Segueixo amb el cas de l'Ignasi. El cas és que ell tampoc no va fer bé les coses. No les va fer bé quan encara era una persona lúcida i autònoma i tenia capacitat per decidir. No les va fer bé perquè llavors deia que no volia acabar vivint com ara viu. Ho deia... però "no ho va escriure" mai. I segons sembla, tampoc no en va parlar amb la seva família. O no ho va fer de manera prou convincent.
Sé que ho deia perquè a mi m'ho havia dit. Més d'una vegada. Preocupat. En aquests casos, jo algun cop li havia parlat del testament vital, com a mesura "autoprotectora", per tal d'evitar hipotètics acarnissaments terapèutics (a mi em sembla que tenir les 24 hores del dia lligada una persona de potser 90 anys, completament demenciada i estabornida amb ingents quantitats d'antipsicòtics, i estant en aquest estat a sobre vacunar-la, es pot qualificar perfectament d'acarnissament terapèutic). Però quan fa anys a l'Ignasi li havia parlat del testament vital, ell sempre havia desviat la conversa. I com que vaig veure que sempre reaccionava igual, ho vaig deixar estar. (1)
Per tant, la realitat també és aquesta, que l'Ignasi no va fer les coses bé. ¿Què hauria passat si ell hagués fet el testament vital, especificant-hi que aquest tipus de vida no la volia de cap manera? No es pot saber, què hauria passat... però ara "potser ja no estaria lligat".
D'altra banda, la seva família també té la seva part de responsabilitat, pel que fa a la situació actual. La tristesa de la família a causa de l'estat demenciat de l'Ignasi és òbvia i profunda, indiscutible, agreujada pel fet de saber que està sempre lligat, i de no poder-li fer mai cap abraçada, etc. Ara bé, és una situació que té una alternativa: treure'l de la residència i ocupar-se'n. El que passa és que aquesta no és una alternativa "còmode", perquè implica molta implicació, molta dedicació...
Ara algú pot pensar que parlo amb molta duresa, però crec que com a mínim és "una duresa coherent": que no es prengui aquesta decisió (treure'l de la residència), sembla que és un indicador que les tristeses esmentades, del tot reals, alhora són també "relatives", en la mesura que no són "de suficient intensitat" per a plantejar-se un canvi d'aquest tipus (parlo de l'Ignasi, però el seu cas evidentment no és únic, n'hi ha molts de semblants).
Pel que fa a mi, el dia que em diguin que l'Ignasi ha mort tindré una immensa alegria. Perquè sempre que penso en ell penso en les vegades que m'havia dit que, si algun dia es trobava o s'acostava a un estat com el d'ara, no volia seguir vivint, rotundament no. (2)
"Casi 30.000 ancianos han muerto de covid en residencias españolas desde el inicio de la pandemia." Agències / La Vanguardia, 03/03/2021
A l'Ignasi ja li han posat la segona dosi de la vacuna. A causa de la seva edat, i pel fet d'estar en una residència, formava part de la població de vacunació prioritària. Oficialment, la seva vacunació és una bona notícia.
Hi ha, però, un altre punt de vista. Un punt de vista que es prefereix evitar, no parlar-ne:
És realment un bé, per a l'Ignasi, vacunar-lo per tal de protegir-li la vida? O potser seria millor, "pensant en el seu bé", no protegir-lo tant, per tal que li fos més fàcil morir i deixar de patir?
Perquè l'Ignasi ara no és l'Ignasi d'abans, sinó que és "aquest altre Ignasi": del tot demenciat, tot el dia lligat, de nit al llit i de dia a una cadira de rodes o butaca ("pel seu bé", per tal que no es faci mal...). L'Ignasi ja no coneix ningú, i a sobre la seva dona i les seves filles, "per motius de seguretat" (a causa del virus) des de fa un any que no li han pogut fer cap abraçada. Ni una. Les poques vegades que l'han pogut veure, ha sigut amb una mampara interposada, i elles completament tapades amb bates protectores, el gorro, la mascareta, els guants... Encara que l'Ignasi no hagués tingut el cap tant a passeig, difícilment les hauria reconegut.
D'acord, a les residències hi ha més gent, també persones que no estan en el seu estat i que té sentit que siguin protegides. Però, realment no es podria pensar alguna cosa diferent? ¿L'única alternativa és aquesta, "sacrificar" les persones com l'Ignasi ("obligant-les a viure", quan el més compassiu sembla que seria, com a mínim, "no privar-les de les oportunitats de morir"), sacrificar-les per tal de protegir (suposadament), la vida dels altres residents?
Pel que fa a aquest tema, potser la dificultat més gran no són "els recursos disponibles" (al marge que siguin limitats), sinó, sobretot, "els discursos políticament correctes" de totes les parts implicades. Totes: gestors de les residències, Administració, opinió pública... i les mateixes famílies.
Mentrestant, entremig de tanta "correcció", l'Ignasi, del tot dement, sense que cap familiar el pugui abraçar, fa un any i mig que està les 24 hores del dia lligat. Que cadascú hi posi els adjectius que consideri escaients.
Ben utilitzats, faciliten la lectura, i amb la lectura facilitada, la comprensió. Com que tinc aquests gustos, alhora em disgusta la seva absència, els textos en què s'estalvien, que se'ls mengen, o en què potser s'ometen del tot.
Hi ha textos orfes de puntuació en els quals hi detectes, hi endevines, una òbvia voluntat de ritme. Són, per tant, "contradictoris". Quan els llegeixes, t'has d'esforçar a descobrir aquest ritme, perquè sense afegir-los aquest ritme "que insinuen però no mostren", són monòtons, amb poc sentit, i amb poca bellesa. I difícils d'entendre. Amb la qual cosa, la lectura, a causa de l'esforç (que l'autor et podria haver estalviat), es fa més feixuga.
És com si fossin textos en què, de manera arbitrària, s'hagués deixat en blanc els espais d'una determinada vocal, per exemple la "e". O com si en un concert tots els "fa" no es toquessin, i te'ls haguessis d'imaginar. D'acord, potser no són bons exemples... només tenen el propòsit de posar de manifest que em costa de veure al sentit de l'eliminació de la puntuació d'un text, "si l'objectiu és la comunicació".
Penso això mentre llegeixo "Poesia completa", de José Agustín Goytisolo (a cura de Carme Riera i Ramón García Marcos, Lumen, 2009). A la introducció, s'explica que José Agustín tenia el costum d'anar revisant els seus poemes ja publicats, i llavors els republicava corregits. I es veu que una cosa que va fer, durant aquestes revisions, va ser anar traient, de manera generalitzada, els signes de puntuació.
Per descomptat, cadascú és l'amo de la seva obra, i els criteris de millora són "personals i intransferibles". Pel que fa a l'eliminació dels signes de puntuació, pel que fa només a aquest aspecte concret, els poemes "revisats" de José Agustín Goytisolo per a mi són pitjors que les primeres versions.
(temes més o menys familiars, potser...)
https://442m.blogspot.com/2021/02/fa-un-any-i-mig-vaig-parlar-de-simo.html
