Sempre havia pensat que, quan va començar la Guerra Civil, el meu pare va marxar de seguida, de l'Anoia on vivia, cap a França, i que des d'allí va passar a San Sebastián, on es va allistar voluntari amb els militars revoltats. Durant tota la vida havia pensat això, fins que fa uns mesos, gràcies a les recerques d'un germà, vaig saber que quan va començar la guerra el meu pare no va marxar, sinó que es va amagar, i no va ser fins al cap d'un any i mig que, llavors sí, va marxar de la zona republicana i es va allistar voluntari amb els nacionals, concretament al Terç de Requetès de la Mare de Deu de Montserrat. O, més ben dit, al "Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat", perquè tot això del català als militars revoltats no els feia cap gràcia.
Aquest descobriment tant tardà em va desconcertar molt, per diferents motius. El primer motiu de desconcert va ser que, tot i que al meu pare li encantava parlar de la seva participació a la guerra amb el Terç de Montserrat, i ens duia a les localitats on va combatre la seva unitat (aprofitant els actes que organitzava la Germandat d'Excombatents, de la que en formava part activa i n'era un puntal), en cap moment ens va fer cap referència a aquest any i mig d'ocultació a la zona republicana. Això per part seva, i per la dels fills, trobo significatiu que en cap moment no ens adonéssim que les dades i les dates d'aquells anys no quadraven del tot.
L'actitud del meu pare és un misteri en relació al qual es poden fer diferents especulacions. Pel que fa a l'actitud dels fills, crec que el millor resum és el del desinterès generalitzat. Crec que "les batalles del nostre pare" ens interessaven molt poc. Suposo que a partir del moment que vam començar a rumiar alguna cosa vam estar molt més ocupats amb els nostres problemes o cabòries d'adolescents que amb cap tema relacionat amb els nostres pares. I ja una mica més grans, l'actitud no va canviar: vam marxar de casa sense que en cap moment ens hagués cridat l'atenció la biografia del nostre pare, més enllà d'algunes anècdotes puntuals.
Devia anar així, ja que en cas contrari no s'explica de cap manera que mai li haguéssim demanat detalls d'aquells anys de la seva vida. D'aquells, i dels anteriors, i dels posteriors: no ens interessava res. I quan al cap de molts i molts anys se'ns va començar a despertar l'interès, el meu pare ja tenia el cap bastant a passeig, i ja era inútil intentar aclarir res. Vaja, que vam fer tard.
Pel que fa al silenci del meu pare sobre aquell any i mig clandestí, les explicacions que se m'acudeixen són aquestes:
1) Com que era molt orgullós, podria ser que, havent-lo decepcionat la falta d'interès dels fills, hagués decidit callar. Aquesta mena de reaccions en ell eren habituals.
2) També podria ser que hagués callat perquè era una persona "addicta al Règim", i aquell any i mig d'acultació en zona republicana (aquella demora en passar a la zona nacional) era com una taca en el seu historial: si se'n parlava podia perjudicar la seva imatge, ja que es podria interpretar de manera negativa en el context d'exaltació franquista en què vivíem (a casa eren molt de dretes i franquistes, i la majoria de les amistats familiars també). Potser ell pensava que aquest episodi podria perjudicar la seva reputació... o fins i tot els seus negocis. I ves a saber, si de fet va anar així, segurament l'encertava amb la seva prudència, ja que llavors petites "desafeccions" (reals o imaginades) et podien complicar bastant la vida (i amb això no justifico la trajectòria franquista del meu pare, només constato una relació de causa-efecte en aquell context; evidentment, hi va haver gent que durant aquells anys difícils de dictadura franquista va tenir actituds molt més democràtiques, progressistes i valentes, però aquest ja és un altre tema).
Pel que fa a les causes d'aquell any i mig de clandestinitat, això és el que se m'acudeix:
1) Podria ser que el meu pare no tingués cap ganes d'anar a la guerra, i per això es va amagar. I que només va marxar quan va pensar que corria el perill de ser descobert (i potser afusellat per pròfug). Però si el cas va ser aquest, si realment no volia implicar-se en la guerra, llavors no s'explica que, un cop a França (en lloc d'esperar allí que la guerra s'acabés) tornés a Espanya, a la zona nacional i s'allistés voluntari al Terç.
2) Podria ser que el meu pare des del primer moment volgués anar-se'n amb els nacionals, però que li semblés massa arriscat el recorregut fins el front o la frontera francesa, i considerés més segur quedar-se amagat. De manera que només va marxar i va fer el que des del primer moment volia fer quan va arribar un punt que es va veure en perill.
3) Podria ser... qualsevol altra cosa, perquè a falta del seu testimoni tot són suposicions.
L'únic cert és que el meu pare de jove va viure moments molt difícils: la fugida de casa quan va començar la guerra, assumint que el declaraven pròfug i que s'hi jugava la vida (i assumint també que els seus pares podien patir alguna mena de represalia a causa de la seva decisió). A continuació, l'any i mig de clandestinitat, presumiblement protegit per alguns familiars o coneguts en alguna masia. I després la fugida cap a França i la seva participació, sobretot en el tram final de la guerra, en alguns dels combats més sagnats de la Batalla de l'Ebre.
Tanmateix, cap dels fills vam tenir prou interès per la seva vida com per ser capaços d'adonar-nos que, quan ens explicava aquells anys de la Guerra Civil, només n'explicava la meitat, i l'altra meitat se la callava. Què va fer el meu pare exactament durant aquell any i mig? No ho sé. I fos el que fos, per què ho va fer? Tampoc ho sé. I per què no ens en va explicar res? La mateixa resposta.
I alhora podria afegir: si ens hagués explicat el que va passar, "sabríem el que va passar"? Bé, doncs tampoc ho sé... però això ja és una altra història, la història de com expliquem les històries, del que en ressaltem o minimitzem, del que oblidem... També d'allò que "recordem perfectament"... malgrat no haver passat (o si més no d'aquella manera). Perquè els records no sempre són fidels, i el cap sovint ens fa males passades, tan "completant o embellint" alguns episodis" com "difuminant o rebutjant-ne" uns altres. Però vaja, aquesta ja he dit que és una altra història, o dues històries, la de la fiabilitat dels records i la de la subjectivitat a l'hora de confegir els nostres relats autobiogràfics.
A mi, en qualsevol cas, al marge de les anteriors divagacions sobre els records i els nostres relats (demano disculpes per haver-m'hi embrancat, però és un tema que em té ben atrapat), el que em fascina més de tot plegat és el que també ja he dit més amunt: per què mai li vaig preguntar res al meu pare?
14 de juny 2013
6 de juny 2013
La Mercè - una criatura de cinquanta anys
La Maria és la gran, la Marta la segona, la Mercè la petita. Són les tres filles de la Rosa i el Joan. La Rosa i el Joan tenen els dos vuitanta-cinc anys. Viuen ben avinguts i, tenint en compte la seva edat, conserven una raonable bona salut. Tanmateix, de mica en mica, han anat perdent autonomia, i els van molt bé les atencions que especialment des de fa un temps reben per part de la Maria i la Marta. Les dues, cadascuna a la seva manera, s'ocupen dels pares, estan pendents que no els falti res, els acompanyen als metges, els fan companyia, els donen afecte... Malgrat tenir cadascuna la seva pròpia família, s'han anat adaptant a la nova situació, dedicant als pares el temps que els sembla que fa falta.
La Mercè, le petita, és un cas diferent. Ara té gairebé cinquanta anys, i mai ha estat una persona del tot autònoma ni responsable. Mentre que les seves germanes, força joves ja es van emancipar i d'ençà d'aleshores han anat fent la seva vida (i l'han modificat quan les necessitats dels pares ho ha requerit), la Mercè ha estat sempre una persona que, en lloc de donar, demana, que en lloc de contribuir, xucla. Una persona d'aquestes que a més va per la vida fent-se la víctima, queixant-se de tot, proclamant que és una incompresa, etc. Una actitud, val a dir-ho, a la cronificació de la qual han contribuït força els seus pares, tolerant-li una vegada i una altra demandes, comportaments i actituds que no li haurien d'haver tolerat. Però com que era la petita, com que ella mateixa es feia tant la feble i la víctima, els seus pares, malgrat ella anar creixent i ja no ser una nena, li van seguir permetent aquests comportaments de nena petita, fins que es va convertir en una persona adulta amb tots aquests defectes i limitacions, sense haver-los superat.
Una nena petita així és una mica pesada, però no t'hi capfiques, perquè saps que quan creixi canviarà. Una adolescent així ja és bastant pesada, però tens paciència, perquè penses que quan li passi la febrada les coses seran diferents. Però una dona de cinquanta anys així és bastant carregosa, i encara més si arrossegues aquesta feixuga relació des que era petita.
Naturalment, i dic naturalment perquè si no hagués anat així hauria estat molt estrany, quan als pares els va començar a minvar la vitalitat ella no es va adonar de res. Va seguir com sempre, anant al seu aire, arrepenjant-se en ells, sense ni pensar per casualitat que les coses estaven canviant i que el que s'escauria seria que llavors ella també canviés i fos qui ajudés, qui s'oferís, o com a mínim, algú que no molestés. Malgrat les reflexions que algun cop li van fer les germanes en aquest sentit, no va reaccionar en absolut. De manera que les germanes, amb raó, cada vegada estaven més mosques amb ella; sovint, els esforços que elles feien per facilitar la vida dels pares quedaven minimitzats per les intervencions fora de lloc de la Mercè.
Fins aquí, la història és relativament habitual: una pares que sobreprotegeixen una filla (o un fill), de manera que la converteixen en una inútil i en una sangonera, amb el resultat que tots en paguen les conseqüències. La filla perquè no madura, no és autònoma ni productiva, i per tant no pot ser feliç. I els pares perquè pateixen per partida doble, per la infelicitat d'ella i per la seva, causada pel malviure que ella els provoca.
Fins aquí, deia, és un cas força típic. El que no sé si és tan típic és que a la Rosa i al Joan la filla paràsita a més els hagi sortit, d'una banda, d'un narcisisme desmesurat, i d'una altra, amb unes tendències "contraculturals" que ho compliquen encara més tot. Perquè la Mercè considera que de la societat en la que viu tot és censurable, menyspreable, fins i tot tot allò de què ella s'aprofita directament. Començant per les ajudes dels pares, i seguint pels serveis sanitaris i socials, etc.
La seva contracultura, d'altra banda, no és socialment compromesa, sinó egoista, i impregnada d'una estrambòtiques idees místiques. Per mica que li ho permetis t'engega un discurs sobre les energies ocultes, sobre l'amor universal, sobre els grans mestres espirituals... tot això, és clar, mentre es mira el melic i és incapaç de preguntar als seus pares, algun dia, ni que sigui per casualitat, si els convé alguna cosa. Alguna cosa tan senzilla com aquestes: "Mare, vols que avui renti els plats o que vagi a comprar el pa?" o "Pare, fa un bon sol, et ve de gust que t'acompanyi a donar un tomb?"
N'és incapaç, i mentre els plats són a l'aigüera o el seu pare surt sol a donar un tomb, ella potser està al terrat, aïllada, "meditant, eliminant les males vibracions, equilibrant la seva energia..." Vaja, un acudit: bo com a acudit, però que no fa cap gràcia a la Maria i la Marta, que algun cop, si fessin el que els ve de gust, potser escanyarien la Mercè.
De tots els despropòsits que ha perpetrat o intentat perpetrar la Mercè (a banda dels aspectes de barruda i paràsita) a mi el que en els seu moment em va cridar més l'atenció va ser el de l'ayahuasca, fa uns tres o quatre anys. És clar, m'havia oblidat d'aquest apunt: la Mercè és una d'aquestes persones que, per tal d'assolir "el nivell suprem de consciència" al que aspira ha fet servir diferents substàncies alteradores de la consciència, de vegades de manera abusiva. Un costum que encara conserva, tot i que amb una mica més de moderació, però no amb més sentit comú, tal com explico a continuació.
Com que ella estava convençuda (en segueix estant) que els seus pares i les seves germanes vivien tots en la ignorància, esclaus dels convencionalismes socials i de la falta de llibertat, mancats de veritable consciència, no se li va acudir res més indicat, per tal "d'alliberar-los", que proposar-los una sessió conjunta d'ayahuasca.
Explicat així, és clar, és un altre acudit. Però com l'anterior, si n'ets coprotagonista, no et fa cap gràcia, el trobes ben idiota, i penses que la teva germana, la teva filla, està ben guillada. Guillada per partida triple: per pensar-se que és més clarivident que els pares i les germanes, per pretendre que els pares, de més de vuitanta anys, prenguin substàncies psicoactives per tal de descobrir "la realitat transcendent", i per pensar concretament en l'ayahuasca, ja que prendre-te-la no és precisament el mateix que prendre't un didalet de mistela: l'ayahuasca té uns efectes físics molt desagradables. Pel que en sé (que tampoc és molt), al marge dels presumptes efectes psíquics, et fa passar una mala estona, a causa del mal de cap, el mal de panxa, els vòmits i les diarrees que et provoca. A més del mal gust que té. El seu avantatge, això sí, és que com que és tan desagradable, de problemes d'addició no en provoca.
Aquesta història la sé perquè sóc molt amic de la Marta, i la Mercè també la conec, tot i que l'he tractat molt poc. Li vaig veure des del principi el llautó narcisista i egoista, i això em va fer molt fàcil mantenir-me'n apartat.
La Mercè, le petita, és un cas diferent. Ara té gairebé cinquanta anys, i mai ha estat una persona del tot autònoma ni responsable. Mentre que les seves germanes, força joves ja es van emancipar i d'ençà d'aleshores han anat fent la seva vida (i l'han modificat quan les necessitats dels pares ho ha requerit), la Mercè ha estat sempre una persona que, en lloc de donar, demana, que en lloc de contribuir, xucla. Una persona d'aquestes que a més va per la vida fent-se la víctima, queixant-se de tot, proclamant que és una incompresa, etc. Una actitud, val a dir-ho, a la cronificació de la qual han contribuït força els seus pares, tolerant-li una vegada i una altra demandes, comportaments i actituds que no li haurien d'haver tolerat. Però com que era la petita, com que ella mateixa es feia tant la feble i la víctima, els seus pares, malgrat ella anar creixent i ja no ser una nena, li van seguir permetent aquests comportaments de nena petita, fins que es va convertir en una persona adulta amb tots aquests defectes i limitacions, sense haver-los superat.
Una nena petita així és una mica pesada, però no t'hi capfiques, perquè saps que quan creixi canviarà. Una adolescent així ja és bastant pesada, però tens paciència, perquè penses que quan li passi la febrada les coses seran diferents. Però una dona de cinquanta anys així és bastant carregosa, i encara més si arrossegues aquesta feixuga relació des que era petita.
Naturalment, i dic naturalment perquè si no hagués anat així hauria estat molt estrany, quan als pares els va començar a minvar la vitalitat ella no es va adonar de res. Va seguir com sempre, anant al seu aire, arrepenjant-se en ells, sense ni pensar per casualitat que les coses estaven canviant i que el que s'escauria seria que llavors ella també canviés i fos qui ajudés, qui s'oferís, o com a mínim, algú que no molestés. Malgrat les reflexions que algun cop li van fer les germanes en aquest sentit, no va reaccionar en absolut. De manera que les germanes, amb raó, cada vegada estaven més mosques amb ella; sovint, els esforços que elles feien per facilitar la vida dels pares quedaven minimitzats per les intervencions fora de lloc de la Mercè.
Fins aquí, la història és relativament habitual: una pares que sobreprotegeixen una filla (o un fill), de manera que la converteixen en una inútil i en una sangonera, amb el resultat que tots en paguen les conseqüències. La filla perquè no madura, no és autònoma ni productiva, i per tant no pot ser feliç. I els pares perquè pateixen per partida doble, per la infelicitat d'ella i per la seva, causada pel malviure que ella els provoca.
Fins aquí, deia, és un cas força típic. El que no sé si és tan típic és que a la Rosa i al Joan la filla paràsita a més els hagi sortit, d'una banda, d'un narcisisme desmesurat, i d'una altra, amb unes tendències "contraculturals" que ho compliquen encara més tot. Perquè la Mercè considera que de la societat en la que viu tot és censurable, menyspreable, fins i tot tot allò de què ella s'aprofita directament. Començant per les ajudes dels pares, i seguint pels serveis sanitaris i socials, etc.
La seva contracultura, d'altra banda, no és socialment compromesa, sinó egoista, i impregnada d'una estrambòtiques idees místiques. Per mica que li ho permetis t'engega un discurs sobre les energies ocultes, sobre l'amor universal, sobre els grans mestres espirituals... tot això, és clar, mentre es mira el melic i és incapaç de preguntar als seus pares, algun dia, ni que sigui per casualitat, si els convé alguna cosa. Alguna cosa tan senzilla com aquestes: "Mare, vols que avui renti els plats o que vagi a comprar el pa?" o "Pare, fa un bon sol, et ve de gust que t'acompanyi a donar un tomb?"
N'és incapaç, i mentre els plats són a l'aigüera o el seu pare surt sol a donar un tomb, ella potser està al terrat, aïllada, "meditant, eliminant les males vibracions, equilibrant la seva energia..." Vaja, un acudit: bo com a acudit, però que no fa cap gràcia a la Maria i la Marta, que algun cop, si fessin el que els ve de gust, potser escanyarien la Mercè.
De tots els despropòsits que ha perpetrat o intentat perpetrar la Mercè (a banda dels aspectes de barruda i paràsita) a mi el que en els seu moment em va cridar més l'atenció va ser el de l'ayahuasca, fa uns tres o quatre anys. És clar, m'havia oblidat d'aquest apunt: la Mercè és una d'aquestes persones que, per tal d'assolir "el nivell suprem de consciència" al que aspira ha fet servir diferents substàncies alteradores de la consciència, de vegades de manera abusiva. Un costum que encara conserva, tot i que amb una mica més de moderació, però no amb més sentit comú, tal com explico a continuació.
Com que ella estava convençuda (en segueix estant) que els seus pares i les seves germanes vivien tots en la ignorància, esclaus dels convencionalismes socials i de la falta de llibertat, mancats de veritable consciència, no se li va acudir res més indicat, per tal "d'alliberar-los", que proposar-los una sessió conjunta d'ayahuasca.
Explicat així, és clar, és un altre acudit. Però com l'anterior, si n'ets coprotagonista, no et fa cap gràcia, el trobes ben idiota, i penses que la teva germana, la teva filla, està ben guillada. Guillada per partida triple: per pensar-se que és més clarivident que els pares i les germanes, per pretendre que els pares, de més de vuitanta anys, prenguin substàncies psicoactives per tal de descobrir "la realitat transcendent", i per pensar concretament en l'ayahuasca, ja que prendre-te-la no és precisament el mateix que prendre't un didalet de mistela: l'ayahuasca té uns efectes físics molt desagradables. Pel que en sé (que tampoc és molt), al marge dels presumptes efectes psíquics, et fa passar una mala estona, a causa del mal de cap, el mal de panxa, els vòmits i les diarrees que et provoca. A més del mal gust que té. El seu avantatge, això sí, és que com que és tan desagradable, de problemes d'addició no en provoca.
Aquesta història la sé perquè sóc molt amic de la Marta, i la Mercè també la conec, tot i que l'he tractat molt poc. Li vaig veure des del principi el llautó narcisista i egoista, i això em va fer molt fàcil mantenir-me'n apartat.
21 de maig 2013
Amanides
Ja sé que la gent normal per esmorzar es beu un cafè amb llet i es menja unes llesques de pa torrat o una pasta, però a mi m'agrada encetar el dia gastronòmic d'una altra manera, amb una amanida. Ves, cadascú té les seves manies...
Aquest cop, els ingredients principals de l'amanida de l'esmorzar són flors d'acàcia, amb gairebé la mateixa quantitat de flors i fulles de mostassa negra (o de col silvestre? Ho haig d'aclarir; les dues són de la família de les crucíferes i del gènere bràssica...). Com a ingredients secundaris, uns quants brots d'ortigues (que ja no piquen, perquè les vaig collir el dia abans, i tallades se'ls desactiva la fúria urticant) i flors i tavelles tendres de ravenisses. I uns brots pelats d'esbarzer (que tendres són força acceptables, i a més, com que les punxes o espines encara són toves, no costen de pelar). Finalment, una mica de fonoll, molt poc, perquè si n'abuses el seu gust tan intens amaga tots els altres. Ho he recollit el dia abans, al vespre, baixant de la serra per un corriol en el que, segons els trams, he anat trobant les diferents plantes, els diferents ingredients de l'amanida.
Val a dir que, a banda que la composició cromàtica és bonica, el resultat "organolèptic" és reeixit, sobretot perquè la base de flors d'acàcia és molt bona, gràcies al seu gust i a la seva textura suaus. I les altres plantes, en la proporció que hi són, totes fan un bon paper, cap desentona.
Dos dies més tard, fent una passejada per uns altres tombants, no sóc tan afortunat. Entre dos foscants, vaig guaitant a veure el que puc arreplegar, i al final torno a casa amb flors i fulles de mostassa negra (o col silvestre?) i cabdells i fulles de malva. I una mica de fonoll. I l'endemà al matí m'ho preparo, unes tres quartes parts de mostassa, una tercera de malves i un pessic de fonoll.
L'amanida que em surt es pot qualificar de diferents maneres, però cap relacionada amb els conceptes de "deliciosa", "mengívola" o similars. De fet, és una mena de farratge. Tenir mala memòria (o ser tossut) no és bona cosa. Sé de sobres que les malves són comestibles, i que te'n pots menjar un bon munt, crues i sobretot cuites, sense problemes a l'hora de pair-les. I també sé que, si vas restret, t'ajuden a buidar, en aquest sentit són força efectives (faciliten "la circulació intestinal", però sense desmesures, no són purgants). Sé tot això, però també sé de sobres que no són precisament cap requisit. D'una banda, perquè tenen gust de no res empitjorat per una textura, diguem-ho així, de paper d'estrassa. Però d'un paper d'estrassa particular, alhora mucilaginós, és a dir, com a llefiscós, una combinació desconcertant.
De manera que, quan em disposo a cruspir-me el meu esmorzar, "aquest no gust", aquesta textura de paper i aquesta consistència de gelatina o moc, domina completament sobre les característiques de les flors i les fulles de mostassa, que soles serien raonablement bones. D'una cosa bona i una de dolenta, barrejant-les, n'he fet una dolenta, mala sort.
Bé, les amanides dels meus esmorzars no són quatre fulles a una banda del plat, sinó un bon bol força ple, de manera que aquest cop tinc una bona ocasió per reflexionar sobre la meva falta de suc de cervell (per què ho he tornat a intentar, si ja sé el resultat?). Alhora que hi penso, penso també en d'altres vegades que he menjat malves (o fulles d'om, o de l'arbre de judea, o de plantes de característiques semblants, "amb propietats organolèptiques poc brillants"). Alguna vegada, poques, me les he menjat perquè no tenia gaires més alternatives, però això ha passat en comptades ocasions. En general, quan n'he menjat, ha estat a causa "d'una gana relativa", triada, ja que m'hauria costat ben poc fer una altra vida i no trobar-me en situacions de precarietat com les que en algun moment he viscut.
De fet, sempre he pogut triar. Si no en el mateix moment de menjar, sí en el sentit de triar models de vida "que m'exposessin o no a eventuals dietes de malves", que em permetessin o impedissin una alimentació "més normal" des del punt de vista de la majoria de la gent.
La meva ha estat una opció personal, lliure... no com el que li ha passat a moltíssima altra gent, que al llarg de segles s'ha trobat atrapada per la misèria i la hostilitat de la natura, sovint sucumbint a un cúmul d'adversitats. Hi penso caminant per paratges avui deshabitats, veient les restes de petits habitatges enrunats, situats en terrenys poc fèrtils, pedregosos, secs, costeruts... Imaginant les penalitats que devia passar la gent que hi vivia, havent-se de refiar només del que collia en aquelles condicions tan precàries, els esforços que havia de fer per sobreviure, treballant moltíssim per, de vegades, no collir literalment res (a causa de la secada, o de la pedregada, o de la llagosta, o de...). I no fa pas tant de temps, que aquí a casa nostra passaven aquestes coses...
Coses semblants, dissortadament, a les que segueixen passant a d'altres indrets del món, en general en mig d'una gran indiferència.
Aquest cop, els ingredients principals de l'amanida de l'esmorzar són flors d'acàcia, amb gairebé la mateixa quantitat de flors i fulles de mostassa negra (o de col silvestre? Ho haig d'aclarir; les dues són de la família de les crucíferes i del gènere bràssica...). Com a ingredients secundaris, uns quants brots d'ortigues (que ja no piquen, perquè les vaig collir el dia abans, i tallades se'ls desactiva la fúria urticant) i flors i tavelles tendres de ravenisses. I uns brots pelats d'esbarzer (que tendres són força acceptables, i a més, com que les punxes o espines encara són toves, no costen de pelar). Finalment, una mica de fonoll, molt poc, perquè si n'abuses el seu gust tan intens amaga tots els altres. Ho he recollit el dia abans, al vespre, baixant de la serra per un corriol en el que, segons els trams, he anat trobant les diferents plantes, els diferents ingredients de l'amanida.
Val a dir que, a banda que la composició cromàtica és bonica, el resultat "organolèptic" és reeixit, sobretot perquè la base de flors d'acàcia és molt bona, gràcies al seu gust i a la seva textura suaus. I les altres plantes, en la proporció que hi són, totes fan un bon paper, cap desentona.
Dos dies més tard, fent una passejada per uns altres tombants, no sóc tan afortunat. Entre dos foscants, vaig guaitant a veure el que puc arreplegar, i al final torno a casa amb flors i fulles de mostassa negra (o col silvestre?) i cabdells i fulles de malva. I una mica de fonoll. I l'endemà al matí m'ho preparo, unes tres quartes parts de mostassa, una tercera de malves i un pessic de fonoll.
L'amanida que em surt es pot qualificar de diferents maneres, però cap relacionada amb els conceptes de "deliciosa", "mengívola" o similars. De fet, és una mena de farratge. Tenir mala memòria (o ser tossut) no és bona cosa. Sé de sobres que les malves són comestibles, i que te'n pots menjar un bon munt, crues i sobretot cuites, sense problemes a l'hora de pair-les. I també sé que, si vas restret, t'ajuden a buidar, en aquest sentit són força efectives (faciliten "la circulació intestinal", però sense desmesures, no són purgants). Sé tot això, però també sé de sobres que no són precisament cap requisit. D'una banda, perquè tenen gust de no res empitjorat per una textura, diguem-ho així, de paper d'estrassa. Però d'un paper d'estrassa particular, alhora mucilaginós, és a dir, com a llefiscós, una combinació desconcertant.
De manera que, quan em disposo a cruspir-me el meu esmorzar, "aquest no gust", aquesta textura de paper i aquesta consistència de gelatina o moc, domina completament sobre les característiques de les flors i les fulles de mostassa, que soles serien raonablement bones. D'una cosa bona i una de dolenta, barrejant-les, n'he fet una dolenta, mala sort.
Bé, les amanides dels meus esmorzars no són quatre fulles a una banda del plat, sinó un bon bol força ple, de manera que aquest cop tinc una bona ocasió per reflexionar sobre la meva falta de suc de cervell (per què ho he tornat a intentar, si ja sé el resultat?). Alhora que hi penso, penso també en d'altres vegades que he menjat malves (o fulles d'om, o de l'arbre de judea, o de plantes de característiques semblants, "amb propietats organolèptiques poc brillants"). Alguna vegada, poques, me les he menjat perquè no tenia gaires més alternatives, però això ha passat en comptades ocasions. En general, quan n'he menjat, ha estat a causa "d'una gana relativa", triada, ja que m'hauria costat ben poc fer una altra vida i no trobar-me en situacions de precarietat com les que en algun moment he viscut.
De fet, sempre he pogut triar. Si no en el mateix moment de menjar, sí en el sentit de triar models de vida "que m'exposessin o no a eventuals dietes de malves", que em permetessin o impedissin una alimentació "més normal" des del punt de vista de la majoria de la gent.
La meva ha estat una opció personal, lliure... no com el que li ha passat a moltíssima altra gent, que al llarg de segles s'ha trobat atrapada per la misèria i la hostilitat de la natura, sovint sucumbint a un cúmul d'adversitats. Hi penso caminant per paratges avui deshabitats, veient les restes de petits habitatges enrunats, situats en terrenys poc fèrtils, pedregosos, secs, costeruts... Imaginant les penalitats que devia passar la gent que hi vivia, havent-se de refiar només del que collia en aquelles condicions tan precàries, els esforços que havia de fer per sobreviure, treballant moltíssim per, de vegades, no collir literalment res (a causa de la secada, o de la pedregada, o de la llagosta, o de...). I no fa pas tant de temps, que aquí a casa nostra passaven aquestes coses...
Coses semblants, dissortadament, a les que segueixen passant a d'altres indrets del món, en general en mig d'una gran indiferència.
11 de maig 2013
Recordatori 2013
"La decisió respecte de com volem intentar viure i morir pertany a l'àmbit de la nostra llibertat personal. Tota opció que només afecti un mateix ha de quedar completament al marge de les regulacions socials":
http://miravolant.blogspot.com/2013/05/maig-2013.html
19 d’abr. 2013
L'Eudald - 2
Quan et fas gran i la dentadura se't va deteriorant, a causa del desgast de les peces i el retraïment de les genives has de gestionar amb més cura la higiene dels espais interdentals, amb la seva tendència natural a retenir restes d'aliments. De manera que has de començar a fer servir escuradents, sedes dentals, o qualsevol altra mena d'eina pensada per aquesta funció.
Però no s'acaben aquí, les molèsties. Perquè la superfície dels queixals també es deteriora, té tendència a esdevenir irregular, i és fàcil que llavors també s'hi retinguin restes d'aliments, que de vegades no marxen amb facilitat només raspallant. Les concavitats d'uns queixals desgastats sembla que no vulguin alliberar les restes que s'hi han depositat, de vegades per molta fúria (o paciència) que esmercis a l'hora de raspallar. Sobretot si has menjat qualsevol aliment amb propietats adherents un cop mastegat (pa o galetes, fruits secs, etc.)
La solució, diu l'Eudald (el meu assessor particular en temes tan importants com aquest), és el xiclet, un invent ideal per treure d'aquestes concavitats les restes que no en volen sortir per pròpia voluntat. Bé, de l'Eudald ja n'he parlat algun altre cop, de la seva austera economia i la seva dèria recicladora, de manera que és fàcil preveure, l'ús que l'Eudald en fa, dels xiclets: reciclar-los també, com els escuradents, com qualsevol altre cosa que passi per les seves mans. De fet, un xiclet li pot durar setmanes, potser mesos. Perquè en aquest cas, el gust, diu, és irrellevant, ja que mentre que un xiclet conserva un mínim d'elasticitat segueix sent d'utilitat. Encara més: diu que si els xiclets són una mica vells van millor, perquè a causa d'aquest punt ideal de consistència (més adequat que quan són nous de trinca) fan més bé la seva feina.
Però no s'acaben aquí, les molèsties. Perquè la superfície dels queixals també es deteriora, té tendència a esdevenir irregular, i és fàcil que llavors també s'hi retinguin restes d'aliments, que de vegades no marxen amb facilitat només raspallant. Les concavitats d'uns queixals desgastats sembla que no vulguin alliberar les restes que s'hi han depositat, de vegades per molta fúria (o paciència) que esmercis a l'hora de raspallar. Sobretot si has menjat qualsevol aliment amb propietats adherents un cop mastegat (pa o galetes, fruits secs, etc.)
La solució, diu l'Eudald (el meu assessor particular en temes tan importants com aquest), és el xiclet, un invent ideal per treure d'aquestes concavitats les restes que no en volen sortir per pròpia voluntat. Bé, de l'Eudald ja n'he parlat algun altre cop, de la seva austera economia i la seva dèria recicladora, de manera que és fàcil preveure, l'ús que l'Eudald en fa, dels xiclets: reciclar-los també, com els escuradents, com qualsevol altre cosa que passi per les seves mans. De fet, un xiclet li pot durar setmanes, potser mesos. Perquè en aquest cas, el gust, diu, és irrellevant, ja que mentre que un xiclet conserva un mínim d'elasticitat segueix sent d'utilitat. Encara més: diu que si els xiclets són una mica vells van millor, perquè a causa d'aquest punt ideal de consistència (més adequat que quan són nous de trinca) fan més bé la seva feina.
17 d’abr. 2013
El Julio
El van enterrar al mateix nínxol on feia uns anys havien enterrat la mare Margarida. Mentre els operaris del cementiri introduïen el taüt, la mare Caritat, somrient, va comentar: "Ui, si la mare Margarida ho sabés, que li hem ficat el Julio a dins... ella que tenia tanta mania als homes!"
El Julio havia mort a causa de la sida, encara jove, després d'una vida força accidentada, marcada sobretot per les addiccions. Pels enganys permanents, els robatoris, el pas per la presó en més d'una ocasió...
Quan la mare Caritat el va conèixer ja era una ruïna. Estava molt deteriorat i ja sabia que li quedava poc temps de vida. La mare Caritat el va acollir en un pis que gestionava amb altres monges de la seva congregació. Durant aquell darrer tram de la seva vida, el van aixoplugar, el van alimentar, el van rentar, li van fer les cures que li calien. Van intentar apaivagar-li, en la mesura del possible, els patiments que tenia. I, sobretot, li van donar una mica de caliu. Perquè a causa de la vida que havia dut, s'havia quedat completament sol, tothom s'havia cansat d'ell.
Aquelles monges havien viscut en un convent de la part bona de la ciutat, però feia uns anys havien decidit traslladar-se a aquell barri marginal, degradat, amb molts problemes de drogues. A banda d'altres iniciatives, van posar en marxa aquell pis d'acollida. Els temps dels grans estralls l'heroïna eren recents, i la davallada del seu consum no havia suposat una millora, ja que havia anat acompanyada de l'augment de la cocaïna i del descontrol de la sida. Malauradament, al barri casos com el del Julio eren habituals.
Tot això m'ho ha explicat l'Ester, l'ex parella del Julio. Al cap d'uns anys de viure junts, ja amb un parell de fills, es va destapar el problema de les addiccions, que ja existia des de feia anys, però que ell fins aleshores havia aconseguit amagar. Era molt llest, i un gran seductor, i un gran mentider... Desgraciadament, havia arribat a aquest punt en el qual l'addicte només viu amb l'obsessió de consumir; ni les amistats, ni la parella, ni els fills, res ja no era capaç de fer-lo reaccionar. Abusava de tothom, viure amb ell era cada cop més difícil. Insuportable. I l'Ester, després d'alguns episodis molt crítics, en un moment de lucidesa, amb la intenció de protegir els fills i protegir-se ella mateixa, el va deixar.
Durant uns anys, mentre ell s'anava degradant i comportant-se cada cop de manera més antisocial, l'Ester no en va saber res. A més, ja tenia prou feina intentant tirar la família endavant. Fins que poc abans de morir el Julio, la mare Caritat la va trucar, i li va dir l'estat gairebé terminal en el que estava. I ella el va anar a veure, algunes vegades.
El dia de l'enterro, al cementiri, només hi eren la mare Caritat, l'Ester i els fills de l'Ester. Abans, ella no havia tingut clar que fos el més adequat, que els fills veiessin el seu pare, en l'estat tan degradat en el que estava. Li va semblar que era millor que es quedessin amb la imatge del pare absent que no amb la d'aquella desferra en la que s'havia convertit.
L'Ester parla meravellosament bé de la mare Caritat i de les altres monges de la seva petita congregació. Em sembla que, com jo, l'Ester no creu en res, però això no li impedeix reconèixer la generositat i la valentia d'aquelles monges. A mi em passa el mateix: tot i ser més aviat anticlerical (ep, pacífic, res de cremar esglésies, mesquites o sinagogues), em sembla admirable la feina que fan moltes persones pertanyents a diferents organitzacions religioses. Com aquestes monges. De manera generosa, anònima, discreta i eficaç. De manera exemplar.
El Julio havia mort a causa de la sida, encara jove, després d'una vida força accidentada, marcada sobretot per les addiccions. Pels enganys permanents, els robatoris, el pas per la presó en més d'una ocasió...
Quan la mare Caritat el va conèixer ja era una ruïna. Estava molt deteriorat i ja sabia que li quedava poc temps de vida. La mare Caritat el va acollir en un pis que gestionava amb altres monges de la seva congregació. Durant aquell darrer tram de la seva vida, el van aixoplugar, el van alimentar, el van rentar, li van fer les cures que li calien. Van intentar apaivagar-li, en la mesura del possible, els patiments que tenia. I, sobretot, li van donar una mica de caliu. Perquè a causa de la vida que havia dut, s'havia quedat completament sol, tothom s'havia cansat d'ell.
Aquelles monges havien viscut en un convent de la part bona de la ciutat, però feia uns anys havien decidit traslladar-se a aquell barri marginal, degradat, amb molts problemes de drogues. A banda d'altres iniciatives, van posar en marxa aquell pis d'acollida. Els temps dels grans estralls l'heroïna eren recents, i la davallada del seu consum no havia suposat una millora, ja que havia anat acompanyada de l'augment de la cocaïna i del descontrol de la sida. Malauradament, al barri casos com el del Julio eren habituals.
Tot això m'ho ha explicat l'Ester, l'ex parella del Julio. Al cap d'uns anys de viure junts, ja amb un parell de fills, es va destapar el problema de les addiccions, que ja existia des de feia anys, però que ell fins aleshores havia aconseguit amagar. Era molt llest, i un gran seductor, i un gran mentider... Desgraciadament, havia arribat a aquest punt en el qual l'addicte només viu amb l'obsessió de consumir; ni les amistats, ni la parella, ni els fills, res ja no era capaç de fer-lo reaccionar. Abusava de tothom, viure amb ell era cada cop més difícil. Insuportable. I l'Ester, després d'alguns episodis molt crítics, en un moment de lucidesa, amb la intenció de protegir els fills i protegir-se ella mateixa, el va deixar.
Durant uns anys, mentre ell s'anava degradant i comportant-se cada cop de manera més antisocial, l'Ester no en va saber res. A més, ja tenia prou feina intentant tirar la família endavant. Fins que poc abans de morir el Julio, la mare Caritat la va trucar, i li va dir l'estat gairebé terminal en el que estava. I ella el va anar a veure, algunes vegades.
El dia de l'enterro, al cementiri, només hi eren la mare Caritat, l'Ester i els fills de l'Ester. Abans, ella no havia tingut clar que fos el més adequat, que els fills veiessin el seu pare, en l'estat tan degradat en el que estava. Li va semblar que era millor que es quedessin amb la imatge del pare absent que no amb la d'aquella desferra en la que s'havia convertit.
L'Ester parla meravellosament bé de la mare Caritat i de les altres monges de la seva petita congregació. Em sembla que, com jo, l'Ester no creu en res, però això no li impedeix reconèixer la generositat i la valentia d'aquelles monges. A mi em passa el mateix: tot i ser més aviat anticlerical (ep, pacífic, res de cremar esglésies, mesquites o sinagogues), em sembla admirable la feina que fan moltes persones pertanyents a diferents organitzacions religioses. Com aquestes monges. De manera generosa, anònima, discreta i eficaç. De manera exemplar.
15 d’abr. 2013
10 d’abr. 2013
Cansat de viure
Podria estar aquí, però al final ha acabat a casa del Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2013/04/cansat-de-viure.html
http://miravolant.blogspot.com/2013/04/cansat-de-viure.html
27 de març 2013
Quan ja no hi sigui
Quan ja no hi sigui,
m'agradaria contemplar
la meva absència
per un foradet.
Per riure'm de mi mateix,
veient com la pols i l'oblit
amaguen qualsevol rastre
de la meva vida.
Per riure'm
dels meus esforços
per a deixar les meves
empremtes.
m'agradaria contemplar
la meva absència
per un foradet.
Per riure'm de mi mateix,
veient com la pols i l'oblit
amaguen qualsevol rastre
de la meva vida.
Per riure'm
dels meus esforços
per a deixar les meves
empremtes.
19 de març 2013
Tots tenim vergonyes amagades
Tots tenim vergonyes amagades.
De coses que hem fet,
que ens han fet,
que hem vist.
Que voldríem no haver patit,
o fet, o contemplat.
Però van passar,
i no les podem oblidar.
Són records que ens pesen.
Fins que un dia potser ens n'alliberem.
Perquè n'hem pogut parlar.
Perquè ens han perdonat o hem perdonat.
O perquè amb el pas del temps,
amb els anys,
aquell record s'ha afeblit,
o s'ha transformat.
Potser perquè algú s'ha mort.
O perquè s'ha mort
el pes feixuc del record.
De coses que hem fet,
que ens han fet,
que hem vist.
Que voldríem no haver patit,
o fet, o contemplat.
Però van passar,
i no les podem oblidar.
Són records que ens pesen.
Fins que un dia potser ens n'alliberem.
Perquè n'hem pogut parlar.
Perquè ens han perdonat o hem perdonat.
O perquè amb el pas del temps,
amb els anys,
aquell record s'ha afeblit,
o s'ha transformat.
Potser perquè algú s'ha mort.
O perquè s'ha mort
el pes feixuc del record.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
