Alguna cosa per menjar.
I tot el dia per vagarejar
pels olivets i les vinyes,
per les pinedes i les garrigues.
Quan és possible
perquè no cal treballar.
Quina delícia!
4 de nov. 2013
1 de nov. 2013
Català fàcil
Usos incorrectes del barbarisme BLOG:
-Un "blog" de pisos.
-Un "blog" de formigó.
-Un "blog" de notes.
-Un "blog" de notícies.
-Un "blog" de pisos.
-Un "blog" de formigó.
-Un "blog" de notes.
-Un "blog" de notícies.
22 d’oct. 2013
La meva mare - Medicació i psicoteràpia - 2
En l'escrit anterior deia que a la meva mare, bipolar, mai cap psiquiatre li va plantejar la conveniència de fer alguna mena de psicoteràpia. No és cert del tot. El darrer psiquiatre que va tenir, suposo que cansat de sentir-me a mi insistir tant, al final es va posar en contacte amb una psicòloga i van quedar que la meva mare hi aniria (això passava quan la meva mare ja era gran i jo estava més a prop seu, abans havia estat molt al marge de tots els seus problemes).
Va ser un desastre. Des del primer dia no van sintonitzar gens: a la meva mare no li va agradar la psicòloga, i crec que al revés també passava el mateix. A banda d'això, d'aquesta inexistent sintonia, imprescindible si l'objectiu és aconseguir alguna cosa de profit, crec que a més aquella psicòloga tampoc va ser gaire hàbil entomant el cas de la meva mare (tenint en compte com va dur les sessions i el plantejament que va fer). Va fallar tot. Era un repte molt complicat, i es va abordar sense un interès veritable, sense convenciment, i va passar el que suposo que, amb aquests condicionants, era inevitable que passés.
El cas de la meva mare de fàcil no ho era, perquè el primer que calia fer amb ella era fer-li adonar dels avantatges que en podria treure, d'una psicoteràpia, cosa de la que ella en dubtava, ja que tothom sempre li havia dit, de manera explícita o implícita, que no serviria de res. La meva mare era espavilada, prou per ser conscient que la derivació a la psicòloga per part del psiquiatre era forçada: el psiquiatre, durant anys, li havia dit molts cops que no li semblava que pogués ser d'utilitat, una psicoteràpia. Vaja, que era molt i molt difícil que aquella iniciativa hagués acabat amb algun resultat positiu.
Crec que llavors l'únic que pensava de debò que una psicoteràpia la podria ajudar era jo, i la meva influència era molt petita, tenint en compte d'una banda la manera de ser de la meva mare (amb idees molt consolidades i difícils de canviar), i d'una altra el protagonisme del psiquiatre, amb un paper de persona "infal.lible", pel que fa al tema de la importància de la medicació i la irrellevància de la psicoteràpia.
Però el més significatiu va ser la interpretació que es va fer d'aquell intent. Un cop obvi el fracas, la conclusió del psiquiatre, que la meva mare també va assumir, va ser que el fracàs confirmava la reticència a confiar en qualsevol possible benefici de la psicoteràpia. És a dir, ara ja s'havia fet la prova, i havia quedat clar que no havia servit de res fer-la, tal com ja s'havia dit tantes vegades i durant tants anys.
Aleshores devia fer uns quaranta anys que la meva mare havia començat a tenir els problemes que més endavant van ser etiquetats com de tipus bipolar. Durant anys, va anar a la consulta de molts metges diferents que li van fer diferents diagnòstics i, per tant, li van pautar diferents tractaments, sempre només farmacològics. No sé quan va ser (llavors jo vivia lluny i no estava al cas del que li passava) que finalment es va concretar el diagnòstic de bipolaritat, el que sí sé és que van passar molts anys. I després van seguir passant-ne, d'anys i de psiquiatres, perquè cap li encertava el tractament, la medicació adequada per a ella.
He dit que no li encertaven la medicació, i no és del tot correcte. Perquè el primer problema que s'havia de superar (com en tots els casos de persones amb trastorns bipolars) era convèncer la meva mare de la necessitat de medicar-se, i de fer-ho regularment. És a dir, si en conjunt els resultats de la medicació van ser sovint tan pobres, és una incògnita si va ser a causa de la irregularitat (presumpta o real) de la meva mare prenent-se els medicaments o de la falta d'efecte dels medicaments. És impossible saber-ho.
Suposo que la meva mare no arribava a notar els desitjats efectes positius (potser per falta de paciència, o perquè no seguia prou les pautes, o senzillament perquè en el seu cas els medicaments eren inefectius), i en canvi se li feien molt feixucs els efectes secundaris adversos, de manera que, tenint en compte que tenia caràcter i feia bastant el que volia, té una certa lògica que no seguis, potser, les pautes establertes (si això va ser sempre així, o esporàdicament, o quan i com, és un altre misteri).
El cas és que durant quaranta anys la meva mare va buscar l'ajuda de diferents metges i psiquiatres, que li van receptar diferents medicaments, pautats de diferent manera, buscant un efecte que no s'acabava d'aconseguir mai (1), ja que seguia esclavitzada per l'alternança arbitrària entre les eufòries i les depressions. Però ella seguia anant al psiquiatra de torn, fent un intent més, sempre un intent mes, amb l'esperança que alguna vegada la medicació acabés fent l'efecte desitjat.
En canvi, va fer un únic intent de psicoteràpia, i aquest únic intent va servir perquè tothom, ella inclosa, arribés a la conclusió "que allò no servia de res". ¿Algú s'imagina que hagués fet al revés, que hagués anat quaranta anys a diferents psicoterapeutes i que hagués fet un únic intent de medicació amb un psiquiatre? I que al cap de dues visites hagués decidit que no li servia i que per tant ho deixava? I que el seu psicoterapeuta de torn llavors li hagués dit: "Ho veus? Ja t'ho deia!"
--
(1) De l'etapa d'estabilitat que va passar la meva mare quan va morir el meu pare ja n'he parlat altres cops, fent diferents consideracions de les possibles causes d'aquella bona etapa (i també de les causes de la seva finalització), de manera que ara la deixo al marge.
Va ser un desastre. Des del primer dia no van sintonitzar gens: a la meva mare no li va agradar la psicòloga, i crec que al revés també passava el mateix. A banda d'això, d'aquesta inexistent sintonia, imprescindible si l'objectiu és aconseguir alguna cosa de profit, crec que a més aquella psicòloga tampoc va ser gaire hàbil entomant el cas de la meva mare (tenint en compte com va dur les sessions i el plantejament que va fer). Va fallar tot. Era un repte molt complicat, i es va abordar sense un interès veritable, sense convenciment, i va passar el que suposo que, amb aquests condicionants, era inevitable que passés.
El cas de la meva mare de fàcil no ho era, perquè el primer que calia fer amb ella era fer-li adonar dels avantatges que en podria treure, d'una psicoteràpia, cosa de la que ella en dubtava, ja que tothom sempre li havia dit, de manera explícita o implícita, que no serviria de res. La meva mare era espavilada, prou per ser conscient que la derivació a la psicòloga per part del psiquiatre era forçada: el psiquiatre, durant anys, li havia dit molts cops que no li semblava que pogués ser d'utilitat, una psicoteràpia. Vaja, que era molt i molt difícil que aquella iniciativa hagués acabat amb algun resultat positiu.
Crec que llavors l'únic que pensava de debò que una psicoteràpia la podria ajudar era jo, i la meva influència era molt petita, tenint en compte d'una banda la manera de ser de la meva mare (amb idees molt consolidades i difícils de canviar), i d'una altra el protagonisme del psiquiatre, amb un paper de persona "infal.lible", pel que fa al tema de la importància de la medicació i la irrellevància de la psicoteràpia.
Però el més significatiu va ser la interpretació que es va fer d'aquell intent. Un cop obvi el fracas, la conclusió del psiquiatre, que la meva mare també va assumir, va ser que el fracàs confirmava la reticència a confiar en qualsevol possible benefici de la psicoteràpia. És a dir, ara ja s'havia fet la prova, i havia quedat clar que no havia servit de res fer-la, tal com ja s'havia dit tantes vegades i durant tants anys.
Aleshores devia fer uns quaranta anys que la meva mare havia començat a tenir els problemes que més endavant van ser etiquetats com de tipus bipolar. Durant anys, va anar a la consulta de molts metges diferents que li van fer diferents diagnòstics i, per tant, li van pautar diferents tractaments, sempre només farmacològics. No sé quan va ser (llavors jo vivia lluny i no estava al cas del que li passava) que finalment es va concretar el diagnòstic de bipolaritat, el que sí sé és que van passar molts anys. I després van seguir passant-ne, d'anys i de psiquiatres, perquè cap li encertava el tractament, la medicació adequada per a ella.
He dit que no li encertaven la medicació, i no és del tot correcte. Perquè el primer problema que s'havia de superar (com en tots els casos de persones amb trastorns bipolars) era convèncer la meva mare de la necessitat de medicar-se, i de fer-ho regularment. És a dir, si en conjunt els resultats de la medicació van ser sovint tan pobres, és una incògnita si va ser a causa de la irregularitat (presumpta o real) de la meva mare prenent-se els medicaments o de la falta d'efecte dels medicaments. És impossible saber-ho.
Suposo que la meva mare no arribava a notar els desitjats efectes positius (potser per falta de paciència, o perquè no seguia prou les pautes, o senzillament perquè en el seu cas els medicaments eren inefectius), i en canvi se li feien molt feixucs els efectes secundaris adversos, de manera que, tenint en compte que tenia caràcter i feia bastant el que volia, té una certa lògica que no seguis, potser, les pautes establertes (si això va ser sempre així, o esporàdicament, o quan i com, és un altre misteri).
El cas és que durant quaranta anys la meva mare va buscar l'ajuda de diferents metges i psiquiatres, que li van receptar diferents medicaments, pautats de diferent manera, buscant un efecte que no s'acabava d'aconseguir mai (1), ja que seguia esclavitzada per l'alternança arbitrària entre les eufòries i les depressions. Però ella seguia anant al psiquiatra de torn, fent un intent més, sempre un intent mes, amb l'esperança que alguna vegada la medicació acabés fent l'efecte desitjat.
En canvi, va fer un únic intent de psicoteràpia, i aquest únic intent va servir perquè tothom, ella inclosa, arribés a la conclusió "que allò no servia de res". ¿Algú s'imagina que hagués fet al revés, que hagués anat quaranta anys a diferents psicoterapeutes i que hagués fet un únic intent de medicació amb un psiquiatre? I que al cap de dues visites hagués decidit que no li servia i que per tant ho deixava? I que el seu psicoterapeuta de torn llavors li hagués dit: "Ho veus? Ja t'ho deia!"
--
(1) De l'etapa d'estabilitat que va passar la meva mare quan va morir el meu pare ja n'he parlat altres cops, fent diferents consideracions de les possibles causes d'aquella bona etapa (i també de les causes de la seva finalització), de manera que ara la deixo al marge.
20 d’oct. 2013
La meva mare - Medicació i psicoteràpia
La Kay R. Jamison és una psicòloga clínica especialitzada en el trastorn bipolar, un trastorn que ella mateixa pateix. A "Una ment inquieta" (1) ens en parla, des de la seva doble condició de professional i víctima de la malaltia. El llibre el trobo fascinant per diferents motius.
En primer lloc perquè descriu "des de dins", d'una manera molt viva i colpidora, tant els estats depressius com els eufòrics del trastorn bipolar, sobretot els segons. Crec que per una persona que conegui algú bipolar i vulgui entendre aquests estats, que vulgui entendre una mica aquest món que oscil.la entre els esclats bojos de les eufòries i la negror de les depressions profundes, aquesta és una lectura molt recomanable. I segurament també per a una persona bipolar, per entendre's una mica millor ella mateixa.
En segon lloc per l'anàlisi i les consideracions més racionals que fa del trastorn com a experta, com a psicòloga clínica especialitzada en el trastorn.
En tercer lloc perquè fins i tot en el cas que el trastorn bipolar no t'interessi especialment, fa moltes reflexions sobre la gestió de les emocions, i sobre les expectatives existencials, que són aplicables, crec, a la vida de qualsevol persona.
En quart lloc perquè és un llibre que atrapa (si més no, a mi m'ha atrapat). L'argument és molt potent, i està molt ben escrit, de manera molt atractiva i fàcil de llegir. Té un ritme, "una música", que m'agrada molt.
Però sobretot, o per acabar-ho de reblar, per a mi és especialment interessant i colpidor perquè la meva mare era bipolar, i malgrat els esforços que vaig fer quan ella encara vivia, malgrat les lectures que llavors i posteriorment he acumulat, llegint el llibre de la Kay R. Jamison encara he descobert, o m'ha semblat entendre millor, àmbits de la meva mare que m'eren desconeguts, una descoberta que m'ha fet adonar de la falta de comprensió que en general va patir ella.
És un llibre del que en podria comentar moltes coses, però ara en triaré només una, que d'altra banda ja he comentat diferents vegades, en diferents contextos. La Kay R. Jamison explica que quan ella va començar a tenir problemes importants, als vint anys (ara en té setanta), al marge de la seva reticència a acceptar la malaltia i la necessitat de la medicació, va trobar psiquiatres que no només tenien molt clar que en casos com el seu la medicació era imprescindible, sinó que també ho era la psicoteràpia.
Ho llegeixo i recordo el que passava fa uns anys, quan l'últim psiquiatre de la meva mare repetia una vegada i una altra que l'important era la medicació. La medicació i prou. Els psiquiatres anteriors (va passar per uns quants, ni tans sols sé quants van ser ni en concret quins), tinc entès que tots eren més o menys del mateix criteri.
El darrer psiquiatre de la meva mare era un psiquiatre de reconegut prestigi, que treballava en un gran hospital, i estava vinculat a un equip d'investigació i atenció dels trastorns bipolars. Era també professor d'universitat, de manera que els seus criteris els transmetia als seus alumnes, que ara deuen regir-se, si no és que els han revisat, per aquells mateixos criteris. Més ben dit, això no és només una hipòtesi: algun dels seus alumnes, ja psiquiatres, els he conegut al mateix hospital, molt joves, i efectivament amb el mateix criteri.
La Kay R. Jamison diu que la medicació li va salvar la vida i que la psicoteràpia li va permetre viure. La meva mare va tenir la doble desgracia que, d'una banda, la medicació en el seu cas no va ser tan efectiva i, d'una altra banda, que no es va poder beneficiar de cap psicoteràpia que l'ajudés a viure. I en aquests casos ajudar a viure no és cap cosa abstracta, consisteix en coses concretes, tan elemental i lògiques com que t'ajudin a conèixer-te millor, que t'ajudin a aprendre a identificar les situacions de risc, i a aprendre a adquirir els recursos per a esquivar-les o enfrontar-les, que t'ajudin a ser conscient de les teves limitacions i també dels teus punts forts, que t'ajudin... per tal d'estar el millor preparat possible per gestionar la dificilíssima vida que has de gestionar si tens un trastorn bipolar.
A la meva mare se li va desencadenar la bipolaritat a principis dels anys seixanta, més o menys a la mateixa època que a la Kay R. Jamison a l'altra banda de l'Atlàntic. La Kay R. Jamison llavors va tenir la sort de comptar amb psiquiatres amb aquesta doble visió, i afirma que això va ser fonamental de cara a poder gestionar la seva difícil vida sense acabar embogida. A la meva mare no només no li va oferir ningú aquesta opció, sinó que quan ella ja era gran i jo la vaig reclamar no em van fer cap cas; de fet, amb educades i bones paraules, em van tractar d'ignorant.
De tota manera, per tal de fer justícia al psiquiatre de la meva mare que he esmentat, haig d'afegir que es va portar admirablement bé amb ella, amb una calidesa i una generositat immenses. Si a més hagués tingut aquesta visió més global de la que parla la Kay R. Jamison, hauria estat el millor psiquiatre del món.
--
(1) Una mente inquieta. Kay R. Jamison. Tusquests, 1996
En primer lloc perquè descriu "des de dins", d'una manera molt viva i colpidora, tant els estats depressius com els eufòrics del trastorn bipolar, sobretot els segons. Crec que per una persona que conegui algú bipolar i vulgui entendre aquests estats, que vulgui entendre una mica aquest món que oscil.la entre els esclats bojos de les eufòries i la negror de les depressions profundes, aquesta és una lectura molt recomanable. I segurament també per a una persona bipolar, per entendre's una mica millor ella mateixa.
En segon lloc per l'anàlisi i les consideracions més racionals que fa del trastorn com a experta, com a psicòloga clínica especialitzada en el trastorn.
En tercer lloc perquè fins i tot en el cas que el trastorn bipolar no t'interessi especialment, fa moltes reflexions sobre la gestió de les emocions, i sobre les expectatives existencials, que són aplicables, crec, a la vida de qualsevol persona.
En quart lloc perquè és un llibre que atrapa (si més no, a mi m'ha atrapat). L'argument és molt potent, i està molt ben escrit, de manera molt atractiva i fàcil de llegir. Té un ritme, "una música", que m'agrada molt.
Però sobretot, o per acabar-ho de reblar, per a mi és especialment interessant i colpidor perquè la meva mare era bipolar, i malgrat els esforços que vaig fer quan ella encara vivia, malgrat les lectures que llavors i posteriorment he acumulat, llegint el llibre de la Kay R. Jamison encara he descobert, o m'ha semblat entendre millor, àmbits de la meva mare que m'eren desconeguts, una descoberta que m'ha fet adonar de la falta de comprensió que en general va patir ella.
És un llibre del que en podria comentar moltes coses, però ara en triaré només una, que d'altra banda ja he comentat diferents vegades, en diferents contextos. La Kay R. Jamison explica que quan ella va començar a tenir problemes importants, als vint anys (ara en té setanta), al marge de la seva reticència a acceptar la malaltia i la necessitat de la medicació, va trobar psiquiatres que no només tenien molt clar que en casos com el seu la medicació era imprescindible, sinó que també ho era la psicoteràpia.
Ho llegeixo i recordo el que passava fa uns anys, quan l'últim psiquiatre de la meva mare repetia una vegada i una altra que l'important era la medicació. La medicació i prou. Els psiquiatres anteriors (va passar per uns quants, ni tans sols sé quants van ser ni en concret quins), tinc entès que tots eren més o menys del mateix criteri.
El darrer psiquiatre de la meva mare era un psiquiatre de reconegut prestigi, que treballava en un gran hospital, i estava vinculat a un equip d'investigació i atenció dels trastorns bipolars. Era també professor d'universitat, de manera que els seus criteris els transmetia als seus alumnes, que ara deuen regir-se, si no és que els han revisat, per aquells mateixos criteris. Més ben dit, això no és només una hipòtesi: algun dels seus alumnes, ja psiquiatres, els he conegut al mateix hospital, molt joves, i efectivament amb el mateix criteri.
La Kay R. Jamison diu que la medicació li va salvar la vida i que la psicoteràpia li va permetre viure. La meva mare va tenir la doble desgracia que, d'una banda, la medicació en el seu cas no va ser tan efectiva i, d'una altra banda, que no es va poder beneficiar de cap psicoteràpia que l'ajudés a viure. I en aquests casos ajudar a viure no és cap cosa abstracta, consisteix en coses concretes, tan elemental i lògiques com que t'ajudin a conèixer-te millor, que t'ajudin a aprendre a identificar les situacions de risc, i a aprendre a adquirir els recursos per a esquivar-les o enfrontar-les, que t'ajudin a ser conscient de les teves limitacions i també dels teus punts forts, que t'ajudin... per tal d'estar el millor preparat possible per gestionar la dificilíssima vida que has de gestionar si tens un trastorn bipolar.
A la meva mare se li va desencadenar la bipolaritat a principis dels anys seixanta, més o menys a la mateixa època que a la Kay R. Jamison a l'altra banda de l'Atlàntic. La Kay R. Jamison llavors va tenir la sort de comptar amb psiquiatres amb aquesta doble visió, i afirma que això va ser fonamental de cara a poder gestionar la seva difícil vida sense acabar embogida. A la meva mare no només no li va oferir ningú aquesta opció, sinó que quan ella ja era gran i jo la vaig reclamar no em van fer cap cas; de fet, amb educades i bones paraules, em van tractar d'ignorant.
De tota manera, per tal de fer justícia al psiquiatre de la meva mare que he esmentat, haig d'afegir que es va portar admirablement bé amb ella, amb una calidesa i una generositat immenses. Si a més hagués tingut aquesta visió més global de la que parla la Kay R. Jamison, hauria estat el millor psiquiatre del món.
--
(1) Una mente inquieta. Kay R. Jamison. Tusquests, 1996
10 d’oct. 2013
7 d’ag. 2013
Formatge de tupí
Fa gairebé quaranta anys vaig tastar per primer cop el formatge de tupí. El feia una família pallaresa, no ja amb l'objectiu original (en el context de la precària economia de supervivència de temps anteriors, aprofitant els formatges ressecs o deteriorats, més o menys incomestibles pel motiu que fos), sinó amb l'objectiu de tenir una font d'ingressos extra gràcies a la venda d'aquest producte gastronòmic a la gent de ciutat.
Les similituds amb els formatges de tupí originals eren poques. D'entrada, perquè abans per definició el resultat era sempre diferent, en funció dels ingredients fets servir (s'aprofitava el que hi havia, no es triava el que es volia). En canvi, aquell nou formatge de tupí el que perseguia era trobar una composició i un gust determinat que agradés als consumidors, i un cop definit, anar repetint la fórmula, per tal de conservar la clientela oferint-los sempre el mateix tipus de formatge.
El procés d'elaboració del formatge de tupí no era gens complicat. En un territori amb una economia basada en el bestiar, disposar de llet era habitual, i per tant també de formatges (que de vegades es feien malbé). El procés d'elaboració consistia en abocar a dins d'una tupina les restes de formatges secs o deteriorats, esmicolats, i afegir-hi aiguardent, amb el doble objectiu de matar qualsevol germen indesitjable i d'obtenir una pasta de més bon engolir i alhora fàcil de conservar. No cal ni dir-ho que, amb aquests ingredients, el formatge de tupí era un aliment potent, del que no se'n podia abusar.
Si l'origen i l'estat de les restes de formatge aprofitades podien ser variades, també ho podien ser les característiques de l'aiguardent, de més o menys graduació, i destil.lat a partir de begudes alcohòliques elaborades amb sucs obtinguts de diferents vegetals. L'aiguardent es pot fer a partir de raïm, pomes, peres, patates, maceracions de cereals... a partir de qualsevol planta amb un mínim de sucre i per tant susceptible de fer una fermentació alcohòlica etílica. De fet, s'anomenen aiguardents els destil.lats que contenen des del 30 fins el 60% d'alcohol, cosa que dóna una altra pista del variable que podia arribar a ser un formatge de tupí.
Aquests dies he tornat a tastar formatge de tupí, elaborat "a la manera antiga", amb un procés semblant a l'heterodoxa fórmula original (avui es pot trobar formatge de tupí a moltes formatgeries, correctament envasat, amb tots els registres sanitaris en regle i, per tant, d'alguna manera "completament desvirtuat").
Fa unes setmanes, fent un tomb pel carrer a una hora en què encara queia un bon sol, al damunt d'un banc situat al costat d'un contenidor d'escombraries hi vaig veure un formatge. De gairebé un quilo, encara per encetar, amb l'envàs de plàstic intacte. La data de caducitat havia passat feia tres o quatre mesos, i a causa del sol directe tenia una consistència més semblant a una gelatina aigualida que a un formatge.
El cas és que em va venir el record dels formatges de tupí, i vaig decidir fer un experiment. Per experiència, sé que la llet, i també els formatges, a grans trets poden fer dues menes de processos: en general fermentar, i de vegades podrir-se. Bé, no sé si la putrefacció és la denominació més adequada, però sobretot en el cas de la llet és evident: quan en lloc de fermentar es podreix, llavors fa una pudor espantosa i no te la pots beure de cap manera (és el que passava de vegades amb les ampolles de llet no fresques envasades en vidre o plàstic, no sé si encara se'n comercialitzen). En canvi, amb la llet fresca pasteuritzada, o amb l'envasada en tetrabrics, normalment no passa, el normal és que fermenti, si no és que te la beus abans. Per exemple, amb llet de tetrabric, la Carmen, una minyona que havia tingut la meva mare, de vegades es feia llet fermentada, mitjançant el sistema tan elemental de posar-la a dins d'un pot i deixar el pot a sota d'un armari (el temps que calgués, més o menys llarg segons l'època de l'any i la calor que fes).
Segueixo. El cas és que vaig arreplegar aquell formatge caducat feia temps i presumptament incomestible i me'l vaig endur cap a casa. Vaig tallar l'envasat de plàstic i vaig ensumar-lo, i vaig comprovar que l'olor de fermentat "era correcta". Llavors, a falta d'un tupí el vaig ficar a dins d'un pot de vidre, i a falta d'un aiguardent pallarès hi vaig abocar un raig de tequila (Tequila Corralejo, fet a Pénjamo Guanajuato). D'anys aquest tequila en devia tenir molts, perquè en intentar obrir l'ampolla el tap se'm va desintegrar, però a causa del seu contingut alcohòlic (38%) no vaig tenir cap mena de dubte pel que fa al seu bon estat de conservació (no incloc l'origen d'aquest tequila i com era que el tenia a l'abast, per no eternitzar aquesta història, que ja s'està fent prou llarga).
Vaig remenar ben remenat el formatge i el tequila, cosa que no em va costar gens perquè el formatge encara era pastós a causa de l'escalfor de la solellada. Després, el vaig tapar i el vaig deixar reposar. Fins ara, que l'he tastat. És bo, molt. No se'n pot abusar, s'ha de menjar amb mesura, a causa dels seus ingredients tan explosius. De tota manera, no sé si podré convidar ningú, perquè en general tothom s'ha tornat molt llepafils, maniàtic i escrupolós amb aquestes històries dels controls sanitaris i les dates de caducitat. És igual, jo sí que me l'aniré cruspint!
Les similituds amb els formatges de tupí originals eren poques. D'entrada, perquè abans per definició el resultat era sempre diferent, en funció dels ingredients fets servir (s'aprofitava el que hi havia, no es triava el que es volia). En canvi, aquell nou formatge de tupí el que perseguia era trobar una composició i un gust determinat que agradés als consumidors, i un cop definit, anar repetint la fórmula, per tal de conservar la clientela oferint-los sempre el mateix tipus de formatge.
El procés d'elaboració del formatge de tupí no era gens complicat. En un territori amb una economia basada en el bestiar, disposar de llet era habitual, i per tant també de formatges (que de vegades es feien malbé). El procés d'elaboració consistia en abocar a dins d'una tupina les restes de formatges secs o deteriorats, esmicolats, i afegir-hi aiguardent, amb el doble objectiu de matar qualsevol germen indesitjable i d'obtenir una pasta de més bon engolir i alhora fàcil de conservar. No cal ni dir-ho que, amb aquests ingredients, el formatge de tupí era un aliment potent, del que no se'n podia abusar.
Si l'origen i l'estat de les restes de formatge aprofitades podien ser variades, també ho podien ser les característiques de l'aiguardent, de més o menys graduació, i destil.lat a partir de begudes alcohòliques elaborades amb sucs obtinguts de diferents vegetals. L'aiguardent es pot fer a partir de raïm, pomes, peres, patates, maceracions de cereals... a partir de qualsevol planta amb un mínim de sucre i per tant susceptible de fer una fermentació alcohòlica etílica. De fet, s'anomenen aiguardents els destil.lats que contenen des del 30 fins el 60% d'alcohol, cosa que dóna una altra pista del variable que podia arribar a ser un formatge de tupí.
Aquests dies he tornat a tastar formatge de tupí, elaborat "a la manera antiga", amb un procés semblant a l'heterodoxa fórmula original (avui es pot trobar formatge de tupí a moltes formatgeries, correctament envasat, amb tots els registres sanitaris en regle i, per tant, d'alguna manera "completament desvirtuat").
Fa unes setmanes, fent un tomb pel carrer a una hora en què encara queia un bon sol, al damunt d'un banc situat al costat d'un contenidor d'escombraries hi vaig veure un formatge. De gairebé un quilo, encara per encetar, amb l'envàs de plàstic intacte. La data de caducitat havia passat feia tres o quatre mesos, i a causa del sol directe tenia una consistència més semblant a una gelatina aigualida que a un formatge.
El cas és que em va venir el record dels formatges de tupí, i vaig decidir fer un experiment. Per experiència, sé que la llet, i també els formatges, a grans trets poden fer dues menes de processos: en general fermentar, i de vegades podrir-se. Bé, no sé si la putrefacció és la denominació més adequada, però sobretot en el cas de la llet és evident: quan en lloc de fermentar es podreix, llavors fa una pudor espantosa i no te la pots beure de cap manera (és el que passava de vegades amb les ampolles de llet no fresques envasades en vidre o plàstic, no sé si encara se'n comercialitzen). En canvi, amb la llet fresca pasteuritzada, o amb l'envasada en tetrabrics, normalment no passa, el normal és que fermenti, si no és que te la beus abans. Per exemple, amb llet de tetrabric, la Carmen, una minyona que havia tingut la meva mare, de vegades es feia llet fermentada, mitjançant el sistema tan elemental de posar-la a dins d'un pot i deixar el pot a sota d'un armari (el temps que calgués, més o menys llarg segons l'època de l'any i la calor que fes).
Segueixo. El cas és que vaig arreplegar aquell formatge caducat feia temps i presumptament incomestible i me'l vaig endur cap a casa. Vaig tallar l'envasat de plàstic i vaig ensumar-lo, i vaig comprovar que l'olor de fermentat "era correcta". Llavors, a falta d'un tupí el vaig ficar a dins d'un pot de vidre, i a falta d'un aiguardent pallarès hi vaig abocar un raig de tequila (Tequila Corralejo, fet a Pénjamo Guanajuato). D'anys aquest tequila en devia tenir molts, perquè en intentar obrir l'ampolla el tap se'm va desintegrar, però a causa del seu contingut alcohòlic (38%) no vaig tenir cap mena de dubte pel que fa al seu bon estat de conservació (no incloc l'origen d'aquest tequila i com era que el tenia a l'abast, per no eternitzar aquesta història, que ja s'està fent prou llarga).
Vaig remenar ben remenat el formatge i el tequila, cosa que no em va costar gens perquè el formatge encara era pastós a causa de l'escalfor de la solellada. Després, el vaig tapar i el vaig deixar reposar. Fins ara, que l'he tastat. És bo, molt. No se'n pot abusar, s'ha de menjar amb mesura, a causa dels seus ingredients tan explosius. De tota manera, no sé si podré convidar ningú, perquè en general tothom s'ha tornat molt llepafils, maniàtic i escrupolós amb aquestes històries dels controls sanitaris i les dates de caducitat. És igual, jo sí que me l'aniré cruspint!
30 de jul. 2013
Saüc i sabugueiro
Durant la primavera, de vegades a l'amanida hi afegeixo flors de saüc. No una gran quantitat, perquè encara que són raonablement bones, fan una olor molt especial, no del tot agradable: si domina massa damunt del conjunt de l'amanida, no l'afavoreix.
Acabo de llegir que un dels diferents noms en gallec del saüc és sabugueiro. Sabugueiro per a mi fins ara només era el cognom d'una minyona gallega que va tenir durant uns quants anys la meva mare: la Carmen Sabugueiro. Va ser la darrera minyona (així les anomenàvem llavors) que va estar vivint a casa dels meus pares. Després van venir "les dones de fer feines", però aquestes ja no dormien a casa: venien, feien les hores que fossin i marxaven a casa seva.
Amb la Carmen Sabugueiro a la meva mare se li va acabar la paciència d'haver de conviure les vint-i-quatre hores del dia amb una forastera. Va dir que no en tornaria a tenir cap més en aquelles condicions, i així va ser. De fet, la Carmen va començar fent de minyona i va acabar fent de dona de fer feines; la meva mare va arribar a un acord amb la veïna perquè la Carmen visqués a casa d'ella. A partir de llavors, durant uns anys més, la Carmen va seguir venint unes hores a casa. Fins que un dia crec que va fer un viatge al seu poble, amb motiu d'algun problema familiar, i ja no va tornar.
Les minyones anteriors (ara de memòria me'n surten quatre) crec que totes van marxar quan es van casar, i amb algunes la meva mare hi va conservar el contacte. No va ser el cas de la Carmen; la meva mare li va perdre la pista, no sé si perquè la Carmen no va voler mantenir el contacte, o perquè la meva mare no va demostrar prou interès per mantenir-lo. Ho dic així, "prou interès", perquè estic convençut que la meva mare com a mínim una mica d'interès si que el devia demostrar, perquè amb les minyones sempre s'hi implicava, les tractava amb consideració i afecte.
La Carmen era d'un llogarret aïllat, petit i pobríssim, no recordo de quina zona de Galícia. Parlava un castellà amb accent gallec. Et mirava amb una barreja d'inseguretat i de lleu ironia. Quan parlaves amb ella, no sabies mai "si anava o venia", i els seus pensaments i sentiments eren del tot impenetrables. Si més no, jo la recordo així. Era de complexió robusta però no grassa; te la podies imaginar perfectament tot el dia dallant els prats i recollint l'herba pel bestiar, silenciosa, incansable. Els seus orígens rurals eren manifestos.
Per a mi era una dona misteriosa, però d'un misteri que llavors no em despertava curiositat, suposo que perquè aleshores aquestes subtileses em preocupaven molt poc; jo ja tenia prou feina gestionant la meva vida com per encuriosir-me amb la dels altres. Quan hi penso ara, la imatge que en tinc és la d'una dona molt sola, en tots els sentits. Ves a saber què se n'haurà fet, si encara és viva...
Amb la Carmen em passa una cosa estranya: en tinc records sense emocions, però que s'omplen d'emocions quan els recupero i els revisc. Tinc la sensació que és la meva mirada d'avui (sobre aquells fets passats que vaig viure amb poca empatia) la que embolcalla amb una boira de melangia aquells records...
Acabo de llegir que un dels diferents noms en gallec del saüc és sabugueiro. Sabugueiro per a mi fins ara només era el cognom d'una minyona gallega que va tenir durant uns quants anys la meva mare: la Carmen Sabugueiro. Va ser la darrera minyona (així les anomenàvem llavors) que va estar vivint a casa dels meus pares. Després van venir "les dones de fer feines", però aquestes ja no dormien a casa: venien, feien les hores que fossin i marxaven a casa seva.
Amb la Carmen Sabugueiro a la meva mare se li va acabar la paciència d'haver de conviure les vint-i-quatre hores del dia amb una forastera. Va dir que no en tornaria a tenir cap més en aquelles condicions, i així va ser. De fet, la Carmen va començar fent de minyona i va acabar fent de dona de fer feines; la meva mare va arribar a un acord amb la veïna perquè la Carmen visqués a casa d'ella. A partir de llavors, durant uns anys més, la Carmen va seguir venint unes hores a casa. Fins que un dia crec que va fer un viatge al seu poble, amb motiu d'algun problema familiar, i ja no va tornar.
Les minyones anteriors (ara de memòria me'n surten quatre) crec que totes van marxar quan es van casar, i amb algunes la meva mare hi va conservar el contacte. No va ser el cas de la Carmen; la meva mare li va perdre la pista, no sé si perquè la Carmen no va voler mantenir el contacte, o perquè la meva mare no va demostrar prou interès per mantenir-lo. Ho dic així, "prou interès", perquè estic convençut que la meva mare com a mínim una mica d'interès si que el devia demostrar, perquè amb les minyones sempre s'hi implicava, les tractava amb consideració i afecte.
La Carmen era d'un llogarret aïllat, petit i pobríssim, no recordo de quina zona de Galícia. Parlava un castellà amb accent gallec. Et mirava amb una barreja d'inseguretat i de lleu ironia. Quan parlaves amb ella, no sabies mai "si anava o venia", i els seus pensaments i sentiments eren del tot impenetrables. Si més no, jo la recordo així. Era de complexió robusta però no grassa; te la podies imaginar perfectament tot el dia dallant els prats i recollint l'herba pel bestiar, silenciosa, incansable. Els seus orígens rurals eren manifestos.
Per a mi era una dona misteriosa, però d'un misteri que llavors no em despertava curiositat, suposo que perquè aleshores aquestes subtileses em preocupaven molt poc; jo ja tenia prou feina gestionant la meva vida com per encuriosir-me amb la dels altres. Quan hi penso ara, la imatge que en tinc és la d'una dona molt sola, en tots els sentits. Ves a saber què se n'haurà fet, si encara és viva...
Amb la Carmen em passa una cosa estranya: en tinc records sense emocions, però que s'omplen d'emocions quan els recupero i els revisc. Tinc la sensació que és la meva mirada d'avui (sobre aquells fets passats que vaig viure amb poca empatia) la que embolcalla amb una boira de melangia aquells records...
27 de jul. 2013
El Josep: militancia vegetariana
El Josep era vegetarià estricte. Si el convidaves per exemple a un plat d'arròs a la cassola que tingués una mica de costelló de porc, de botifarra, de calamars o de qualsevol altre ingredient d'origen animal, t'ho rebutjava educadament. Bé, si tenia molta gana, o ganes de complaure't pel motiu que fos, llavors feia un esforç i s'entretenia apartant, a una banda del plat, tot el tall, incloses les més mínimes engrunes, i es menjava la resta.
Era un vegetarià militant: no només era escrupolós amb la composició dels seus àpats, sinó que alhora feia apostolat de la seva religió vegetariana. Si venia a tomb, t'explicava els avantatges de l'alimentació a base només de vegetals, els inconvenients de menjar carn, l'acumulació de toxines, el problema de l'àcid úric, etc. Era també una persona molt preocupada pel medi ambient, de manera que, als arguments anteriors, hi afegia la repercussió negativa de la ramaderia intensiva: la destrucció de boscos amb l'objectiu de disposar de més terrenys per al conreu de lleguminoses o cereals destinats al bestiar, la contaminació dels aqüífers a causa dels purins, etc.
El Josep era una de les persones més treballadores que he conegut, podia fer jornades llarguíssimes de feixuc treball físic. Era paleta, i si calia alçar alguna biga de formigó, traginar sacs de ciment o treballar a l'agost a ple sol pujant parets amb una temperatura que feia fondre les totxanes, no s'arraulia. I si calia treballar deu o més hores en aquestes condicions, ho feia. A més, era generós, amb els seus amics no es feia pregar: si li demanaves ajuda no s'escapolia amb excuses, es presentava i et donava un cop de mà. Que en el seu cas, a causa de la seva energia, era "com molts cops de mà", perquè quan s'hi posava el seu rendiment era extraordinari.
Aquest era el Josep que coneixia. Un dia, en vaig conèixer una altra faceta, una altra activitat seva de la que normalment no en parlava: tenia una granja de porcs d'engreix. Al saber-ho, quan li vaig preguntar (era obligat fer-ho) com era allò, atesa la seva militància vegetariana, em va dir que la granja l'havia fet el seu pare. Ell, des de petit, l'havia ajudat, i quan el seu pare, a causa de l'edat, va plegar, ell va seguir, "perquè sempre ho havia fet així", i que, a més, si no, "què en faria, de la granja?"
Era un vegetarià militant: no només era escrupolós amb la composició dels seus àpats, sinó que alhora feia apostolat de la seva religió vegetariana. Si venia a tomb, t'explicava els avantatges de l'alimentació a base només de vegetals, els inconvenients de menjar carn, l'acumulació de toxines, el problema de l'àcid úric, etc. Era també una persona molt preocupada pel medi ambient, de manera que, als arguments anteriors, hi afegia la repercussió negativa de la ramaderia intensiva: la destrucció de boscos amb l'objectiu de disposar de més terrenys per al conreu de lleguminoses o cereals destinats al bestiar, la contaminació dels aqüífers a causa dels purins, etc.
El Josep era una de les persones més treballadores que he conegut, podia fer jornades llarguíssimes de feixuc treball físic. Era paleta, i si calia alçar alguna biga de formigó, traginar sacs de ciment o treballar a l'agost a ple sol pujant parets amb una temperatura que feia fondre les totxanes, no s'arraulia. I si calia treballar deu o més hores en aquestes condicions, ho feia. A més, era generós, amb els seus amics no es feia pregar: si li demanaves ajuda no s'escapolia amb excuses, es presentava i et donava un cop de mà. Que en el seu cas, a causa de la seva energia, era "com molts cops de mà", perquè quan s'hi posava el seu rendiment era extraordinari.
Aquest era el Josep que coneixia. Un dia, en vaig conèixer una altra faceta, una altra activitat seva de la que normalment no en parlava: tenia una granja de porcs d'engreix. Al saber-ho, quan li vaig preguntar (era obligat fer-ho) com era allò, atesa la seva militància vegetariana, em va dir que la granja l'havia fet el seu pare. Ell, des de petit, l'havia ajudat, i quan el seu pare, a causa de l'edat, va plegar, ell va seguir, "perquè sempre ho havia fet així", i que, a més, si no, "què en faria, de la granja?"
26 de jul. 2013
Conclusions tramposes
Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2013/07/conclusions-tramposes.html
http://miravolant.blogspot.com/2013/07/conclusions-tramposes.html
25 de jul. 2013
Lletsons i xocolata
La tarda abans de cap d'any, amb l'Arturo vam fer un llarg passeig vorejant camps de conreu, canyars i algun petit bosc de ribera. Tornant, vaig arreplegar algunes plantes per a l'amanida del sopar, no recordo quines exactament. Això sí, fossin les que fossin segur que d'altres vegades jo ja les havia tastat, perquè tinc com a norma, si no les conec, que els experiments el primer cop sempre els faig sol.
Com que era cap d'any, "precisament perquè era cap d'any", ho vam celebrar de la manera que ens venia més de gust, anant a dormir abans de les onze i estalviant-nos aquests rituals tan feixucs de les campanades, els raïms i totes aquestes històries.
L'endemà al matí l'Arturo em va explicar que havia passat la nit del lloro, que s'havia hagut de llevar un munt de vegades, a causa del mal de panxa i la diarrea que li va agafar. I que la culpa evidentment era de l'amanida, que segur que devia de tenir alguna herba indigesta o fins i tot tòxica.
Per sort, al llarg del dia, de mica en mica es va anar trobant millor, assegurant-me, això sí, que el que era ell no pensava tastar cap més amanida de les meves. A mitja tarda, trobant-se ja més bé i més relaxat, em va dir que potser la culpa del mal de panxa no era només de l'amanida... I va afegir que potser (plantejant-ho així, només com una possibilitat) la causa dels problemes que havia tingut era que, quan jo ja me n'havia anat a dormir, ell va tornar a la cuina i es va atipar de xocolata. No em va concretar quanta, però coneixent-lo vaig sobreentendre que se n'havia menjat un bon munt.
No em va sorprendre, perquè l'Arturo és així, sovint desmesurat en la manera de fer les coses, i de vegades això li ocasiona algun problema (per cert, l'Arturo no és cap criatura, té la meva edat, és a dir, que està més a la vora del nínxol que del bressol). També cal dir-ho: aquestes desmesures seves sovint són molt útils i productives, perquè de la mateixa manera que es pot menjar de cop, posem per cas, un parell de rajoles de xocolata, també es pot passar tot el dia treballant com un esquerràs, solucionat qualsevol problema que hagi de solucionar, o ajudant-te a tu en el que sigui. I com que a més té un cap que no para de bullir idees, estar a la seva vora és divertit, tot i que alhora sovint esgotador, perquè no és fàcil seguir el seu ritme frenètic.
Ja al vespre, en lloc de dir que "potser", em va dir que "segurament" el seu desgavell estomacal havia estat causat per l'excés de xocolata. I que havia de vigilar i no fer aquella mena d'excessos, perquè ja li havia passat alguna altra vegada. Però que de tota manera, "per si de cas", no pensava menjar cap més amanida silvestre de les meves...
Com que era cap d'any, "precisament perquè era cap d'any", ho vam celebrar de la manera que ens venia més de gust, anant a dormir abans de les onze i estalviant-nos aquests rituals tan feixucs de les campanades, els raïms i totes aquestes històries.
L'endemà al matí l'Arturo em va explicar que havia passat la nit del lloro, que s'havia hagut de llevar un munt de vegades, a causa del mal de panxa i la diarrea que li va agafar. I que la culpa evidentment era de l'amanida, que segur que devia de tenir alguna herba indigesta o fins i tot tòxica.
Per sort, al llarg del dia, de mica en mica es va anar trobant millor, assegurant-me, això sí, que el que era ell no pensava tastar cap més amanida de les meves. A mitja tarda, trobant-se ja més bé i més relaxat, em va dir que potser la culpa del mal de panxa no era només de l'amanida... I va afegir que potser (plantejant-ho així, només com una possibilitat) la causa dels problemes que havia tingut era que, quan jo ja me n'havia anat a dormir, ell va tornar a la cuina i es va atipar de xocolata. No em va concretar quanta, però coneixent-lo vaig sobreentendre que se n'havia menjat un bon munt.
No em va sorprendre, perquè l'Arturo és així, sovint desmesurat en la manera de fer les coses, i de vegades això li ocasiona algun problema (per cert, l'Arturo no és cap criatura, té la meva edat, és a dir, que està més a la vora del nínxol que del bressol). També cal dir-ho: aquestes desmesures seves sovint són molt útils i productives, perquè de la mateixa manera que es pot menjar de cop, posem per cas, un parell de rajoles de xocolata, també es pot passar tot el dia treballant com un esquerràs, solucionat qualsevol problema que hagi de solucionar, o ajudant-te a tu en el que sigui. I com que a més té un cap que no para de bullir idees, estar a la seva vora és divertit, tot i que alhora sovint esgotador, perquè no és fàcil seguir el seu ritme frenètic.
Ja al vespre, en lloc de dir que "potser", em va dir que "segurament" el seu desgavell estomacal havia estat causat per l'excés de xocolata. I que havia de vigilar i no fer aquella mena d'excessos, perquè ja li havia passat alguna altra vegada. Però que de tota manera, "per si de cas", no pensava menjar cap més amanida silvestre de les meves...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
