Quan et fas gran i la dentadura se't va deteriorant, a causa del desgast de les peces i el retraïment de les genives has de gestionar amb més cura la higiene dels espais interdentals, amb la seva tendència natural a retenir restes d'aliments. De manera que has de començar a fer servir escuradents, sedes dentals, o qualsevol altra mena d'eina pensada per aquesta funció.
Però no s'acaben aquí, les molèsties. Perquè la superfície dels queixals també es deteriora, té tendència a esdevenir irregular, i és fàcil que llavors també s'hi retinguin restes d'aliments, que de vegades no marxen amb facilitat només raspallant. Les concavitats d'uns queixals desgastats sembla que no vulguin alliberar les restes que s'hi han depositat, de vegades per molta fúria (o paciència) que esmercis a l'hora de raspallar. Sobretot si has menjat qualsevol aliment amb propietats adherents un cop mastegat (pa o galetes, fruits secs, etc.)
La solució, diu l'Eudald (el meu assessor particular en temes tan importants com aquest), és el xiclet, un invent ideal per treure d'aquestes concavitats les restes que no en volen sortir per pròpia voluntat. Bé, de l'Eudald ja n'he parlat algun altre cop, de la seva austera economia i la seva dèria recicladora, de manera que és fàcil preveure, l'ús que l'Eudald en fa, dels xiclets: reciclar-los també, com els escuradents, com qualsevol altre cosa que passi per les seves mans. De fet, un xiclet li pot durar setmanes, potser mesos. Perquè en aquest cas, el gust, diu, és irrellevant, ja que mentre que un xiclet conserva un mínim d'elasticitat segueix sent d'utilitat. Encara més: diu que si els xiclets són una mica vells van millor, perquè a causa d'aquest punt ideal de consistència (més adequat que quan són nous de trinca) fan més bé la seva feina.
19 d’abr. 2013
17 d’abr. 2013
El Julio
El van enterrar al mateix nínxol on feia uns anys havien enterrat la mare Margarida. Mentre els operaris del cementiri introduïen el taüt, la mare Caritat, somrient, va comentar: "Ui, si la mare Margarida ho sabés, que li hem ficat el Julio a dins... ella que tenia tanta mania als homes!"
El Julio havia mort a causa de la sida, encara jove, després d'una vida força accidentada, marcada sobretot per les addiccions. Pels enganys permanents, els robatoris, el pas per la presó en més d'una ocasió...
Quan la mare Caritat el va conèixer ja era una ruïna. Estava molt deteriorat i ja sabia que li quedava poc temps de vida. La mare Caritat el va acollir en un pis que gestionava amb altres monges de la seva congregació. Durant aquell darrer tram de la seva vida, el van aixoplugar, el van alimentar, el van rentar, li van fer les cures que li calien. Van intentar apaivagar-li, en la mesura del possible, els patiments que tenia. I, sobretot, li van donar una mica de caliu. Perquè a causa de la vida que havia dut, s'havia quedat completament sol, tothom s'havia cansat d'ell.
Aquelles monges havien viscut en un convent de la part bona de la ciutat, però feia uns anys havien decidit traslladar-se a aquell barri marginal, degradat, amb molts problemes de drogues. A banda d'altres iniciatives, van posar en marxa aquell pis d'acollida. Els temps dels grans estralls l'heroïna eren recents, i la davallada del seu consum no havia suposat una millora, ja que havia anat acompanyada de l'augment de la cocaïna i del descontrol de la sida. Malauradament, al barri casos com el del Julio eren habituals.
Tot això m'ho ha explicat l'Ester, l'ex parella del Julio. Al cap d'uns anys de viure junts, ja amb un parell de fills, es va destapar el problema de les addiccions, que ja existia des de feia anys, però que ell fins aleshores havia aconseguit amagar. Era molt llest, i un gran seductor, i un gran mentider... Desgraciadament, havia arribat a aquest punt en el qual l'addicte només viu amb l'obsessió de consumir; ni les amistats, ni la parella, ni els fills, res ja no era capaç de fer-lo reaccionar. Abusava de tothom, viure amb ell era cada cop més difícil. Insuportable. I l'Ester, després d'alguns episodis molt crítics, en un moment de lucidesa, amb la intenció de protegir els fills i protegir-se ella mateixa, el va deixar.
Durant uns anys, mentre ell s'anava degradant i comportant-se cada cop de manera més antisocial, l'Ester no en va saber res. A més, ja tenia prou feina intentant tirar la família endavant. Fins que poc abans de morir el Julio, la mare Caritat la va trucar, i li va dir l'estat gairebé terminal en el que estava. I ella el va anar a veure, algunes vegades.
El dia de l'enterro, al cementiri, només hi eren la mare Caritat, l'Ester i els fills de l'Ester. Abans, ella no havia tingut clar que fos el més adequat, que els fills veiessin el seu pare, en l'estat tan degradat en el que estava. Li va semblar que era millor que es quedessin amb la imatge del pare absent que no amb la d'aquella desferra en la que s'havia convertit.
L'Ester parla meravellosament bé de la mare Caritat i de les altres monges de la seva petita congregació. Em sembla que, com jo, l'Ester no creu en res, però això no li impedeix reconèixer la generositat i la valentia d'aquelles monges. A mi em passa el mateix: tot i ser més aviat anticlerical (ep, pacífic, res de cremar esglésies, mesquites o sinagogues), em sembla admirable la feina que fan moltes persones pertanyents a diferents organitzacions religioses. Com aquestes monges. De manera generosa, anònima, discreta i eficaç. De manera exemplar.
El Julio havia mort a causa de la sida, encara jove, després d'una vida força accidentada, marcada sobretot per les addiccions. Pels enganys permanents, els robatoris, el pas per la presó en més d'una ocasió...
Quan la mare Caritat el va conèixer ja era una ruïna. Estava molt deteriorat i ja sabia que li quedava poc temps de vida. La mare Caritat el va acollir en un pis que gestionava amb altres monges de la seva congregació. Durant aquell darrer tram de la seva vida, el van aixoplugar, el van alimentar, el van rentar, li van fer les cures que li calien. Van intentar apaivagar-li, en la mesura del possible, els patiments que tenia. I, sobretot, li van donar una mica de caliu. Perquè a causa de la vida que havia dut, s'havia quedat completament sol, tothom s'havia cansat d'ell.
Aquelles monges havien viscut en un convent de la part bona de la ciutat, però feia uns anys havien decidit traslladar-se a aquell barri marginal, degradat, amb molts problemes de drogues. A banda d'altres iniciatives, van posar en marxa aquell pis d'acollida. Els temps dels grans estralls l'heroïna eren recents, i la davallada del seu consum no havia suposat una millora, ja que havia anat acompanyada de l'augment de la cocaïna i del descontrol de la sida. Malauradament, al barri casos com el del Julio eren habituals.
Tot això m'ho ha explicat l'Ester, l'ex parella del Julio. Al cap d'uns anys de viure junts, ja amb un parell de fills, es va destapar el problema de les addiccions, que ja existia des de feia anys, però que ell fins aleshores havia aconseguit amagar. Era molt llest, i un gran seductor, i un gran mentider... Desgraciadament, havia arribat a aquest punt en el qual l'addicte només viu amb l'obsessió de consumir; ni les amistats, ni la parella, ni els fills, res ja no era capaç de fer-lo reaccionar. Abusava de tothom, viure amb ell era cada cop més difícil. Insuportable. I l'Ester, després d'alguns episodis molt crítics, en un moment de lucidesa, amb la intenció de protegir els fills i protegir-se ella mateixa, el va deixar.
Durant uns anys, mentre ell s'anava degradant i comportant-se cada cop de manera més antisocial, l'Ester no en va saber res. A més, ja tenia prou feina intentant tirar la família endavant. Fins que poc abans de morir el Julio, la mare Caritat la va trucar, i li va dir l'estat gairebé terminal en el que estava. I ella el va anar a veure, algunes vegades.
El dia de l'enterro, al cementiri, només hi eren la mare Caritat, l'Ester i els fills de l'Ester. Abans, ella no havia tingut clar que fos el més adequat, que els fills veiessin el seu pare, en l'estat tan degradat en el que estava. Li va semblar que era millor que es quedessin amb la imatge del pare absent que no amb la d'aquella desferra en la que s'havia convertit.
L'Ester parla meravellosament bé de la mare Caritat i de les altres monges de la seva petita congregació. Em sembla que, com jo, l'Ester no creu en res, però això no li impedeix reconèixer la generositat i la valentia d'aquelles monges. A mi em passa el mateix: tot i ser més aviat anticlerical (ep, pacífic, res de cremar esglésies, mesquites o sinagogues), em sembla admirable la feina que fan moltes persones pertanyents a diferents organitzacions religioses. Com aquestes monges. De manera generosa, anònima, discreta i eficaç. De manera exemplar.
15 d’abr. 2013
10 d’abr. 2013
Cansat de viure
Podria estar aquí, però al final ha acabat a casa del Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2013/04/cansat-de-viure.html
http://miravolant.blogspot.com/2013/04/cansat-de-viure.html
27 de març 2013
Quan ja no hi sigui
Quan ja no hi sigui,
m'agradaria contemplar
la meva absència
per un foradet.
Per riure'm de mi mateix,
veient com la pols i l'oblit
amaguen qualsevol rastre
de la meva vida.
Per riure'm
dels meus esforços
per a deixar les meves
empremtes.
m'agradaria contemplar
la meva absència
per un foradet.
Per riure'm de mi mateix,
veient com la pols i l'oblit
amaguen qualsevol rastre
de la meva vida.
Per riure'm
dels meus esforços
per a deixar les meves
empremtes.
19 de març 2013
Tots tenim vergonyes amagades
Tots tenim vergonyes amagades.
De coses que hem fet,
que ens han fet,
que hem vist.
Que voldríem no haver patit,
o fet, o contemplat.
Però van passar,
i no les podem oblidar.
Són records que ens pesen.
Fins que un dia potser ens n'alliberem.
Perquè n'hem pogut parlar.
Perquè ens han perdonat o hem perdonat.
O perquè amb el pas del temps,
amb els anys,
aquell record s'ha afeblit,
o s'ha transformat.
Potser perquè algú s'ha mort.
O perquè s'ha mort
el pes feixuc del record.
De coses que hem fet,
que ens han fet,
que hem vist.
Que voldríem no haver patit,
o fet, o contemplat.
Però van passar,
i no les podem oblidar.
Són records que ens pesen.
Fins que un dia potser ens n'alliberem.
Perquè n'hem pogut parlar.
Perquè ens han perdonat o hem perdonat.
O perquè amb el pas del temps,
amb els anys,
aquell record s'ha afeblit,
o s'ha transformat.
Potser perquè algú s'ha mort.
O perquè s'ha mort
el pes feixuc del record.
18 de març 2013
La vida és un revoltí
La vida és un revoltí de fets inesperats i d'emocions descontrolades. A l'ull del revoltí, protegits per la nostra ignorància, il.lusos, somniem poder mantenir un mínim d'estabilitat i racionalitat. Però és un anhel infantil. Perquè més aviat o més tard pot passar el que més por ens fa, o el que ni tan sols hem estat capaços d'imaginar que en pogués passar. De cop, el temporal es desferma, i se'ns fa palesa la realitat de la nostra extrema fragilitat: l'esbufec del bufarut, turbulent, ens arrossega i ens sentim centrifugats, capgirats i desvertebrats.
17 de març 2013
M'agradaria escriure més clar
M'agradaria escriure més clar, més concret, més curt. Potser no sempre, perquè de vegades també m'agrada fer algunes ramanxoles i capitombes, només pel goig de sentir la cantarella de les paraules, la dringadissa dels accents. Pel goig de gaudir les breus o més accentuades pauses de la puntuació. De tot plegat, d'escriure més clar i curt (i alguna vegada, com a excepció, una mica florit, virolat i entretingut), potser ja n'aprendré... tal vegada... ves a saber...
12 de març 2013
Agafo el tren i el jovent em sorprèn
Agafo el tren i el jovent em sorprèn.
Noies i nois amb posats cansats,
espaterrats pels seients,
amb les seves bosses i motxilles
escampades pels seients dels costats.
Ja se sap, la vida d'estudiant
és molt feixuga i estressant.
I quan els dic, llavors,
(sí, tal vegada amb un posat
una mica empipat,
cansat de tanta barra i tanta insolidaritat),
que facin el favor, si no els fa res,
de treure els peus o les bosses del seient,
em miren com aquell qui no t'entén,
amb cara de profunda sorpresa,
bocabadats de que els hagi interromput.
Em guaiten fastiguejats,
tan insólita els sembla la meva petició,
Amb el seu posat sembla que em diguin:
-que no ho veus, que estem parlant?
-que no ho veus, que estem escoltant música?
O fins i tot:
-que no ho veus, "que estem estudiant"?
Tanmateix, remugant,
acaben enretirant els peus o l'equipatge,
com si fossin víctimes d'una gran injustícia,
o com si em fessin un favor molt gran.
El pitjor, és clar, és que seient allí
sé que estic condemnat
a fer tot el viatge al seu costat,
assegut a tocar de tan poc grata companyia.
Santa paciència...
Noies i nois amb posats cansats,
espaterrats pels seients,
amb les seves bosses i motxilles
escampades pels seients dels costats.
Ja se sap, la vida d'estudiant
és molt feixuga i estressant.
I quan els dic, llavors,
(sí, tal vegada amb un posat
una mica empipat,
cansat de tanta barra i tanta insolidaritat),
que facin el favor, si no els fa res,
de treure els peus o les bosses del seient,
em miren com aquell qui no t'entén,
amb cara de profunda sorpresa,
bocabadats de que els hagi interromput.
Em guaiten fastiguejats,
tan insólita els sembla la meva petició,
Amb el seu posat sembla que em diguin:
-que no ho veus, que estem parlant?
-que no ho veus, que estem escoltant música?
O fins i tot:
-que no ho veus, "que estem estudiant"?
Tanmateix, remugant,
acaben enretirant els peus o l'equipatge,
com si fossin víctimes d'una gran injustícia,
o com si em fessin un favor molt gran.
El pitjor, és clar, és que seient allí
sé que estic condemnat
a fer tot el viatge al seu costat,
assegut a tocar de tan poc grata companyia.
Santa paciència...
8 de març 2013
El Domingo - 4
Feia temps que no me'l trobava. I aquest cop és ell el que em veu primer
i em saluda. A una ma hi du una capsa de puros de fusta, que fa servir
de plateret per a recollir les almoines. No porta cap més bossa ni
motxilla; de fet, sempre va igual, lleuger, sense cap mena d'equipatge.
M'explica que ve de dinar, m'anomena el restaurant. I em diu que se'n torna a captar, perquè la darrera nit ha dormit a un caixer i no li ha agradat. És estrany, perquè normalment no en parla, de les nits que dorm a un caixer, o de qualsevol altre contratemps que li toqui patir a causa de la seva mena de vida. Perquè fent-ho tot sobre la marxa, anant d'aquí cap allà amb les mans a la butxaca i sovint sense ni un ral al damunt, és normal que de tant en tant es quedi penjat.
L'habitual és que només parli dels aspectes positius, de la facilitat amb què aconsegueix diners quan capta, dels restaurants en els que es gasta el que recull, dels seus viatges cap aquí i cap allà... de la seva vida atípica, original, captant i aprofitant-se de la bona fe de les persones que li donen diners, o d'altres recursos, com ara roba i calçat quan n'hi cal. Del fred i la gana que deu passar moltes vegades, no en diu res.
Aquest dia, fa una altra cosa que em sobta. De cop, es treu el gec. I a continuació del gec es treu el gersei, i llavors la camisa, i llavors s'arremanga fins el coll la samarreta. Tot això a finals de gener, un dia de fred, al mig del Passeig de Gràcia, amb un munt de turistes i gent de tota mena passant amunt i avall. Algú se'l mira com dient, "què fa, aquest guillat?" Jo també m'ho pregunto, perquè aquest cop ha aconseguit sorprendre'm; em té acostumat a molts detalls pintorescos, però aquest és nou.
El cas és que, amb la samarreta arremangada fins el coll, m'assenyala uns granets que té al voltant dels pits i em pregunta: "Et sembla que és greu?" Em faig un tip de riure i li pregunto quan temps fa que els té, i em diu que fa un dia. Torno a riure encara més i li dic que no sigui tan ridícul, que no es preocupi per uns granets que li acaben de sortir.
Però de tota la valentia que té, amb la que afronta aquesta vida tan original i de vegades ben difícil que du, sembla que no n'hi queda ni un bri, sembla que el desbordi la ridiculesa d'aquests granets. O picades, pensa ell, d'alguna bestiola, durant la nit passada al caixer. Li pregunto si li fan mal, i em diu que "una mica de picor". I jo no puc estar-me de riure.
Està obsessionat. Insisteix. Es gira i ara s'arremanga la samarreta fins el clatell i em pregunta si a l'esquena també hi té grans. Li dic que no n'hi té cap, i que més val que es vesteixi, perquè o bé li agafarà una galipàndria o l'agafarà la Guàrdia Urbana.
Al final es torna a vestir, i encara fem petar la xerrada una estona. Bé, sobretot parla ell, com és l'habitual en aquests casos, quan ens trobem. Parla d'aquell pagès del poble que té les oliveres molt brutes, perquè no treu els rebotims ni cava les soques, d'aquell altre que no poda bé la vinya, o de l'altre que si que en sap i sempre fa les feines quan toquen, de les xafarderies de la botiga del poble, d'aquell que ja s'ha mort, de l'altre que li falta poc...
I així ens entretenim una mica, jo assegut a un banc del Passeig de Gràcia i ell i dret, parlant fort i gesticulant davant meu. Fins que al cap d'una estona em diu que ha de marxar, que ha d'anar a captar. I amb el seu posat rialler tira amunt, cap el lloc adequat per a fer durant la tarda una bona col.lecta.
El Domingo és tot un personatge. I sé que és un captaire atípic. Constatar la seva barra no em vacuna contra la incomoditat que em genera sempre el fet de trobar-me algú captant. Sempre em venen les cabòries respecte quina deu ser la situació d'aquella persona, el seu grau de precarietat i desempara.
M'explica que ve de dinar, m'anomena el restaurant. I em diu que se'n torna a captar, perquè la darrera nit ha dormit a un caixer i no li ha agradat. És estrany, perquè normalment no en parla, de les nits que dorm a un caixer, o de qualsevol altre contratemps que li toqui patir a causa de la seva mena de vida. Perquè fent-ho tot sobre la marxa, anant d'aquí cap allà amb les mans a la butxaca i sovint sense ni un ral al damunt, és normal que de tant en tant es quedi penjat.
L'habitual és que només parli dels aspectes positius, de la facilitat amb què aconsegueix diners quan capta, dels restaurants en els que es gasta el que recull, dels seus viatges cap aquí i cap allà... de la seva vida atípica, original, captant i aprofitant-se de la bona fe de les persones que li donen diners, o d'altres recursos, com ara roba i calçat quan n'hi cal. Del fred i la gana que deu passar moltes vegades, no en diu res.
Aquest dia, fa una altra cosa que em sobta. De cop, es treu el gec. I a continuació del gec es treu el gersei, i llavors la camisa, i llavors s'arremanga fins el coll la samarreta. Tot això a finals de gener, un dia de fred, al mig del Passeig de Gràcia, amb un munt de turistes i gent de tota mena passant amunt i avall. Algú se'l mira com dient, "què fa, aquest guillat?" Jo també m'ho pregunto, perquè aquest cop ha aconseguit sorprendre'm; em té acostumat a molts detalls pintorescos, però aquest és nou.
El cas és que, amb la samarreta arremangada fins el coll, m'assenyala uns granets que té al voltant dels pits i em pregunta: "Et sembla que és greu?" Em faig un tip de riure i li pregunto quan temps fa que els té, i em diu que fa un dia. Torno a riure encara més i li dic que no sigui tan ridícul, que no es preocupi per uns granets que li acaben de sortir.
Però de tota la valentia que té, amb la que afronta aquesta vida tan original i de vegades ben difícil que du, sembla que no n'hi queda ni un bri, sembla que el desbordi la ridiculesa d'aquests granets. O picades, pensa ell, d'alguna bestiola, durant la nit passada al caixer. Li pregunto si li fan mal, i em diu que "una mica de picor". I jo no puc estar-me de riure.
Està obsessionat. Insisteix. Es gira i ara s'arremanga la samarreta fins el clatell i em pregunta si a l'esquena també hi té grans. Li dic que no n'hi té cap, i que més val que es vesteixi, perquè o bé li agafarà una galipàndria o l'agafarà la Guàrdia Urbana.
Al final es torna a vestir, i encara fem petar la xerrada una estona. Bé, sobretot parla ell, com és l'habitual en aquests casos, quan ens trobem. Parla d'aquell pagès del poble que té les oliveres molt brutes, perquè no treu els rebotims ni cava les soques, d'aquell altre que no poda bé la vinya, o de l'altre que si que en sap i sempre fa les feines quan toquen, de les xafarderies de la botiga del poble, d'aquell que ja s'ha mort, de l'altre que li falta poc...
I així ens entretenim una mica, jo assegut a un banc del Passeig de Gràcia i ell i dret, parlant fort i gesticulant davant meu. Fins que al cap d'una estona em diu que ha de marxar, que ha d'anar a captar. I amb el seu posat rialler tira amunt, cap el lloc adequat per a fer durant la tarda una bona col.lecta.
El Domingo és tot un personatge. I sé que és un captaire atípic. Constatar la seva barra no em vacuna contra la incomoditat que em genera sempre el fet de trobar-me algú captant. Sempre em venen les cabòries respecte quina deu ser la situació d'aquella persona, el seu grau de precarietat i desempara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
