Al barri on recollia verdolagues i borratges també hi he recollit altres coses. Per exemple: fa unes setmanes vaig anar al poble, i quan vaig tornar feia tan bo al migdia que no vaig pensar a agafar la jaqueta amb què hi havia anat. Me'n vaig adonar quan ja era al tren, i després d'uns dies de temperatures més suaus de l'habitual, quan van venir dies una mica més frescos la vaig enyorar.
Un dia, al tornar cap a casa des del barri de les verdolagues (el barri del Joan Pintor), em vaig trobar, penjada al costat d'un contenidor, una jaqueta esplèndida, encara millor que la que m'havia deixat al poble. I des de llavors és la que faig servir, si un dia fa fresca. La mar de content, perquè un dels avantatges en relació amb l'altra és que aquesta, "nova", té unes butxaques molt grans, i això per a mi és important: m'agrada que siguin grans, les butxaques, que hi càpiguen coses.
De vegades roba, de vegades menjar, de vegades bombetes (al poble, crec que totes les bombetes que hi tinc són trobades, i de baix consum), de vegades papers o llibretes amb fulls encara en blanc, o llapis i bolígrafs (com el paper i el llapis amb què escric inicialment això), de vegades una paella per torrar castanyes, de vegades... O alguna altra planta comestible, com alguna vegada algun all silvestre.
I llibres, és clar. Els últims, "Carta a mi madre muerta", del José María Gironella, "Fármaco", de l'Almudena Sánchez, i "Sentirse bien, una nueva fórmula contra las depresiones", de David D. Burns. Els tres llibres trobats. Publicats respectivament el 1992, 2021 i 1990. De manera parcial el primer i monogràfica els altres dos (aquests, un autobiogràfic, l'altre un manual), tots parlen de depressions. Cada un és interessant per motius diferents; d'algun, potser alguna altra estona en parlaré més.
I per què explico aquestes coses, si segurament són de ben poc interès? Doncs, d'una banda, perquè m'agrada escriure i, d'una altra, perquè sóc mandrós. Perquè si no fos tan mandrós, en lloc d'entretenir-me amb aquestes cosetes m'arremangaria i escriuria altres coses que tinc pendents. Però com que em costen més, com que m'obliguen a esforçar-me, van quedant a la sala d'espera...
