-On visc està ple de mariques, sembla mentida que no s'adonin del ridícul que fan, de la manera que es vesteixen.
"On viu" és la residència on està des de fa mig any, i els "mariques" són dones de la residència, que ell les considera així no sé si perquè duen el cabell curt, per algun altre tret, o ves a saber per què. No sé què li passa, amb els "mariques", perquè de tant en tant surt el tema.
-Mira, aquest és un marica.
Aquesta vegada estem asseguts a un banc que hi ha al davant de l'entrada de la residència. Veiem com hi entren dues dones, suposo que mare i filla. En aquest cas, "el marica" és la filla, ves a saber per què.
-L'altre dia em va venir a veure algú, però no recordo qui.
-Potser algú de la teva família?
-No ho sé. La meva germana em va dir que em vindria a veure, però no ha vingut cap vegada, ja saps com és.
-Home, la teva germana potser és difícil, que vingui, perquè fa més de dos anys que va morir.
-És veritat, me n'havia oblidat.
Quan el vaig a veure sortim a fer un petit tomb. Cada vegada més petit, cada vegada es cansa més. Després d'entrar en un bar, on ell demana una cocacola i jo un cafè, tornem a poc a poc cap a la residència, ell amb el seu caminador, de quatre rodes i seient, per si ha de parar a reposar.
-Aquest caminador cada vegada va més malament. Al principi anava bé, però ara s'encalla, va fort.
-Vols dir que és el caminador? Vols dir que, potser, no ets tu que et canses més, i et costa més caminar?
-Potser sí, però el caminador ara va més malament.
Insegur hi va bastant, malgrat el caminador. De vegades sembla que estigui a punt de caure, sobretot si al carrer hi ha una mica de desnivell, o alguna petita irregularitat a les rajoles del terra.
Quan estem a punt d'arribar a la residència diu que li agafa pixera; es posa nerviós, diu que no sap si podrà arribar. Aquesta vegada arriba a temps, però al sortir del lavabo m'ensenya unes gotes als pantalons. Diu que cada vegada li costa més "trobar-se-la", i que junt amb les urgències que li agafen en aquests casos, de vegades acaba ben pixat. Ho diu alhora dolgut, enfadat i humiliat.
Anar-lo a veure, tombar per dins de la residència, xopar-te de l'ambient de malaltia, vellesa, decrepitud i dependència, veure la gent, sentir les olors... Conec persones de la meva edat (jo ja passo dels 70), que diuen que no han entrat mai a una residència de gent gran. És curiós (per dir-ho d'alguna manera).
De la Patrícia ja n'he parlat alguna altra vegada, del seu caràcter difícil i imprevisible. De fet, això que explicaré avui ve a ser una repetició. (1)
L'últim dia que la vaig a veure, de cop m'esbronca per una cosa que ella diu que li acabo de dir (ara és irrellevant, el què concret). Li dic que no és veritat, que jo no ho he dit, allò. Ella encara s'enfada més, insisteix: que sí, que li ho he dit. Li repeteixo que no, que ella m'ho atribueix, però que jo no ho he dit en cap moment. Al final, em diu que potser no ho he dit, però que és igual, "que l'he forçat a dir que jo ho havia dit". Fantàstic!
Com que sé que amb la Patrícia sempre tinc totes les de perdre, perquè sé que en un moment determinat és capaç de tergiversar el que li convingui, i perseverar de manera incansable, llavors ja callo. Que és, sens dubte, el que ja hauria d'haver fet des del primer moment. Callar, perquè és inútil parlar amb ella, en aquests casos. Sobretot, perquè ella no és en absolut conscient, d'aquesta manera manipuladora i recargolada de comportar-se seva. Ni del to agressiu que llavors utilitza.
Cada vegada que la vaig a veure en algun moment em toca el rebre. I a sobre, ella es considera una víctima: et clava la garrotada, i ella és la víctima! I no és que em tracti així només a mi, ho fa amb tothom. Això és el pitjor. Perquè el resultat, és clar, és que la gent se n'acaba cansant: s'aparta d'ella, de manera comprensible. Cosa que llavors, a ella, li serveix per reforçar encara més el seu victimisme, i la seva sensació de ser injustament maltractada per tothom. No afluixa mai.
Tanmateix, tal com també he dit altres vegades, de tant en tant la vaig a veure. Des de fa anys, perquè la conec des de fa molts anys. I al llarg dels anys no ha canviat gens. L'únic que ha canviat és que ella s'ha anat fent gran, i amb els anys, cada vegada més dependent. I és clar, sobta una mica que, en aquest estat seu, cada vegada més necessitada d'ajudes, segueixi amb el seu mal caràcter, foragitant la gent amb aquestes maneres tan desagradables.
Les meves visites són molt espaiades, i a més me les agafo bé, com aquell que va a una obra de teatre absurda, esperpèntica... Una obra també molt trista, és clar. Perquè la seva situació trista ho és molt, amb aquesta manera de sentir-se sempre víctima, maltractada, alhora que va esbroncant la gent.
A banda d'aquest aspecte, també és cert que, durant les visites, com que la seva ha sigut una vida molt intensa, i ja és molt gran (passa de llarg els noranta), és fàcil que també expliqui alguna anècdota curiosa. Com aquesta vegada, que m'explica quan, fa uns dos anys, es va calar foc al pis de sota del seu.
Hi van anar els bombers, i li van dir que havia de baixar al carrer, per evitar córrer perill. I ella els va dir que sí, però que volia baixar amb el seu gat, i que no el trobava. I els bombers es van posar a buscar el seu gat, i tampoc el trobaven, i alhora li anaven insistint que baixés ella. I ella que no, que sense el seu gat no marxava del pis.
Per sort, els bombers (mentre uns buscaven el gat els altres feien la seva feina), van poder apagar el foc del pis de sota sense que hagués arribat als altres pisos. I el gat, més tard, quan ja estava tot apagat i no hi havia perill, va tornar a aparèixer. Si havia marxat per alguna teulada o, espantat amb el fum, i tan ruc com la seva mestressa, s'havia amagat a un racó del pis, això no es va saber.
