la Dolors. I ella em diu: "Que no ho saps? Va caure, a casa, i es va fer un bon trau al cap, i van passar hores abans no la van trobar. Quan van entrar a casa seva, ella encara estava a terra, no s'havia pogut moure, i el toll de sang ja s'havia assecat". Em diu també que llavors la van dur a l'hospital, que s'hi va estar uns dies, fins que es va refer una mica, i que llavors la seva cunyada li va dir que no podia tornar al poble, que era massa perillós, que s'havia de quedar amb ella.
Més tard, trobo una altra veïna. Aquesta viu molt a la vora de la casa de la Dolors. Li dic que quan he preguntat per la Dolors me n'han donat dues versions en part diferents, i que a veure si ella em pot aclarir què ha passat exactament amb la Dolors.
Aquesta veïna em diu que tot és veritat. Que la Dolors feia temps que cada vegada es despistava més, i que un dia va caure i van trigar hores a trobar-la. I que després de passar per l'hospital va anar a casa de la cunyada, i que allí, des de llavors, cada dia, quan es lleva diu que ha d'anar al poble, a casa seva, "perquè hi té molta feina pendent". També m'explica, aquesta veïna, que a més de despistada i confosa últimament la Dolors s'havia anat abandonant bastant, que no es dutxava ni es canviava la roba, que feia mala olor, quan abans sempre havia sigut una dona molt curosa. Que de vegades ella mateixa li havia dit, ben dit, que s'hauria de rentar i canviar, i s'oferia per rentar-li la roba, i que la Dolors li deia que sí... i després sempre era que no.
Diu que d'aquesta manera van anar passant els dies, les setmanes, la Dolors cada vegada més deteriorada i abandonada, i que potser la caiguda ja va anar bé, potser, perquè va servir perquè així anés a viure finalment amb la cunyada, la qual feia temps que li ho deia. Aquesta cunyada no està tampoc per tirar coets, però té el cap ben clar i viu amb una filla, i la filla també estava d'acord que hi anés a viure la Dolors.
A la Dolors li tinc un afecte especial. Quan fa ja un munt d'anys, amb la meva parella de llavors, vam anar a viure al poble, hi vam arribar un dia d'hivern, ja ben de nit, i aquella mateixa nit ella es va presentar amb un cistell amb una ampolla d'oli, una barra de pa, patates, cebes i algunes coses més. Llavors la Dolors crec que s'acostava als seixanta anys, i ara, per tant, es deu acostar als cent. Dic "acostar" perquè si li preguntaves l'edat, sempre trobava la manera de no contestar-te.
17 de juny 2024
Avions medicalitzats
De tant en tant passa. Fa uns mesos van repatriar des de Tailàndia, en un avió de l'exèrcit medicalitzat, un espanyol malalt. Algú va criticar aquella operació de salvament, sobretot a causa de la immensa inversió de recursos que suposava, però de manera majoritària les notícies que es van publicar van ser, o be acrítiques, o elogioses d'aquella gran operació de rescat a l'altra punta del món. (1)
Com a societat ens agraden els fets extraordinaris, les proeses mèdiques, tecnològiques, circenses, esportives... del tipus que siguin. "S'ha de fer tot el possible per salvar la vida d'una persona", "La vida és sagrada", "Ens hi podríem trobar nosaltres", etc. (2)
Quan l'avió anava d'aquí cap allà i d'allà cap aquí (amb no sé quants metges a dins, a més de la tripulació), ho va fer sobrevolant alguns territoris on l'accés a les atencions mèdiques més elementals és mínim. O inexistent. A més de no tenir la gent, potser, ni tan sols aigua potable o els aliments necessaris per poder sobreviure.
Però ens ho repeteixen, ens ho repetim: "S'ha de fer tot el possible per salvar la vida d'algú". De tothom...? O només algunes vides? Potser només "la nostra", quan tenim problemes de salut i, llavors, volem que ens salvin a qualsevol preu?
D'altra banda, alhora, mentre es gasta una fortuna en mogudes "espectaculars" com aquesta (ningú no ha dit el cost total d'aquesta operació), resulta que necessitats molt més elementals i quotidianes dels hospitals o els centres d'atenció primària d'aquí no són ateses. (3)
Per què casos com el d'aquest avió són interessants? Doncs perquè ens ofereixen una imatge molt gràfica del grau d'incoherència de la nostra societat. D'altra banda, és clar, aquest tipus de casos són només "la punta de l'iceberg", ja que, a continuació, venen tots els caso ja no tan estridents, però igualment caracteritzats pel mateix tipus d'incoherències i desproporcions. I d'egoismes.
Ara no en faré una llista, però per entendre de què parlo crec que només cal que cadascú, si està malalt i ha necessitat atencions mèdiques importants (o li ha passat això a algun parent o amic seu), s'hagi preguntat, s'hagi interessat, per saber "tot el que costa el tractament del seu problema de salut".
Em sembla que no conec ningú que, en una situació d'aquestes, tingui aquest interès. En aquests casos, la gent en general només es preocupa "per la seva vida". No existeix res més. I amb l'edat que tinc, com que ja és molta la gent que conec amb problemes de salut importants, crec que puc parlar amb un raonable "coneixement de causa".
(un incís: em refereixo principalment a les despeses a càrrec del sistema públic de salut; l'ús de la medicina privada en aquests casos és una mica diferent, sovint igual d'egoista i insolidari, però com a mínim no repercuteix en els pressupostos públics)
És habitual que s'argumenti que aquest tipus de comportaments o reaccions són "normals", perquè llavors canvies, vols conservar la vida sigui com sigui, etc. Si és així (i crec que en general ho és), jo espero ser sempre "anormal", "absolutament anormal". Per tal que, si em trobo en una situació d'aquestes, conservi llavors la lucidesa, la coherència i la determinació necessàries. I així, al final de la vida no m'hagi d'avergonyir de mi mateix.
--
(1) Dic de tant en tant perquè realment és així, i l'argumentació sempre és semblant. Recordo, per exemple, el cas d'un missioner i d'una infermera espanyols, que estaven a no recordo quin país africà, quan hi havia una epidèmia d'Ebola, i es va fer un desplegament de recursos semblant. Llavors, "per salvar-los la vida a ells", es va fer una inversió que, suposo que invertida en l'atenció a les persones natives també malaltes d'Ebola que ells atenien, hauria salvat no dues vides, sinó moltes més.
(2) Cadascú hi va posar la seva cirereta. Per exemple, la ministra de Defensa, la Margarita Robles, va dir que "Las Fuerzas Armadas nunca dejan a nadie atrás (...) siempre estoy muy orgullosa de las Fuerzas Armadas, porque cuando hay un momento difícil ahí están". (El Periódico, 21/4/2024)
(3) Un altre cas és els dels medicaments de preus literalment "astronòmics" i a sobre, sovint, d'eficacia poc demostrada. Un exemple d'aquest tipus és Zolgensma, per a l'atròfia muscular espinal (AME) d'infants, i del que a banda del preu, més de dos milions d'euros, es veu que Novartis, el laboratori fabricant, va manipular part dels estudis presentats per a la seva aprovació. Algun dia si de cas ja m'estendré més sobre aquest tema.
Un resum del cas Zolgensma: https://www.bbc.com/mundo/noticias-49293111 (com que aquesta notícia és del 2019, segur que avui ja no és "el medicament més car")
Quan l'avió anava d'aquí cap allà i d'allà cap aquí (amb no sé quants metges a dins, a més de la tripulació), ho va fer sobrevolant alguns territoris on l'accés a les atencions mèdiques més elementals és mínim. O inexistent. A més de no tenir la gent, potser, ni tan sols aigua potable o els aliments necessaris per poder sobreviure.
Però ens ho repeteixen, ens ho repetim: "S'ha de fer tot el possible per salvar la vida d'algú". De tothom...? O només algunes vides? Potser només "la nostra", quan tenim problemes de salut i, llavors, volem que ens salvin a qualsevol preu?
D'altra banda, alhora, mentre es gasta una fortuna en mogudes "espectaculars" com aquesta (ningú no ha dit el cost total d'aquesta operació), resulta que necessitats molt més elementals i quotidianes dels hospitals o els centres d'atenció primària d'aquí no són ateses. (3)
Per què casos com el d'aquest avió són interessants? Doncs perquè ens ofereixen una imatge molt gràfica del grau d'incoherència de la nostra societat. D'altra banda, és clar, aquest tipus de casos són només "la punta de l'iceberg", ja que, a continuació, venen tots els caso ja no tan estridents, però igualment caracteritzats pel mateix tipus d'incoherències i desproporcions. I d'egoismes.
Ara no en faré una llista, però per entendre de què parlo crec que només cal que cadascú, si està malalt i ha necessitat atencions mèdiques importants (o li ha passat això a algun parent o amic seu), s'hagi preguntat, s'hagi interessat, per saber "tot el que costa el tractament del seu problema de salut".
Em sembla que no conec ningú que, en una situació d'aquestes, tingui aquest interès. En aquests casos, la gent en general només es preocupa "per la seva vida". No existeix res més. I amb l'edat que tinc, com que ja és molta la gent que conec amb problemes de salut importants, crec que puc parlar amb un raonable "coneixement de causa".
(un incís: em refereixo principalment a les despeses a càrrec del sistema públic de salut; l'ús de la medicina privada en aquests casos és una mica diferent, sovint igual d'egoista i insolidari, però com a mínim no repercuteix en els pressupostos públics)
És habitual que s'argumenti que aquest tipus de comportaments o reaccions són "normals", perquè llavors canvies, vols conservar la vida sigui com sigui, etc. Si és així (i crec que en general ho és), jo espero ser sempre "anormal", "absolutament anormal". Per tal que, si em trobo en una situació d'aquestes, conservi llavors la lucidesa, la coherència i la determinació necessàries. I així, al final de la vida no m'hagi d'avergonyir de mi mateix.
--
(1) Dic de tant en tant perquè realment és així, i l'argumentació sempre és semblant. Recordo, per exemple, el cas d'un missioner i d'una infermera espanyols, que estaven a no recordo quin país africà, quan hi havia una epidèmia d'Ebola, i es va fer un desplegament de recursos semblant. Llavors, "per salvar-los la vida a ells", es va fer una inversió que, suposo que invertida en l'atenció a les persones natives també malaltes d'Ebola que ells atenien, hauria salvat no dues vides, sinó moltes més.
(2) Cadascú hi va posar la seva cirereta. Per exemple, la ministra de Defensa, la Margarita Robles, va dir que "Las Fuerzas Armadas nunca dejan a nadie atrás (...) siempre estoy muy orgullosa de las Fuerzas Armadas, porque cuando hay un momento difícil ahí están". (El Periódico, 21/4/2024)
(3) Un altre cas és els dels medicaments de preus literalment "astronòmics" i a sobre, sovint, d'eficacia poc demostrada. Un exemple d'aquest tipus és Zolgensma, per a l'atròfia muscular espinal (AME) d'infants, i del que a banda del preu, més de dos milions d'euros, es veu que Novartis, el laboratori fabricant, va manipular part dels estudis presentats per a la seva aprovació. Algun dia si de cas ja m'estendré més sobre aquest tema.
Un resum del cas Zolgensma: https://www.bbc.com/mundo/noticias-49293111 (com que aquesta notícia és del 2019, segur que avui ja no és "el medicament més car")
31 de maig 2024
El cilici
Veig un cilici a l'aparador d'una botiga. És una botiga d'estris per a usos sadomasoquistes, un tipus d'activitats que més aviat desconec, de les quals n'ignorava, per exemple, que a banda de fuets, deixuplines, cordes, cadenes, manilles, cinturons amb punxes i un llarg etcètera, també inclogués la possibilitat de l'ús de cilicis.
Quan passo pel davant de la botiga coincideix que un noi i una noia de la botiga estan intentant subjectar el cilici a la cuixa d'un maniquí que hi ha a l'aparador. Com que l'escena és curiosa, m'aturo per badar. Veig que tenen problemes, perquè el maniquí és de plàstic dur i, és clar, encara que hi lliguin el cilici, com que les punxes no s'hi poden clavar, després se'ls escorre cuixa avall. No ho han pensat bé: amb aquest propòsit, haurien de tenir un maniquí de goma, i no de plàstic dur.
Després d'una estona de mirar, al final em decideixo i entro, i els pregunto d'on han tret el cilici. Orgullosos, em diuen que els fan ells.
Mira que bé, resulta que ara ja no cal buscar convents de monges que en fabriquin: si a algú li interessa tenir un cilici, sigui per a usos sadomasoquistes o de mortificació religiosa, ara ho té fàcil (podria aventurar-me, ja que hi sóc, a fer ara una comparació entre aquests dos tipus d'usos, amb les seves eventuals similituds, però com que sé que és un terreny delicat -minat- me n'abstinc).
Per a qui estigui interessat en un d'aquests estris (o en un fuet, unes deixuplines, unes cadenes, etc.), la botiga està a la Travessera de Gràcia de Barcelona, entre Gran de Gràcia i el Torrent de l'Olla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
