"Me pongo a pensar en los últimos meses (...) En las conversaciones que tuvimos, en las sonrisas, en los silencios." Marie (1)
Faig el viatge en tren de gairebé dues hores i, després, la passejada fins al poble on vivia la Marta. Fa un any que va morir.
Fer aquest viatge m'agrada. És un dia dedicat a pensar en la Marta, i en tot el que ella va significar per a mi, durant els seus últims mesos, quan cada setmana l'anava a veure.
Tot i el seu progressiu deteriorament, al final encara hi havia coses que la Marta seguia valorant, que gaudia. Un dinar compartit, una conversa agradable, que el seu gat se li refregués contra les cames, alguna estona de lectura (si els ulls li ho permetien), els seus cafès de mig litre, els petits traguinyols de vi, estar a la fresca a l'eixida, veure volar els pardals, les orenetes, els coloms...
Però el dolor ja era tan gran, de vegades tan insuportable, i tan gran la frustració a causa de la seva vida tan limitada, reclosa a casa, que va arribar un moment que va decidir que no volia seguir resistint. Que era millor rendir-se.
Un incís sobre el dolor: ja he dit altres vegades que, segons quins dolors (diguin el que diguin els metges), només es poden deixar de sentir si la dosi de morfina és tan elevada, que és com si ja no existissis. "Com si ja no visquessis". Ella no volia arribar a aquest extrem. I quan va arribar al punt que ja se li feia insuportable el dolor, quan ja no el volia suportar més, va dir prou.
I llavors va començar a fer gestions per poder morir. Per morir de manera "ordenada" segons la seva manera de pensar, perquè preferia no suïcidar-se. Li semblava que si es suïcidés, a algunes persones que l'estimaven els costaria més, d'assimilar la seva mort. No és que descartés el suïcidi, però el contemplava només com a última opció.
Mentre vaig passejant, a poc a poc, cap al poble, d'una banda, tot és igual com les altres vegades. I alhora, és clar, tot és diferent. Perquè és una sensació estranya, anar cap al poble de la Marta, cap a casa seva, i saber que ella ja no hi és, que ja no existeix. Una sensació molt estranya, que no sé traduir-la en paraules.
Un cop al poble, vaig cap a casa seva, passo pel davant, m'hi aturo. Després, tombo per la cantonada de més avall. I des d'un carrer lateral, des de lluny, veig l'eixida del darrere de la casa de la Marta. La vista no és del tot bona, perquè hi ha algun arbre entremig, però em sembla veure alguna oreneta que entra i surt de l'eixida. I penso que la Marta, si ho sabés, estaria contenta, encara que ja no sigui casa seva (no sé si hi viu algú, ara). Contenta que les orenetes, "les seves orenetes", aquest any també hagin tornat i hi segueixin tenint el niu.
Benvolguda Marta, que ja no existeixes, i que estaves convençuda que després de la mort no hi havia absolutament res. Però alguna cosa sí que hi ha: a mi em segueixes fent companyia.
--
(1) Las gratitudes. Delphine de Vigan. Anagrama, 2021 (p. 12)
