No només verdolagues

Al barri on recollia verdolagues i borratges també hi he recollit altres coses. Per exemple: fa unes setmanes vaig anar al poble, i quan vaig tornar feia tan bo al migdia que no vaig pensar a agafar la jaqueta amb què hi havia anat. Me'n vaig adonar quan ja era al tren, i després d'uns dies de temperatures més suaus de l'habitual, quan van venir dies una mica més frescos la vaig enyorar.

Un dia, al tornar cap a casa des del barri de les verdolagues (el barri del Joan Pintor), em vaig trobar, penjada al costat d'un contenidor, una jaqueta esplèndida, encara millor que la que m'havia deixat al poble. I des de llavors és la que faig servir, si un dia fa fresca. La mar de content, perquè un dels avantatges en relació amb l'altra és que aquesta, "nova", té unes butxaques molt grans, i això per a mi és important: m'agrada que siguin grans, les butxaques, que hi càpiguen coses.

De vegades roba, de vegades menjar, de vegades bombetes (al poble, crec que totes les bombetes que hi tinc són trobades, i de baix consum), de vegades papers o llibretes amb fulls encara en blanc, o llapis i bolígrafs (com el paper i el llapis amb què escric inicialment això), de vegades una paella per torrar castanyes, de vegades... O alguna altra planta comestible, com alguna vegada algun all silvestre.

I llibres, és clar. Els últims, "Carta a mi madre muerta", del José María Gironella, "Fármaco", de l'Almudena Sánchez, i "Sentirse bien, una nueva fórmula contra las depresiones", de David D. Burns. Els tres llibres trobats. Publicats respectivament el 1992, 2021 i 1990. De manera parcial el primer i monogràfica els altres dos (aquests, un autobiogràfic, l'altre un manual), tots parlen de depressions. Cada un és interessant per motius diferents; d'algun, potser alguna altra estona en parlaré més.

I per què explico aquestes coses, si segurament són de ben poc interès? Doncs, d'una banda, perquè m'agrada escriure i, d'una altra, perquè sóc mandrós. Perquè si no fos tan mandrós, en lloc d'entretenir-me amb aquestes cosetes m'arremangaria i escriuria altres coses que tinc pendents. Però com que em costen més, com que m'obliguen a esforçar-me, van quedant a la sala d'espera...

Verdolagues i borratges

Durant la tardor cada setmana passava per una zona mig enjardinada plena de verdolagues. En collia un bon manat i, després, cada dia n'afegia unes quantes a l'amanida de l'esmorzar. Fins que un dia vaig tenir un gran disgust: em vaig trobar que havia passat una brigada de l'Ajuntament i ho havia segat tot. I com que les verdolagues a l'hivern no creixen, doncs no tornaran a aparèixer fins que comenci a fer més bo.

Disgustat, llavors vaig pensar que a la terrassa de la Lívia hi tinc torretes amb verdolagues de jardí. No són ben iguals que les silvestres, però s'assemblen prou. De manera que, primer de manera prudent, i després ja sense por quan vaig veure que no se m'indigestaven, vaig començar a posar a l'amanida verdolagues d'aquestes. Fins que me les vaig acabar, és clar, perquè tampoc n'hi havia tantes. Ara m'hauré d'esperar que vingui el bon temps, perquè tornin a créixer, igual que les altres.

Ja una mica abans del disgust de les verdolagues segades, havia començat a collir també borratges, a una altra zona propera. No per afegir-les a les amanides, perquè les borratges s'han de bullir, quan les culls punxen bastant. Com les ortigues, primer les has de coure, i llavors com a verdura són la mar de bones, tant les unes com les altres.

Una informació per a qui li pugui interessar: les ortigues, quan les culls piquen, perquè t'injecten líquid coent, ortigant, sobretot si bades, mentre que les borratges punxen, perquè el que tenen són punxes diminutes. D'altra banda, la picor de les ortigues dura, mentre que les petites punxades de les borratges molesten poca estona.

El cas és que, tal com he dit, feia unes quantes setmanes que, de tant en tant, collia borratges, la mar de content, i després, a casa, un dia les afegia a la verdura. Amb unes poques fulles tendres de malves, també recollides. Les malves, soles, no valen res (semblen "paper"), però tendres i acompanyades d'altres verdures són passadores. 

Collia borratges, collia malves... fins que, fa uns dies, també va passar per aquesta altra zona una brigada de l'Ajuntament i ho va arrasar tot. Un altre bon disgust.

Disgust i una mica d'empipamenta. Perquè aquestes zones concretes de les quals he parlat, amb verdolagues, borratges i malves (a més de moltes altres herbes, algunes també comestibles), són zones amb molt pendent. I amb aquestes segues absurdes i innecessàries (cada uns quants mesos hi tornen, són molt metòdics), el que es fa és desprotegir la superfície i afavorir que s'erosioni el terreny.  

Dos textos

La Guiomar
https://horitzontal.blogspot.com/2025/01/la-guiomar.html
(salut mental)

Josep Aguilera Saumell
https://senseseny.blogspot.com/2025/01/josep-aguilera-saumell.html
(guerra civil) 

Francisco Ribera, retratista de Durruti i de Franco

Francisco Franco, de Francisco Ribera (1939) 
https://senseseny.blogspot.com/2025/01/francisco-franco-de-francisco-ribera.html

Ana Garbín, Antoni Campañà i Francisco Ribera
https://senseseny.blogspot.com/2025/01/ana-garbin-antoni-campana-i-francisco.html

Una història de barrufets

Un dia, el barrufet Jeroni va dir: "El cel és verd".

I llavors, els barrufets Arcadi, Manelic i Joanet li van dir: "No, el cel no és verd, és blau, que no ho veus?" Però el barrufet Jeroni va insistir: "Doncs jo el veig verd!"

Aleshores, el barrufet Brauli, que els havia sentit, i era un barrufet molt savi i alhora una persona conciliadora, va intervenir i els va dir: "No discutiu, cadascú té el seu punt de vista, i com a bons barrufets hem de respectar els punts de vista dels altres".

Va passar el temps, els anys. Els barrufets es van anar fent grans. El barrufet Manelic es va morir a causa d'un coronavirus. El barrufet Joanet va agafar l'Alzheimer i el van dur a una residència. I el barrufet Arcadi feia temps que se n'havia anat a la Xina, i des d'aleshores no se'n sabia res.

Mentrestant, el barrufet Jeroni tenia una mica d'artrosi, però es conservava força bé, i de vegades explicava històries de quan ell era jove als seus nets. Per exemple, aquesta: "Ara el cel és blau, però quan jo era petit el cel era verd, ben verd!" I els seus nets l'escoltaven amb la boca ben oberta.

El barrufet Brauli, per la seva banda, després d'haver dedicat tota la seva vida a l'estudi dels diferents punts de vista i les conciliacions familiars i científiques, llavors ja tenia gairebé enllestida la seva monumental i definitiva obra, en la qual recollia totes les seves investigacions, i les conclusions a les quals havia arribat: "Els punts de vista segons la perspectiva helicoidal, Antístenes, San Josemaría i la mecànica quàntica".

L'assaig estava previst que es publiqués el següent Sant Jordi.

La foto

https://442m.blogspot.com/2025/01/la-foto.html