Quin silenci

Quin silenci,
quan hi ha silenci
i pares de mastegar!

La lletuga borda

Buscant informació sobre els lletsons i les cosconilles m'assabento que de la lletuga borda o de bosc (lactuca virosa) se n'obté el lactucari, el suc lletós que en surt de qualsevol part de la planta quan la talles, però sobretot del tronc quan s'espiga, abans de florir.

Font Quer (El Dioscórides renovado, Labor, 1978) diu que "el lactucari té propietats lleugerament hipnòtiques" i, citant el Dr. Leclerc afegeix que, encara que no se'l pugui catalogar com un succedani de l'opi, si que se'l pot considerar "el seu rival més important".

La lletuga borda és una planta molt corrent: creix per les vores dels camps i dels camins, i quan s'espiga, a principis de l'estiu, és inconfusible. Abans d'espigar-se també és fàcil d'identificar, tot i que si algú no hi té pràctica i va badant la pot confondre amb alguna altra especie del gènera lactuca, o amb algun lletsó.

Després de la consulta del Dioscòrides dono un cop d'ull a Internet, fent servir com a criteri de cerca el nom de la planta i alhora les paraules psicoactiu, droga, etc. I em sorprenen les moltes referències que  surten. De tot tipus, des de les que coincideixen amb l'afirmació que té propietats semblants a les de l'opi fins a les que desqualifiquen rotundament aquestes presumptes propietats.

De totes aquestes referències, el que m'impressiona més no és que es decantin en un sentit o un altre, sinó el fet de la seva quantitat, i de la passió amb què de vegades s'expressen les opinions. És una constatació del munt de gent que hi ha interessada en el món de les substàncies psicoactives (gairebé tots els comentaris tracten sobre si el lactucari "col.loca o no col.loca", i de quina manera). De fet, tampoc em cal anar a internet: tinc més d'un conegut aficionat a "investigar i experimentar" amb tota mena de plantes (o substàncies) de demostrats o presumptes efectes psicoactius.

Vés quines coses... Aquest cop, per casualitat, a partir del meu interès per les amanides silvestres, he anat a parar a un altre dels meus àmbits d'interès (en aquest cas només teòric, no com a usuari), el dels usos i abusos de les diferents substàncies psicoactives.

Torno a les lletugues de bosc o bordes: durant la primavera, quan són tendres, abans de començar a espigar-se, més d'una vegada he afegit a les meves amanides fulles de lletugues de bosc (que en aquest estadi de desenvolupament ja tenen làtex, però poc) sense que mai hagi notat el més mínim efecte psicoactiu. De fet, ni tan sols he notat "un agradable efecte gustatiu", ja que les fulles, fins i tot quan són tendres, són més aviat rústegues, rasposes, i alhora amargants. Vaja, que si es té alguna altra alternativa a l'abast per a l'amanida, la lletuga de bosc no la recomano a ningú.

Un últim apunt. També segons el Dioscòrides, "si no es té aquesta lletuga borda, es pot fer servir l'enciam normal per aconseguir efectes semblants, però cal que s'hagi espigat (...) en qualsevol cas, les seves facultats (...) estan atenuades". Però com que abans d'aquest fragment ha parlat de moltes "facultats" diferents, ves a saber a quines es refereix. De fet, jo no sé de cap cas d'efectes hipnòtics, d'hipersensibilitat o de sedació a causa d'haver menjat una amanida d'enciam (de la mena que sigui, de fulla llarga, de roure, francès, etc.). Com a màxim algun cas de cagarrines, si l'enciam s'havia rentat amb aigua contaminada amb bacteris indigestos...

La Guerra Civil i el meu pare - 2

Els fragments que venen a continuació estan trets de l'article "Amagats", de Núria Escur (La Vanguardia, 22-6-2013). Fan referència al documental i al llibre "Emboscats", d'Esther Miralles. Al final dels fragments explico per què els reprodueixo.

"Amb prou feines tenien 17 o 18 anys, eren adolescents que havien cridat a files, 'quintats' que patien la pressió del reclutament."

(...)

""Qui més qui menys tenia un parent que s'havia amagat durant la guerra... deien en veu baixa allò d''estar desat' i així ho mantenien, com un secret familiar, durant anys, entre el temor i la covardia.""

(...)

"Polititzats o no, allò que va unir tots aquests joves desertors va ser la por."

(...)

"Els veïns de les masies sabien perfectament on eren els 'emboscats'; la xarxa de solidaritat que els va protegir va afectar més gent: els familiars que els portaven el menjar, les dones que dissimulaven davant la guàrdia d'assalt, els enllaços, la fidelitat dels masovers que s'hi jugaven la pell. Alguns van perdre la vida en aquest paper."

(...)

"L'octubre del 1937 el subcomissari general de Guerra de l'Exèrcit, Crescencio Bilbao, envia un extens informe secret sobre la qüestió de les desercions (...) El subcomissari adjuntava diversos documents amb denuncies de diversos alcaldes. Segons aquests, a molts dels pobles la meitat dels joves que s'havien incorporat a files marxaven a l'estranger, i en alguns eren gairebé tots els que no es presentaven, però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes. L'informe advertia que "la situació no pot durar" i suggeria diverses sancions. Per exemple, "que es fiquin a la presó el pare i alguns familiars perquè serveixi d'exemplaritat als altres.""

(...)

"El juny de 1938 Negrín dictava una nova ordre que disposava, entre altres coses, que "un dels familiars de primer grau i sexe masculí del desertor ocuparà el seu destí militar.""

--

Reprenent les divagacions de fa uns dies sobre el que va fer el meu pare durant els anys de la Guerra Civil, em són útils els fragments anteriors per posar en relleu alguns aspectes ja comentats abans i per afegir-ne algun de nou. D'una banda, queda clar que el del meu pare no va ser cap cas excepcional, ja que sembla que, especialment en segons quines comarques, van ser molts els joves que o be no es van presentar quan els van cridar a files o bé van desertar quan ja hi estaven incorporats.

Tal com es diu a l'article, un tret comú d'aquells pròfugs o desertors tan joves devia ser la por a morir al front, i un cop emboscats, la por a ser atrapats, i en tots els casos, la por a les represàlies sobre els familiars. I un cop passada la guerra, el temor a parlar de l'època emboscada.

Una de les coses que em crida l'atenció de l'article és aquesta referència: "marxaven a l'estranger (...) però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes". D'això dedueixo (ja que no conec el tema i no ho puc contrastar) que llavors a França potser no era fàcil estar-s'hi, sobretot si eres un "no ningú" com el meu pare, sense contactes ni diners. De manera que, quan el meu pare va arribar a França un any i mig després de l'inici de la guerra, tant podia ser que ja dugués al cap la idea d'anar-se'n amb els nacionals com que, a la vista de les dificultats per romandre a França, decidís sobre la marxa fer el que va fer, passar a la zona nacional. I que tan si ja ho tenia decidit com si ho va decidir llavors, és probable que en la seva decisió influís la constatació dels avanços militars dels nacionals i la previsió que serien ells finalment els vencedors.

Potser d'entrada el meu pare no tenia cap ganes d'anar a la guerra (en cap bàndol), i si quan després d'un any i mig emboscat va acabar allistant-se amb els nacionals, potser va ser més el resultat d'un seguit d'atzars que no d'una decisió presa amb fermesa des del primer moment.

Tanmateix, per què va fer el que va fer ja és impossible saber-ho. Però del que no tinc cap dubte és que durant aquells anys devia patir molt pel que els podia passar als seus pares i a les seves germanes, tenint en compte l'afecte que els tenia. Sobretot, pel que fa al que li podia passar al seu pare, a la vista de les iniciatives dels esmentats Crescencio Bilbao (el 1937) i Negrín (el 1938).

Les paraules secretes

Les paraules secretes
són secretes
mentre són secretes.
Quan deixen de ser-ho,
ja no ho poden tornar a ser.

Torrent de les flors

Torrent de les flors, 27. Barcelona

La Maria P.

Parlem al carrer amb la Maria P., i com que surt el tema del vi de la bodega, m'il.lustra els seus comentaris amb dites com aquesta: "Bevem junts perquè ens coneixem, i com més bevem més poc ens coneixem". O aquesta altra: "Diuen que bevem molt, però és que no saben la set que tenim!" Després de cada d'una de les dites em diu: "Oi que no la sabies?" i a continuació: "Mira que n'aprendràs, de coses, amb una vella com jo!"

La Maria P. és un prodigi de xerrameca desmarxada, memòria prodigiosa, gràcia i simpatia, tot a dojo. I de dites com les anteriors en un no res te'n pot deixar anar un reguitzell. Totes sucalloses. El que passa és que, tota la memòria que a ella li sobra, a mi em falta, i després no recordo les seves ocurrències, i per tant no les puc reproduir. Una pena.

Aquest cop me la trobo pel carrer acompanyada de la Marta, cada una amb el seu carret. Les dues tenen més de vuitanta anys, i a dins dels carrets les dues hi duen una garrafa buida. Van cap a la bodega, "a proveir". Les dues viuen soles, i suposo que beuen sovint, perquè si no no farien tants viatges a la bodega. Però saben veure, ja que de cap de les dues en sé cap episodi "fora del normal". I val a dir que al poble de gent que no gestiona bé l'alcohol i que "criden l'atenció" n'hi ha (a més dels altres, dels que en públic són discrets, però que saps que a casa de vegades estan una mica marejats).

No és el cas de la Maria P., perquè el seu trafiqueig de garrafes de vi no és la causa del seu estat entonat. L'alegria de la Maria P. és "congènita", no li cal per a res la desinhibició que afavoreix l'alcohol: de desinhibida ho està sempre, des que es lleva fins que se'n va a dormir. I si no té pressa (el més habitual), per mica que t'aturis amb ella, t'ho passes la mar de bé. Per tot, per la seva desinhibició i alegria, i per la seva memòria portentosa, que li permet parlar de persones i fets de quan era petita, o d'abans de néixer ella, que recorda explicats pels seus pares o pels veïns.

La Marta, en canvi, és molt més discreta, més reservada que la Maria P. Però quan van juntes, la Marta s'embala una mica, es deixa arrossegar per la Maria P. Però sense fer cap excés. No obstant, aquest mateix dia, al vespre em torno a trobar  la Marta, a punt d'entrar a casa seva. M'explica que ve de gimnàs; du una bossa amb una tovallola i el matalasset per fer els exercicis estirada a terra. I no sé com va la cosa que em comença a explicar el que han fet a la classe de gimnàs, i en mig de les explicacions, de cop, per tal que entengui millor el que han fet, es posa a ballar al mig del carrer, i em deixa bocabadat. Després, sembla que ella mateixa es sorprengui del seu comportament, i mig es disculpa. I és clar, li dic que només faltaria, que estic encantat de la franquesa i de la demostració!

Tenir de veïnes la Maria P. i la Marta és un privilegi. M'encanta trobar-me-les, sobretot quan van de parella, engrescant-se l'una a l'altra. I a més les envejo, molt; els envejo que passats ja els vuitanta s'agafin la vida com se l'agafen i no s'estiguin lamentant de les xacres de l'edat i de les desgràcies de la vida. Cosa que podrien fer, perquè cada dia van una mica més ranquejant, i a més les seves no han estat vides fàcils, al contrari. Però no s'hi rabegen gens.

La Guerra Civil i el meu pare

Sempre havia pensat que, quan va començar la Guerra Civil, el meu pare va marxar de seguida, de l'Anoia on vivia, cap a França, i que des d'allí va passar a San Sebastián, on es va allistar voluntari amb els militars revoltats. Durant tota la vida havia pensat això, fins que fa uns mesos, gràcies a les recerques d'un germà, vaig saber que quan va començar la guerra el meu pare no va marxar, sinó que es va amagar, i no va ser fins al cap d'un any i mig que, llavors sí, va marxar de la zona republicana i es va allistar voluntari amb els nacionals, concretament al Terç de Requetès de la Mare de Deu de Montserrat. O, més ben dit, al "Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat", perquè tot això del català als militars revoltats no els feia cap gràcia.

Aquest descobriment tant tardà em va desconcertar molt, per diferents motius. El primer motiu de desconcert va ser que, tot i que al meu pare li encantava parlar de la seva participació a la guerra amb el Terç de Montserrat, i ens duia a les localitats on va combatre la seva unitat (aprofitant els actes que organitzava la Germandat d'Excombatents, de la que en formava part activa i n'era un puntal), en cap moment ens va fer cap referència a aquest any i mig d'ocultació a la zona republicana. Això per part seva, i per la dels fills, trobo significatiu que en cap moment no ens adonéssim que les dades i les dates d'aquells anys no quadraven del tot.

L'actitud del meu pare és un misteri en relació al qual es poden fer diferents especulacions. Pel que fa a l'actitud dels fills, crec que el millor resum és el del desinterès generalitzat. Crec que "les batalles del nostre pare" ens interessaven molt poc. Suposo que a partir del moment que vam començar a rumiar alguna cosa vam estar molt més ocupats amb els nostres problemes o cabòries d'adolescents que amb cap tema relacionat amb els nostres pares. I ja una mica més grans, l'actitud no va canviar: vam marxar de casa sense que en cap moment ens hagués cridat l'atenció la biografia del nostre pare, més enllà d'algunes anècdotes puntuals.

Devia anar així, ja que en cas contrari no s'explica de cap manera que mai li haguéssim demanat detalls d'aquells anys de la seva vida. D'aquells, i dels anteriors, i dels posteriors: no ens interessava res. I quan al cap de molts i molts anys se'ns va començar a despertar l'interès, el meu pare ja tenia el cap bastant a passeig, i ja era inútil intentar aclarir res. Vaja, que vam fer tard.

Pel que fa al silenci del meu pare sobre aquell any i mig clandestí, les explicacions que se m'acudeixen són aquestes:

1) Com que era molt orgullós, podria ser que, havent-lo decepcionat la falta d'interès dels fills, hagués decidit callar. Aquesta mena de reaccions en ell eren habituals.

2) També podria ser que hagués callat perquè era una persona "addicta al Règim", i aquell any i mig d'acultació en zona republicana (aquella demora en passar a la zona nacional) era com una taca en el seu historial: si se'n parlava podia perjudicar la seva imatge, ja que es podria interpretar de manera negativa en el context d'exaltació franquista en què vivíem (a casa eren molt de dretes i franquistes, i la majoria de les amistats familiars també). Potser ell pensava que aquest episodi podria perjudicar la seva reputació... o fins i tot els seus negocis. I ves a saber, si de fet va anar així, segurament l'encertava amb la seva prudència, ja que llavors petites "desafeccions" (reals o imaginades) et podien complicar bastant la vida (i amb això no justifico la trajectòria franquista del meu pare, només constato una relació de causa-efecte en aquell context; evidentment, hi va haver gent que durant aquells anys difícils de dictadura franquista va tenir actituds molt més democràtiques, progressistes i valentes, però aquest ja és un altre tema).

Pel que fa a les causes d'aquell any i mig de clandestinitat, això és el que se m'acudeix:

1) Podria ser que el meu pare no tingués cap ganes d'anar a la guerra, i per això es va amagar. I que només va marxar quan va pensar que corria el perill de ser descobert (i potser afusellat per pròfug). Però si el cas va ser aquest, si realment no volia implicar-se en la guerra, llavors no s'explica que, un cop a França (en lloc d'esperar allí que la guerra s'acabés) tornés a Espanya, a la zona nacional i s'allistés voluntari al Terç.

2) Podria ser que el meu pare des del primer moment volgués anar-se'n amb els nacionals, però que li semblés massa arriscat el recorregut fins el front o la frontera francesa, i considerés més segur quedar-se amagat. De manera que només va marxar i va fer el que des del primer moment volia fer quan va arribar un punt que es va veure en perill.

3) Podria ser... qualsevol altra cosa, perquè a falta del seu testimoni tot són suposicions.

L'únic cert és que el meu pare de jove va viure moments molt difícils: la fugida de casa quan va començar la guerra, assumint que el declaraven pròfug i que s'hi jugava la vida (i assumint també que els seus pares podien patir alguna mena de represalia a causa de la seva decisió). A continuació, l'any i mig de clandestinitat, presumiblement protegit per alguns familiars o coneguts en alguna masia. I després la fugida cap a França i la seva participació, sobretot en el tram final de la guerra, en alguns dels combats més sagnats de la Batalla de l'Ebre.

Tanmateix, cap dels fills vam tenir prou interès per la seva vida com per ser capaços d'adonar-nos que, quan ens explicava aquells anys de la Guerra Civil, només n'explicava la meitat, i l'altra meitat se la callava. Què va fer el meu pare exactament durant aquell any i mig? No ho sé. I fos el que fos, per què ho va fer? Tampoc ho sé. I per què no ens en va explicar res? La mateixa resposta.

I alhora podria afegir: si ens hagués explicat el que va passar, "sabríem el que va passar"? Bé, doncs tampoc ho sé... però això ja és una altra història, la història de com expliquem les històries, del que en ressaltem o minimitzem, del que oblidem... També d'allò que "recordem perfectament"... malgrat no haver passat (o si més no d'aquella manera). Perquè els records no sempre són fidels, i el cap sovint ens fa males passades, tan "completant o embellint" alguns episodis" com "difuminant o rebutjant-ne" uns altres. Però vaja, aquesta ja he dit que és una altra història, o dues històries, la de la fiabilitat dels records i la de la subjectivitat a l'hora de confegir els nostres relats autobiogràfics.

A mi, en qualsevol cas, al marge de les anteriors divagacions sobre els records i els nostres relats (demano disculpes per haver-m'hi embrancat, però és un tema que em té ben atrapat), el que em fascina més de tot plegat és el que també ja he dit més amunt: per què mai li vaig preguntar res al meu pare?

La Mercè - una criatura de cinquanta anys

La Maria és la gran, la Marta la segona, la Mercè la petita. Són les tres filles de la Rosa i el Joan. La Rosa i el Joan tenen els dos vuitanta-cinc anys. Viuen ben avinguts i, tenint en compte la seva edat, conserven una raonable bona salut. Tanmateix, de mica en mica, han anat perdent autonomia, i els van molt bé les atencions que especialment des de fa un temps reben per part de la Maria i la Marta. Les dues, cadascuna a la seva manera, s'ocupen dels pares, estan pendents que no els falti res, els acompanyen als metges, els fan companyia, els donen afecte... Malgrat tenir cadascuna la seva pròpia família, s'han anat adaptant a la nova situació, dedicant als pares el temps que els sembla que fa falta.

La Mercè, le petita, és un cas diferent. Ara té gairebé cinquanta anys, i mai ha estat una persona del tot autònoma ni responsable. Mentre que les seves germanes, força joves ja es van emancipar i d'ençà d'aleshores han anat fent la seva vida (i l'han modificat quan les necessitats dels pares ho ha requerit), la Mercè ha estat sempre una persona que, en lloc de donar, demana, que en lloc de contribuir, xucla. Una persona d'aquestes que a més va per la vida fent-se la víctima, queixant-se de tot, proclamant que és una incompresa, etc. Una actitud, val a dir-ho, a la cronificació de la qual han contribuït força els seus pares, tolerant-li una vegada i una altra demandes, comportaments i actituds que no li haurien d'haver tolerat. Però com que era la petita, com que ella mateixa es feia tant la feble i la víctima, els seus pares, malgrat ella anar creixent i ja no ser una nena, li van seguir permetent aquests comportaments de nena petita, fins que es va convertir en una persona adulta amb tots aquests defectes i limitacions, sense haver-los superat.

Una nena petita així és una mica pesada, però no t'hi capfiques, perquè saps que quan creixi canviarà. Una adolescent així ja és bastant pesada, però tens paciència, perquè penses que quan li passi la febrada les coses seran diferents. Però una dona de cinquanta anys així és bastant carregosa, i encara més si arrossegues aquesta feixuga relació des que era petita.

Naturalment, i dic naturalment perquè si no hagués anat així hauria estat molt estrany, quan als pares els va començar a minvar la vitalitat ella no es va adonar de res. Va seguir com sempre, anant al seu aire, arrepenjant-se en ells, sense ni pensar per casualitat que les coses estaven canviant i que el que s'escauria seria que llavors ella també canviés i fos qui ajudés, qui s'oferís, o com a mínim, algú que no molestés. Malgrat les reflexions que algun cop li van fer les germanes en aquest sentit, no va reaccionar en absolut. De manera que les germanes, amb raó, cada vegada estaven més mosques amb ella; sovint, els esforços que elles feien per facilitar la vida dels pares quedaven minimitzats per les intervencions fora de lloc de la Mercè.

Fins aquí, la història és relativament habitual: una pares que sobreprotegeixen una filla (o un fill), de manera que la converteixen en una inútil i en una sangonera, amb el resultat que tots en paguen les conseqüències. La filla perquè no madura, no és autònoma ni productiva, i per tant no pot ser feliç. I els pares perquè pateixen per partida doble, per la infelicitat d'ella i per la seva, causada pel malviure que ella els provoca.

Fins aquí, deia, és un cas força típic. El que no sé si és tan típic és que a la Rosa i al Joan la filla paràsita a més els hagi sortit, d'una banda, d'un narcisisme desmesurat, i d'una altra, amb unes tendències "contraculturals" que ho compliquen encara més tot. Perquè la Mercè considera que de la societat en la que viu tot és censurable, menyspreable, fins i tot tot allò de què ella s'aprofita directament. Començant per les ajudes dels pares, i seguint pels serveis sanitaris i socials, etc.

La seva contracultura, d'altra banda, no és socialment compromesa, sinó egoista, i impregnada d'una estrambòtiques idees místiques. Per mica que li ho permetis t'engega un discurs sobre les energies ocultes, sobre l'amor universal, sobre els grans mestres espirituals... tot això, és clar, mentre es mira el melic i és incapaç de preguntar als seus pares, algun dia, ni que sigui per casualitat, si els convé alguna cosa. Alguna cosa tan senzilla com aquestes: "Mare, vols que avui renti els plats o que vagi a comprar el pa?" o "Pare, fa un bon sol, et ve de gust que t'acompanyi a donar un tomb?"

N'és incapaç, i mentre els plats són a l'aigüera o el seu pare surt sol a donar un tomb, ella potser està al terrat, aïllada, "meditant, eliminant les males vibracions, equilibrant la seva energia..." Vaja, un acudit: bo com a acudit, però que no fa cap gràcia a la Maria i la Marta, que algun cop, si fessin el que els ve de gust, potser escanyarien la Mercè.

De tots els despropòsits que ha perpetrat o intentat perpetrar la Mercè (a banda dels aspectes de barruda i paràsita) a mi el que en els  seu moment em va cridar més l'atenció va ser el de l'ayahuasca, fa uns tres o quatre anys. És clar, m'havia oblidat d'aquest apunt: la Mercè és una d'aquestes persones que, per tal d'assolir "el nivell suprem de consciència" al que aspira ha fet servir diferents substàncies alteradores de la consciència, de vegades de manera abusiva. Un costum que encara conserva, tot i que amb una mica més de moderació, però no amb més sentit comú, tal com explico a continuació.

Com que ella estava convençuda (en segueix estant) que els seus pares i les seves germanes vivien tots en la ignorància, esclaus dels convencionalismes socials i de la falta de llibertat, mancats de veritable consciència, no se li va acudir res més indicat, per tal "d'alliberar-los", que proposar-los una sessió conjunta d'ayahuasca.

Explicat així, és clar, és un altre acudit. Però com l'anterior, si n'ets coprotagonista, no et fa cap gràcia, el trobes ben idiota, i penses que la teva germana, la teva filla, està ben guillada. Guillada per partida triple: per pensar-se que és més clarivident que els pares i les germanes, per pretendre que els pares, de més de vuitanta anys, prenguin substàncies psicoactives per tal de descobrir "la realitat transcendent", i per pensar concretament en l'ayahuasca, ja que prendre-te-la no és precisament el mateix que prendre't un didalet de mistela: l'ayahuasca té uns efectes físics molt desagradables. Pel que en sé (que tampoc és molt), al marge dels presumptes efectes psíquics, et fa passar una mala estona, a causa del mal de cap, el mal de panxa, els vòmits i les diarrees que et provoca. A més del mal gust que té. El seu avantatge, això sí, és que com que és tan desagradable, de problemes d'addició no en provoca.

Aquesta història la sé perquè sóc molt amic de la Marta, i la Mercè també la conec, tot i que l'he tractat molt poc. Li vaig veure des del principi el llautó narcisista i egoista, i això em va fer molt fàcil mantenir-me'n apartat.

Amanides

Ja sé que la gent normal per esmorzar es beu un cafè amb llet i es menja unes llesques de pa torrat o una pasta, però a mi m'agrada encetar el dia gastronòmic d'una altra manera, amb una amanida. Ves, cadascú té les seves manies...

Aquest cop, els ingredients principals de l'amanida de l'esmorzar són flors d'acàcia, amb gairebé la mateixa quantitat de flors i fulles de mostassa negra (o de col silvestre? Ho haig d'aclarir; les dues són de la família de les crucíferes i del gènere bràssica...). Com a ingredients secundaris, uns quants brots d'ortigues (que ja no piquen, perquè les vaig collir el dia abans, i tallades se'ls desactiva la fúria urticant) i flors i tavelles tendres de ravenisses. I uns brots pelats d'esbarzer (que tendres són força acceptables, i a més, com que les punxes o espines encara són toves, no costen de pelar). Finalment, una mica de fonoll, molt poc, perquè si n'abuses el seu gust tan intens amaga tots els altres. Ho he recollit el dia abans, al vespre, baixant de la serra per un corriol en el que, segons els trams, he anat trobant les diferents plantes, els diferents ingredients de l'amanida.

Val a dir que, a banda que la composició cromàtica és bonica, el resultat "organolèptic" és reeixit, sobretot perquè la base de flors d'acàcia és molt bona, gràcies al seu gust i a la seva textura suaus. I les altres plantes, en la proporció que hi són, totes fan un bon paper, cap desentona.

Dos dies més tard, fent una passejada per uns altres tombants, no sóc tan afortunat. Entre dos foscants, vaig guaitant a veure el que puc arreplegar, i al final torno a casa amb flors i fulles de mostassa negra (o col silvestre?) i cabdells i fulles de malva. I una mica de fonoll. I l'endemà al matí m'ho preparo, unes tres quartes parts de mostassa, una tercera de malves i un pessic de fonoll.

L'amanida que em surt es pot qualificar de diferents maneres, però cap relacionada amb els conceptes de "deliciosa", "mengívola" o similars. De fet, és una mena de farratge. Tenir mala memòria (o ser tossut) no és bona cosa. Sé de sobres que les malves són comestibles, i que te'n pots menjar un bon munt, crues i sobretot cuites, sense problemes a l'hora de pair-les. I també sé que, si vas restret, t'ajuden a buidar, en aquest sentit són força efectives (faciliten "la circulació intestinal", però sense desmesures, no són purgants). Sé tot això, però també sé de sobres que no són precisament cap requisit. D'una banda, perquè tenen gust de no res empitjorat per una textura, diguem-ho així, de paper d'estrassa. Però d'un paper d'estrassa particular, alhora mucilaginós, és a dir, com a llefiscós, una combinació desconcertant.

De manera que, quan em disposo a cruspir-me el meu esmorzar, "aquest no gust", aquesta textura de paper i aquesta consistència de gelatina o moc, domina completament sobre les característiques de les flors i les fulles de mostassa, que soles serien raonablement bones. D'una cosa bona i una de dolenta, barrejant-les, n'he fet una dolenta, mala sort.

Bé, les amanides dels meus esmorzars no són quatre fulles a una banda del plat, sinó un bon bol força ple, de manera que aquest cop tinc una bona ocasió per reflexionar sobre la meva falta de suc de cervell (per què ho he tornat a intentar, si ja sé el resultat?). Alhora que hi penso, penso també en d'altres vegades que he menjat malves (o fulles d'om, o de l'arbre de judea, o de plantes de característiques semblants, "amb propietats organolèptiques poc brillants"). Alguna vegada, poques, me les he menjat perquè no tenia gaires més alternatives, però això ha passat en comptades ocasions. En general, quan n'he menjat, ha estat a causa "d'una gana relativa", triada, ja que m'hauria costat ben poc fer una altra vida i no trobar-me en situacions de precarietat com les que en algun moment he viscut.

De fet, sempre he pogut triar. Si no en el mateix moment de menjar, sí en el sentit de triar models de vida "que m'exposessin o no a eventuals dietes de malves", que em permetessin o impedissin una alimentació "més normal" des del punt de vista de la majoria de la gent.

La meva ha estat una opció personal, lliure... no com el que li ha passat a moltíssima altra gent, que al llarg de segles s'ha trobat atrapada per la misèria i la hostilitat de la natura, sovint sucumbint a un cúmul d'adversitats. Hi penso caminant per paratges avui deshabitats, veient les restes de petits habitatges enrunats, situats en terrenys poc fèrtils, pedregosos, secs, costeruts... Imaginant les penalitats que devia passar la gent que hi vivia, havent-se de refiar només del que collia en aquelles condicions tan precàries, els esforços que havia de fer per sobreviure, treballant moltíssim per, de vegades, no collir literalment res (a causa de la secada, o de la pedregada, o de la llagosta, o de...). I no fa pas tant de temps, que aquí a casa nostra passaven aquestes coses...

Coses semblants, dissortadament, a les que segueixen passant a d'altres indrets del món, en general en mig d'una gran indiferència.

Recordatori 2013

"La decisió respecte de com volem intentar viure i morir pertany a l'àmbit de la nostra llibertat personal. Tota opció que només afecti un mateix ha de quedar completament al marge de les regulacions socials":

http://miravolant.blogspot.com/2013/05/maig-2013.html