Feia molts anys que no el veia i fa tres mesos vaig quedar amb ell. Em va impactar veure'l tan envellit, encongit, gras, caminant amb moltes dificultats, arrossegant els peus, les mans i els llavis tremolosos, amb la saliva escapant-se-li per les vores dels llavis... ell, que havia sigut sempre tan ferreny i presumit. Conservava, això sí, la mirada desperta, i aparentment també tota la lucidesa.
Em va semblar entendre, no m'ho va dir amb claredat, que havia passat per una etapa depressiva important, durant la qual s'havia abandonat molt. En tots els sentits. De fet, no em va deixar entrar a casa seva, de la vergonya que es veu que li feia com la tenia. Vam anar a xerrar a un bar.
Vam parlar de diferents coses, sobretot ell. Jo escoltava. Una de les coses que em va explicar va ser l'evolució del negoci familiar, que havia iniciat el seu pare, en el qual després s'hi van implicar ell i el seu germà, i que va acabar sent motiu de greus discrepàncies i enfrontaments entre els dos germans. Tan greus, que quan tot es va acabar es van deixar de parlar. I segueixen sense parlar-se, ni veure's, malgrat els anys que han passat.
Fa uns dies ens vam tornar a trobar. I també va sortir el tema de la liquidació del negoci familiar i de les desavinences amb el germà. Però aquesta vegada me'n va fer un relat diferent. Els principals elements no variaben: el seu germà era el dolent i l'aprofitat, ell el bo i la víctima, però molts detalls del culebrot, alguns de pes, no coincidien, fins i tot eren contradictoris, incompatibles, els de la primera versió amb els de la segona.
No vaig fer cap intent per fer-li veure aquestes contradiccions. Amb quin motiu? Sense oblidar-me de la primera versió, em vaig deixar endur pel nou relat, fascinat per la seguretat amb què parlava i pels detalls que aportava. ¿Fins a quin punt allò, aquella falta de coherència, era cosa de l'edat, del deteriorament de la memòria? I si era així, ¿fins a quin punt aquesta memòria feble provocava que, conservant els trets fonamentals ("jo bo i generós, ell dolent i aprofitat") es veiés obligat, sense ser-ne conscient, "a omplir" la resta del relat amb episodis o detalls més o menys inventats? Amb uns detalls que, en ser inventats, no quedaven ben arxivats a la memòria, i calia reinventar-los de nou al tornar a construir el relat.
Això, deixant de banda els mateixos fonaments, aquesta polarització tan marcada entre la seva rectitud d'una banda i la falta d'honestedat del germà per una altra. Ves a saber, potser sí que va ser així, o potser va ser completament al revés, o un entremig, perquè val a dir que el Joan F. que jo vaig conèixer fa anys no era una persona que destaqués per la seva objectivitat i equanimitat. I pel que fa a aquest aspecte em sembla que fent-se gran no ha millorat gaire.
Si en un moment donat adoptem el paper de víctimes és fàcil que aquesta actitud se'ns acabi cronificant, per molt intel.ligents que siguem. Més ben dit, si som intel.ligents, com és el cas del Joan F., passa de vegades que llavors fem servir aquesta intel.ligència no per desemmascarar els autoenganys, sinó per reforçar les pròpies distorsions. És una perversa utilització de la intel.ligència, una mena d'intel.ligència estúpida, malauradament més habitual del que sembla.
Hi ha persones que envelleixen malament. Sovint, perquè també han viscut malament. De vegades, no perquè hagin patit cap calamitat especial, sinó a causa de la seva incapacitat "d'aprendre a viure bé". És a dir, a causa de la seva incapacitat de valorar les coses bones i de relativitzar les que no ho són tant. De la seva dificultat per aprenent a perdonar i a no emmagatzemar rancúnies. A causa de la seva dificultat a l'hora de confiar en els altres en lloc de desconfiar-ne com a norma, etc. Per viure bé no calen moltes coses, però cal "aprendre bé" quines són, no despistar-se.
Però potser estic perdent el fil. De fet, volia aprofitar l'excusa d'aquest doble retrobament amb el Joan F. per tornar a parlar de la poca fiabilitat dels records, aquest tema que tant m'atrau.
Potser el cas del Joan F., a banda del que ja he exposat, el que em suggereix és que posats a inventar-nos un relat autobiogràfic, potser el més sensat és que ens afavoreixi. No que ens afavoreixi presentant-nos com uns herois, com unes persones brillants, llestíssimes, extraordinàries... sinó que ens afavoreixi deixant-nos "a nosaltres mateixos" un solatge emocional de serenitat i no de malestar. Falsedat per falsedat, si no fem mal a terceres persones, és millor que ens decantem per aquelles manipulacions o falsedats que ens ajuden a fer la nostra vida una mica més amable, suau i agradable. Sobretot quan ens fem vells. I aquí és on el Joan F. ha fracassat. I per això està tan sol, tan terriblement sol, en tots els sentits. Acompanyat només del seu particular memorial de greuges.
9 de març 2015
27 de febr. 2015
La jura de la bandera
Va fer la jura de la bandera a Castillejos el mateix any que jo vaig néixer. De l'estada a Castillejos n'explica algunes anècdotes en un recull de records que està escrivint ara. Aquest capítol de les anècdotes de Castillejos està il.lustrat amb una foto de la portada de La Vanguardia de dos dies després de la jura de la bandera. La fota du aquest text:
"Con la solemnidad acostumbrada se celebró el pasado domingo la jura de bandera de los caballeros aspirantes a oficial de complemento en el Campamento de Milicias Universitarias 'Los Castillejos', donde realizan los correspondientes cursos premilitares los estudiantes del Distrito Universitario de Barcelona."
La foto és la més gran de la portada: hi surten sis soldats i, al mig, ben plantat i amb el fusell a la mà, ell. Li pregunto com és que va acabar sortint a la portada de La Vanguardia. I m'ho explica.
El seu pare era diputat provincial. El dia de la jura de la bandera va agafar un cotxe oficial amb el corresponent conductor, i se'n va anar cap a Castillejos, recollint abans un fotògraf de La Vanguardia. Un cop allí, li va dir al fotógraf: "Aquest és el meu fill". I dos dies després la foto va sortir destacada a la primera pàgina de La Vanguardia.
Li pregunto com és que explica petites anècdotes de Castillejos i, en canvi, d'aquesta, la millor, no en diu res, només reprodueix la foto com si hagués sigut per casualitat que ell hagués sortit a la portada del diari. Em diu que parlar-ne implicaria esmentar el protagonisme polític del seu pare durant aquella època, i que aquest tema no li agrada, que l'incomoda pensar-hi, que de fet hauria preferit tenir un pare amb un altre perfil i trajectòria polítics.
Jo insisteixo, li dic que l'anècdota és curiosa i divertida, que a més d'allò ja fa seixanta anys, que el seu pare també fa gairebé seixanta anys que va morir (dos anys després, de manera sobtada). Però no, ell té clar que no en vol parlar, que de la seva família només en vol comentar les coses que li agraden. Amb els temes extrafamiliars, en canvi, sovint no es mossega la llengua, de vegades s'esplaia amb una gran causticitat, i no precisament de manera equànime (si més no des del meu punt de vista).
Ja n'he parlat diferents vegades, de la poca fiabilitat de les autobiografies, dels llibres de records familiars. Poques vegades tenen com a prioritat ser objectius. Normalment són autocomplaents, sobretot volen donar una bona imatge, justificant quan s'escau segons quins episodis, exaltant-ne uns altres, oblidant detalls, inventant-ne o manipulant-ne algun, etc. De vegades de manera inconscient, i de vegades no. En qualsevol cas, el resultat en general sempre és molt subjectiu i poc fiable.
És curiós. No només volem quedar bé nosaltres com a individus, sinó que també volem que quedin bé "els nostres". És només per simpatia i fidelitat? O també té a veure amb una mena de sentiment o percepció que els errors "dels nostres", encara que nosaltres no hi estem implicats i en siguem del tot innocents, d'alguna manera també ens esquitxen i ens contaminen? Quan actuem així, a qui volem protegir més, a l'altre o a nosaltres mateixos?
Aquell diputat provincial era el meu avi matern, i aquell "caballero aspirante a oficial de complemento" un dels meus tios. L'opció de silenciar l'episodi de la foto és un exemple de distorsió conscient, "per eliminació d'informació", de la crònica familiar. Perquè parlar de la foto implicaria parlar del protagonisme polític del meu avi durant el franquisme. I això al meu tio, un antifranquista visceral de tota la vida, li fa mal de panxa. De manera que s'estima més silenciar-ho.
Be, suposo que en el fons tots som bastant iguals. Tenim vulnerabilitats i vergonyes diferents, però les tenim, i condicionen de manera inevitable els nostres relats. Els meus també, és clar. Estàs avisat.
"Con la solemnidad acostumbrada se celebró el pasado domingo la jura de bandera de los caballeros aspirantes a oficial de complemento en el Campamento de Milicias Universitarias 'Los Castillejos', donde realizan los correspondientes cursos premilitares los estudiantes del Distrito Universitario de Barcelona."
La foto és la més gran de la portada: hi surten sis soldats i, al mig, ben plantat i amb el fusell a la mà, ell. Li pregunto com és que va acabar sortint a la portada de La Vanguardia. I m'ho explica.
El seu pare era diputat provincial. El dia de la jura de la bandera va agafar un cotxe oficial amb el corresponent conductor, i se'n va anar cap a Castillejos, recollint abans un fotògraf de La Vanguardia. Un cop allí, li va dir al fotógraf: "Aquest és el meu fill". I dos dies després la foto va sortir destacada a la primera pàgina de La Vanguardia.
Li pregunto com és que explica petites anècdotes de Castillejos i, en canvi, d'aquesta, la millor, no en diu res, només reprodueix la foto com si hagués sigut per casualitat que ell hagués sortit a la portada del diari. Em diu que parlar-ne implicaria esmentar el protagonisme polític del seu pare durant aquella època, i que aquest tema no li agrada, que l'incomoda pensar-hi, que de fet hauria preferit tenir un pare amb un altre perfil i trajectòria polítics.
Jo insisteixo, li dic que l'anècdota és curiosa i divertida, que a més d'allò ja fa seixanta anys, que el seu pare també fa gairebé seixanta anys que va morir (dos anys després, de manera sobtada). Però no, ell té clar que no en vol parlar, que de la seva família només en vol comentar les coses que li agraden. Amb els temes extrafamiliars, en canvi, sovint no es mossega la llengua, de vegades s'esplaia amb una gran causticitat, i no precisament de manera equànime (si més no des del meu punt de vista).
Ja n'he parlat diferents vegades, de la poca fiabilitat de les autobiografies, dels llibres de records familiars. Poques vegades tenen com a prioritat ser objectius. Normalment són autocomplaents, sobretot volen donar una bona imatge, justificant quan s'escau segons quins episodis, exaltant-ne uns altres, oblidant detalls, inventant-ne o manipulant-ne algun, etc. De vegades de manera inconscient, i de vegades no. En qualsevol cas, el resultat en general sempre és molt subjectiu i poc fiable.
És curiós. No només volem quedar bé nosaltres com a individus, sinó que també volem que quedin bé "els nostres". És només per simpatia i fidelitat? O també té a veure amb una mena de sentiment o percepció que els errors "dels nostres", encara que nosaltres no hi estem implicats i en siguem del tot innocents, d'alguna manera també ens esquitxen i ens contaminen? Quan actuem així, a qui volem protegir més, a l'altre o a nosaltres mateixos?
Aquell diputat provincial era el meu avi matern, i aquell "caballero aspirante a oficial de complemento" un dels meus tios. L'opció de silenciar l'episodi de la foto és un exemple de distorsió conscient, "per eliminació d'informació", de la crònica familiar. Perquè parlar de la foto implicaria parlar del protagonisme polític del meu avi durant el franquisme. I això al meu tio, un antifranquista visceral de tota la vida, li fa mal de panxa. De manera que s'estima més silenciar-ho.
Be, suposo que en el fons tots som bastant iguals. Tenim vulnerabilitats i vergonyes diferents, però les tenim, i condicionen de manera inevitable els nostres relats. Els meus també, és clar. Estàs avisat.
30 de gen. 2015
La pistola
Quan es va morir la meva mare, vam haver de buidar el pis on ella havia viscut fins llavors, durant gairebé tota la vida de casada, més els set anys finals de vídua. El pis on havíem crescut tots els fills, fins que ens vam emancipar. El procés de buidatge d'aquell pis, en el que hi havia viscut tanta gent, i en el que hi quedaven encara poques o moltes restes de cada una de les persones que hi havíem viscut, es va allargar gairebé dos anys.
La meva mare, des de molt abans de morir, havia anat fent llistes del que havia de ser per cadascú, fills, nets o altres parents o amistats, ja fos perquè el destinatari havia manifestat el seu interès o perquè a ella li semblava que li corresponia o li podia agradar. Per exemple, jo li havia dit que em faria il.lusió quedar-me la campaneta de plata amb què, quan érem petits, a l'hora de dinar o sopar, des del menjador els meus pares avisaven "la minyona" perquè vingués a dur el segon plat, els postres o el que fos.
Ara tinc la campaneta. I de tant en tant la toco; no ve ningú a portar-me res... però em recorda aquells temps en què, per la porta de la cuina, apareixia la minyona de torn, la Conxita, l'Emilia, la Carmen... I no és que enyori res d'allò, al contrari, perquè de fet ja llavors m'incomodava aquest tipus de relacions asimètriques, servils...
Al final, quan vam tornar les claus (era un pis de lloguer), el pis estava completament buit, tal com deia el contracte que s'havia de lliurar a l'administrador. No hi quedava tampoc cap dels molts mobles encastats a les parets ("empotrats") que els meus pares havien anat encarregant al llarg dels anys, per tal de poder organitzar la convivència del munt de gent que havíem arribat a coincidir en aquell pis. La part més gran d'aquella feina de buidatge la vaig assumir jo, de vegades amb l'ajuda d'un germà, sobretot quan es tractava de baixar al carrer, el dia de la setmana que tocava, les restes dels armaris encastats desballestats. O d'altres andrómines, perquè sembla mentida, el que es pot arribar a acumular en un pis gran després de mig segle de viure-hi.
De fet, algun germà em van proposar que el buidatge el fes alguna empresa, però a mi no em venia de gust. Tot i que va ser una feina llarga i pesada, em va agradar anar-la fent de mica en mica. Aquell pis els meus pares l'havien anat muntant de mica en mica, rumiant cada reforma, cada nou armari, cada distribució, parlant amb fusters, pintors, paletes, lampistes... Desmuntar tot allò, buidar-ho, d'aquella manera lenta, "tocant" cada cosa, em recordava el procés invers dels meus pares, i reviure aquells records m'agradava. I no només m'agradava, crec que també em feia entendre algunes coses (de la història familiar, també de la vida en general) de manera diferent. Si poder estar al costat dels meus pares els darrers anys de la seva vida per a mi ja va ser un gran privilegi, aquest proces posterior de "desconstrucció" del pis també ho va ser.
L'altre motiu per no encarregar el buidatge a cap empresa era que, fent-lo jo i a poc a poc, m'anava entretenint amb el que m'anava trobant, de vegades en els llocs més insospitats i fins llavors inaccessibles, com papers que feia potser trenta anys que havien anat a parar al darrera o al fons d'un armari i que, llavors, en desmuntar-lo, apareixien.
Una d'aquestes sorpreses va ser la pistola. Va aparèixer al traster del terrat, enterrada a sota d'unes quantes andròmines heterogènies. Jo recordava haver-la vist, feia molts anys, a l'armari de l'habitació de matrimoni dels meus pares, en concret a un dels calaixos del meu pare. No sé com després va arribar al traster. Potser la hi va dur la meva mare, quan va veure que al meu pare li començava a fallar el cap. Es probable que llavors ella preferís treure-la del mig, evitar que estigués tan a l'abast.
Quan vaig trobar la pistola estava embolicada en un paper una mica oliós, suposo que per protegir-la del perill de rovell. Es veia molt ben conservada, i a més tenia el carregador ple. No se'm va acudir "provar-la", però vaig tenir la sensació que estava "en perfectes condicions d'ús". Per què la tenia el meu pare? No en tinc ni idea, ni de com la va aconseguir. Potser la conservava des del final de la guerra, o potser la hi va facilitar més tard un treballador seu a hores que, com a ocupació principal, era policia. Un policia nacional, de la "secreta". Bé, digui el que digui jo ara són només especulacions, perquè a ell mai vaig sentir-li ni una paraula sobre la pistola.
La part final de la història d'aquella pistola també va ser curiosa. Jo no tenia cap ganes de conservar-la, de manera que vaig trucar a la policia i els vaig comentar la troballa. Aquell mateix dia es van presentar dos Mossos d'Esquadra. Els vaig explicar que buidant el pis l'havia trobat al traster, i que no en sabia res més. Van fer un petit informe, "que no era obligatori que signés, però que fer-ho facilitava les coses". El vaig llegir, i després el vaig signar. I llavors els vaig dir si me'n donarien una còpia, i em van dir que no. Els vaig dir que em semblava estrany, i em van dir "que no em preocupés", que tot estava clar i el tema quedava resolt.
El cas és que, al cap de potser un parell de mesos, des d'un jutjat d'una altra província em va arribar una carta certificada dient-me que em presentés tal dia i hora a aquell jutjat per l'afer de la pistola, amenaçant-me amb tot el que em podia passar si no m'hi presentava. Espantar-me no em vaig espantar gens, però empipar-me sí. Sense fer cas d'aquella citació me'n vaig anar als jutjats de la ciutat on havia trobat la pistola, acompanyat d'un germà advocat. I vam tenir la gran sort que ens atengués un secretari que es veu que tenia molta mania als Mossos d'Esquadra. En explicar-li el cas, el primer que va fer va ser criticar la falta de solvència dels Mossos, dient que tot ho embolicaven, i va afegir: "no se preocupen, que yo soluciono esto ahora mismo". I no sé què va fer "ahora mismo", però el cas és que vam marxar, jo me'n vaig despreocupar i, efectivament, no vaig saber mai més res d'aquella pistola.
Al cap de més temps, vaig explicar aquesta anècdota a alguns parents, i alguns van lamentar "que no els hagués avisat", perquè els hauria agradat conservar la pistola. No els vaig preguntar que amb quin objectiu... però no em vaig penedir gens d'haver-la fet desaparèixer. Això sí, si algun altre dia em torno a trobar en una situació semblant, en lloc d'avisar els Mossos tinc molt clar el que faré: em posaré uns guants, ficaré la pistola a dins d'una bossa d'escombraries i la llençaré al primer contenidor que trobi.
La meva mare, des de molt abans de morir, havia anat fent llistes del que havia de ser per cadascú, fills, nets o altres parents o amistats, ja fos perquè el destinatari havia manifestat el seu interès o perquè a ella li semblava que li corresponia o li podia agradar. Per exemple, jo li havia dit que em faria il.lusió quedar-me la campaneta de plata amb què, quan érem petits, a l'hora de dinar o sopar, des del menjador els meus pares avisaven "la minyona" perquè vingués a dur el segon plat, els postres o el que fos.
Ara tinc la campaneta. I de tant en tant la toco; no ve ningú a portar-me res... però em recorda aquells temps en què, per la porta de la cuina, apareixia la minyona de torn, la Conxita, l'Emilia, la Carmen... I no és que enyori res d'allò, al contrari, perquè de fet ja llavors m'incomodava aquest tipus de relacions asimètriques, servils...
Al final, quan vam tornar les claus (era un pis de lloguer), el pis estava completament buit, tal com deia el contracte que s'havia de lliurar a l'administrador. No hi quedava tampoc cap dels molts mobles encastats a les parets ("empotrats") que els meus pares havien anat encarregant al llarg dels anys, per tal de poder organitzar la convivència del munt de gent que havíem arribat a coincidir en aquell pis. La part més gran d'aquella feina de buidatge la vaig assumir jo, de vegades amb l'ajuda d'un germà, sobretot quan es tractava de baixar al carrer, el dia de la setmana que tocava, les restes dels armaris encastats desballestats. O d'altres andrómines, perquè sembla mentida, el que es pot arribar a acumular en un pis gran després de mig segle de viure-hi.
De fet, algun germà em van proposar que el buidatge el fes alguna empresa, però a mi no em venia de gust. Tot i que va ser una feina llarga i pesada, em va agradar anar-la fent de mica en mica. Aquell pis els meus pares l'havien anat muntant de mica en mica, rumiant cada reforma, cada nou armari, cada distribució, parlant amb fusters, pintors, paletes, lampistes... Desmuntar tot allò, buidar-ho, d'aquella manera lenta, "tocant" cada cosa, em recordava el procés invers dels meus pares, i reviure aquells records m'agradava. I no només m'agradava, crec que també em feia entendre algunes coses (de la història familiar, també de la vida en general) de manera diferent. Si poder estar al costat dels meus pares els darrers anys de la seva vida per a mi ja va ser un gran privilegi, aquest proces posterior de "desconstrucció" del pis també ho va ser.
L'altre motiu per no encarregar el buidatge a cap empresa era que, fent-lo jo i a poc a poc, m'anava entretenint amb el que m'anava trobant, de vegades en els llocs més insospitats i fins llavors inaccessibles, com papers que feia potser trenta anys que havien anat a parar al darrera o al fons d'un armari i que, llavors, en desmuntar-lo, apareixien.
Una d'aquestes sorpreses va ser la pistola. Va aparèixer al traster del terrat, enterrada a sota d'unes quantes andròmines heterogènies. Jo recordava haver-la vist, feia molts anys, a l'armari de l'habitació de matrimoni dels meus pares, en concret a un dels calaixos del meu pare. No sé com després va arribar al traster. Potser la hi va dur la meva mare, quan va veure que al meu pare li començava a fallar el cap. Es probable que llavors ella preferís treure-la del mig, evitar que estigués tan a l'abast.
Quan vaig trobar la pistola estava embolicada en un paper una mica oliós, suposo que per protegir-la del perill de rovell. Es veia molt ben conservada, i a més tenia el carregador ple. No se'm va acudir "provar-la", però vaig tenir la sensació que estava "en perfectes condicions d'ús". Per què la tenia el meu pare? No en tinc ni idea, ni de com la va aconseguir. Potser la conservava des del final de la guerra, o potser la hi va facilitar més tard un treballador seu a hores que, com a ocupació principal, era policia. Un policia nacional, de la "secreta". Bé, digui el que digui jo ara són només especulacions, perquè a ell mai vaig sentir-li ni una paraula sobre la pistola.
La part final de la història d'aquella pistola també va ser curiosa. Jo no tenia cap ganes de conservar-la, de manera que vaig trucar a la policia i els vaig comentar la troballa. Aquell mateix dia es van presentar dos Mossos d'Esquadra. Els vaig explicar que buidant el pis l'havia trobat al traster, i que no en sabia res més. Van fer un petit informe, "que no era obligatori que signés, però que fer-ho facilitava les coses". El vaig llegir, i després el vaig signar. I llavors els vaig dir si me'n donarien una còpia, i em van dir que no. Els vaig dir que em semblava estrany, i em van dir "que no em preocupés", que tot estava clar i el tema quedava resolt.
El cas és que, al cap de potser un parell de mesos, des d'un jutjat d'una altra província em va arribar una carta certificada dient-me que em presentés tal dia i hora a aquell jutjat per l'afer de la pistola, amenaçant-me amb tot el que em podia passar si no m'hi presentava. Espantar-me no em vaig espantar gens, però empipar-me sí. Sense fer cas d'aquella citació me'n vaig anar als jutjats de la ciutat on havia trobat la pistola, acompanyat d'un germà advocat. I vam tenir la gran sort que ens atengués un secretari que es veu que tenia molta mania als Mossos d'Esquadra. En explicar-li el cas, el primer que va fer va ser criticar la falta de solvència dels Mossos, dient que tot ho embolicaven, i va afegir: "no se preocupen, que yo soluciono esto ahora mismo". I no sé què va fer "ahora mismo", però el cas és que vam marxar, jo me'n vaig despreocupar i, efectivament, no vaig saber mai més res d'aquella pistola.
Al cap de més temps, vaig explicar aquesta anècdota a alguns parents, i alguns van lamentar "que no els hagués avisat", perquè els hauria agradat conservar la pistola. No els vaig preguntar que amb quin objectiu... però no em vaig penedir gens d'haver-la fet desaparèixer. Això sí, si algun altre dia em torno a trobar en una situació semblant, en lloc d'avisar els Mossos tinc molt clar el que faré: em posaré uns guants, ficaré la pistola a dins d'una bossa d'escombraries i la llençaré al primer contenidor que trobi.
29 de gen. 2015
Per a la Maria Pilar
Que per difícils que ens siguin les coses,
sempre conservem la capacitat de viure
"com si" no ho fossin tant.
Amb naturalitat, discreció i,
sempre que sigui possible,
amb un somriure.
sempre conservem la capacitat de viure
"com si" no ho fossin tant.
Amb naturalitat, discreció i,
sempre que sigui possible,
amb un somriure.
26 de gen. 2015
30 de nov. 2014
Ni una mica
Ni una mica,
ni una molla,
ni una gota,
ni una engruna,
ni un poc,
ni un polset,
ni un bocí,
ni un xic,
ni un pessic.
Res de res.
(perquè "no res
de no res"
és molt carregós)
ni una molla,
ni una gota,
ni una engruna,
ni un poc,
ni un polset,
ni un bocí,
ni un xic,
ni un pessic.
Res de res.
(perquè "no res
de no res"
és molt carregós)
14 de nov. 2014
Els milicians
Era un nen de cinc anys. Contemplant l'escena: al davant del casalot aïllat on la família passava els estius, hi havia el seu pare, el seu avi i dos tios materns. Un al costat de l'altre, tensos. Al davant d'ells, un escamot de milicians armats amb escopetes i apuntant-los. Des de la finestra del primer pis, espantada, muda, la mare d'aquell nen també mirava l'escena: el seu marit, el seu pare i els seus dos germans estaven a punt de morir.
Al final no els van matar. Els quatre eren industrials del ram del tèxtil. Un dels milicians era un treballador de la fàbrica d'un dels amenaçats. No eren mals amos. Dos, a més, eren d'idees republicanes, i catalanistes. El cas és que aquell treballador reconvertit en milicià va advocar a favor seu, va convèncer els altres i no va passar res. Van marxar.
Aquells dies la vida d'una persona valia molt poc. Aquells mateixos dies, dos germans de l'àvia paterna d'aquell nen i un germà de l'avi patern van morir assassinats. Eren els primers dies de la Guerra Civil.
Aquell nen ara té vuitanta-tres anys. M'explica l'escena, una explicació que no és el primer cop que sento. I que no és cap anècdota aïllada: a la seva família, d'amenaces de mort, fugides per la teulada i d'altres moments angoixants, sobretot durant aquelles primeres setmanes de la guerra, n'hi va haver més.
Aquell nen és el meu tio. Si haguessin matat el seu pare, la germana petita de la meva mare no hauria nascut, i les meves cosines no existirien. Jo segurament tampoc, perquè la mort del meu avi sens dubte hauria alterat el curs de la vida de la meva mare.
De fet, qui hauria d'escriure això seria el meu tio. Escriure li agrada, però li fa mandra. Potser ho acabarà fent. Per si de cas, de moment jo ho recullo, perquè penso que algun dia, a algun nebot o renebot seu, potser li agradarà llegir-ho (si és que abans aquests textos no es perden en aquesta immensa nebulosa d'internet...).
Al final no els van matar. Els quatre eren industrials del ram del tèxtil. Un dels milicians era un treballador de la fàbrica d'un dels amenaçats. No eren mals amos. Dos, a més, eren d'idees republicanes, i catalanistes. El cas és que aquell treballador reconvertit en milicià va advocar a favor seu, va convèncer els altres i no va passar res. Van marxar.
Aquells dies la vida d'una persona valia molt poc. Aquells mateixos dies, dos germans de l'àvia paterna d'aquell nen i un germà de l'avi patern van morir assassinats. Eren els primers dies de la Guerra Civil.
Aquell nen ara té vuitanta-tres anys. M'explica l'escena, una explicació que no és el primer cop que sento. I que no és cap anècdota aïllada: a la seva família, d'amenaces de mort, fugides per la teulada i d'altres moments angoixants, sobretot durant aquelles primeres setmanes de la guerra, n'hi va haver més.
Aquell nen és el meu tio. Si haguessin matat el seu pare, la germana petita de la meva mare no hauria nascut, i les meves cosines no existirien. Jo segurament tampoc, perquè la mort del meu avi sens dubte hauria alterat el curs de la vida de la meva mare.
De fet, qui hauria d'escriure això seria el meu tio. Escriure li agrada, però li fa mandra. Potser ho acabarà fent. Per si de cas, de moment jo ho recullo, perquè penso que algun dia, a algun nebot o renebot seu, potser li agradarà llegir-ho (si és que abans aquests textos no es perden en aquesta immensa nebulosa d'internet...).
13 de nov. 2014
El pa
El pa m'agrada sempre, sigui com sigui: del dia, de fa dies i mig sec, o completament sec... I de tota mena, des dels pans integrals amb llevat mare fins els pans de motllo més industrials, passant per tot el ventall de pans més o menys rústics o convencionals, de forn o supermercat, de massa congelada o no, sense precoure o precuits, fets amb farina de blat o del que sigui...
Fins i tot m'agrada (això no ho puc explicar gaire, i a segons qui, menys), el que alguna vegada em trobo fent de passavolant, com fa uns dies, que vaig tenir la sort d'arreplegar del carrer una bossa amb un assortit variat de pans, potser de sis menes diferents. És clar, ja no eren del dia... però és igual, perquè ja he dit que el pa sec també m'agrada molt.
I ahir, en lloc de pa, em vaig trobar una bossa de pastes encara per encetar, i una mica més enllà, sobresortint d'una paperera, un exemplar de El Periódico del dia abans. I em vaig asseure a un banc i, mentre llegia el diari, vaig fer un bon berenar, acompanyat d'algun traguinyol d'aigua d'una font que tenia a la vora. Una meravella.
Fins i tot m'agrada (això no ho puc explicar gaire, i a segons qui, menys), el que alguna vegada em trobo fent de passavolant, com fa uns dies, que vaig tenir la sort d'arreplegar del carrer una bossa amb un assortit variat de pans, potser de sis menes diferents. És clar, ja no eren del dia... però és igual, perquè ja he dit que el pa sec també m'agrada molt.
I ahir, en lloc de pa, em vaig trobar una bossa de pastes encara per encetar, i una mica més enllà, sobresortint d'una paperera, un exemplar de El Periódico del dia abans. I em vaig asseure a un banc i, mentre llegia el diari, vaig fer un bon berenar, acompanyat d'algun traguinyol d'aigua d'una font que tenia a la vora. Una meravella.
11 de nov. 2014
Captaires
Al davant de l'església dos pidolaires, un amb pinta d'autòcton i l'altre d'immigrant, s'amenacen i s'insulten:
-Desgraciat, ves-te'n al teu país!
-Faig el que vull, marxa tu d'aquí!
-Gandul!
-Paràsit!
-Avisaré la policia!
-Au, avisa-la, no em penso moure!
Etc.
És un dia feiner, de pocs feligresos i per tant de poques almoines. I es veu que no les volen compartir: volen l'espai en exclusiva, suposo que cadascun dels dos deu pensar que hi té més dret. Un, potser perquè és del país i l'altre no, l'altre, potser perquè ha ocupat el lloc primer. Els motius podrien ser aquests, o ves a saber... Els dos estan enfurismats, l'escena és trista, decebedora: dos homes, d'uns quaranta anys, barallant-se pel dret a captar en exclusiva a la porta de l'esgésia, escridassant-se...
Fa anys, a primera hora del matí la meva mare anava cada dia a missa a aquesta església. Després, durant l'esmorzar, sovint m'explicava alguna anècdota relacionada amb els captaires de torn, ja que sempre n'hi havia algun. O més d'un, llavors es veu que estaven més ben avinguts.
Recordo que un dia, a un captaire ja habitual i que es veu que li havia dit que era un manetes, ella li va preguntar si seria capaç d'ajustar les portes d'uns armaris que no tancaven bé, i ell li va dir que sí. Van quedar que el dia següent aniria a fer la reparació i, a petició d'ell, la meva mare li va avançar cinc mil pessetes.
L'endemà no es va presentar a fer el bricolatge, i tampoc va aparèixer durant un temps per la porta de l'església. Un dia, però, el va tornar a trobar allí i li va preguntar què havia passat. I ell li va contestar "que la vida era molt complicada", i així va quedar la cosa: no van tornar a parlar de les cinc mil pessetes ni de les portes que s'havien d'ajustar.
-Desgraciat, ves-te'n al teu país!
-Faig el que vull, marxa tu d'aquí!
-Gandul!
-Paràsit!
-Avisaré la policia!
-Au, avisa-la, no em penso moure!
Etc.
És un dia feiner, de pocs feligresos i per tant de poques almoines. I es veu que no les volen compartir: volen l'espai en exclusiva, suposo que cadascun dels dos deu pensar que hi té més dret. Un, potser perquè és del país i l'altre no, l'altre, potser perquè ha ocupat el lloc primer. Els motius podrien ser aquests, o ves a saber... Els dos estan enfurismats, l'escena és trista, decebedora: dos homes, d'uns quaranta anys, barallant-se pel dret a captar en exclusiva a la porta de l'esgésia, escridassant-se...
Fa anys, a primera hora del matí la meva mare anava cada dia a missa a aquesta església. Després, durant l'esmorzar, sovint m'explicava alguna anècdota relacionada amb els captaires de torn, ja que sempre n'hi havia algun. O més d'un, llavors es veu que estaven més ben avinguts.
Recordo que un dia, a un captaire ja habitual i que es veu que li havia dit que era un manetes, ella li va preguntar si seria capaç d'ajustar les portes d'uns armaris que no tancaven bé, i ell li va dir que sí. Van quedar que el dia següent aniria a fer la reparació i, a petició d'ell, la meva mare li va avançar cinc mil pessetes.
L'endemà no es va presentar a fer el bricolatge, i tampoc va aparèixer durant un temps per la porta de l'església. Un dia, però, el va tornar a trobar allí i li va preguntar què havia passat. I ell li va contestar "que la vida era molt complicada", i així va quedar la cosa: no van tornar a parlar de les cinc mil pessetes ni de les portes que s'havien d'ajustar.
10 de nov. 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
