Una altra història de persones enfadades. Un conegut m'explica un incident que va tenir amb un amic seu. Es veu que aquest amic li va dir alguna cosa que ell va pensar que no tocava, fora de lloc, i ell, en lloc de no fer-ne cas, va reaccionar de forma violenta i li va dir unes quantes coses gruixudes.
Quan m'ho explica, em dona tota mena de detalls sobre el que a ell el va ofendre i sobre la intensitat de la seva reacció, i em subratlla això segon: em diu que jo no l'he vist mai enfadat, que no m'ho puc ni imaginar, com es posa quan s'enfada. Com que això últim m'ho diu un parell de cops, llavors, amb suavitat, li dic que jo sí que l'he vist enfadat.
Quan li ho dic, em mira sorprès, es queda callat un moment i, llavors, em diu: "Ah sí? Tu m'has vist enfadat?" I de manera ben pausada li torno a dir que sí. I ell calla, em mira sorprès.
Per sort, no diu res més. No em pregunta quan l'he vist enfadat. Potser perquè se li ha encès alguna llumeta. Perquè resulta que fa relativament poc es va enfadar molt amb mi. Molt. I a més, des del meu punt de vista, de manera del tot injustificada, absurda. I no només això, sinó que alguna altra vegada (el conec fa anys), jo ja havia estat el destinatari de reaccions seves d'aquest tipus.
És un cas diferent del de la Patrícia que vaig explicar, perquè així com amb la Patrícia aquest tipus de reaccions són habituals, per part d'aquest conegut són del tot excepcionals. I encara que, com la Patrícia, normalment després no es disculpi (pel motiu que sigui), no passa res. No passa res perquè el balanç global de la relació amb ell és indiscutiblement molt positiu.
Però és clar, fa gràcia (sorprèn, meravella), que passin aquestes coses, que aquesta persona, aquest dia, en digués precisament això, "que jo no l'havia vist mai enfadat"...
