Quan te'l trobes, només que t'aturis un moment es posa a xerrar i, llavors, feina rai, perquè te'n puguis anar. Entremig, qualsevol falca que fiquis en la seva conversa, ell, de seguida i amb la més gran naturalitat, la sap utilitzar per continuar parlant ell. Ell i d'ell. És una mena de màquina parlant que no s'atura mai, quan atrapa algú.
Va estar molt malalt, no recordo exactament de què. Molt temps ingressat, en algun moment a punt de morir. Al final se'n va sortir, però amb algun problema de salut cronificat, i de propina amb una cama menys, que li van haver de tallar, gairebé sencera.
M'explica (ho explica sovint), que es troba molt bé, que ara no li fa mal al res. I jo li dic que, sobretot, el que no li farà mai mal és la cama artificial que porta (una cama que, d'altra banda, no controla gaire, perquè tot i anar sempre amb una crossa, camina força insegur).
Em diu que al contrari, que de vegades aquesta cama que no té sí que li fa mal, molt. És això del "membre fantasma", diu. Que de vegades el que sent és mal, altres vegades rampes molt fortes, i que quan l'ataquen, li donen molt mal viure. Que també li passa de nit, i llavors no pot dormir de cap manera.
Aquesta vegada ha valgut la pena, aguantar abans una estona la seva xerrameca repetitiva, perquè al final, gràcies a la meva ocurrència o broma (no sé si de bon o mal gust), m'ha acabat explicant això del dolor fantasma; no ho sabia, que a ell li passés. Una mala cosa, que hagis perdut una cama, o un braç, o un dit, o el que sigui, i que a sobre d'haver-te quedat sense, et faci mal.
Mai me n'havia dit res, tot i les moltes vegades que abans m'havia atrapat amb la seva incontinència verbal, una incontinència verbal que, de tan exagerada, fins i tot té un punt de grotesca.
Després d'aquesta explicació sobre el dolor de la cama que no té des de fa anys, durant aquesta part del seu monòleg que ha fet que estigués del tot atent, torna a enfilar temes que ja em sé de memòria d'altres vegades, i que, és clar, em cansen. I com que fer d'estàtua davant d'una màquina parlant és avorrit, llavors, després de potser tres intents infructuosos per acomiadar-me d'ell, al final li dic que haig de marxar ja, perquè la Lívia m'espera a casa per sopar.
És mentida, estic sol, la Lívia no arriba fins demà.
