Llenguado

Dos llenguados. Un bon dinar, enfarinats i fregits. Trobar barres de pa pel carrer és fàcil, i no tant, però possible, llet o iogurts acabats de caducar, encara en bones condicions. Però dos llenguados congelats, pelats, esbudellats, nets, és una troballa insòlita, una mena de premi a la perseverança com a passavolant a l'aguait de bosses penjades al costat dels contenidors.

Ja ho he dit algun cop, sovint m'hi fixo, en les bosses penjades, però fins ara no he exercit mai com a rebuscador, és a dir, no he arribat a l'extrem d'anar pel carrer amb un bastó destapant els contenidors i furgant per dins a la recerca d'alguna cosa comestible. Per sort, no en tinc necessitat. De moment em limito a arreplegar alguna bossa penjada, si el contingut em sembla interessant. Però així com això segon, arreplegar de vegades alguna bossa, ho faig tranquil i com una mena d'esport (a banda que després em mengi la mar de content el contingut), rebuscar per dins dels contenidors si ho hagués de fer em costaria més. No sé si més per la vergonya, o per la por d'acabar menjant alguna cosa en ves a saber quines condicions sanitàries. O per tot plegat.

Ja ho veurem, la vida dóna molts tombs, potser un dia acabaré amb el bastó i abocant-me a dins dels contenidors, rebuscant per necessitat. I llavors celebraré que hi hagí gent que llenci menjar, i estaré la mar de content quan faci descobriments alimentaris interessants entremig de les escombraries.

Sí, la vida dóna molts tombs...

Sentir-se agredit

Hi ha persones de tota mena,
i també de mala mena.
Persones carregoses, exigents, pesades.
Persones de vegades falses, aprofitades,
emprenyadores, prepotents, etc.
No els ho podem dir, que ho són?
¿No els ho podem dir, "amb delicadesa",
sobretot quan resulta que ens estan trepitjant l'ull de poll?
Perquè també té pebrots, de vegades ens el trepitgen
i a sobre s'enfaden quan els diem "que ens l'estan trepitjant!"
Els ho diem...
i ELLES se senten agredides!

Arròs o sopa

Cadascú té els seus gustos.
Però si em convides a un arròs a la cassola
amb botifarra, conill i pollastre,
si és el cas puc dir que no m'agrada,
però no explicar després que em vas convidar
a una sopa de galets amb verdures.

Blau i verd

Escric blau i llegeixes verd.
T'ho aclareixo: blau.
Insisteixes: verd.
T'ho lletrejo.
T'ho sil.labejo.
T'ensenyo el diccionari.
Segueixes insistint: verd.
No cal que en seguim parlant.

Un mosquit

Un mosquit no és un camell,
un camell no és un camió,
un camió no és un cigró,
un cigró no és un confit.
I si del pa en dic sardina
i del préssec avió,
potser m'entendré jo,
però tu em sembla que no.

Això no és una pipa

Tot és subjectiu?
Potser sí, però una cirera no és una poma,
un didal no és un dit ni un pinyó un pi.
Sóc jo qui m'equivoco
si llegeixo sabata on diu sandàlia,
corbata on diu camisa,
nas on diu casa i maluc on diu pit.
Si llegeixo vermell on diu blau
o gris on diu acolorit,
llegeixo el que vull
(cadascú llegeix com vol)
però no llegeixo el que hi ha escrit.

Apunts

S'ha comprovat que les persones que respiren pel nas introdueixen l'aire als pulmons pels orificis nassals.

Apunts

Si el cel blau no t'agrada el millor que pots fer és canviar de gust.

Quan arriba l'estiu

Quan arriba l'estiu, calorós,
no és gens plaent fer cap esforç.
Heus aquí el que llavors ve de gust:
entomant la fresca a l'eixida,
anar tard a dormir.
I al matí mandrejar generosament,
assaborint la mandra,
sense remordiments.
Ja llevat, quan s'escau,
menjar poc i fresc, coses lleugeres,
amanides i fruita.
I ara i adés beure un te amb glaçons.
O un got d'orxata ben freda.
I quan el sol s'enfila vertical
al capdamunt del migdia,
llavors, mandrosament, vençut,
deixar-se abaltir a poc a poc, ajagut.
A l'habitació més fresca i ombrívola.

(1985)

Pa i aigua

Després d'un matí de diferents gestions lluny de casa, cap al migdia em trobo una barra de pa a l'ampit d'una finestra d'una planta baixa. És del dia abans, perquè està una mica seca, però encara no del tot. No cal ni que ho digui, la recullo.

Una mica més enllà hi ha una font, i aprofito per omplir l'ampolla de plàstic que normalment sempre duc al damunt. Una d'aquestes ampolles de 33 o 50 centilitres d'usar i llençar, i que gràcies a què els altres usen i llencen, jo puc anar recollint quan em cal, rentar-les i fer-les servir una temporada. Fins que n'arreplego una altra de més nova (a les papereres sempre hi ha bones ofertes).

Doncs això, ja tinc el pa i tinc l'aigua, i és l'hora de dinar. De manera que busco un lloc tranquil amb un banc i m'hi instal.lo. Ara una mossada de pa ara un traguinyol d'aigua, vaig dinant. De gust. Perquè el pa m'agrada molt, i l'aigua també.

Vaig assaborint el pa i l'aigua, content de poder-los assaborir. Amb la sensació de ser un afortunat, perquè és l'hora de dinar i puc menjar. Poca broma: poder menjar quan tens gana és una meravella. Assaborir el que menges una segona meravella. I acumular meravelles com a mínim és una tercera meravella.

Ja ho sé, si sempre mengés només pa i aigua estaria mal alimentat, i suposo que em posaria malalt. De fet, fa molts anys vaig fer l'experiment (només pa i aigua), i el resultat, diguem-ho així, "no va ser satisfactori".

Avui parlo d'una altra cosa, no des d'un punt de vista nutricionista, sinó hedonista: dic que dinar pa i aigua pot ser una experiència profundament satisfactòria. Tan satisfactòria com ho pot ser, posem per cas, per al sibarita més exigent menjar el plat més sofisticat.

Si més no per a mi és així. T'ho creguis o no.

I que ningú em malinterpreti, per descomptat que aquestes consideracions no les faig pensant en la gent que com a norma "només" pot menjar pa i aigua, la gent que es veu obligada a buscar rosegons de pa i altres deixalles alimentàries pels contenidors... aquesta evidentment és una altra història.