"Gràcies pel dinar i el cafè, gràcies per la conversa, i gràcies també per haver-me renyat una mica; ja em va bé, que de tant en tant algú em renyi!"
Li dic això a la Patrícia abans de marxar de casa seva, i ella s'enfada. Em diu que no m'ha renyat... i m'ho diu ben enfadada, renyant-me. Jo potser he sigut imprudent, incloent aquesta referència en el capítol dels agraïments, però ho he fet amb afecte, somrient-li. A banda que també tenia sentit, perquè el cas és que la Patrícia, durant les tres hores que havia estat a casa seva, m'havia renyat un parell de cops. Per foteses.
La Patrícia, quan et renya, "s'hi posa": et renya empipada de debò. De cop es transforma en una altra persona, i a sobre et parla com si la culpa de la seva agressivitat cap a tu sigui teva. Perquè "l'has obligat" a aquesta reacció. És una dona molt complicada.
Malgrat aquestes reaccions seves, val a dir que de vegades bastant violentes, de tant en tant la segueixo anant a veure. Quan hi vaig, tinc assumit per endavant que, en algun moment (quin en concret és un interrogant, un misteri), em dirà de cop alguna de les seves impertinències (que per a ella no ho són). I com que ho tinc assumit, no em fereixen, em són bastant indiferents.
Això sí, m'entristeix que ella sigui així, incapaç de controlar aquests exabruptes, aquests estirabots, agressius, sobtats. Sempre fora de lloc. Sempre. M'entristeix perquè és una manera de tenir, ella, una vida ben desgraciada.
Ella ho arriba a pensar, això? No ho sé. L'únic que sé és que quan a mi em tracta així, després mai se n'ha disculpat. Mai. I fa anys que la conec. És a dir, fa anys que de tant en tant he sigut la diana de les seves escomeses furibundes i absurdes.
I per què hi segueixo anant? És clar, alguna vegada m'ho han preguntat. Doncs mira, "hi segueixo anant perquè hi segueixo anant"...
De la Patrícia en vaig parlar fa poc a una altra banda:
http://miravolant.blogspot.com/2024/04/aferrada-la-vida.html
