(sobre el final de la vida)
28 de juny 2025
26 de juny 2025
Recollida d'andròmines
Quan en una conversa surt el tema del cost quan un es mor, el cost del tanatori, la incineració, l'enterrament o el que sigui, dic que no ha de ser així forçosament. Dic que, si no et preocupa el que es faci amb el cos del difunt (si al mort "quan estava viu" no el preocupava, i a tu, que ara et toca gestionar la situació, tampoc), segur que el venen a recollir. Suposo que sense cost. D'una banda, perquè està prohibit conservar el cos d'un difunt a casa i, per tant, cal que "un servei públic" actuï d'ofici, per tal de resoldre la situació (administrativa i sanitària). I d'una altra banda, perquè sembla de sentit comú que, si el dia marcat per a la recollida d'andròmines pots baixar el carrer el que vulguis, sembla que també hauria de ser possible, si algú volgués, baixar "l'andròmina d'un cos difunt" (això, si descartem l'opció de l'ús "del contenidor de matèria orgànica").
El problema d'aquest tema (a banda de les normatives existents), és que la gent en aquests casos es queixa del preu, però no està disposada que el cos d'un parent sigui tractat "com una cosa". És a dir, la queixa és sobretot econòmica (el fet que el preu sigui abusiu, perquè la realitat és que llavors les funeràries s'aprofiten de la fragilitat emocional dels familiars en aquell moment, però això ja és una altra història...).
He dit que, quan surt aquest tema, comento aquestes coses (o dic, per exemple, que no m'importaria que el meu cos el donessin per esmorzar als lleons del zoo). Perquè em sembla de sentit comú: si no t'importa la gestió que es faci teu cos quan et moris, o la gestió del cos d'un parent teu, ha d'existir un sistema "de recollida".
Fa uns dies, vaig intentar tenir-ne la confirmació oficial. No me'n vaig sortir. Vaig trucar a l'Ajuntament, a Cementiris, i a les dues empreses de serveis funeraris de la ciutat. Ningú no em va contestar la meva pregunta, tots em deien que ho preguntés als altres. Com a màxim, em deien que, una persona sense recursos, podia fer una sol.licitud per accedir als serveis funeraris sense cost. Però llavors jo els deia, insistia, que no era això, el que els preguntava. I al final me'n vaig cansar.
En qualsevol cas, davant d'aquesta falta de resposta, jo em quedo amb la meva idea. El problema és que, "amb mi mateix", no podré fer l'experiment. Perquè estaré mort (però que consti que ho deixo dit, i ben subratllat).
I en relació amb la gent que d'alguna manera depèn de mi, és obvi que, si quan es mor i jo encara estic viu, el criteri vàlid és el seu, no el meu (sobretot, si alhora compten amb els recursos econòmics per pagar llavors els serveis funeraris que haguessin dit que volien).
22 de juny 2025
21 de juny 2025
20 de juny 2025
Ratpenats, internet i ratolins
Me'n vaig tres dies amb un conegut a una segona residència seva. M'explica que, a un petit apartament que tenen al costat, en el qual de vegades s'hi queden convidats, hi van tenir ratpenats, i que no entenien per on entraven. Que no els havien arribat a veure, però que eren ratpenats perquè la seva dona va fer fotos de les caques que trobaven, i després va mirar per internet, fins que va arribar a la conclusió que eren de ratpenats. A més, en un fòrum, un entès li ho va confirmar.
El segon dia d'estada m'ensenya aquest petit apartament, i quan hi entra, s'endú una sorpresa, perquè hi torna a trobar caques de ratpenat; em diu que es pensava que els ratpenats ja no hi entraven.
Em miro les caques, i li dic que jo de caques de ratpenat no hi entenc, però que aquestes tenen tota la pinta de ser de ratolins. I com que ell em torna a repetir les investigacions de la seva dona per internet, li dic que, a internet, també hi ha molts ignorants i moltes escombraries.
Mentre tenim aquesta conversa, de cop veig que, per una vora de l'habitació que ell no veu, perquè hi està d'esquena, passa disparat un ratolí i s'amaga darrere d'un cistell de llenya. Faig un crit, li ho dic, però quan es gira ja no és a temps de veure'l. Llavors remeno el cistell de la llenya, i torna a sortir disparat el ratolí, cap a una altra banda, i s'amaga rere la nevera. Aquesta vegada, sí que el veu.
Com que ja està clar que els ratpenats d'internet són ratolins, llavors busquem el forat per on pot ser que entrin, i ens sembla que el trobem. A continuació, fem una mica de ciment i el tapem. I com que empaitar ratolins a cops d'escombra i trepitjades és cansat, sobretot amb l'edat que ja tenim els dos, i no sabem quants ratolins poden estar tombant per dins de la caseta, va a comprar raticida i després en posem, quantitats generoses, a diferents punts.
A més de les caques, i dels ratolins fent corredisses, revisant la caseta, també hem trobat un matalàs amb caques i pixums, que d'entrada no es veien perquè estaven a sota d'un coixí. I amb les caques i els pixums, un bon forat a dins del matalàs, l'inici d'un cau per criar.
Ell només va de tant en tant a aquesta segona residència, algun dia li hauré de preguntar com evoluciona, el control dels ratolins. De moment, per la part que em toca, el partit entre internet i jo l'he guanyat jo. De manera indiscutible.
19 de juny 2025
10 de juny 2025
Fa un any
"Me pongo a pensar en los últimos meses (...) En las conversaciones que tuvimos, en las sonrisas, en los silencios." Marie (1)
Faig el viatge en tren de gairebé dues hores i, després, la passejada fins al poble on vivia la Marta. Fa un any que va morir.
Fer aquest viatge m'agrada. És un dia dedicat a pensar en la Marta, i en tot el que ella va significar per a mi, durant els seus últims mesos, quan cada setmana l'anava a veure.
Tot i el seu progressiu deteriorament, al final encara hi havia coses que la Marta seguia valorant, que gaudia. Un dinar compartit, una conversa agradable, que el seu gat se li refregués contra les cames, alguna estona de lectura (si els ulls li ho permetien), els seus cafès de mig litre, els petits traguinyols de vi, estar a la fresca a l'eixida, veure volar els pardals, les orenetes, els coloms...
Però el dolor ja era tan gran, de vegades tan insuportable, i tan gran la frustració a causa de la seva vida tan limitada, reclosa a casa, que va arribar un moment que va decidir que no volia seguir resistint. Que era millor rendir-se.
Un incís sobre el dolor: ja he dit altres vegades que, segons quins dolors (diguin el que diguin els metges), només es poden deixar de sentir si la dosi de morfina és tan elevada, que és com si ja no existissis. "Com si ja no visquessis". Ella no volia arribar a aquest extrem. I quan va arribar al punt que ja se li feia insuportable el dolor, quan ja no el volia suportar més, va dir prou.
I llavors va començar a fer gestions per poder morir. Per morir de manera "ordenada" segons la seva manera de pensar, perquè preferia no suïcidar-se. Li semblava que si es suïcidés, a algunes persones que l'estimaven els costaria més, d'assimilar la seva mort. No és que descartés el suïcidi, però el contemplava només com a última opció.
Mentre vaig passejant, a poc a poc, cap al poble, d'una banda, tot és igual com les altres vegades. I alhora, és clar, tot és diferent. Perquè és una sensació estranya, anar cap al poble de la Marta, cap a casa seva, i saber que ella ja no hi és, que ja no existeix. Una sensació molt estranya, que no sé traduir-la en paraules.
Un cop al poble, vaig cap a casa seva, passo pel davant, m'hi aturo. Després, tombo per la cantonada de més avall. I des d'un carrer lateral, des de lluny, veig l'eixida del darrere de la casa de la Marta. La vista no és del tot bona, perquè hi ha algun arbre entremig, però em sembla veure alguna oreneta que entra i surt de l'eixida. I penso que la Marta, si ho sabés, estaria contenta, encara que ja no sigui casa seva (no sé si hi viu algú, ara). Contenta que les orenetes, "les seves orenetes", aquest any també hagin tornat i hi segueixin tenint el niu.
Benvolguda Marta, que ja no existeixes, i que estaves convençuda que després de la mort no hi havia absolutament res. Però alguna cosa sí que hi ha: a mi em segueixes fent companyia.
--
(1) Las gratitudes. Delphine de Vigan. Anagrama, 2021 (p. 12)
8 de juny 2025
El Joseph i el seu ull
Feia mesos que no el veia, pensava si li hauria passat alguna cosa. Està assegut a un banc del carrer, va net, amb la seva gorra i la seva samarreta del Barça. Però té l'ull una altra vegada tapat, amb un pegat negre, subjectat amb una goma, com un pirata, un pirata del Barça.
Està absent, no em veu. M'assec al seu costat, i llavors sí; ens saludem, està content.
-Què t'ha passat a l'ull, ara?
-Cap problema, tret per netejar, dos dies i un altre cop posar.
-Cap problema, tret per netejar, dos dies i un altre cop posar.
Segueix parlant com un indi de pel.lícula de l'Oest. No ha fet cap millora, de manera que no sempre és fàcil entendre què vol dir. Diu que al setembre anirà a un curs per aprendre castellà, que li ha buscat la treballadora social. Català no, perquè és molt difícil. Castellà sí, català no, castellà sí, català no, ho va repetint... En català, només sap dir "Barça".
Li dic que aprendre a parlar una mica més bé l'ajudaria. I no sé per què li ho dic, perquè potser ja fa deu anys que el conec, i que de tant en tant tenim aquesta conversa, sempre igual... ara sé que del tot absurda. Però bé, suposo que forma part del ritual d'aquesta relació nostra de trobades esporàdiques. Això dels rituals és curiós.
Fa un any, quan va anar a l'habitació on viu ara (que no sé si va ser Arrels o els serveis socials, que li van proporcionar), no m'hauria jugat res a favor que hi durés. Pensava que seria fàcil que, com altres cops, es fiqués en embolics i tornés a quedar-se al carrer.
Em vaig equivocar; de vegades, equivocar-se és el millor que pot passar, és una gran sort. A veure si li dura, al Joseph, aquesta sort...
6 de juny 2025
El Domingo, continuació
Em torno a trobar el Domingo, i després de parlar una estona, li pregunto on ha dormit. I aquesta vegada no es fa el despistat, em diu que ja ho sé, que ja el vaig veure un dia, "al lloc de sempre".
-Un dia? No home, ja t'hi he vist un grapat de vegades...
Quan agafo el tren a primera hora del matí, de vegades me l'he trobat que encara dorm, arrambat a l'entrada d'una de les botigues de luxe del Passeig de Gràcia, al costat de l'estació. Suposo que si avui no evita contestar-me és perquè ja fa força bo, i passar la nit al carrer ja no és tan dur. Passar-la com la passa ell, sense cap mena de manta o alguna altra cosa semblant, perquè va pel món sempre amb les mans a la butxaca, encara que sigui l'hivern. Ni una bossa, ni una petita motxilla, no res. Mai. És una de les seves característiques, invariable.
L'únic parament per passar la nit és algun cartró, fàcil de trobar al Passeig de Gràcia, perquè aquestes botigues en generen molts. Alguna vegada es pot pagar una pensió, però crec que són l'excepció, aquestes vegades.
Em diu que d'aquí una estona anirà a dinar, a un restaurant que tenen un menú de quinze euros.
- Ja els tens?
- De moment la meitat, ja "faré" els que em falten.
- Ja som gairebé al migdia, segur que els faràs?
- És clar que sí! Què et penses? D'aquí una estona ja els tindré!
- De moment la meitat, ja "faré" els que em falten.
- Ja som gairebé al migdia, segur que els faràs?
- És clar que sí! Què et penses? D'aquí una estona ja els tindré!
Xerrarem una estona. De temes de conversa en tenim uns quants, començant pels anys que anàvem junts a collir raïms i olives; era un bon company de feina... Després, li dic que me'n vaig, que com que jo no vaig a un restaurant, haig d'anar a casa a fer el dinar. I que, a més, així, ell podrà tornar a "treballar", i fer saltar a alguns incauts els calés que encara li falten per poder anar a dinar.
Li dic adeu, i ell em diu que a veure si ens tornem a veure aviat. Jo li dic també que a veure, que a mi també m'agrada trobar-lo. I és veritat, m'agrada.
Travesso el carrer, me'n vaig una mica enllà; veig que no m'ha seguit amb la mirada, perquè ja està dedicat un altre cop a intentar engalipar la gent que passa. M'assec al pedrís d'una botiga, el miro. M'hi estic una estona, i mentrestant no veig que ningú piqui.
Després, me'n vaig; de tota manera, compto que, com que és un "professional", acabarà aconseguint els potser set euros que li falten per arribar als quinze. I si els aconsegueix, per descomptat se'ls gastarà tots dinant. I es tornarà a quedar sense un cèntim. Perquè ell no viu al dia: "viu a l'instant!"
M'agrada, conèixer el Domingo, i de tant en tant trobar-me'l. Em recorda que hi ha moltes maneres de viure. La seva cal reconèixer que és original. I "vocacional", sens dubte. Igual que cal reconèixer que és un barrut, amb la seva dedicació a fer saltar els quartos de la gent, quan, si volgués, en lloc de pidolar, podria viure al poble i anar fent feines.
Amb petites variants, sempre que parlo del Domingo explico més o menys el mateix. I mira, m'agrada, anar-ho repetint. Anar recordant, i recordant-me, que es pot viure de moltes maneres diferents.
3 de juny 2025
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
