Em diu:
-M'ho ha explicat un germà.
Un germà seu?
Un germà de qui?
Un germà escolapi o marista?
Un Germà, algú que es diu així?
-M'ha explicat un germà
el que li va passar a un cosí...
Un dia amb un nebot...
(sobretot, si no preguntem,
ho entenem com volem)
I així anem teixint
els nostres records i relats.
10 de jul. 2012
5 de jul. 2012
El Chrysler
Després d'un Renault 4CV (un "cuatre-cuatre", tal com s'anomenaven llavors), a l'anar augmentant la fillada el meu pare es va comprar un Chrysler de segona mà, crec que devia ser un Saratoga de 1941 (1), amb canvi semi automàtic (això del canvi ho recordo bé). Era un cotxe que feia la mar de patxoca, negre, gran, semblant als que surten a algunes pel.lícules de gàngsters americans.
Jo el recordo com un cotxe sòlid, indestructible, una percepció amplificada i consolidada pel fet que el conduïa el meu pare. El meu pare era un home molt segur d'ell mateix: transmetia aquesta seguretat amb la manera com gestionava totes les coses, i més llavors i en relació a mi, tenint en compte que jo era petit. El resultat era la meva percepció de que a dins del Chrysler i amb el meu pare de conductor era impossible que anant per les carreteres ens passés res de dolent.
Recordo un viatge de nit: poc abans d'arribar a casa, en un semàfor, el meu pare va topar amb el cotxe del davant. A nosaltres no ens va passar res, i a la gent de l'altre cotxe tampoc. Però el seu cotxe, que era més petit i més fràgil que el Chrisler, va quedar tot rebregat del darrere, a causa de l'impacte dels grans i sòlids para-xocs del Chrysler, al que per cert no li va passar res.
Aquell incident va reforçar la meva confiança absoluta en la indestructibilitat del Chrisler i en la perícia del meu pare com a conductor: l'important no era xocar o no xocar, sinó que, si xocaves, a tu no et passés res (i que si de cas, si algú rebia fos l'altre). I amb aquell Chrisler no calia patir, era com un tanc.
Però el record més divertit i alhora didàctic del Chrisler és d'uns anys més tard, quan ja feia temps que el meu pare se l'havia venut i llavors per casa anaven desfilant altres cotxes, primer els diferents "delfins" (els Renault Dauphine i Ondine), i més tard els Siscents, no se quants, uns i altres conduits pel meu pare, mentre que la meva mare entre setmana feia servir el Vauxhall (un Victor FB familiar), i més endavant el Seat 1430 familiar. Els caps de setmana, quan anàvem tota la família sencera amb el cotxe gran, llavors el conductor del Vauxhall o del 1430 era sempre el meu pare; ni es plantejava que llavors la conductora pogués ser la meva mare.
Però tornem al Chrisler. Aquest record que esmento, de fet és el record d'un germà més petit. Explicava aquests germà, "perquè ho recordava perfectament", que quan ell devia tenir potser un cinc anys, un dia havia vist com el meu germà gran (si el petit en tenia cinc aquest en devia tenir deu), conduïa el Chrisler carrer avall pel mig de Barcelona. I malgrat que tots li dèiem que allò no era possible, que era un record inventat, aquest germà petit va insistir durant molts anys que ell ho havia vist i que segur que era cert.
Potser el meu germà petit havia vist un dia com, amb el cotxe parat i aparcat, el meu germà gran, agafat al volant, feia veure que conduïa el cotxe... i a partir d'aquí havia anat embellint la història. A mi m'agrada aquesta anècdota, perquè m'ajuda a relativitzar la fiabilitat de qualsevol dels meus records, i també els dels altres. Sovint penso que molts episodis personals o familiars que donem per certs de vegades tenen una relació amb la realitat tan precària com la d'aquesta anècdota.
Tanmateix, si el resultat és més o menys entretingut, potser no cal capficar-s'hi massa, perquè en la mesura que tots necessitem una història potser no és massa important que sigui del tot verídica. Si més no, si les històries són més o menys neutres i les eventuals distorsions no afecten d'altres relats en aspectes claus i realment importants dels seus protagonistes.
--
(1) Pel que fa al model del Chrisler, com que llavors no parlàvem de models o versions, només "del Chrisler", m'he basat en les imatges d'aquesta adreça:
http://www.allpar.com/cars/chrysler/chrysler-cars.html
El model anterior al Saratoga va ser el New Yorker, també amb una forma semblant d'escarabat morrut, però a mi em sona més el perfil del Saratoga...
Pel que fa al Vauxhall:
http://www.oldclassiccar.co.uk/victor.htm
Jo el recordo com un cotxe sòlid, indestructible, una percepció amplificada i consolidada pel fet que el conduïa el meu pare. El meu pare era un home molt segur d'ell mateix: transmetia aquesta seguretat amb la manera com gestionava totes les coses, i més llavors i en relació a mi, tenint en compte que jo era petit. El resultat era la meva percepció de que a dins del Chrysler i amb el meu pare de conductor era impossible que anant per les carreteres ens passés res de dolent.
Recordo un viatge de nit: poc abans d'arribar a casa, en un semàfor, el meu pare va topar amb el cotxe del davant. A nosaltres no ens va passar res, i a la gent de l'altre cotxe tampoc. Però el seu cotxe, que era més petit i més fràgil que el Chrisler, va quedar tot rebregat del darrere, a causa de l'impacte dels grans i sòlids para-xocs del Chrysler, al que per cert no li va passar res.
Aquell incident va reforçar la meva confiança absoluta en la indestructibilitat del Chrisler i en la perícia del meu pare com a conductor: l'important no era xocar o no xocar, sinó que, si xocaves, a tu no et passés res (i que si de cas, si algú rebia fos l'altre). I amb aquell Chrisler no calia patir, era com un tanc.
Però el record més divertit i alhora didàctic del Chrisler és d'uns anys més tard, quan ja feia temps que el meu pare se l'havia venut i llavors per casa anaven desfilant altres cotxes, primer els diferents "delfins" (els Renault Dauphine i Ondine), i més tard els Siscents, no se quants, uns i altres conduits pel meu pare, mentre que la meva mare entre setmana feia servir el Vauxhall (un Victor FB familiar), i més endavant el Seat 1430 familiar. Els caps de setmana, quan anàvem tota la família sencera amb el cotxe gran, llavors el conductor del Vauxhall o del 1430 era sempre el meu pare; ni es plantejava que llavors la conductora pogués ser la meva mare.
Però tornem al Chrisler. Aquest record que esmento, de fet és el record d'un germà més petit. Explicava aquests germà, "perquè ho recordava perfectament", que quan ell devia tenir potser un cinc anys, un dia havia vist com el meu germà gran (si el petit en tenia cinc aquest en devia tenir deu), conduïa el Chrisler carrer avall pel mig de Barcelona. I malgrat que tots li dèiem que allò no era possible, que era un record inventat, aquest germà petit va insistir durant molts anys que ell ho havia vist i que segur que era cert.
Potser el meu germà petit havia vist un dia com, amb el cotxe parat i aparcat, el meu germà gran, agafat al volant, feia veure que conduïa el cotxe... i a partir d'aquí havia anat embellint la història. A mi m'agrada aquesta anècdota, perquè m'ajuda a relativitzar la fiabilitat de qualsevol dels meus records, i també els dels altres. Sovint penso que molts episodis personals o familiars que donem per certs de vegades tenen una relació amb la realitat tan precària com la d'aquesta anècdota.
Tanmateix, si el resultat és més o menys entretingut, potser no cal capficar-s'hi massa, perquè en la mesura que tots necessitem una història potser no és massa important que sigui del tot verídica. Si més no, si les històries són més o menys neutres i les eventuals distorsions no afecten d'altres relats en aspectes claus i realment importants dels seus protagonistes.
--
(1) Pel que fa al model del Chrisler, com que llavors no parlàvem de models o versions, només "del Chrisler", m'he basat en les imatges d'aquesta adreça:
http://www.allpar.com/cars/chrysler/chrysler-cars.html
El model anterior al Saratoga va ser el New Yorker, també amb una forma semblant d'escarabat morrut, però a mi em sona més el perfil del Saratoga...
Pel que fa al Vauxhall:
http://www.oldclassiccar.co.uk/victor.htm
10 de juny 2012
Tants caps, tants barrets
Tants caps, tants barrets,
i a sota de cada barret un barrufet,
barrufant les més grans barrufades,
convençut de ser el més gran
barrufaimportant del món:
el més barrufallest,
el més barrufapinxo,
el més gran barrufatot.
I més, i encara més, i molt i molt més!!!
i a sota de cada barret un barrufet,
barrufant les més grans barrufades,
convençut de ser el més gran
barrufaimportant del món:
el més barrufallest,
el més barrufapinxo,
el més gran barrufatot.
I més, i encara més, i molt i molt més!!!
8 de juny 2012
L'Eustaqui
Passo pel taller de l'Eustaqui, el boter. La idea és dir-li que li aniré a pispar un enciam de l'hort (cosa que amb el seu vist-i-plau faig de tant en tant), però comencem a fer petar la xerrada i de seguida m'oblido de l'enciam que m'ha demanat la meva companya per a l'amanida del dinar. Tot alhora no pot ser.
L'Eustaqui és d'aquestes persones, tantes, que si et despistes la conversa amb ell esdevé del tot intrascendent, fins i tot avorrida (si més no per a mi), amb comentaris sobre la política, l'economia, el que diuen per la tele... En canvi, a mi em fascina si la conversa es vincula a la seva biografia, als seus records, al seu ofici. Aquest enfocament temàtic al seu taller és més fàcil, per exemple preguntant-li els noms i la utilitat del munt d'eines que hi té. Com a d'altres persones semblants, a l'Eustaqui, quan li fas preguntes d'aquestes, sobre el seu ofici o la seva vida, li agrada parlar-ne, i llavors resulta que una conversa que hauria pogut ser cansada i intranscendent, esdevé d'allò més sucallosa i interessant.
Com en aquest cas, que d'una banda a ell li agrada explicar-ho, i a mi escoltar-ho. Per exemple, aquest cop m'ensenya un munt d'aixes i aixoles diferents (1), planes o de cullera, esmolades per dins o per fora, i alhora m'explica també les feines per a les que es feien servir, en el seu cas (també les fan servir els mestres d'aixa, i en d'altres oficis) per a treballar les dogues, les peces que contingudes amb els cèrcols constitueixen les botes.
M'explica també la construcció i el funcionament dels rascadors, aquestes eines (també de diferents formes i mides) que es fan servir per a aconseguir els acabats finals. La gràcia d'aquestes eines, em fa veure, és el tractament del seu fil, de la vora, que així com en un ganivet (o en qualsevol eina de tall, destral, informador, dalla, etc.) es busca que sigui com més dret millor, en aquest cas es torça intencionadament cap endins, de manera que aquesta rebava, a l'estirar l'eina pressionant damunt la fusta, la va mossegant i polint. Bé, no sé si ho explico amb claredat, perquè aquestes coses s'entenen millor veient-les que explicant-les, i a més ell, de cada cosa que m'explica me'n fa una demostració, amb les diferents eines i fustes, dogues i botes que té empantanegades per allí. M'agraden les eines i els seus usos (d'oficis tradicionals o no), és un tema que m'atrau, alhora que entenc que a d'altra gent no li interessi gens ni mica.
A banda de les eines de boter, em parla també del contingut de les botes, i ho fa d'una manera ben didàctica. Asseguts davant d'una petita tauleta, em va posant didalets de vi de missa, d'una mistela i d'una altra, d'un vi ranci dolç i d'un altre sec... Omplint els didalets d'alguna bota, o d'una garrafa, o d'una ampolla... L'Eustaqui no només és boter, també li agrada el contingut de les botes, sobretot aquests vins dolços, tot i que per a anar bé se n'hauria d'abstenir, perquè de salut està una mica delicat. Bé, el cas és que jo vaig traguinyolant, no sé fins a quin punt per tal d'anar allargant la conversa, o perquè hi vaig trobant el gust (dic això, perquè a mi em principi els licors no m'agraden, i a més normalment em fan mal de cap, com aquest cop, que me n'acaben fent).
Al final, abans que la cosa no s'emboliqui més del compte amb tants didalets, aprofitant que toquen les campanes del migdia li dic que me'n vaig cap a casa, que ja seguirem amb la conversa una altra estona.
--
(1) "Aixa: eina que serveix per a desbastar la fusta, consistent en una planxa corbada d’acer o de ferro acerat tallant per una de les seves vores i adaptada transversalment a un mànec de fusta, de forma i grandària diferents segons els seus usos" (DIEC).
L'Eustaqui és d'aquestes persones, tantes, que si et despistes la conversa amb ell esdevé del tot intrascendent, fins i tot avorrida (si més no per a mi), amb comentaris sobre la política, l'economia, el que diuen per la tele... En canvi, a mi em fascina si la conversa es vincula a la seva biografia, als seus records, al seu ofici. Aquest enfocament temàtic al seu taller és més fàcil, per exemple preguntant-li els noms i la utilitat del munt d'eines que hi té. Com a d'altres persones semblants, a l'Eustaqui, quan li fas preguntes d'aquestes, sobre el seu ofici o la seva vida, li agrada parlar-ne, i llavors resulta que una conversa que hauria pogut ser cansada i intranscendent, esdevé d'allò més sucallosa i interessant.
Com en aquest cas, que d'una banda a ell li agrada explicar-ho, i a mi escoltar-ho. Per exemple, aquest cop m'ensenya un munt d'aixes i aixoles diferents (1), planes o de cullera, esmolades per dins o per fora, i alhora m'explica també les feines per a les que es feien servir, en el seu cas (també les fan servir els mestres d'aixa, i en d'altres oficis) per a treballar les dogues, les peces que contingudes amb els cèrcols constitueixen les botes.
M'explica també la construcció i el funcionament dels rascadors, aquestes eines (també de diferents formes i mides) que es fan servir per a aconseguir els acabats finals. La gràcia d'aquestes eines, em fa veure, és el tractament del seu fil, de la vora, que així com en un ganivet (o en qualsevol eina de tall, destral, informador, dalla, etc.) es busca que sigui com més dret millor, en aquest cas es torça intencionadament cap endins, de manera que aquesta rebava, a l'estirar l'eina pressionant damunt la fusta, la va mossegant i polint. Bé, no sé si ho explico amb claredat, perquè aquestes coses s'entenen millor veient-les que explicant-les, i a més ell, de cada cosa que m'explica me'n fa una demostració, amb les diferents eines i fustes, dogues i botes que té empantanegades per allí. M'agraden les eines i els seus usos (d'oficis tradicionals o no), és un tema que m'atrau, alhora que entenc que a d'altra gent no li interessi gens ni mica.
A banda de les eines de boter, em parla també del contingut de les botes, i ho fa d'una manera ben didàctica. Asseguts davant d'una petita tauleta, em va posant didalets de vi de missa, d'una mistela i d'una altra, d'un vi ranci dolç i d'un altre sec... Omplint els didalets d'alguna bota, o d'una garrafa, o d'una ampolla... L'Eustaqui no només és boter, també li agrada el contingut de les botes, sobretot aquests vins dolços, tot i que per a anar bé se n'hauria d'abstenir, perquè de salut està una mica delicat. Bé, el cas és que jo vaig traguinyolant, no sé fins a quin punt per tal d'anar allargant la conversa, o perquè hi vaig trobant el gust (dic això, perquè a mi em principi els licors no m'agraden, i a més normalment em fan mal de cap, com aquest cop, que me n'acaben fent).
Al final, abans que la cosa no s'emboliqui més del compte amb tants didalets, aprofitant que toquen les campanes del migdia li dic que me'n vaig cap a casa, que ja seguirem amb la conversa una altra estona.
--
(1) "Aixa: eina que serveix per a desbastar la fusta, consistent en una planxa corbada d’acer o de ferro acerat tallant per una de les seves vores i adaptada transversalment a un mànec de fusta, de forma i grandària diferents segons els seus usos" (DIEC).
5 de juny 2012
El Josep Maria
Fent un tomb en bici per la comarca arribo a Masarbonés, amb la intenció de saludar uns coneguts, però no hi són. De manera que reculo cap a Masllorenç i des d'allí enfilo cap a Rodonyà. Quan hi arribo, la primera persona que em trobo és una àvia avançant lentament amb el seu taca-taca, travessant l'antiga carretera, cosa que ara pot fer sense perill, des que hi ha la variant i per dins del poble el trànsit és mínim. Li pregunto on puc trobar l'alcalde, i em diu que provi a la seva bodega, i m'indica un carrer que ens queda al davant: al final i a la dreta, em diu.
Quan arribo a la bodega la porta està badada, de manera que passo endins, i hi trobo una noia traficant entre les tines. Li dic que busco el Josep Maria, i ella em diu que és a la vinya, però que en qualsevol moment ha d'arribar, que si vull l'esperi.
A fora el carrer hi fa calda, però a dins de la petita bodega s'hi està d'allò més bé, ben fresquet. M'entretinc comptant els nius d'oreneta que hi veig, set, en plena activitat, perquè les cries ja han sortit dels ous i les orenetes adultes no paren de volar, anant i venint, duent-los menjar. Són orenetes comunes, diferents de les orenetes cua-blanca que hi ha als tres nius del ràfec de la teulada de casa meva, i que aquests dies també han començat la cria.
Al cap d'una estona se sent espetegar de lluny un tractor, i la noia em diu que és ell. No conec el Josep Maria de res, però quan arriba faig servir una estratègia que de vegades em funciona. Li dic que som parents de lluny, cosa que d'altra banda no és del tot mentida, ja que com a mínim segons les Escriptures tots som descendents d'Adam i Eva (sort en tenim, de les Escriptures, per tal de trobar justificacions de tot, sigui dret, torçat o capgirat).
Tinc la sensació que no li entusiasme la presentació, ja sigui perquè en aquell moment potser està massa enfeinat, o per que se li'n refot, això dels parentius llunyans, o perquè és de mena de poques paraules. De tota manera, sí que m'explica que el seu avi patern era d'una masia del Montmell, que ell va néixer al Vendrell, però que de ben petit els seus pares es van traslladar a Rodonyà, d'on ell ja no se n'ha mogut, i que sempre ha fet de pagès.
Em diu també que els nius d'oreneta a dins de la bodega no s'adiuen amb les normatives sobre sanitat en aquesta mena de locals, però que què vols, pobres bèsties, no estaria bé foragitar-les... Que durant l'època de cria donen una mica de feina, perquè embruten i s'ha de netejar més sovint, però que tampoc és cap gran molèstia. La noia, que segueix traginant per allí, diu que a més porten bona sort.
Com que veig que ell va per feina, penso que és millor no fer-me pesat i me n'acomiado. Abans de marxar em diu que, si algun dia em cal alguna cosa, ja sé on és. Vés a saber...
Abans d'anar-lo a saludar del Josep Maria només en sabia que era l'alcalde vitalici de Rodonyà (ho dic així perquè des de fa no se quants anys va guanyant les successives eleccions municipals). Posteriorment, m'assabento que a la bodega que he visitat elabora uns vins de molta qualitat, amb la marca Vinya Janine: un vi blanc, un de rosat, un de negre i un de negre amb criança. I ho fa controlant tot el procés, el cultiu de la vinya (xarel.lo, ull de llebre, merlot i cabernet sauvignon), la collita, l'elaboració i l'embotellat.
Tot i que tinc ben poca tirada a la cultura i el consum de vi, si algun dia em ve a tomb potser hauré de tastar algun d'aquests vins, si de cas el blanc, el més lleuger de graduació. Però també pot ser que aquest eventual tast no el faci mai, perquè veig que aquest blanc, el de preu més accessible, se'n va als vint euros l'ampolla, mentre que el negre de criança ja se'n va als quaranta, unes despeses fora tant de l'abast de la meva economia com del meu sentit comú.
En qualsevol cas, al marge dels meus gustos i criteris particulars, al Josep Maria li desitjo tota la sort del món, una sort que que de fet no li hauria de ser esquiva, tenint en compte l'ajuda dels set nius d'orenetes de la sort que té a la bodega.
Quan arribo a la bodega la porta està badada, de manera que passo endins, i hi trobo una noia traficant entre les tines. Li dic que busco el Josep Maria, i ella em diu que és a la vinya, però que en qualsevol moment ha d'arribar, que si vull l'esperi.
A fora el carrer hi fa calda, però a dins de la petita bodega s'hi està d'allò més bé, ben fresquet. M'entretinc comptant els nius d'oreneta que hi veig, set, en plena activitat, perquè les cries ja han sortit dels ous i les orenetes adultes no paren de volar, anant i venint, duent-los menjar. Són orenetes comunes, diferents de les orenetes cua-blanca que hi ha als tres nius del ràfec de la teulada de casa meva, i que aquests dies també han començat la cria.
Al cap d'una estona se sent espetegar de lluny un tractor, i la noia em diu que és ell. No conec el Josep Maria de res, però quan arriba faig servir una estratègia que de vegades em funciona. Li dic que som parents de lluny, cosa que d'altra banda no és del tot mentida, ja que com a mínim segons les Escriptures tots som descendents d'Adam i Eva (sort en tenim, de les Escriptures, per tal de trobar justificacions de tot, sigui dret, torçat o capgirat).
Tinc la sensació que no li entusiasme la presentació, ja sigui perquè en aquell moment potser està massa enfeinat, o per que se li'n refot, això dels parentius llunyans, o perquè és de mena de poques paraules. De tota manera, sí que m'explica que el seu avi patern era d'una masia del Montmell, que ell va néixer al Vendrell, però que de ben petit els seus pares es van traslladar a Rodonyà, d'on ell ja no se n'ha mogut, i que sempre ha fet de pagès.
Em diu també que els nius d'oreneta a dins de la bodega no s'adiuen amb les normatives sobre sanitat en aquesta mena de locals, però que què vols, pobres bèsties, no estaria bé foragitar-les... Que durant l'època de cria donen una mica de feina, perquè embruten i s'ha de netejar més sovint, però que tampoc és cap gran molèstia. La noia, que segueix traginant per allí, diu que a més porten bona sort.
Com que veig que ell va per feina, penso que és millor no fer-me pesat i me n'acomiado. Abans de marxar em diu que, si algun dia em cal alguna cosa, ja sé on és. Vés a saber...
Abans d'anar-lo a saludar del Josep Maria només en sabia que era l'alcalde vitalici de Rodonyà (ho dic així perquè des de fa no se quants anys va guanyant les successives eleccions municipals). Posteriorment, m'assabento que a la bodega que he visitat elabora uns vins de molta qualitat, amb la marca Vinya Janine: un vi blanc, un de rosat, un de negre i un de negre amb criança. I ho fa controlant tot el procés, el cultiu de la vinya (xarel.lo, ull de llebre, merlot i cabernet sauvignon), la collita, l'elaboració i l'embotellat.
Tot i que tinc ben poca tirada a la cultura i el consum de vi, si algun dia em ve a tomb potser hauré de tastar algun d'aquests vins, si de cas el blanc, el més lleuger de graduació. Però també pot ser que aquest eventual tast no el faci mai, perquè veig que aquest blanc, el de preu més accessible, se'n va als vint euros l'ampolla, mentre que el negre de criança ja se'n va als quaranta, unes despeses fora tant de l'abast de la meva economia com del meu sentit comú.
En qualsevol cas, al marge dels meus gustos i criteris particulars, al Josep Maria li desitjo tota la sort del món, una sort que que de fet no li hauria de ser esquiva, tenint en compte l'ajuda dels set nius d'orenetes de la sort que té a la bodega.
3 de juny 2012
2 de juny 2012
El meu pare - demència i patiment
"Pateix un malalt amb demència? És difícil de saber, depèn del que entenguem per patiment. Probablement des de les etapes inicials sigui incapaç d'el.laborar un pensament tan complex com la consciència de malaltia (introspecció) i sobre la gravetat de la situació respecte el futur (projecció). Si amb prou feines pensa, si no coneix el temps (no sap si és de dia o de nit), si ja no li queden paraules, tampoc serà capaç del patiment humà (una amenaça en el temps davant la que ens sentim sense recursos). Però sí de patir dolor, agitació, por, sensacions desagradables a la pell, ansietat ... si més no com qualsevol altre ésser viu sense llenguatge, ni consciència. Aquest és el patiment que expliquen els cuidadors, que tenen aquesta impressió a partir d'indicis com l'expressió de la cara, arrufar les celles, la rigidesa muscular (...)."
Fernando Marín. "Morir en paz con demencia". Revista DMD, nº 60, 2012
No em sobta que molts metges relativitzin la possibilitat de patiment en els casos de malalts amb demència, fins i tot quan són metges que es dediquen específicament a aquesta mena de malalts. Fernando Marín és metge, i la seva pràctica professional està vinculada tant a les cures pal.liatives com als objectius de l'Associació Dret a Morir Dignament, de la que alhora n'és president. Normalment coincideixo amb el que diu o escriu, però en en aquest cas m'ha sobtat bastant.
El primer que m'ha sobtat és això: "Probablement des de les etapes inicials sigui incapaç d'el.laborar un pensament tan complex com la consciència de malaltia (introspecció) i sobre la gravetat de la situació respecte el futur (projecció)".
Jo no em dedico professionalment a atendre malalts amb demències, però la meva limitada experiència amb malalts d'aquesta mena m'és del tot suficient per a afirmar amb tota seguretat que hi ha malalts que, "en les etapes inicials de la demència", són perfectament capaços d'elaborar "pensaments d'aquesta complexitat". Cosa que òbviament els terroritza. Més ben dit: crec que a mesura que es parla més d'aquestes malalties i la gent arriba a gran havent-ne sentit a parlar i havent-hi pensat, quan es produeixen els primers símptomes, i en un moment donat la sentència del diagnòstic, aquesta por i aquest patiment (en aquesta fase) és més la norma que l'excepció. I ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè de vegades són els mateixos malalts els que ho manifesten, ja sigui de manera ben explícita, verbalitzant-ho amb tota claredat, o de manera implícita, amb el seu comportament, reaccions, etc. (en moments puntuals o de manera generalitzada) durant el seu dia a dia.
Alhora, puc dir que tinc el convenciment (encara que no ho pugui afirmar amb la mateixa contundència del punt anterior), que hi ha malalts amb demències avançades que en alguns moments són capaços (potser s'escauria més dir que "són víctimes") d'instants d'algun grau de lucidesa, i que per tant "pateixen" en alguna mesura la por, la impotència i la desesperació derivades d'aquesta consciència de la pròpia situació.
Estic convençut que el meu pare (i no és l'únic referent que tinc), no només al principi de la malaltia, sinó sobretot quan la malaltia ja era molt palesa i distorsionadora però ell encara gaudia de força autonomia, era capaç d'elaborar pensaments prou complexos com per a ser conscient que tots els seus marcs de referència li començaven a fer fallida. I això, evidentment, li generava inseguretat, ansietat, por, i per tant patiment (igual que a qualsevol altre persona sense demència amb inseguretat, ansietat i por).
I també estic convençut que més endavant, amb la malaltia ja molt desenvolupada i ell ja en un estat en general del tot absent (si més no aparentment, sobre això també hi hauria molt a dir), en moments determinats, ben pocs, però ben reals, tenia uns esguards amarats d'una tristesa tan pregona que era impossible contemplar-lo i negar-li, en aquell moment, qualsevol vestigi de consciència.
A mi, m'és molt més fàcil pensar en una manca de "sentit d'humanitat" per part de les persones que afirmen aquesta incapacitat de patiment d'aquests malalts, que no en la presumpta "incapacitat de patiment humà" d'aquests malalts.
Una altra cosa és com s'han de gestionar aquestes situacions extremes, difícils, incòmodes, i aquí sí que entenc que hi poden haver perspectives molt diferents (per exemple, les d'aquelles persones que segueixen determinats criteris religiosos o espirituals, les d'aquelles altres que no tenen aquests referents, etc.). Però aquesta ja és una altra història, que té bastantes relacions amb la història anterior, però que alhora és completament diferent.
Que aquestes situacions ens espantin és comprensible (per això precisament "som humans"), però el que no és admissible és que intentem alleujar-les (més ben dit, que ens intentem alleujar nosaltres, "els no malalts"), amb la manca de reconeixement de la capacitat de patiment d'aquests malalts. O reconeixent-los només el patiment "animal", el del dolor sense consciència. Que per cert hi ha qui també els el nega, quan havent-los ja arrabassat la humanitat conceptual els discuteix també la més elemental corporeitat i sensibilitat biològica.
Fernando Marín. "Morir en paz con demencia". Revista DMD, nº 60, 2012
No em sobta que molts metges relativitzin la possibilitat de patiment en els casos de malalts amb demència, fins i tot quan són metges que es dediquen específicament a aquesta mena de malalts. Fernando Marín és metge, i la seva pràctica professional està vinculada tant a les cures pal.liatives com als objectius de l'Associació Dret a Morir Dignament, de la que alhora n'és president. Normalment coincideixo amb el que diu o escriu, però en en aquest cas m'ha sobtat bastant.
El primer que m'ha sobtat és això: "Probablement des de les etapes inicials sigui incapaç d'el.laborar un pensament tan complex com la consciència de malaltia (introspecció) i sobre la gravetat de la situació respecte el futur (projecció)".
Jo no em dedico professionalment a atendre malalts amb demències, però la meva limitada experiència amb malalts d'aquesta mena m'és del tot suficient per a afirmar amb tota seguretat que hi ha malalts que, "en les etapes inicials de la demència", són perfectament capaços d'elaborar "pensaments d'aquesta complexitat". Cosa que òbviament els terroritza. Més ben dit: crec que a mesura que es parla més d'aquestes malalties i la gent arriba a gran havent-ne sentit a parlar i havent-hi pensat, quan es produeixen els primers símptomes, i en un moment donat la sentència del diagnòstic, aquesta por i aquest patiment (en aquesta fase) és més la norma que l'excepció. I ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè de vegades són els mateixos malalts els que ho manifesten, ja sigui de manera ben explícita, verbalitzant-ho amb tota claredat, o de manera implícita, amb el seu comportament, reaccions, etc. (en moments puntuals o de manera generalitzada) durant el seu dia a dia.
Alhora, puc dir que tinc el convenciment (encara que no ho pugui afirmar amb la mateixa contundència del punt anterior), que hi ha malalts amb demències avançades que en alguns moments són capaços (potser s'escauria més dir que "són víctimes") d'instants d'algun grau de lucidesa, i que per tant "pateixen" en alguna mesura la por, la impotència i la desesperació derivades d'aquesta consciència de la pròpia situació.
Estic convençut que el meu pare (i no és l'únic referent que tinc), no només al principi de la malaltia, sinó sobretot quan la malaltia ja era molt palesa i distorsionadora però ell encara gaudia de força autonomia, era capaç d'elaborar pensaments prou complexos com per a ser conscient que tots els seus marcs de referència li començaven a fer fallida. I això, evidentment, li generava inseguretat, ansietat, por, i per tant patiment (igual que a qualsevol altre persona sense demència amb inseguretat, ansietat i por).
I també estic convençut que més endavant, amb la malaltia ja molt desenvolupada i ell ja en un estat en general del tot absent (si més no aparentment, sobre això també hi hauria molt a dir), en moments determinats, ben pocs, però ben reals, tenia uns esguards amarats d'una tristesa tan pregona que era impossible contemplar-lo i negar-li, en aquell moment, qualsevol vestigi de consciència.
A mi, m'és molt més fàcil pensar en una manca de "sentit d'humanitat" per part de les persones que afirmen aquesta incapacitat de patiment d'aquests malalts, que no en la presumpta "incapacitat de patiment humà" d'aquests malalts.
Una altra cosa és com s'han de gestionar aquestes situacions extremes, difícils, incòmodes, i aquí sí que entenc que hi poden haver perspectives molt diferents (per exemple, les d'aquelles persones que segueixen determinats criteris religiosos o espirituals, les d'aquelles altres que no tenen aquests referents, etc.). Però aquesta ja és una altra història, que té bastantes relacions amb la història anterior, però que alhora és completament diferent.
Que aquestes situacions ens espantin és comprensible (per això precisament "som humans"), però el que no és admissible és que intentem alleujar-les (més ben dit, que ens intentem alleujar nosaltres, "els no malalts"), amb la manca de reconeixement de la capacitat de patiment d'aquests malalts. O reconeixent-los només el patiment "animal", el del dolor sense consciència. Que per cert hi ha qui també els el nega, quan havent-los ja arrabassat la humanitat conceptual els discuteix també la més elemental corporeitat i sensibilitat biològica.
21 de maig 2012
Dubta més
Dubta més,
calla més,
escolta més.
Sovint m'ho dic.
Sovint m'ho haig de repetir.
Ai, sóc tant desmemoriat...
I me n'oblido:
i no dubto, ni callo, ni escolto.
Quina calamitat!
calla més,
escolta més.
Sovint m'ho dic.
Sovint m'ho haig de repetir.
Ai, sóc tant desmemoriat...
I me n'oblido:
i no dubto, ni callo, ni escolto.
Quina calamitat!
7 de maig 2012
La Gloria Fuertes deia...
La Gloria Fuertes deia que
"hi ha tres classes de persones:
les que suen,
les que estosseguen
i les que són felices."
Jo de vegades suo,
de vegades estossego
i de vegades sóc feliç.
I de vegades les tres coses alhora.
--
"Hay tres clases de personas: / Las que sudan / las que tosen / y las que son felices."
"hi ha tres classes de persones:
les que suen,
les que estosseguen
i les que són felices."
Jo de vegades suo,
de vegades estossego
i de vegades sóc feliç.
I de vegades les tres coses alhora.
--
"Hay tres clases de personas: / Las que sudan / las que tosen / y las que son felices."
6 de maig 2012
Parents remots: el Bartomeu
Vaig a collir bledes de la vora del camí que passa pel costat de la casa de la Marisol. Aprofito que sóc allí i truco a casa seva, cosa que feia temps que volia fer. M'obre el seu marit, el Salvador, i em diu que ella no hi és. Li dic que m'han explicat que la Marisol, fa anys, va cuidar la Victorina, la dona del Bartomeu, i que tinc curiositat per saber alguna cosa d'aquesta família, perquè amb el Bartomeu (que havia mort anys abans que la seva dona), érem una mica família. Quan li dic això arrufa el nas i es posa a la defensiva. No es tranquil.litza fins que li explico que aquest parentiu amb el Bartomeu era d'allò més aigualit i llunyà, a més d'hipotètic: en el cas de ser cert es remuntaria a més de dos-cents anys (segons les investigacions d'un germà meu aficionat a aquestes coses de la genealogia familiar).
Jo també m'he sobtat de la seva reacció, i com que veig que parla d'herències, de seguida desfaig l'embolic, li dic que el meu interès pel Bartomeu és només curiositat, que no té res a veure amb el fet que la Victorina, al morir, agraïda amb la Marisol, li hagués deixat tot el que tenia, inclosa la casa on vivia. L'espant del Salvador és del tot infundat, tenint en compte que l'eventual parentiu meu era només amb el Bartomeu, no amb la Victorina, que a més havien passat un munt d'anys des de la mort de la Victorina, i que per acabar-ho de reblar l'herència a favor de la Marisol era ben explícita (a més d'absolutament justificada per la dedicació de la Marisol). Però en sentir la paraula "parent" al Salvador se li han encés les alarmes. Ell se'm justifica comentant que quan va morir la Victorina un altre veí del poble ja va embolicar una mica la troca, amb l'argument que era parent de la difunta, sense que això, tanmateix, al final alterés el més mínim les disposicions del testament.
Un cop aclarides les coses i ell ja tranquil, parlem de les vegades que fa anys havíem coincidit a la mateixa colla durant el temps d'arreplegar les olives, de la crisi, dels seus fills i nets, d'això i d'allò altre... Del Bartomeu, en canvi, en conserva pocs records, perquè quan la Marisol va començar a fer de cuidadora de la Victorina ell ja era mort.
M'explica també que les bledes de la vora del camí que de tant en tant vaig a collir són descendents de les que ell i la Marisol sembraven quan, fa anys, a l'altra banda de camí, s'encarregaven de la granja de porcs que llavors hi havia allí (posteriorment els amos la van tancar i enderrocar, i ara hi ha un camp d'oliveres). I em contextualitza el tema: m'explica que els porcs, com les persones, també poden anar restrets, i les bledes són força efectives, com a component preventiu en la dieta habitual o com a desembussador d'emergència.
Quan jo vaig arribar per primer cop al poble el Bartomeu ja estava mort i enterrat. Dic també que enterrat perquè així va ser com el vaig conèixer, en veure la làpida del seu nínxol, un dia que jo exercia d'enterramorts eventual. Aquest dia ajudava el Segú, el paleta pel qual alguns dies feia de manobre a alguna obra o de jornaler al camp. Amb motiu d'una altra defunció, el vaig acompanyar al cementiri, primer a preparar el nínxol del difunt i, després, un cop la caixa a dins, a col.locar la làpida. La meva feina es limitava a traginar els estris necessaris, la senalla del ciment ràpid, la gaveta, la paleta, la maceta, l'escarpra i la galleda d'aigua, i quan ell em demanava alguna cosa, apropar-la-hi.
D'això deu fer uns vint-i-set anys. Llavors la Victorina encara vivia, però no la recordo, potser no la vaig ni arribar a veure mai. Del Bartomeu (de la seva placa al cementiri amb el meu mateix cognom), gairebé me n'havia oblidat. Fins que, després d'anys de no posar-hi els peus, fa uns dies vaig tornar al cementiri i vaig veure el seu nínxol reformat, amb un marbre nou, un marc d'acer inoxidable i una porta de vidre, suposo que encarregats per la Marisol i el Salvador amb motiu de la mort de la Victorina. Encuriosit, vaig començar a preguntar, i estirant algun fil vaig anar ordenant aquesta història del Bartomeu, la Victorina, la Marisol i el Salvador.
La Victorina era filla del poble, mentre que el Bartomeu era fill d'Alió. Diuen que els dos eren una mica justos, no gaire espavilats... en qualsevol cas, la Victorina va ser realment justa també en un altre sentit, ja que a la persona que la va cuidar els darrers anys de la seva vida li va agrair les atencions, tot i no tenir-hi cap parentiu, deixant-li en herència tot el que tenia.
Jo també m'he sobtat de la seva reacció, i com que veig que parla d'herències, de seguida desfaig l'embolic, li dic que el meu interès pel Bartomeu és només curiositat, que no té res a veure amb el fet que la Victorina, al morir, agraïda amb la Marisol, li hagués deixat tot el que tenia, inclosa la casa on vivia. L'espant del Salvador és del tot infundat, tenint en compte que l'eventual parentiu meu era només amb el Bartomeu, no amb la Victorina, que a més havien passat un munt d'anys des de la mort de la Victorina, i que per acabar-ho de reblar l'herència a favor de la Marisol era ben explícita (a més d'absolutament justificada per la dedicació de la Marisol). Però en sentir la paraula "parent" al Salvador se li han encés les alarmes. Ell se'm justifica comentant que quan va morir la Victorina un altre veí del poble ja va embolicar una mica la troca, amb l'argument que era parent de la difunta, sense que això, tanmateix, al final alterés el més mínim les disposicions del testament.
Un cop aclarides les coses i ell ja tranquil, parlem de les vegades que fa anys havíem coincidit a la mateixa colla durant el temps d'arreplegar les olives, de la crisi, dels seus fills i nets, d'això i d'allò altre... Del Bartomeu, en canvi, en conserva pocs records, perquè quan la Marisol va començar a fer de cuidadora de la Victorina ell ja era mort.
M'explica també que les bledes de la vora del camí que de tant en tant vaig a collir són descendents de les que ell i la Marisol sembraven quan, fa anys, a l'altra banda de camí, s'encarregaven de la granja de porcs que llavors hi havia allí (posteriorment els amos la van tancar i enderrocar, i ara hi ha un camp d'oliveres). I em contextualitza el tema: m'explica que els porcs, com les persones, també poden anar restrets, i les bledes són força efectives, com a component preventiu en la dieta habitual o com a desembussador d'emergència.
Quan jo vaig arribar per primer cop al poble el Bartomeu ja estava mort i enterrat. Dic també que enterrat perquè així va ser com el vaig conèixer, en veure la làpida del seu nínxol, un dia que jo exercia d'enterramorts eventual. Aquest dia ajudava el Segú, el paleta pel qual alguns dies feia de manobre a alguna obra o de jornaler al camp. Amb motiu d'una altra defunció, el vaig acompanyar al cementiri, primer a preparar el nínxol del difunt i, després, un cop la caixa a dins, a col.locar la làpida. La meva feina es limitava a traginar els estris necessaris, la senalla del ciment ràpid, la gaveta, la paleta, la maceta, l'escarpra i la galleda d'aigua, i quan ell em demanava alguna cosa, apropar-la-hi.
D'això deu fer uns vint-i-set anys. Llavors la Victorina encara vivia, però no la recordo, potser no la vaig ni arribar a veure mai. Del Bartomeu (de la seva placa al cementiri amb el meu mateix cognom), gairebé me n'havia oblidat. Fins que, després d'anys de no posar-hi els peus, fa uns dies vaig tornar al cementiri i vaig veure el seu nínxol reformat, amb un marbre nou, un marc d'acer inoxidable i una porta de vidre, suposo que encarregats per la Marisol i el Salvador amb motiu de la mort de la Victorina. Encuriosit, vaig començar a preguntar, i estirant algun fil vaig anar ordenant aquesta història del Bartomeu, la Victorina, la Marisol i el Salvador.
La Victorina era filla del poble, mentre que el Bartomeu era fill d'Alió. Diuen que els dos eren una mica justos, no gaire espavilats... en qualsevol cas, la Victorina va ser realment justa també en un altre sentit, ja que a la persona que la va cuidar els darrers anys de la seva vida li va agrair les atencions, tot i no tenir-hi cap parentiu, deixant-li en herència tot el que tenia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
