"Estic a la sala d'espera d'Urgències", així començava un escrit fa uns dies, per parlar de la Guillermina, una amiga amb problemes de salut molt importants (1). Aquest dia, a més d'acompanyar la Guillermina, de parlar amb ella unes estones i estar en silenci unes altres, assegut al seu costat també m'entretinc mirant la gent que, com ella, espera que li arribi el torn. Molta gent.
A la sala d'espera no hi ha finestres. No hi passa en cap moment ningú "amb una bata blanca". L'altaveu i la pantalla és el mitjà de comunicació de l'Hospital amb la gent que s'espera; la veu de l'altaveu és "de màquina", sona de tant en tant, després de silencis més o menys llargs. Quan sona, tothom hi posa atenció, i mira la pantalla. Escolta i mira, per si de cas, no sigui que no coincideix la veu i la pantalla.
Criden un número, i un home d'uns cinquanta anys, d'aspecte bastant deteriorat, i malgirbat, s'aixeca del fons de la sala i va cap al passadís dels despatxos, però abans d'arribar-hi es desvia i se'n va a una màquina de cafès. Toca botons, no sé si hi ha ficat alguna moneda, però de cafè no en surt. Insisteix amb els botons, i igual. S'empipa, clava un cop de puny fort a la màquina i, remugant, llavors se'n va cap als despatxos de les consultes.
Arriba un grup de sis persones, homes i dones, d'entre vint i cinquanta anys. Parlen molt fort, no endevino qui és el malalt, suposo que tots no. Entren a la sala d'espera, surten, en tornen a entrar dos, després els altres, uns tornen a sortir, segueixen parlant fort, miren la pantalla dels números, es queixen...
Hi ha dues parelles de musulmans. Elles tapades de dalt a baix, només amb una petita escletxa als ulls; tota la roba negra i només la petita escletxa. Ells, barbuts. Sembla que no van juntes; una parella està a una punta de la sala, i l'altra a l'altra punta. De les dues parelles, una estan els dos sense fer res, i l'altra estan els dos mirant cadascú el seu mòbil tota l'estona. Dues parelles, iguals i diferents.
Una dona molt grassa es balanceja al seu seient, mormola coses. Al seu costat, un home que deu anar amb ella, mira allí enllà, la ignora... De tant en tant, ella s'aixeca, es queda aturada davant la cadira, sense fer res, i després torna a seure.
Com que hi ha molta gent, el mostrari és variat. La majoria, això sí, té un perfil més discret, que crida menys l'atenció. D'altra banda, quanta gent, d'aquesta que s'espera, està justificat que estigui aquí, esperant una atenció urgent? Diuen que una part molt important de les anades a Urgències no estan justificades. De fet, la persona que jo acompanyo n'és un exemple. Però has de ser discret, la gent en general és molt susceptible, sobretot si pensa que li passa alguna cosa important. És un tema delicat. Cada vegada més delicat, perquè cada vegada som més tous, menys soferts.
Com som? D'una banda, poc consistents i, alhora, tenim un important sentiment d'importància: "Jo sóc important!". Tothom està molt pendent d'ell mateix, de la seva importància i dels seus drets, tothom té pressa, tothom considera que té dret a una atenció preferent... Les sales d'espera dels hospitals són un món estrany, dins d'un altre món estrany en el qual vivim tots de manera quotidiana. Ple de sorpreses, i de rareses... que deixen de ser-ho, perquè ens hi anem acostumant.
A les sales d'espera d'urgències s'hi veuen moltes coses, i si tu no ets un malalt, si no et fa mal res, si hi ets com a acompanyant, si no t'espera ningú, si t'ho agafes bé... és una mica com anar a un espectacle. A veure una mena de pel.lícula lenta, en la que moltes estones no passa res, però que, de tant en tant, s'anima una mica, de vegades més, amb alguna escena curiosa.
