Santjoanistes

Quan era petit la parròquia que ens tocava era la de Santa Agnès (1), però em sembla recordar que a la meva mare el rector (crec que mossèn Armengol), no li acabava de fer el pes, i preferia anar a missa a la Pau Vella. La meva mare era de missa diària, i el meu pare, de diumenges i festius. Vivíem al carrer de Muntaner, a l'alçada de la plaça d'Adrià, i tant Santa Agnès com la Pau Vella quedaven molt a la vora.

De més gran vaig saber que Santa Agnès i la Pau Vella, durant la Guerra Civil, van ser convertides, respectivament, en les txeques de Sant Elies i Vallmajor. Poc abans de morir la meva mare també vaig saber que a la de Sant Elies, a més, hi havíem tingut una parenta tancada, la mare de la Benita, que per sort en va sortir viva (de fet, a qui buscaven era el seu marit, però com que no el trobaven, la van tancar a ella).

Ara, quan passo per Barcelona, m'aixoplugo (m'aixopluguen), a un pis del carrer de les Santjoanistes. Encuriosit, busco els orígens del nom, i m'assabento que les Santjoanistes són (o eren) una congregació de religioses, i que al número 77 del carrer de Saragossa, cantonada amb Santjoanistes, hi havien tingut un convent (a l'espai que ocupava el convent i els patis després hi van fer pisos que hi ha ara). Busco més i m'assabento que, durant la Guerra Civil, també va ser una txeca, controlada pel SIM (el Servei d'Intel.ligència Militar). 

Des de Santa Agnès fins a la cantonada del carrer Saragossa amb Santjoanistes hi ha quatre passes, ni cinc minuts, i de Santa Agnès a la Pau Vella, igual; en molt poc espai llavors hi va haver una gran concentració de txeques (també al barri, n'hi havia hagut una altra al carrer de les Carolines, i una altra a Muntaner cantonada Madrazo...).

Quan passo pel carrer de les Santjoanistes cantonada amb Saragossa, o pel davant de la parròquia de Santa Agnès o la Pau Vella, sempre recordo les històries de les txeques.

Com que sóc una persona més aviat anticlerical (contrària a la ingerència del clergat en la cosa pública), m'agrada, em sembla necessari, recordar aquests episodis, quan per anticlerical s'entenia sovint, de forma exclusiva, l'odi envers el clergat i la voluntat del seu extermini. Encara més: considero que les persones anticlericals hauríem de ser les més actives recordant els horrors que s'han comès, al llarg de la història, en nom d'aquest anticlericalisme agressiu i violent.

--

(1) Llavors el nom de la parròquia era "Santa Inés", i la plaça del costat de casa "Adriano", però aquesta ja és una altra història... 

[el novembre de 2023 corregeixo alguns errors que hi havia a aquest text escrit dotze anys abans, i aprofito i també trec alguns adjectius que em semblaven innecessaris]

Un dia s'apagarà el sol

Un dia s'apagarà el sol.
Abans haurà desaparegut la terra.
Molt abans la humanitat.
D'aquí no res, nosaltres:
tu, jo, ells.
Tots.
També el teu àlbum de fotos,
les semprevives de la meva eixida
i això que escric.
Tot desapareixerà,
no quedarà res.
Mentrestant, però,
volen les orenetes,
les formigues recullen les molles de pà i,
al passeig,
la flor de la magnòlia
escampa la seva olor.

El Domingo - 3

Tots ens inventem la nostra vida, tot i que de vegades el nostre invent no sigui gaire original. Sovint passa que ens la inventem de forma més aviat rutinària, adaptant-nos als patrons que sembla que, d'acord amb el lloc on vivim, la nostra família, etc., sembla que ens corresponen.

El Domingo, en canvi, ha demostrat ser força creatiu. A la seva família no hi havia precedents de captaires ni rodamons, i al poble més aviat tampoc (en temps recents, perquè més enllà, aquests personatges, empesos per la misèria, abundaven per tots els pobles i comarques). Al poble, el referent més proper del Domingo seria potser l'Anton Borratxo, del que si de cas ja en parlaré una altra estona (un rodamón més bo que el pa de pessic, incapaç de fer mal, no ja a una mosca, sinó fins i tot a un empipador mosquit).

Segueixo amb el Domingo, amb un detall de la seva originalitat. Un dia que me'l trobo a Tarragona li pregunto com s'ho fa, per dutxar-se, quan tomba d'aquí cap allà. I la seva resposta és esplèndida: m'explica que si es vol dutxar "se'n va a Mora d'Ebre", perquè allí hi ha una gent que li dóna totes les facilitats.

Em consta que quan exerceix de rodamón té, i fa servir, d'altres alternatives de dutxa, més avinents, però em fascina la resposta. Perquè totes les mentides del Domingo tenen un fons de sinceritat i no dubto gens ni mica que algun cop se n'ha anat realment a Mora d'Ebre a dutxar-se.

Bé, una altra de les característiques del Domingo és que canvia amb força facilitat de programa, i pot molt ben ser que un dia enfili cap a Mora d'Ebre amb la intenció d'anar-se a dutxar, i que al final, ves a saber per quins motius o casualitats, canviï la ruta i acabi a Madrid, Sevilla, Saragossa o Viella.

Com falciots adelerats

Com falciots adelerats,
passen pel cap els pensaments,
rabents, sense descans,
trepitjant-se els uns als altres.
Sense deixar cap rastre.

Mal

Mal. Molt mal. Moltíssim.
Encara més. Tot, absolut.
Un mal violent, terrible, devastador.
De propina, inesperat i traïdor.
Brutal, invalidant, inclement, destructor, desfermat.
M'ho expliquen i se m'esgarrifa l'ànima.
I alhora sé que,
com que mai n'he patit d'aquesta intensitat,
no em puc imaginar, ni de lluny,
el que sent qui el sent.

En una mosca tancada

En una mosca tancada
no hi entren estornells:
abans de parlar, callar,
després de callar, perseverar.

Recordatori (24 de juliol)

(esquela publicada a La Vanguardia, 27-7-2005)

L'amor és atenció i acció.

Fer-te gran és adonar-te del que podries o hauries d'haver dit i no vas dir, i que ara ja no pots dir perquè l'altre ja no hi és.

Sortosos els records que, en lloc d'alimentar la nostàlgia, ens ajuden a viure amb més consciència i plenitud el moment present.

El Domingo - 2

Plovineja. Tot i el munt de gent que circula pel mig i els laterals de la Rambla de Catalunya, el descobreixo a l'altra banda del carrer. Arrecerat de la pluja, assegut damunt d'uns cartons al pedrís del finestral d'una caixa d'estalvis. A la mà, la tapa d'una capsa de sabates. El braç una mica estés, alhora que fa mirades "de necessitat" a la gent que va passant. De lluny, el guaito una estona sense que se n'adoni. Llavors m'hi atanso. Quan em veu, em dedica un bon somriure, deixa la tapa de la capsa de sabates al pedrís i em convida a seure al seu costat. Com que accepto, es desplaça una mica per tal de deixar-me un parell de pams de cartó.

Cada vegada em cau més bé, el Domingo. Ha triat, s'ha anat inventant, una vida a la seva mida, ben original. Captaire eventual, jornaler eventual, i sempre, "un cul de mal seure": igual te'l pots trobar veremant o collint olives al poble com pidolant a Sevilla, Saragossa o Madrid. Els únics límits de les seves excursions són les fronteres, suposo que per la cosa de l'idioma. O potser per la rutina, perquè quan va començar aquesta mena de vida encara hi havia duanes i calia el passaport, i de papers en gasta pocs.

Em pregunta si li pago el dinar, i li dic que si vol li pago un entrepà. Em diu que no, que ell vol menjar calent, al restaurant. Li dic que als restaurants jo no hi vaig, que fora de casa normalment menjo "de supermercat", per tal d'estalviar. Li poso un exemple: per poc més d'un euro, una barra de pa i un pot de llegums cuits. No li fa el pes, ell va amb la idea del restaurant. Però no insisteix, no es fa gens pesat. De fet, aquesta conversa, força semblant, l'hem tingut altres vegades (jo diria que me'l trobo més cops dels que estadísticament em tocarien, és un misteri). El guió és aquest: ell fa l'intent, a veure si el convido, jo si s'escau li faig la contraproposta, a continuació ell m'exposa amb més detall les seves raons (la necessitat de menjar calent, ben assegut...), i jo acabo l'escena amb les meves raons (relatives a la necessitat d'allargar el xiclet econòmic). Llavors, al final de la seqüència, tanquem el tema i seguim com si res.

Al cap d'una estona me n'acomiado. Abans, a la tapa de cartó que fa servir de plateret hi veig cinquanta cèntims, i li pregunto si ja ha fet prou calaix per a anar al restaurant. Llavors somriu d'orella a orella, i es treu de la butxaca un grapat d'euros, deu o quinze. Potser se'ls gastarà tots en el dinar, sense patir gens, de moment, per com solucionarà el sopar i el dormir. Un cop ben dinat, amb la panxa contenta, llavors encara tindrà tota la tarda pel davant per a anar-hi pensant, sense presses.

Suposo que de vegades deu tenir dies difícils, però de tota manera, sempre que me'l trobo està de bon humor, content. Al poble hi ha qui li retreu que, tenint salut i podent treballar, de vegades faci de captaire. Tenen part de raó. De fet, el Domingo és una mica barrut (abans, quan de vegades traguinyolava més del compte, a més podia ser groller i desagradable, però des que va deixar la beguda és molt més tractable). D'acord, el Domingo no és el millor model, és més aviat fresc i irresponsable. Però a mi, posats a parlar d'aquest tema, em fa més picor el comportament dels responsables de les entitats bancàries als pedrissos de les quals de vegades s'asseu el Domingo per tal de fer la seva modesta col.lecta. Aquesta mena de bandolers encorbatats sí que se la saben llarga. Al seu costat, el Domingo, amb totes les seves mentides i carallades, és un angelet de pasta fullada farcida de nata ensucrada.

Amb el temps tot es fa malbé

Amb el temps,
tot es fa malbé:
les sabates,
la roba,
les bicicletes,
les rentadores,
els ordinadors,
les teulades,
les finestres,
les aixetes.
Nosaltres també.

Una carta

Envio una carta a un conegut de Barcelona i, al cap d'uns dies, me la tornen amb la indicació que el número de carrer no existeix. Me'n vaig a l'oficina de correus a queixar-me, explicant-los que el número sí que existeix, perquè jo hi he estat. Em diuen que no entenen el que ha passat, em demanen disculpes i la tornen a enviar. Això passa a l'oficina de Tremp, i el destinatari és de Barcelona.

Al cap d'uns dies m'arriba la carta retornada un altre cop. Torno a l'oficina de correus, però ara ells també em diuen que el número no existeix, que quan han vist la carta novament retornada ho han consultat a l'oficina corresponent de Barcelona i els han confirmat la inexistència d'aquest número. Insisteixo en que s'equivoquen, que jo hi he estat, però com que em diuen que no hi poden fer res, i alhora se'm fa tard, decideixo que alguna altra estona, amb calma, tornaré i ompliré un full de reclamacions.

Al cap d'uns dies vaig a Barcelona i me'n vaig cap a casa d'aquest conegut. Penso que hi hauria d'anar amb una màquina de fotos, per a deixar-ne constància, però no en tinc cap, mala sort. Amb aquestes cabòries, arribo a la casa del meu conegut. I llavors, ves per on, tinc un bon disgust; descobreixo que, efectivament, el número és un altre, i que el que havia posat no existeix. M'havia equivocat, i per partida triple: posant el número malament, queixant-me a loficina de coreus i insistint en la queixa.

Quan torno a Tremp, amb la vergonya ja digerida i rient-me del ridícul que he estat fent, me'n vaig un altre cop a l'oficina de correus i, a la persona que els dos cops anteriors m'havia atés, li demano disculpes per ser tan saberut i pesat. No hi dona importància icosa que li agraeixo. A l'oficina hi ha més gent (també n'hi havia quan em queixava els cops anteriors); m'agrada, m'alleuja, que ara sentin les meves disculpes.

Surto al carrer, fa sol, uns pardals volen d'aquí cap allà empaitant-se... La felicitat deu ser alguna cosa semblant a l'agradable sensació d'aquest moment.