Feia mesos que no el veia, pensava si li hauria passat alguna cosa. Està assegut a un banc del carrer, va net, amb la seva gorra i la seva samarreta del Barça. Però té l'ull una altra vegada tapat, amb un pegat negre, subjectat amb una goma, com un pirata, un pirata del Barça.
Està absent, no em veu. M'assec al seu costat, i llavors sí; ens saludem, està content.
-Cap problema, tret per netejar, dos dies i un altre cop posar.
Segueix parlant com un indi de pel.lícula de l'Oest. No ha fet cap millora, de manera que no sempre és fàcil entendre què vol dir. Diu que al setembre anirà a un curs per aprendre castellà, que li ha buscat la treballadora social. Català no, perquè és molt difícil. Castellà sí, català no, castellà sí, català no, ho va repetint... En català, només sap dir "Barça".
Li dic que aprendre a parlar una mica més bé l'ajudaria. I no sé per què li ho dic, perquè potser ja fa deu anys que el conec, i que de tant en tant tenim aquesta conversa, sempre igual... ara sé que del tot absurda. Però bé, suposo que forma part del ritual d'aquesta relació nostra de trobades esporàdiques. Això dels rituals és curiós.
Fa un any, quan va anar a l'habitació on viu ara (que no sé si va ser Arrels o els serveis socials, que li van proporcionar), no m'hauria jugat res a favor que hi durés. Pensava que seria fàcil que, com altres cops, es fiqués en embolics i tornés a quedar-se al carrer.
Em vaig equivocar; de vegades, equivocar-se és el millor que pot passar, és una gran sort. A veure si li dura, al Joseph, aquesta sort...
