Si el cel està serè,
els dies són agradables,
la taula està parada,
el menjar és bo
i la companyia és grata,
per què de vegades ens entossudim
en inventar-nos temporals?
20 de gen. 2012
13 de gen. 2012
Procurar estar concentrat
Procurar estar concentrat
amb la tele a tot drap
en un bar ple de gent
baladrejant i rient:
esforç absurd,
intent fracassat.
amb la tele a tot drap
en un bar ple de gent
baladrejant i rient:
esforç absurd,
intent fracassat.
11 de gen. 2012
L'Eudald
L'Eudald diu que el món es divideix en dues menes de persones, les que fan servir escuradents i les que no en fan servir, amb un subgrup entre les segones integrat per les que a més consideren que això dels escuradents és una brutícia fastigosa. Ell pertany al grup dels usuaris, és un addicte als escuradents: n'utilitza després de cada àpat, seguint tot un ritual. Però és que, a banda de fer-ne servir, i aquí comença el "fet diferencial", quan ha acabat la feina els guarda curosament. Mentre conserven la punta i fan el seu servei no els llença, de manera que un mateix escuradents li pot durar uns quants dies.
De fet, un escuradents li dura un munt de dies, perquè el primer que fa, abans d'estrenar-lo, és de cada un fer-ne dos. Fa servir escuradents plans (els rodons i de fusta més dura diu que no van tan bé). Amb la navalla els talla en sentit longitudinal, però una mica esbiaixats, de manera que queden amb les puntes noves més esmolades, i per tant més adequades per a escurar-se els espais interdentals. L'Eudald està molt orgullós del seu enginy i de la seva depurada tècnica, perquè a més d'estalviar escuradents diu que així fan millor la seva funció.
D'altra banda, la cosa no s'acaba aquí. Després d'haver fet servir l'escuradents reciclat es renta les dents amb un respall que potser ha recuperat de ves a saber on (tenint en compte la seva tendència d'anar arreplegant el que troba), i que no cal ni dir-ho, supera de molts anys el temps que els fabricants de raspalls avisen que és adequat fer-los servir (ja que en cas contrari, les cadenes de muntatge de raspalls -com les d'escuradents- s'haurien d'aturar). Però l'Eudald diu que si un escuradents pot durar dies, per que no ha de poder durar anys un raspall?
L'Eudald és discret, aquestes coses no les va explicant. No és que ell les trobi censurables, tot el contrari, a ell censurable si de cas li sembla que ho és el malversament d'escuradents i raspalls de la majoria de la gent. Però com que és conscient que no tothom té el seu mateix punt de vista, evita referir-s'hi. Si amb mi algun cop ha fet una excepció és perquè sap que tenim algunes afinitats en aquests temes... Diguem que compartim una certa tendència a determinats hàbits recicladors de vegades potser no del tot higiènics, però és que quan un està tan acostumat a una particular mena de manera de fer una cosa, per molt que li diguin que potser no és la més adequada o convencional, no es fàcil canviar... sobretot si no se'n tenen la necessitat ni les ganes.
De fet, un escuradents li dura un munt de dies, perquè el primer que fa, abans d'estrenar-lo, és de cada un fer-ne dos. Fa servir escuradents plans (els rodons i de fusta més dura diu que no van tan bé). Amb la navalla els talla en sentit longitudinal, però una mica esbiaixats, de manera que queden amb les puntes noves més esmolades, i per tant més adequades per a escurar-se els espais interdentals. L'Eudald està molt orgullós del seu enginy i de la seva depurada tècnica, perquè a més d'estalviar escuradents diu que així fan millor la seva funció.
D'altra banda, la cosa no s'acaba aquí. Després d'haver fet servir l'escuradents reciclat es renta les dents amb un respall que potser ha recuperat de ves a saber on (tenint en compte la seva tendència d'anar arreplegant el que troba), i que no cal ni dir-ho, supera de molts anys el temps que els fabricants de raspalls avisen que és adequat fer-los servir (ja que en cas contrari, les cadenes de muntatge de raspalls -com les d'escuradents- s'haurien d'aturar). Però l'Eudald diu que si un escuradents pot durar dies, per que no ha de poder durar anys un raspall?
L'Eudald és discret, aquestes coses no les va explicant. No és que ell les trobi censurables, tot el contrari, a ell censurable si de cas li sembla que ho és el malversament d'escuradents i raspalls de la majoria de la gent. Però com que és conscient que no tothom té el seu mateix punt de vista, evita referir-s'hi. Si amb mi algun cop ha fet una excepció és perquè sap que tenim algunes afinitats en aquests temes... Diguem que compartim una certa tendència a determinats hàbits recicladors de vegades potser no del tot higiènics, però és que quan un està tan acostumat a una particular mena de manera de fer una cosa, per molt que li diguin que potser no és la més adequada o convencional, no es fàcil canviar... sobretot si no se'n tenen la necessitat ni les ganes.
7 de gen. 2012
Els meus avis
El meu avi matern era un fabricant de teixits que es dedicava a un munt d'altres coses gràcies a que llavors la fàbrica encara rendia sense haver-se'n de preocupar massa. Dedicava bona part del seu tremps a la política, a les tertúlies de cafè, a activitats artístiques com la fotografia, el cinema, la pintura, l'escultura... Tot això, a més de passar èpoques a algun balneari perquè tenia la salut delicada, no sé si molt o poc, però suficient per justificar la vida agradable i en part capriciosa que es permetia (mentre que, per exemple, la meva àvia es quedava a casa, ocupant-se del sogre, dels fills i de la intendència d'aquella família amb tanta gent i tant moviment). El meu avi i la meva àvia vivien (segons les èpoques), amb més o no tanta solvència econòmica, però sempre donant la imatge de burgesos benestants, en una casa molt gran, amb salons i capella inclosos.
El l meu avi matern no s'assemblava gens al meu avi patern. El meu avi patern era un home molt senzill, auster. Va dur una vida del tot anònima, treballant discretament primer de pagès i després de picapedrer. Quan el meu pare tenia dos o tres anys, l'avi es va endur tota la família de la masia aïllada on vivien a la ciutat, a un petit pis, per tal de viure una mica millor, sense les estretors de la vida rural, dura i incerta, que duien com a pagesos. Empesos per la precarietat i la gana (el meu pare no parlava de fam, però sí de que tot anava molt escàs), van deixar el gran escenari en el que vivien, enmig de la natura però exposats a totes les seves inclemències, per tal de tenir una mica més de seguretat a la ciutat. Allí va treballar de picapedrer, en una època en la que qualsevol obra mínimament important (ja fos pública com hospitals o esglésies, o privada com les cases de la gent benestant), requeria aquesta mena d'artesans.
Els meus avis eren els dos molt religiosos. I per als dos la seva família era molt important. Però aquí s'acabaven els trets comuns. El meu avi matern era un sibarita, un polític, un artista. A la Filmoteca de Catalunya hi ha una pel.lícula seva que va ser guardonada al festival de Cannes, i s'ha exposat obra fotogràfica seva al Museu Nacional de Catalunya. I fins i tot té un carrer a la capital de comarca de la que en va arribar a ser alcalde.
En canvi el pas del meu avi patern ha quedat més anònim, d'acord amb el seu ofici i el seu tarannà discret, auster, senzill. Però a la mateixa capital de comarca en la que el meu avi matern hi té un carrer dedicat (les plaques del qual fins i tot podria haver tallat el seu consogre, tot i que això més que una hipòtesi és una divagació poètica), ell hi té pedres i mes pedres sense signar, formant part de les diferents obres en les que va treballar.
El l meu avi matern no s'assemblava gens al meu avi patern. El meu avi patern era un home molt senzill, auster. Va dur una vida del tot anònima, treballant discretament primer de pagès i després de picapedrer. Quan el meu pare tenia dos o tres anys, l'avi es va endur tota la família de la masia aïllada on vivien a la ciutat, a un petit pis, per tal de viure una mica millor, sense les estretors de la vida rural, dura i incerta, que duien com a pagesos. Empesos per la precarietat i la gana (el meu pare no parlava de fam, però sí de que tot anava molt escàs), van deixar el gran escenari en el que vivien, enmig de la natura però exposats a totes les seves inclemències, per tal de tenir una mica més de seguretat a la ciutat. Allí va treballar de picapedrer, en una època en la que qualsevol obra mínimament important (ja fos pública com hospitals o esglésies, o privada com les cases de la gent benestant), requeria aquesta mena d'artesans.
Els meus avis eren els dos molt religiosos. I per als dos la seva família era molt important. Però aquí s'acabaven els trets comuns. El meu avi matern era un sibarita, un polític, un artista. A la Filmoteca de Catalunya hi ha una pel.lícula seva que va ser guardonada al festival de Cannes, i s'ha exposat obra fotogràfica seva al Museu Nacional de Catalunya. I fins i tot té un carrer a la capital de comarca de la que en va arribar a ser alcalde.
En canvi el pas del meu avi patern ha quedat més anònim, d'acord amb el seu ofici i el seu tarannà discret, auster, senzill. Però a la mateixa capital de comarca en la que el meu avi matern hi té un carrer dedicat (les plaques del qual fins i tot podria haver tallat el seu consogre, tot i que això més que una hipòtesi és una divagació poètica), ell hi té pedres i mes pedres sense signar, formant part de les diferents obres en les que va treballar.
6 de gen. 2012
20 de des. 2011
Quan et comença a incomodar
Quan et comença a incomodar
perquè la pressió va en augment
i de moment no trobes el lloc adient,
no hi ha res que es pugui comparar,
finalment, al meravellós plaer de pixar.
perquè la pressió va en augment
i de moment no trobes el lloc adient,
no hi ha res que es pugui comparar,
finalment, al meravellós plaer de pixar.
8 de des. 2011
El meu avi patern
El meu avi patern va ser pagès i picapedrer. Va morir quan jo era petit, però durant molts anys el meu pare va conservar l'hort urbà que l'avi havia treballat en la darrera etapa de la seva vida. Amb l'avi ja mort, a l'hort com a mínim hi anàvem un cop a l'any, amb la meva mare, quan maduraven els caquis. N'omplíem unes quantes cistelles i, en tornar a Barcelona, els esteníem i deixàvem que anessin madurant de mica en mica. A la meva mare i a mi ens agradaven molt els caquis, ben madurs, mentre que la resta de la família no en feien cap cas, així que durant una temporada ella i jo ens en fèiem un bon tip.
Al costat de l'hort de l'avi hi havia un cobert, amb les seves eines, o més ben dit, amb les poques eines que quedaven després d'anys que, ell ja mort i estant l'hort abandonat, hi hagués anat entrant gent i enduent-se de mica en mica el que li havia vingut de gust. Crec que va ser la darrera vegada que hi vam anar amb la meva mare, poc abans de vendre l'hort, que em vaig decidir a arreplegar alguna d'aquelles eines, tant pel fet de ser eines de l'avi com perquè sempre m'han agradat les eines: mirar-les, tenir-les a la mà, fer-les servir... Aquell dia vaig agafar un falçó (quan vivia a la masia l'avi havia tingut una petita vinya), un nivell i una plomada. I em vaig estar mirant també una barrina, de potser un metre i mig, però tot i delint-me per arreplegar-la no ho vaig fer, perquè em va semblar que malgrat temptar-me, tan gran i feixuga no hauria sabut què fer-ne.
Ja he dit que el meu avi era picapedrer, i aquella barrina, no sé si barrejada amb el record d'algun comentari anterior del meu pare o d'algú de la família, m'ha quedat associada amb la idea del meu avi treballant també com a barrinador, arrencant a força de barrinades les roques de la pedrera, la matèria primera dels picapedrers. Me l'imagino treballant acompanyat (per perforar la roca amb una barrina gran calen dues persones, una que l'aguanta i l'altra que la pica), me l'imagino amb la barrina, aguantant-la i fent-la rodar uns quants graus després del cada cop de mall del seu company, o al revés, empunyant ell el mall. Aturant-se de tant en tant per escurar el forat perforat, i en tenir la profunditat adequada, omplint-lo de dinamita, posant-hi la metxa, i aleshores, encenent-la i fent una corredissa per tal de protegir-se de l'explosió... Me l'imagino així, fent una d'aquestes feines que ara ens costen fins i tot d'imaginar, a causa de la seva gran lentitud, feixuguesa i, de vegades, a sobre, de resultats incerts.
L'avi vivia a la vora d'una pedrera important que subministrava pedra per a les obres de la propera capital de comarca. I tindria una certa lògica que, havent fet primer de barrinador, al deixar la masia i anar a la capital de la comarca llavors hagués anat desenvolupant més la vessant de picapedrer.
Bé, potser no va ser mai així, i documentada només ha quedat la seva feina de picapedrer. El cert és que el meu pare gairebé no explicava res del meu avi, i alhora, en aquells temps, els fills tampoc estàvem interessats en preguntar res. De manera que va morir l'avi, i al cap de molts anys el meu pare, i també la seva germana gran, desapareixent la possibilitat d'un eventual aclariment. La germana petita del meu pare encara és viva; és monja, viu a l'estranger i no és fàcil comunicar-s'hi, i a més ella va néixer passada aquella època en la que el meu avi potser feia de barrinador, així que ves a saber si en sap alguna cosa... i si és que l'havia sabut, si és que ara encara la recorda, perquè té ja una bona senallada d'anys al damunt.
Ja he dit que tot són suposicions, perquè fins i tot podria ser que la barrina que recordo de fet fos un perpal, una perpalina gran. És a dir, no una eina per a barrinar o perforar la roca, sinó una eina per a moure les pedres grans, utilitzada pels picapedrers. Les puntes de les barrines eren esmolades i acerades, uns requisits innecessaris en el cas dels perpals, i els caps també eren diferents, aplanats i eixamplats els de les barrines a causa dels cops de mall, i més arrodonits els dels perpals. Però no recordo el detalls d'aquella eina que vaig veure a l'hort de l'avi, perquè de fet aleshores no tenia clares aquestes diferències de funció i forma entre les barrines i els perpals, i com que només ho he diferenciat més tard, llavors no em va quedar enregistrat.
En qualsevol cas, tot plegat em sembla també un bon exemple de com de vegades divaguem sobre el passat, guiats més per les especulacions i la fantasia que basant-nos en dades objectives. O com un exemple d'un fet sens dubte també ben cert: la temptació i les ganes d'escriure una estona que de vegades tenim algunes persones, a causa del plaer o la relaxació que ens provoca, per a la qual cosa, això sí, ens cal abans un mínim argument, que de vegades ens empesquem bastant alegrement.
Al costat de l'hort de l'avi hi havia un cobert, amb les seves eines, o més ben dit, amb les poques eines que quedaven després d'anys que, ell ja mort i estant l'hort abandonat, hi hagués anat entrant gent i enduent-se de mica en mica el que li havia vingut de gust. Crec que va ser la darrera vegada que hi vam anar amb la meva mare, poc abans de vendre l'hort, que em vaig decidir a arreplegar alguna d'aquelles eines, tant pel fet de ser eines de l'avi com perquè sempre m'han agradat les eines: mirar-les, tenir-les a la mà, fer-les servir... Aquell dia vaig agafar un falçó (quan vivia a la masia l'avi havia tingut una petita vinya), un nivell i una plomada. I em vaig estar mirant també una barrina, de potser un metre i mig, però tot i delint-me per arreplegar-la no ho vaig fer, perquè em va semblar que malgrat temptar-me, tan gran i feixuga no hauria sabut què fer-ne.
Ja he dit que el meu avi era picapedrer, i aquella barrina, no sé si barrejada amb el record d'algun comentari anterior del meu pare o d'algú de la família, m'ha quedat associada amb la idea del meu avi treballant també com a barrinador, arrencant a força de barrinades les roques de la pedrera, la matèria primera dels picapedrers. Me l'imagino treballant acompanyat (per perforar la roca amb una barrina gran calen dues persones, una que l'aguanta i l'altra que la pica), me l'imagino amb la barrina, aguantant-la i fent-la rodar uns quants graus després del cada cop de mall del seu company, o al revés, empunyant ell el mall. Aturant-se de tant en tant per escurar el forat perforat, i en tenir la profunditat adequada, omplint-lo de dinamita, posant-hi la metxa, i aleshores, encenent-la i fent una corredissa per tal de protegir-se de l'explosió... Me l'imagino així, fent una d'aquestes feines que ara ens costen fins i tot d'imaginar, a causa de la seva gran lentitud, feixuguesa i, de vegades, a sobre, de resultats incerts.
L'avi vivia a la vora d'una pedrera important que subministrava pedra per a les obres de la propera capital de comarca. I tindria una certa lògica que, havent fet primer de barrinador, al deixar la masia i anar a la capital de la comarca llavors hagués anat desenvolupant més la vessant de picapedrer.
Bé, potser no va ser mai així, i documentada només ha quedat la seva feina de picapedrer. El cert és que el meu pare gairebé no explicava res del meu avi, i alhora, en aquells temps, els fills tampoc estàvem interessats en preguntar res. De manera que va morir l'avi, i al cap de molts anys el meu pare, i també la seva germana gran, desapareixent la possibilitat d'un eventual aclariment. La germana petita del meu pare encara és viva; és monja, viu a l'estranger i no és fàcil comunicar-s'hi, i a més ella va néixer passada aquella època en la que el meu avi potser feia de barrinador, així que ves a saber si en sap alguna cosa... i si és que l'havia sabut, si és que ara encara la recorda, perquè té ja una bona senallada d'anys al damunt.
Ja he dit que tot són suposicions, perquè fins i tot podria ser que la barrina que recordo de fet fos un perpal, una perpalina gran. És a dir, no una eina per a barrinar o perforar la roca, sinó una eina per a moure les pedres grans, utilitzada pels picapedrers. Les puntes de les barrines eren esmolades i acerades, uns requisits innecessaris en el cas dels perpals, i els caps també eren diferents, aplanats i eixamplats els de les barrines a causa dels cops de mall, i més arrodonits els dels perpals. Però no recordo el detalls d'aquella eina que vaig veure a l'hort de l'avi, perquè de fet aleshores no tenia clares aquestes diferències de funció i forma entre les barrines i els perpals, i com que només ho he diferenciat més tard, llavors no em va quedar enregistrat.
En qualsevol cas, tot plegat em sembla també un bon exemple de com de vegades divaguem sobre el passat, guiats més per les especulacions i la fantasia que basant-nos en dades objectives. O com un exemple d'un fet sens dubte també ben cert: la temptació i les ganes d'escriure una estona que de vegades tenim algunes persones, a causa del plaer o la relaxació que ens provoca, per a la qual cosa, això sí, ens cal abans un mínim argument, que de vegades ens empesquem bastant alegrement.
19 de nov. 2011
L'elefant volia ser una formiga
L'elefant volia ser una formiga,
el mosquit un avió,
el fred la calor,
el blau un altre color,
el cava vi de missa,
el vi de missa orxata
i el botó una sabata.
El tren un patinet,
el coixí una calaixera,
el coix un calavera
i la col una bleda.
La llangardaixina un barrufet,
la patata un panellet
i el Marc el Francisquet.
Sorbet de paraules,
dimecres a la tarda.
Per passar l'estona
(a l'espona del llit,
que volia ser capçalera:
quina fal.lera!).
el mosquit un avió,
el fred la calor,
el blau un altre color,
el cava vi de missa,
el vi de missa orxata
i el botó una sabata.
El tren un patinet,
el coixí una calaixera,
el coix un calavera
i la col una bleda.
La llangardaixina un barrufet,
la patata un panellet
i el Marc el Francisquet.
Sorbet de paraules,
dimecres a la tarda.
Per passar l'estona
(a l'espona del llit,
que volia ser capçalera:
quina fal.lera!).
18 de nov. 2011
Pluja, pijama i cadira de rodes
Fa dies que, més o no tant, va plovent. Ara cau una pluja fina, i fa fresca. Vaig cap a l'hospital, de visita familiar. Amb el temps que fa hi ha poca gent tombant.
Un home d'uns cinquanta anys, amb una cadira de rodes, vestit només amb un pijama prim, surt de l'edifici de l'hospital i avança cap a la sortida del recinte, mentre la pluja el va amarant i el pijama se li va arrapant al cos. Va decidit cap el punt a partir del qual ja es pot fumar. Quan fa bo, aquí sovint s'hi arrengleren unes quantes persones, entre malalts i treballadors de l'hospital, uns fumant de manera compulsiva, d'altres de forma més pausada, assaborint amb delectació les glopades de fum... Avui només hi ha aquests home del pijama i la cadira de rodes, desafiant la pluja. Segurament quan torni a la seva planta li faran un bon sermó, xop com hi arribarà. Però mentrestant suposo que és feliç, fent les seves pipades, potser saltant-se la prohibició de fumar.
De vegades hi ha gent que et crida l'atenció, com aquest home amb pijama i cadira de rodes entomant la pluja. Però de personatges curiosos de fet n'estem sempre envoltats, igual que de situacions sorprenents. Només cal, això sí, dedicar-los l'interès necessari, és a dir, enfocar-hi la mirada i concentrar-hi l'atenció. Llavors, tot agafa un altre color, una atracció inesperada: la veïna del replà, el porter, el conductor de l'autobús, la nena que va a l'escola, el colom que infla el pap, el vent que arrossega les fulles, el sol reflectit en un toll d'aigua... tothom i tot esdevé fascinant.
El que passa és que sovint estem tan submergits en les nostres cabòries que no ens adonem del món que ens envolta. Vivim tan a dins de nosaltres mateixos que no veiem l'espectacle que es desplega al nostre voltant: la vida quotidiana quan decidim viure-la de manera conscient.
Si només veiem l'home del pijama fumant i remullant-se, si només ell ens crida l'atenció, ens estem perdent el noranta-nou per cent de la funció.
Un home d'uns cinquanta anys, amb una cadira de rodes, vestit només amb un pijama prim, surt de l'edifici de l'hospital i avança cap a la sortida del recinte, mentre la pluja el va amarant i el pijama se li va arrapant al cos. Va decidit cap el punt a partir del qual ja es pot fumar. Quan fa bo, aquí sovint s'hi arrengleren unes quantes persones, entre malalts i treballadors de l'hospital, uns fumant de manera compulsiva, d'altres de forma més pausada, assaborint amb delectació les glopades de fum... Avui només hi ha aquests home del pijama i la cadira de rodes, desafiant la pluja. Segurament quan torni a la seva planta li faran un bon sermó, xop com hi arribarà. Però mentrestant suposo que és feliç, fent les seves pipades, potser saltant-se la prohibició de fumar.
De vegades hi ha gent que et crida l'atenció, com aquest home amb pijama i cadira de rodes entomant la pluja. Però de personatges curiosos de fet n'estem sempre envoltats, igual que de situacions sorprenents. Només cal, això sí, dedicar-los l'interès necessari, és a dir, enfocar-hi la mirada i concentrar-hi l'atenció. Llavors, tot agafa un altre color, una atracció inesperada: la veïna del replà, el porter, el conductor de l'autobús, la nena que va a l'escola, el colom que infla el pap, el vent que arrossega les fulles, el sol reflectit en un toll d'aigua... tothom i tot esdevé fascinant.
El que passa és que sovint estem tan submergits en les nostres cabòries que no ens adonem del món que ens envolta. Vivim tan a dins de nosaltres mateixos que no veiem l'espectacle que es desplega al nostre voltant: la vida quotidiana quan decidim viure-la de manera conscient.
Si només veiem l'home del pijama fumant i remullant-se, si només ell ens crida l'atenció, ens estem perdent el noranta-nou per cent de la funció.
15 de nov. 2011
Una botiga de poble
Tombo pels carrers d'un poble del Penedès. M'entretinc passejant mentre espero que al cap d'un parell d'hores passi un autocar. Toquen dos quarts d'una al campanar, i penso que s'escauria menjar alguna cosa. Entro a una botiga en la que venen una mica de tot: diaris, fruites i verdures més aviat pansides, pa, embotits, carn amb aquest color apagat i fosc de fa dies, congelats ves a saber en quin grau de descongelació, begudes, conserves, sabons, escombres... Els prestatges plens amb una mica de tot, amb poc de qualsevol cosa. Emmarcant aquesta varietat de productes amb diferents graus de conservació irregular, a la petita botiga també s'hi troba a faltar la baieta i l'escombra. Tot té un una pinta una mica descurada, de brut. L'olor, les olors (diferents, barrejant-se), no arriben a ser agressives, però són força intenses, poderoses.
Al fons, darrera el taulell, una dona de potser uns trenta-cinc anys, espectacular. Bonica, esvelta, amb els llavis pintats maldestrament de negre. Amb cadenes d'acer penjant-li del coll, de les que alhora en pengen un parell de creus gòtiques, recarregades, una de gairebé un pam. Amb unes canelleres amples de cuiro, clavetejades amb peces metàl.liques punxegudes, semblants al collar d'un mastí. I tota aquesta parafernàlia rematada amb una bata estampada de dona gran, d'aquestes d'estar per casa que trobes a les parades dels mercats. És una dona amable, i quan em parla somriu.
Al costat del taulell, una altra dona, completament diferent, grassa, amb els cabells curts, despentinats. Granelluda de cara, amb una mica de bigoti, amb posat entre de badoca i males puces. S'està asseguda a una cadira, en silenci, quieta. Al seu costat, un noi també gras, dret, palplantat, carregat d'espatlles, el cap gran, amb una cara amb una pinta com si l'haguessin tret d'una foto d'aquestes en blanc i negre d'algun poble isolat de muntanya, fa cent anys.
Compro una mica de fruita i pa, i encara bocabadat per l'aparició, per l'escenografia i els personatges, surto al carrer. Plovisqueja, i a sobre em remullo més intentant rentar una poma a una font rebel, impossible de regular, perquè o bé no raja gens o l'aigua surt a tanta pressió, amb tanta fúria, que em deixa ben esquitxat. Ben humitejat entre la pluja menuda i la font rabiosa, vaig dinant mentre vaig passejant a pleret pels carrers solitaris. Mirant les cases, les rajoles de ceràmica amb els noms dels carrers, els pedrissos, els balcons, el cel tapat, els tolls de la pluja...
L'ofici de passavolant és el millor ofici del món.
Al fons, darrera el taulell, una dona de potser uns trenta-cinc anys, espectacular. Bonica, esvelta, amb els llavis pintats maldestrament de negre. Amb cadenes d'acer penjant-li del coll, de les que alhora en pengen un parell de creus gòtiques, recarregades, una de gairebé un pam. Amb unes canelleres amples de cuiro, clavetejades amb peces metàl.liques punxegudes, semblants al collar d'un mastí. I tota aquesta parafernàlia rematada amb una bata estampada de dona gran, d'aquestes d'estar per casa que trobes a les parades dels mercats. És una dona amable, i quan em parla somriu.
Al costat del taulell, una altra dona, completament diferent, grassa, amb els cabells curts, despentinats. Granelluda de cara, amb una mica de bigoti, amb posat entre de badoca i males puces. S'està asseguda a una cadira, en silenci, quieta. Al seu costat, un noi també gras, dret, palplantat, carregat d'espatlles, el cap gran, amb una cara amb una pinta com si l'haguessin tret d'una foto d'aquestes en blanc i negre d'algun poble isolat de muntanya, fa cent anys.
Compro una mica de fruita i pa, i encara bocabadat per l'aparició, per l'escenografia i els personatges, surto al carrer. Plovisqueja, i a sobre em remullo més intentant rentar una poma a una font rebel, impossible de regular, perquè o bé no raja gens o l'aigua surt a tanta pressió, amb tanta fúria, que em deixa ben esquitxat. Ben humitejat entre la pluja menuda i la font rabiosa, vaig dinant mentre vaig passejant a pleret pels carrers solitaris. Mirant les cases, les rajoles de ceràmica amb els noms dels carrers, els pedrissos, els balcons, el cel tapat, els tolls de la pluja...
L'ofici de passavolant és el millor ofici del món.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
