Contra la paret

Una vorera ampla. D'esquena i a tocar del carrer, un noi quiet, amb un casc de bici posat. De cop es posa a córrer i es tira de cap contra la paret que té al davant. Després de l'impacte cau a terra. Passen uns segons, llavors s'aixeca a poc a poc, camina fins que es torna a situar a l'altra punta de la vorera. Mira cap a la paret, s'espera una mica, quiet, i llavors es posa a córrer i es torna a tirar de cap contra la paret.

El veig quan jo estic una mica lluny, i quan arribo a la seva alçada s'acaba de clavar el tercer cop de cap. Mentre encara està a terra, quiet, li dic si està bé. Em diu que sí, que no passa res, que me'n vagi, que està fent "una acció".

Em quedo desconcertat. Miro al voltant, a veure si hi ha algú que l'està filmant (hi ha gent que fa coses tan estranyes...). No veig ningú. Com que no em moc, ell insisteix perquè me'n vagi, però no ho faig. Penso què haig de fer, però dubto. Quan estic a punt de dir-li que si no para trucaré a la guàrdia urbana, llavors arriba un noi més decidit que jo i li diu que ja n'hi ha prou, que l'ha vist des de lluny, que pari de fer aquestes coses, que es farà mal. 

Parla amb seguretat, autoritari, no com jo, que ho feia indecís. I el noi que encara està a terra llavors s'aixeca i, amb la mirada baixa, sense dir res, s'acosta a una bici que hi ha a la vora, tirada a terra, l'aixeca, hi puja amb dificultats i se'n va. Pedala amb poca traça, però manté l'equilibri.

Amb el noi que ha arribat ens mirem. Jo no sé què dir, i ell diu: "Quines coses més rares!" I després segueix el seu camí.

Em quedo sol, immòbil, desconcertat. Al cap hi tinc incrustades les imatges del noi estavellant-se contra la paret, el cop sec del casc, ell  caient a terra. Era un noi de potser uns 25 anys, bastant gras. Tenia una cara estranya, botida, poc expressiva. Feia la sensació que patia algun problema mental. Penso: estarà ja una altra vegada, a un altre carrer, clavant-se cops de cap contra una paret? Què li deu passar? Quina deu ser la seva vida? Quines persones té al seu voltant...?

Penso en el noi, veig la seva cara estranya, i sento a dins meu l'impacte del seu casc contra la paret. I sento també una altra cosa: abans que jo arribés a la seva alçada i m'aturés, he vist com pel seu costat hi passaven cinc persones. Cinc persones que han vist alguna de les vegades que ell corria contra la paret i s'hi tirava de cap, cinc persones que han sentit el cop de l'impacte, i que l'han vist caure a terra, cinc persones que, quan han passat just pel seu costat, han fet com si no el veiessin i, sense aturar-se, han seguit caminant, aparentment del tot tranquil.les. Com si aquell noi fos invisible, inexistent, com si qui s'estimbés contra la paret fos un ninot de goma, com si el cop del casc contra la paret fos insonor, com si allí no passés res anormal... 

Unes hores després, a la tarda, estic al tren. Miro per la finestra, veig els camps i els boscos com van passant, com van quedant enrere... I penso en el noi, i sento com, lentament, el trasbals que m'ha causat també va quedant enrere; el noi amb el seu aspecte de malalt mental, les seves envestides contra la paret, el seu cos estès a terra... tot van quedant enrere, com els arbres i els camps que veig passar a través de la finestra... 

Al final, veig que queda convertit en això, només un text, paraules. Que estrany, tot plegat...

Santa Rita

L'Adela és florista. Té una clienta que cada mes li compra un ram de roses. Sempre iguals, roses vermelles petites. Un dia, la clienta li explica per què li compra regularment els rams de roses: porta les roses a Santa Rita, patrona dels impossibles. L'Adela llavors li demana si li podria dur a Santa Rita un ram de part seva, perquè a ella també li convé molt que se li resolgui un impossible. La clienta li diu que quan ella du el seu ram, ja demana també pels impossibles de la gent que coneix, que no cal el segon ram. Que inclourà en les seves peticions la de l'Adela. 

No li explica a l'Adela quina és la seva pròpia petició, i l'Adela no li ho pregunta. En canvi, l'Adela sí que li explica una mica el seu problema, el seu desig: que el seu fill canviï. És alcohòlic, i de propina amb malaltia mental. Diu que té un caràcter difícil, canviant, i que sobretot quan beu, es torna una persona absolutament insuportable, de vegades bastant agressiva. Tant, que més d'una vegada han hagut d'avisar la policia, i ja ha passat per la presó, per temes relacionats amb el mercadeig de drogues. Però malgrat tants desastres no hi ha manera que es decideixi a buscar ajuda per tal de gestionar millor els seus problemes mentals, i els seus problemes d'addiccions: no vol saber res de psicòlegs ni psiquiatres, i no es planteja tampoc deixar la beguda, tot i que, per a ell, un parell de cerveses són com dinamita a dins del seu cervell.

A dins de la floristeria, l'Adela un dia m'explica això. La part de Santa Rita i les roses, perquè la història del seu fill ja la conec des de fa temps. 

Quan m'ho explica penso que l'Adela potser li hauria de demanar a Santa Rita que l'ajudés a ella. A canviar ella, i que així deixés de sentir-se culpable a causa d'aquest desastre de fill que té. Una culpabilitat sense cap sentit, perquè l'únic responsable de la vida del seu fill (té ja 38 anys) és el seu fill. És molt trist, és clar, i encara més per a una mare, però si el fill no vol canviar, o no vol fer els esforços que hauria de fer per canviar, no hi ha res a fer. 

A més, és obvi que el patiment de l'Adela no canvia la situació del seu fill, gens ni mica. I a banda de ser un patiment inútil, és tòxic i destructiu. A causa d'aquest patiment, la vida de l'Adela és molt pitjor: ella mateixa es va fent mal, i arribarà un dia que, a causa de l'acumulació de malestar i tristesa, potser es posarà també literalment malalta.

Si Santa Rita fa miracles, potser podria començar per aquest: que l'Adela fos capaç de canviar una mica i no viure tan torturada... Ja seria un bon miracle! 

Art brut, una altra lectura sobre depressions

(temes de salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2022/03/art-brut-una-altra-lectura-sobre.html

Pantalons amb gatera / 2

Encuriosit a partir de les explicacions del Joan Pintor sobre els pantalons que duia quan era petit, busco a internet informació sobre els pantalons amb gatera. Però d'aquí, d'Espanya en general, no trobo res (la veritat és que busco poc, i malament; no se m'acudeixen paraules clau "adequades", i me'n canso de seguida). En canvi, de fora trobo això, i a més actual:

"Ver a un niño pequeño ponerse de cuclillas en la calle, en el parque o incluso en un centro comercial y hacer sus necesidades fisiológicas a plena luz del día, con la naturalidad de quien va al baño, es tal vez la escena que más choca a los "laowai" (como se llama a los extranjeros en China) en la Pekín contemporánea. Para que tengan esa libertad de movimiento, muchos bebés chinos usan el tradicional "kai dang ku", unos pantalones abiertos en la parte del trasero. (...) Como resultado, las áreas públicas quedan sucias, con mal olor y en riesgo de atraer bichos y enfermedades. Esta situación es aún más frecuente en el interior del país." (1)

Quan torno a anar a veure el Joan Pintor li duc aquestes fotos, i li fan la mar de gràcia. Però em diu que els pantalons que feien servir al seu poble eren diferents, visualment més discrets: en lloc d'una rodona retallada com a la Xina, tenien al darrere un gran tall vertical. Un tall que, si t'aclofaves, deixava el cul a l'aire. Però que si estaves dret el cul no es veia. 

Una altra estona parlo amb l'Ángela, i em diu que ella també recorda aquests pantalons, tal com els descriu el Joan Pintor. L'Ángela vivia de petita a un poble de la província de Burgos, i el Joan a un de la província de Saragossa. (2)

--

(1) Vivian Oswald. "Kai dang ku: por qué genera debate en China que muchos niños usen pantalones con un agujero en el trasero", BBC, 9/1/2018. www.bbc.com/mundo/noticias-42615894

(2) Al Joan li explico que al seu poble, actualment, es veu que només hi queden uns 25 habitants (viquipèdia dixi). I es queda parat, perquè quan ell era petit, als anys 40, passaven dels 500. 

Pantalons amb gatera

Quan era petit, potser fins als cinc anys, el Joan Pintor anava vestit amb uns pantalonets curts oberts pel darrere. Tot l'any, també a l'hivern, fes el fred que fes. De l'obertura dels pantalons en deien "la gatera", i era pràctica: quan les criatures volien fer caca, només els calia ajupir-se i fer la feina. No hi havia problema de calçotets, perquè no en portaven.

Si estaven a casa, anaven al femer. De paper no se'n feia servir. Si eren al camp, per netejar-se una mica el cul feien servir alguna pedra. En general, rentar-se es rentaven poc, només de tant en tant es fregaven el cos amb un drap moll.

Per descomptat, a les cases no hi havia aigua corrent. L'anaven a buscar a l'única font que hi havia al poble; hi anaven amb gerres de fang o garrafes de vidre folrades de canya o vímets, i després, a casa, omplien una gran tenalla, de potser cinquanta o cent litres, de la qual llavors en treien l'aigua que anaven necessitant.

El Joan llavors era el Juanillo. No només perquè era un nen, sinó perquè alhora era molt menut i prim. Era una criatura molt espavilada i inquieta, sempre en moviment. Quan sortia de l'escola, si no havia de fer feines a casa anava a tombar pels camps. Una de les coses que més li agradava era parar trampes als ocells, i robar els ous dels nius, uns ocells i uns ous que després, naturalment, a casa se'ls menjaven.

De trampes en feia de diferents tipus. Les més habituals eren lloses alçades per una banda i aguantades per un bastonet: l'ocell es ficava una mica a sota per picar algunes llavors que hi hagués posat, movia una mica el petit puntal, i li queia la llosa al damunt.

Un dia va portar a casa uns ous de garsa, i li va dir a la seva mare que n'hi fes una truita. La seva mare li va dir que no, que els ous de garsa eren molt dolents de gust, perquè les garses menjaven porqueries. Però ell va insistir fins que la seva mare li va fer la truita. I la mare tenia raó, la truita tenia un gust molt dolent.

Per robar els ous s'enfilava als arbres, i com que pesava molt poc, es podia enfilar molt amunt, fins a les branques més altes, on de vegades hi havia els nius. En aquestes sortides sovint l'acompanyava el Manolito, el seu millor amic. Un dia el Manolito va caure des de dalt d'un pollancre molt alt, i es va matar. Quan el Manolito es va matar tenia onze anys, igual que el Joan.

El Joan no sempre podia tombar al seu aire pels camps. A banda de les hores a l'escola, a casa també tenia feines assignades. De ben petit, a partir de cinc o sis anys ja s'havia d'ocupar dels conills, de les gallines, de les cabres, del porc. 

Quan era el temps de la sega també ajudava. Al poble el conreu principal era els cereals, blat i ordi, i alguns camps quedaven bastant lluny. A casa seva tenien dues mules: durant la sega, el pare les carregava amb les garbes, i ell, el Joan, el Juanillo, que era esquifit i prim com un fideu, amb set o vuit anys, sol, ja se les enduia cap al poble, de vegades a una hora de camí. Descarregava les mules a casa i, au, una altra vegada cap al camp on els grans estaven segant.

El seu pare tenia mal caràcter, i un dia el va renyar molt. El Joan va trobar que era molt injust, i va decidir que n'estava tip i que marxava de casa, sense dir res a ningú. Tenia nou anys. Quan va començar a fosquejar el van trobar a faltar, i el van començar a buscar. Els pares i els veïns anaven cridant per tot arreu: "Juanillo, donde estàs? Juanilloooo!!!"

De fet, no havia anat gaire lluny, s'havia amagat a sota d'un pont, i tota l'estona sentia els veïns que l'anaven cridant. Ell, quiet, no deia res. Al cap d'unes hores, ja ben de nit, cansat d'estar amagat, i pelat de fred i amb gana, va decidir tornar cap a casa. La seva mare el va consolar, i el seu pare encara el va esbroncar més, i de propina li va clavar alguns mastegots.

Tot això, i més detalls, m'ho explica un dia mentre fem una passejada pels carrers dels voltants de casa seva. Ara el Joan té 92 anys. Abans de començar a explicar-m'ho em diu que li falla la memòria, que ja no es recorda de res... Jo gairebé no li faig cap pregunta, només quan alguna vegada veig que es despista i se'n va del tema: "Creus que hi haurà guerra a Ucraïna?" 

Llavors li dic que Ucraïna queda molt lluny, que millor que segueixi amb les històries de quan era petit. I ell segueix.

Després de la passejada, ja a casa seva, li pregunto:

-En conjunt, en tens uns bons records, de quan eres petit?

I em diu que sí, que s'ho passava molt bé, sobretot quan sortia de l'escola i no tenia feines pendents a casa, i llavors podia tombar al seu aire pels camps.

Dues lectures

(temes de salut mental)

La vieja compañera
https://horitzontal.blogspot.com/2022/02/la-vieja-companera.html

Por si las voces vuelven
https://horitzontal.blogspot.com/2022/02/por-si-las-voces-vuelven.html

El dubte

Quan hi ha diferents versions d'un fet,
el problema és que no saps
amb quina mentida
t'has de quedar.

Desdejuni informatiu matinal

Va escoltar les notícies.
Com que de l'entrepà 
de femta informativa 
no li agradava el pa,
només es va menjar la caca.
Una caca, això sí, ben flairosa...
Tot seguit, va fer un rot.
I ben tip i ben informat,
va somriure satisfet.

Alzheimer i covid

La Glòria, 99 anys, alzheimer molt avançat. Fa temps que està en una residència, i des de fa uns mesos sempre al llit, immòbil. Ja no coneix ningú, no reacciona davant de cap estímul, si més no de manera detectable. A més de la demència, té altres problemes, a causa dels quals és fàcil que en qualsevol moment es mori. Però fins ara resisteix, o potser caldria dir "que l'obliguen a resistir", fent tot el possible per evitar que mori...

Nou escenari. A la residència s'han detectat casos de covid. Li han fet la prova, i ha sortit positiva. El metge ha dit a la filla que, de manera preventiva, li donaran antibiòtics, "per tal d'evitar complicacions". 

Sembla que no calen gaires comentaris, és tot prou esperpèntic. De vegades el grau d'estupidesa, o d'hipocresia, o de por, o del que sigui, és tan immens que potser val més callar.

Dues setmanes després, finalment la Glòria mor. Oficialment, la seva mort es sumarà al total de morts provocades per la covid, i tractada "com una altra mort lamentable a causa de la pandèmia". Una cullerada més d'estupidesa i d'hipocresia.

Font d'informació: la seva filla. "El millor que li podria passar seria que es morís", em deia, referint-se a la mare demenciada i postrada. Una filla que, tot i pensar això, tot i tenir-ho molt clar, no es va atrevir a dur la contrària al metge. Ni en aquell moment de la prescripció de l'antibiòtic, ni en altres moments anteriors, quan, amb una mica de sort, hauria sigut possible que la mare morís, i així s'acabés més aviat la seva llarga i absurda agonia.

Les cuques

Plou, fa fred.
Una cuca avança sobre el fang.
De vegades l'aigua l'arrossega,
i potser s'ofega.
O potser es salva perquè es pot aferrar
a alguna pedra o branca caiguda,
i de moment sobreviu.
També hi ha altres cuques,
totes afamades, enfredorides.
De vegades passen les unes 
pel damunt de les altres,
per tal d'aconseguir arribar a un lloc segur.
O per tal d'obtenir alguna cosa per menjar.
Competeixen entre elles.
Algunes moren ofegades o esclafades.
Segueix plovent.
Segueix el fang.
Segueix l'esforç per sobreviure.
A dins del fang hi som tots.