Dues histories

(sobre salut mental)

La Marina, dues incidències
https://horitzontal.blogspot.com/2025/04/la-marina-dues-incidencies.html

Els peus
https://horitzontal.blogspot.com/2025/04/els-peus.html

Bar de xinos / 2

Des que el Joan Pintor és a la residència, de vegades anem a un altre bar de "xinos" (xinesos). És també un bar amb un grau de poca neteja i poca endreça notables, per dir-ho d'alguna manera. Però té l'avantatge que, a més d'estar a tocar de la residència, tenen la Vanguardia, i al Joan li agrada fullejar-la. Sobretot, li agrada llegir l'entrevista de l'última pàgina.

Si del bar que vaig parlar fa poc vaig dir que una cosa bona era la xineta (xineseta?) que se n'ocupava, una noia jove i molt eixerida, i que a més parla perfectament el català, d'aquest se n'encarrega un home que és tot el contrari. Deu tenir, potser, uns trenta-cinc anys, i és sorrut, eixut. Simpatia zero. Si li demanes el que vols en català, et diu que no t'entén, que no sap català. És normal: "Un cafè llarg", "Un café largo"... és evident que és del tot incomprensible. Gairebé tan incomprensible com "Una cocacola", "Una cocacola"...

Però al Joan i a mi ja ens va bé, perquè a més d'estar a la vora i tenir La Vanguardia, els cafès son molt barats, i raonablement bons.

Quan el Joan encara era a casa seva, de vegades anàvem a un bar que gestionava també una dona xinesa, d'uns cinquanta anys, amable, i que normalment somreia. Era un bar molt curiós, no sabies mai si obriria o no. Era un misteri. Com que ella no donava mai cap explicació sobre aquest misteri, un dia li ho vaig preguntar: ¿Com és que de vegades obres y de vegades no? I ella, sense perdre el seu somriure, em va dir que no ho sabia. 

Com que em va sorprendre la resposta, ho vaig tornar a intentar: ¿Què vols dir, que no ho saps? I ella, igual, que no ho sabia, amb el mateix somriure. De manera que ja no vaig insistir més, i vaig assumir el misteri. Vaja, els dos misteris: el motiu pel qual obria o no obria, i el seu "presumpte desconeixement" de per quin motiu obria o no. És clar, al final de misteriós res re res: devia pensar que jo era un tafaner, i que no n'havia de fer res, de si obria o no, i per quin motiu.

A aquest mateix bar, fa temps, damunt del taulell ella hi tenia una garrafa d'aigua de vuit litres, amb el plàstic ja una mica opac, amb la part alta tallada, plena d'aigua i amb peixets a dins, uns cinc o sis. "Guppys" (en sé el nom perquè quan era adolescent jo també n'havia tingut). Al costat hi tenia un pot de vidre gran, que havia sigut d'olives, també amb aigua i peixets. Però després d'una temporada més llarga sense alçar la persiana, quan va tornar a obrir, la garrafa, el pot i els peixos ja no hi eren. Suposo que, tal com es diu, després de tants dies a les fosques i dejunant, "havien passat a una millor vida". 

L'altre canvi va ser que, llavors, el bar estava una mica més endreçat. Una mica, sense exagerar; per exemple, ja no hi havia a alguns racons tantes caixes mig amuntegades i bosses amb ves a saber què a dins, caixes i bosses que feia mesos o anys que hi eren, i que semblava que haurien estat millor a dins d'un contenidor d'escombraries.

Això havia millorat, però encara quedaven algunes caixes i algunes bosses. Era una millora relativa, perquè, per exemple, la pols d'anys, de dècades, de les ampolles de licors dels prestatges alts del darrera de la barra, una pols que en alguns casos dificultava saber de què era l'ampolla, seguia igual.

De fet, en aquesta mena de bars, aquesta mena de pols (i de pel.lícula greixosa en alguns llocs), ve de molt lluny; són bars que tenen molts anys, molts. Són bars que els va obrir gent "del país" (del país en un sentit ampli, sovint migrants d'altres zones d'Espanya). Amb el pas del temps, els bars es van anar envellint, fins que els seus propietaris, pel motiu que fos, els van vendre o traspassar. I els nous gestors, també migrants, però de territoris molt més llunyans, des d'aleshores, en alguns casos sembla que s'hagin limitat a passar només de tant en tant una mica l'escombra; la resta de feines de manteniment i neteja sembla que han quedat suspeses, "de manera indefinida"...

Un últim apunt, sobre la neteja: de vegades un espai "crític" d'aquests bars són els lavabos, de vegades en un estat d'esquitxos i d'inundació realment prodigiosos, i amb unes olors pròpies d'aquest tipus de zones eventualment inundables, a causa tant de la poca cura i punteria dels usuaris, com de la poca dedicació dels propietaris. Però de moment avui no hi entrarem, en aquest tema delicat, queda per a un altre dia.

En qualsevol cas, en general, tots aquests bars tenen la seva clientela, i de vegades una clientela considerable. Són bars que, amb aquesta segona vida, van funcionant.

Bar de xinos

A la Lívia no li agraden els bars de "xinos", diu que estan deixats, bruts. No tots són iguals, però és veritat que n'hi ha d'aquests, amb un grau considerable de deixadesa, de poca cura, de brutícia. A mi, però, aquests bars no em desagraden. D'una banda, perquè la deixadesa i la brutícia no deixen de ser relatives, depenen dels referents i manies de cadascú. I d'una altra banda, perquè em fa curiositat la seva clientela. Cada tipus de bar té el seu tipus de clients, i a mi m'atrau, la clientela d'aquests bars.

Segons amb qui quedo, si ve a tomb i a l'altre no l'incomoda, de vegades trio un d'aquests bars. Per exemple, un que hi ha a tocar d'una residència de persones amb problemes mentals. M'agrada quedar-hi per diferents motius: pel bar, per l'encarregada, una noia xineta molt jove i molt eixerida, i perquè gairebé sempre hi ha usuaris de la residència del costat. Asseguts a alguna taula, deixen que passin les hores, lentament. En general seuen a les taules del carrer, per a poder fumar (viure a una residència d'aquestes i no fumar és tota una raresa).

Aquesta vegada he quedat a aquest bar amb un conegut, ja sé que a ell no l'incomoden, aquesta mena de bars, més aviat al contrari, s'hi sent còmode com jo. Arribo més aviat que ell, i veig que a una taula, a fora, hi ha asseguda una resident que conec, amb la qual he parlat altres vegades. Em saluda amb la mà. S'aixeca, se m'acosta i em dona un caramel. Em pregunta com estic, i com està la Lívia, la meva companya (es van conèixer a una altra residència, en la qual la germana de la Lívia també hi havia estat ingressada). Em diu que ella està bé, que va fent, que ja se sap... i llavors em pregunta si la convido a un cafè.

Sempre em fa gràcia, aquesta manera de demanar, "com estàs, això, allò altre...", i a continuació, "em convides?". Li dic que d'acord. Ella, llavors, em diu si també convidaria un company seu de la residència, assegut a la mateixa taula; el company em mira, no diu res, espera... Li dic que sí, que a ell també.

Altres vegades ja havia explicat alguna situació semblant, al mateix bar, o a un altre bar. També relacionada amb alguna persona pertanyent a aquest món curiós, en general bastant desconegut, dels problemes mentals i de les residències que els acullen...

Urgències

"Estic a la sala d'espera d'Urgències", així començava un escrit fa uns dies, per parlar de la Guillermina, una amiga amb problemes de salut molt importants (1). Aquest dia, a més d'acompanyar la Guillermina, de parlar amb ella unes estones i estar en silenci unes altres, assegut al seu costat també m'entretinc mirant la gent que, com ella, espera que li arribi el torn. Molta gent.

A la sala d'espera no hi ha finestres. No hi passa en cap moment ningú "amb una bata blanca". L'altaveu i la pantalla és el mitjà de comunicació de l'Hospital amb la gent que s'espera; la veu de l'altaveu és "de màquina", sona de tant en tant, després de silencis més o menys llargs. Quan sona, tothom hi posa atenció, i mira la pantalla. Escolta i mira, per si de cas, no sigui que no coincideix la veu i la pantalla.

Criden un número, i un home d'uns cinquanta anys, d'aspecte bastant deteriorat, i malgirbat, s'aixeca del fons de la sala i va cap al passadís dels despatxos, però abans d'arribar-hi es desvia i se'n va a una màquina de cafès. Toca botons, no sé si hi ha ficat alguna moneda, però de cafè no en surt. Insisteix amb els botons, i igual. S'empipa, clava un cop de puny fort a la màquina i, remugant, llavors se'n va cap als despatxos de les consultes.

Arriba un grup de sis persones, homes i dones, d'entre vint i cinquanta anys. Parlen molt fort, no endevino qui és el malalt, suposo que tots no. Entren a la sala d'espera, surten, en tornen a entrar dos, després els altres, uns tornen a sortir, segueixen parlant fort, miren la pantalla dels números, es queixen...

Hi ha dues parelles de musulmans. Elles tapades de dalt a baix, només amb una petita escletxa als ulls; tota la roba negra i només la petita escletxa. Ells, barbuts. Sembla que no van juntes; una parella està a una punta de la sala, i l'altra a l'altra punta. De les dues parelles, una estan els dos sense fer res, i l'altra estan els dos mirant cadascú el seu mòbil tota l'estona. Dues parelles, iguals i diferents.

Una dona molt grassa es balanceja al seu seient, mormola coses. Al seu costat, un home que deu anar amb ella, mira allí enllà, la ignora... De tant en tant, ella s'aixeca, es queda aturada davant la cadira, sense fer res, i després torna a seure.

Com que hi ha molta gent, el mostrari és variat. La majoria, això sí, té un perfil més discret, que crida menys l'atenció. D'altra banda, quanta gent, d'aquesta que s'espera, està justificat que estigui aquí, esperant una atenció urgent? Diuen que una part molt important de les anades a Urgències no estan justificades. De fet, la persona que jo acompanyo n'és un exemple. Però has de ser discret, la gent en general és molt susceptible, sobretot si pensa que li passa alguna cosa important. És un tema delicat. Cada vegada més delicat, perquè cada vegada som més tous, menys soferts.

Com som? D'una banda, poc consistents i, alhora, tenim un important sentiment d'importància: "Jo sóc important!". Tothom està molt pendent d'ell mateix, de la seva importància i dels seus drets, tothom té pressa, tothom considera que té dret a una atenció preferent... Les sales d'espera dels hospitals són un món estrany, dins d'un altre món estrany en el qual vivim tots de manera quotidiana. Ple de sorpreses, i de rareses... que deixen de ser-ho, perquè ens hi anem acostumant.

A les sales d'espera d'urgències s'hi veuen moltes coses, i si tu no ets un malalt, si no et fa mal res, si hi ets com a acompanyant, si no t'espera ningú, si t'ho agafes bé... és una mica com anar a un espectacle. A veure una mena de pel.lícula lenta, en la que moltes estones no passa res, però que, de tant en tant, s'anima una mica, de vegades més, amb alguna escena curiosa.

--
(1) http://miravolant.blogspot.com/2025/03/urgencies-sala-despera.html