(salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/07/el-tractament-i-el-tracte.html
14 de jul. 2020
12 de jul. 2020
Petit format
Els governs informen que les úniques notícies falses fiables són les seves.
Quan el patriotisme (qualsevol) menja pebre picant i beu aiguardent essencialista de garrafa, no hi ha qui l'aguanti.
Demostrar que s'és curt de gambals es pot fer en qualsevol idioma (fins i tot en el propi).
Totes les històries són mentida, però algunes, a més, fan una pudor insuportable.
Quan el patriotisme (qualsevol) menja pebre picant i beu aiguardent essencialista de garrafa, no hi ha qui l'aguanti.
Demostrar que s'és curt de gambals es pot fer en qualsevol idioma (fins i tot en el propi).
Totes les històries són mentida, però algunes, a més, fan una pudor insuportable.
6 de jul. 2020
Sobre el virus
Fa uns dies sortia a algun diari la notícia que el Josep Pàmies convocava reunions multitudinàries per tal d'afavorir la proximitat de les persones, sense protecció de cap mena, i així demostrar la falsedat de les teories "oficials" sobre el virus (el Josep Pàmies és una mena de pagès-predicador de Balaguer segons el qual tot es pot curar amb infusions d'herbes i dissolucions de lleixiu).
És un problema habitual de les persones narcisistes: si no aconsegueixen destacar mitjançant una causa sensata, no tenen inconvenient en buscar-ne una d'insensata, per tal d'aconseguir, com sigui, ser el centre d'atenció.
Pel que fa a aquest tema del virus, jo puc tenir una actitud escèptica (crec que saludable), en relació amb cada nou titular dels mitjans de comunicació sobre les característiques del virus, sobre les estadístiques que apareixen, sobre els nous medicaments i vacunes que es van investigant i assajant, etc. Una segona opció és d'entrada creure't tots els titulars i comunicats oficials que van apareixent, ja que així no et cal pensar. Finalment, hi ha "les opcions Pàmies" (o Miguel Bosé, un altre curt de gambals, que diu que amb les vacunes del virus implantaran microxips al cervell, i més coses per l'estil). És a dir, la tercera opció és apuntar-se als desvariejos de persones que es consideren "il.luminades" (per cert, es veu que una de les iniciatives del Pàmies ha sigut posar-se en contacte amb el Pato-Donald-Trump per tal de compartir amb ell les seves demenciades teories).
El cas concret del Pàmies per a mi no és només anecdòtic, sinó que té un interès especial, perquè alguns coneguts meus li tenen devoció i admiració. Uns, perquè consideren que és "una de les úniques persones que veu clar el que està passant". Uns altres, només perquè els agrada "anar a la contra", perquè els agraden els desafiaments, etc. (per a aquestes persones, que aquest portar la contrària sigui d'una manera tan ximpleta com la d'aquest ximplet, es veu que és irrellevant).
Amb aquest tipus de coneguts, amb algun dels quals hi tinc una gran amistat, de moment no tinc gens d'interès en tenir-hi cap contacte, perquè tal com he dit, una cosa són els meus dubtes i escepticismes sobre algunes de les coses que ens expliquen els portaveus dels governs, els portaveus de les farmacèutiques, etc. I una altra cosa és que no tinc cap dubte que això d'aquest virus és un tema complicat. I perillós. I per tant, cal anar amb compte, cosa que vol dir, per exemple, que de moment val més no acostar-se a aquesta gent "alternativa", sobretot mentre aquestes persones vagin presumint de riure's dels protocols anticontagi.
Acabo: mentre estic enllestint aquest escrit, parlo per telèfon amb una coneguda aficionada també "a les teories conspiratives". Em deixa bocabadat amb una explicació que encara no havia sentit: em diu, ben seriosament, ben convençuda, que l'obligació de dur mascareta té l'objectiu de "matar la gent". Que és una estratègia dels que manen, que hi ha molts estudis que demostren que a l'anar respirant l'aire de la mascareta, es va acabant l'oxigen, i que al final amb la mascareta posada només es respira anhídrid carbònic. I que per això es mor tanta gent, i em reitera que està ben demostrat, que només cal veure les estadístiques de morts, etc.
És un problema habitual de les persones narcisistes: si no aconsegueixen destacar mitjançant una causa sensata, no tenen inconvenient en buscar-ne una d'insensata, per tal d'aconseguir, com sigui, ser el centre d'atenció.
Pel que fa a aquest tema del virus, jo puc tenir una actitud escèptica (crec que saludable), en relació amb cada nou titular dels mitjans de comunicació sobre les característiques del virus, sobre les estadístiques que apareixen, sobre els nous medicaments i vacunes que es van investigant i assajant, etc. Una segona opció és d'entrada creure't tots els titulars i comunicats oficials que van apareixent, ja que així no et cal pensar. Finalment, hi ha "les opcions Pàmies" (o Miguel Bosé, un altre curt de gambals, que diu que amb les vacunes del virus implantaran microxips al cervell, i més coses per l'estil). És a dir, la tercera opció és apuntar-se als desvariejos de persones que es consideren "il.luminades" (per cert, es veu que una de les iniciatives del Pàmies ha sigut posar-se en contacte amb el Pato-Donald-Trump per tal de compartir amb ell les seves demenciades teories).
El cas concret del Pàmies per a mi no és només anecdòtic, sinó que té un interès especial, perquè alguns coneguts meus li tenen devoció i admiració. Uns, perquè consideren que és "una de les úniques persones que veu clar el que està passant". Uns altres, només perquè els agrada "anar a la contra", perquè els agraden els desafiaments, etc. (per a aquestes persones, que aquest portar la contrària sigui d'una manera tan ximpleta com la d'aquest ximplet, es veu que és irrellevant).
Amb aquest tipus de coneguts, amb algun dels quals hi tinc una gran amistat, de moment no tinc gens d'interès en tenir-hi cap contacte, perquè tal com he dit, una cosa són els meus dubtes i escepticismes sobre algunes de les coses que ens expliquen els portaveus dels governs, els portaveus de les farmacèutiques, etc. I una altra cosa és que no tinc cap dubte que això d'aquest virus és un tema complicat. I perillós. I per tant, cal anar amb compte, cosa que vol dir, per exemple, que de moment val més no acostar-se a aquesta gent "alternativa", sobretot mentre aquestes persones vagin presumint de riure's dels protocols anticontagi.
Acabo: mentre estic enllestint aquest escrit, parlo per telèfon amb una coneguda aficionada també "a les teories conspiratives". Em deixa bocabadat amb una explicació que encara no havia sentit: em diu, ben seriosament, ben convençuda, que l'obligació de dur mascareta té l'objectiu de "matar la gent". Que és una estratègia dels que manen, que hi ha molts estudis que demostren que a l'anar respirant l'aire de la mascareta, es va acabant l'oxigen, i que al final amb la mascareta posada només es respira anhídrid carbònic. I que per això es mor tanta gent, i em reitera que està ben demostrat, que només cal veure les estadístiques de morts, etc.
3 de jul. 2020
Sobre el final de la vida
L'infern del Martí
https://miravolant.blogspot.com/2020/06/lnfern-del-marti.html
Quan el cap es desballesta
https://miravolant.blogspot.com/2020/07/quan-el-cap-es-desballesta.html
No només un dia la vida s'acaba
https://miravolant.blogspot.com/2020/07/no-nomes-un-dia-la-vida-sacaba.html
https://miravolant.blogspot.com/2020/06/lnfern-del-marti.html
Quan el cap es desballesta
https://miravolant.blogspot.com/2020/07/quan-el-cap-es-desballesta.html
No només un dia la vida s'acaba
https://miravolant.blogspot.com/2020/07/no-nomes-un-dia-la-vida-sacaba.html
2 de jul. 2020
Trenta truites
Que al carrer t'hi pots trobar moltes coses, de tota mena, de vegades molt insòlites, ja ho he dit moltes vegades. Això que explico a continuació va passar els primers dies de confinament, quan els carrers estaven gairebé deserts.
Em trobo unes trenta truites de patates, de supermercat, grans, totes ben envasades amb plàstic, al buit, i ben col.locades en caixes, al costat d'un contenidor. La data de caducitat és del dia abans. Fa poc que deuen estar al carrer; encara estan fredes, de nevera, i per tant deuen estar en bones condicions.
És estrany, perquè no hi ha cap supermercat a la vora (de vegades els supermercats deixen al carrer allò que els caduca). Ni tan sols hi ha cap bar. Si hi hagués algun bar, una explicació fàcil seria que van comprar les truites abans de l'alarma del virus, i després van haver de tancar el bar, i va arribar la data de caducitat sense que cap client se les hagués menjat (al menú, potser les haurien anunciat com a "truites casolanes"...).
El que si hi ha a la vora són algunes "cases de senyores", ara també tancades (se suposa). I penso que aquest podria ser l'origen de les truites (i alhora penso que pobres "senyores", si els dies de feina només les alimentaven amb truites de patates).
Que a aquest carrer hi ha moviment de compravenda de serveis de senyores ho sé perquè fa anys una amiga hi tenia llogat un pis. Un pis del qual al final en va marxar, perquè al mateix edifici, el pis de sota estava dedicat al negoci de senyores, i sovint se sentien exclamacions, i gemecs... I és clar, intentar dormir amb aquest fil musical fornicador era difícil.
Torno a les truites. N'agafo quatre, i un cop a casa tres les fico al congelador. De la quarta, mitja me la menjo per sopar, i l'altra mitja l'endemà per dinar. Me la menjo la mar de content: feia temps que no menjava truita de patates (després, de tant en tant en vaig traient una del congelador, i també me la vaig cruspint). No són de les millors truites de patates de supermercat, però es poden menjar bé.
Tal com he dit al principi, això va passar fa unes setmanes. Llavors vaig pensar que de moment era millor que no ho expliqués, perquè si era el cas que al final em moria a causa del virus, igual encara algú hauria associat la mort amb les truites: "Mira que ruc, va agafar unes truites del carrer, i amb les truites el virus, i l'ha palmat!". Sí, hi ha coses que, per si de cas, és millor esperar una mica, abans d'explicar-les...
Em trobo unes trenta truites de patates, de supermercat, grans, totes ben envasades amb plàstic, al buit, i ben col.locades en caixes, al costat d'un contenidor. La data de caducitat és del dia abans. Fa poc que deuen estar al carrer; encara estan fredes, de nevera, i per tant deuen estar en bones condicions.
És estrany, perquè no hi ha cap supermercat a la vora (de vegades els supermercats deixen al carrer allò que els caduca). Ni tan sols hi ha cap bar. Si hi hagués algun bar, una explicació fàcil seria que van comprar les truites abans de l'alarma del virus, i després van haver de tancar el bar, i va arribar la data de caducitat sense que cap client se les hagués menjat (al menú, potser les haurien anunciat com a "truites casolanes"...).
El que si hi ha a la vora són algunes "cases de senyores", ara també tancades (se suposa). I penso que aquest podria ser l'origen de les truites (i alhora penso que pobres "senyores", si els dies de feina només les alimentaven amb truites de patates).
Que a aquest carrer hi ha moviment de compravenda de serveis de senyores ho sé perquè fa anys una amiga hi tenia llogat un pis. Un pis del qual al final en va marxar, perquè al mateix edifici, el pis de sota estava dedicat al negoci de senyores, i sovint se sentien exclamacions, i gemecs... I és clar, intentar dormir amb aquest fil musical fornicador era difícil.
Torno a les truites. N'agafo quatre, i un cop a casa tres les fico al congelador. De la quarta, mitja me la menjo per sopar, i l'altra mitja l'endemà per dinar. Me la menjo la mar de content: feia temps que no menjava truita de patates (després, de tant en tant en vaig traient una del congelador, i també me la vaig cruspint). No són de les millors truites de patates de supermercat, però es poden menjar bé.
Tal com he dit al principi, això va passar fa unes setmanes. Llavors vaig pensar que de moment era millor que no ho expliqués, perquè si era el cas que al final em moria a causa del virus, igual encara algú hauria associat la mort amb les truites: "Mira que ruc, va agafar unes truites del carrer, i amb les truites el virus, i l'ha palmat!". Sí, hi ha coses que, per si de cas, és millor esperar una mica, abans d'explicar-les...
29 de juny 2020
San Josemaría i les coques
Dos dies després de Sant Joan, mentre a la tarda faig un tomb pel carrer veig que la Divina Providència ha deixat al damunt d'un banc una pila de coques, una dotzena, cada una amb la seva capça, totes ben tancades. Unes coques són de fruites, i les altres de pasta de full i cabell d'àngel. N'agafo tres i, ben content, torno cap a casa.
A la Lívia aquestes troballes meves li fan poca gràcia, però amb el temps s'ha anat tornant una mica tolerant, "i me les permet". Aquesta vegada, a més, em fa adonar de quina pot haver estat "la intercessió" gràcies a la qual la Divina Providència m'ha afavorit: és 26 de juny, "San Josemaría Escrivá de Balaguer". (1)
La Lívia ho ha vist a la seva agenda (Finocam). Jo llavors consulto "L'Almanac del Cordill" (del tipus "Calendari del Pagès), en el qual també hi surten els sants del dia, i veig que el 26 esmenta Pelai, David, Camil.la i Antelm, però no Josemaría, i em quedo amb el dubte de si és per falta d'informació, o per falta de simpatia. (2)
Després, a l'hora de sopar, de primer plat, segon i postres menjo coques, de fruita, i de pasta de full amb cabell d'àngel. La mar de bones. I acabo una mica enfitat, però content. Mira que bé, un bon dia de San Josemaría!
--
(1) Podria haver anat així: la meva mare, des del cel, "m'ha vist prim i amb ganes de menjar coca", i ha decidit fer alguna cosa. Ha "intercedit" davant del seu sant preferit, San Josemaría, per tal que ell, llavors, intercedís davant de Déu Pare, el qual ha escoltat la petició, "i ha intervingut", per tal que en el lloc adequat, i en el moment adequat (quan jo passava), hi haguessin allí aquelles coques de Sant Joan, en perfectes condicions.
(2) Per descartar qualsevol mena de dubte, consulto un lloc fiable, opusdei.org, i tinc la confirmació definitiva: efectivament, el 26 de juny és San Josemaría. A banda de la confirmació, veig també que hi ha un vídeo amb la missa celebrada el passat 26 per Fernando Ocáriz, l'actual "Padre" (sigui dit de passada, una mica parent meu), a l'església de Santa María de la Paz, on hi ha "la urna con los sagrados restos de San Josemaría". Miro el vídeo una estona, i em quedo enlluernat, amb el lloc, l'escenografia, la cerimònia, els oficiants... I penso que potser tota aquesta gent de fet "no creu en res", i per això té tanta necessitat de disfresses, daurats, barroquismes, imatges rellepades, exaltació del kitsch, urnes sagrades, llatins, escenificacions, parafernàlies...
A la Lívia aquestes troballes meves li fan poca gràcia, però amb el temps s'ha anat tornant una mica tolerant, "i me les permet". Aquesta vegada, a més, em fa adonar de quina pot haver estat "la intercessió" gràcies a la qual la Divina Providència m'ha afavorit: és 26 de juny, "San Josemaría Escrivá de Balaguer". (1)
La Lívia ho ha vist a la seva agenda (Finocam). Jo llavors consulto "L'Almanac del Cordill" (del tipus "Calendari del Pagès), en el qual també hi surten els sants del dia, i veig que el 26 esmenta Pelai, David, Camil.la i Antelm, però no Josemaría, i em quedo amb el dubte de si és per falta d'informació, o per falta de simpatia. (2)
Després, a l'hora de sopar, de primer plat, segon i postres menjo coques, de fruita, i de pasta de full amb cabell d'àngel. La mar de bones. I acabo una mica enfitat, però content. Mira que bé, un bon dia de San Josemaría!
--
(1) Podria haver anat així: la meva mare, des del cel, "m'ha vist prim i amb ganes de menjar coca", i ha decidit fer alguna cosa. Ha "intercedit" davant del seu sant preferit, San Josemaría, per tal que ell, llavors, intercedís davant de Déu Pare, el qual ha escoltat la petició, "i ha intervingut", per tal que en el lloc adequat, i en el moment adequat (quan jo passava), hi haguessin allí aquelles coques de Sant Joan, en perfectes condicions.
(2) Per descartar qualsevol mena de dubte, consulto un lloc fiable, opusdei.org, i tinc la confirmació definitiva: efectivament, el 26 de juny és San Josemaría. A banda de la confirmació, veig també que hi ha un vídeo amb la missa celebrada el passat 26 per Fernando Ocáriz, l'actual "Padre" (sigui dit de passada, una mica parent meu), a l'església de Santa María de la Paz, on hi ha "la urna con los sagrados restos de San Josemaría". Miro el vídeo una estona, i em quedo enlluernat, amb el lloc, l'escenografia, la cerimònia, els oficiants... I penso que potser tota aquesta gent de fet "no creu en res", i per això té tanta necessitat de disfresses, daurats, barroquismes, imatges rellepades, exaltació del kitsch, urnes sagrades, llatins, escenificacions, parafernàlies...
23 de juny 2020
Petit format
La queixa distorsiona la mirada.
La dignitat és una invenció sobreposada a la humanitat, a la vegada sobreposada a l'animalitat.
Estem enfeinats amb el que ens enfeinem, i no tenim temps per a allò que, amb les nostres decisions, hem decidit no tenir-lo.
Que no t'enganyin: si tens una cicatriu en la biografia, el remei no el venen a les farmàcies.
Buscar preguntes "per a les respostes que ja tenim" ens encarcara i empolsega.
Els nostres prejudicis reclamen preguntes que els qüestionin, no autoenganys que els consolidin.
No es tracta d'arribar a certeses, sinó d'acostumar-nos a viure entre les incerteses.
La dignitat és una invenció sobreposada a la humanitat, a la vegada sobreposada a l'animalitat.
Estem enfeinats amb el que ens enfeinem, i no tenim temps per a allò que, amb les nostres decisions, hem decidit no tenir-lo.
Que no t'enganyin: si tens una cicatriu en la biografia, el remei no el venen a les farmàcies.
Buscar preguntes "per a les respostes que ja tenim" ens encarcara i empolsega.
Els nostres prejudicis reclamen preguntes que els qüestionin, no autoenganys que els consolidin.
No es tracta d'arribar a certeses, sinó d'acostumar-nos a viure entre les incerteses.
21 de juny 2020
Pensar en el passat per viure millor el present
- Per què en parles?
- Perquè jo encara estic viu.
De vegades parlo del meu passat o del passat d'alguna altra persona (viva o difunta). Quan ho faig, de vegades al final dic que per a mi aquests records o reflexions només tenen sentit si em serveixen per a gestionar millor el present: amb més atenció, més lucidesa i més capacitat de comprensió (i de compassió).
Com que aquesta reflexió "utilitària" en general la incloc a tall de cloenda de la història o episodi explicat prèviament, penso que es pot interpretar, i amb més motiu a causa de la reiteració, com una mena d'excusa o justificació: primer dic el que sigui (conscient que potser pot incomodar algú altre), i després, per tal de legitimar-me, incloc aquesta consideració.
Avui ho faré al revés, és a dir, començaré directament pel final, sense història prèvia, per tal que l'únic tema sigui aquest, i així no hi hagi "distraccions".
Si el meu dia a dia, i de manera especial la meva relació quotidiana o intermitent amb la gent que m'importa i m'envolta, no es beneficia de les meves excursions mentals pel passat (en part traduïdes a escrits, no sempre), vol dir que aquestes excursions no tenen ("per a mi no tenen"), sentit ni utilitat. En el millor dels casos (en relació amb aquest objectiu "privat" meu), seran banals. I en el pitjor, potser inoportunes, negatives...
Aquesta necessitat de remetre-ho tot al present (fins i tot les expectatives de futur), per a mi és absolutament fonamental, i si algun cop el procés o resultat no és aquest, tinc clar que és perquè m'estic despistant o equivocant. Cosa que, òbviament, de vegades em passa, perquè no sempre sóc capaç de fer el que voldria fer (per manca de lucidesa, o d'energies).
El que m'importa, insisteixo, sempre és el present, perquè és l'únic que existeix. Una altra cosa és que com els records també existeixen (el passat existeix en la mesura "que ara el recordem"), i els records ens conformen (sense records "no seríem", per això són tan dramàtiques les demències senils), no podem viure aquí i ara com si no hagués existit cap passat (o més ben dit, "múltiples passats" amb les seves múltiples versions i interpretacions).
El present: d'entrada, "com em tracto a mi mateix" (al capdavall, sóc la persona més important "per a mi"). I a continuació, com tracto les persones que m'envolten, amb les que convisc. Si no hi ha aquesta traducció o repercussió, tot és un fracàs.
- Perquè jo encara estic viu.
De vegades parlo del meu passat o del passat d'alguna altra persona (viva o difunta). Quan ho faig, de vegades al final dic que per a mi aquests records o reflexions només tenen sentit si em serveixen per a gestionar millor el present: amb més atenció, més lucidesa i més capacitat de comprensió (i de compassió).
Com que aquesta reflexió "utilitària" en general la incloc a tall de cloenda de la història o episodi explicat prèviament, penso que es pot interpretar, i amb més motiu a causa de la reiteració, com una mena d'excusa o justificació: primer dic el que sigui (conscient que potser pot incomodar algú altre), i després, per tal de legitimar-me, incloc aquesta consideració.
Avui ho faré al revés, és a dir, començaré directament pel final, sense història prèvia, per tal que l'únic tema sigui aquest, i així no hi hagi "distraccions".
Si el meu dia a dia, i de manera especial la meva relació quotidiana o intermitent amb la gent que m'importa i m'envolta, no es beneficia de les meves excursions mentals pel passat (en part traduïdes a escrits, no sempre), vol dir que aquestes excursions no tenen ("per a mi no tenen"), sentit ni utilitat. En el millor dels casos (en relació amb aquest objectiu "privat" meu), seran banals. I en el pitjor, potser inoportunes, negatives...
Aquesta necessitat de remetre-ho tot al present (fins i tot les expectatives de futur), per a mi és absolutament fonamental, i si algun cop el procés o resultat no és aquest, tinc clar que és perquè m'estic despistant o equivocant. Cosa que, òbviament, de vegades em passa, perquè no sempre sóc capaç de fer el que voldria fer (per manca de lucidesa, o d'energies).
El que m'importa, insisteixo, sempre és el present, perquè és l'únic que existeix. Una altra cosa és que com els records també existeixen (el passat existeix en la mesura "que ara el recordem"), i els records ens conformen (sense records "no seríem", per això són tan dramàtiques les demències senils), no podem viure aquí i ara com si no hagués existit cap passat (o més ben dit, "múltiples passats" amb les seves múltiples versions i interpretacions).
El present: d'entrada, "com em tracto a mi mateix" (al capdavall, sóc la persona més important "per a mi"). I a continuació, com tracto les persones que m'envolten, amb les que convisc. Si no hi ha aquesta traducció o repercussió, tot és un fracàs.
18 de juny 2020
15 de juny 2020
Cadascú té la pinta que té
De tant en tant acompanyo una persona a fer la compra (pel que fa al cas, és igual qui i el motiu). L'acompanyo però no entro al supermercat, l'espero a fora, a la porta, mirant mentrestant la gent que passa pel carrer (la raó de no entrar ara també és indiferent).
Un d'aquests dies veig que per la vorera ve una dona gran però més jove que jo, amb un caminar lleuger, ben plantada, atractiva. Me la miro d'aquesta manera, "una dona atractiva". Ella, en canvi, em veu d'una altra manera: quan està a punt d'entrar al supermercat, em mira i em diu: "Necessita alguna cosa? Què vol que li compri?"
Li dic que gràcies, que no cal, que estic esperant la persona que acompanyo, i li ho dic amb naturalitat, somrient. I llavors ella de seguida es disculpa, avergonyida "de l'equivocació", i jo li dic que no és necessària cap disculpa, que només faltaria, que no passa res.
La confusió a mi no m'incomoda el més mínim, i a més, hi estic acostumat. Cadascú és vist pels altres d'una manera determinada, i jo ja sé que hi ha persones que de vegades em veuen així: potser com "un pidolaire", o "un sense sostre"...
Una altra lliçó d'aquesta història és aquesta: pel que fa a una dona que jo pugui trobar atractiva, si ella pertany al grup de les persones que em veuen com un pidolaire, és evident que no cal que em faci il.lusions de poder-la convidar per exemple a un cafè, amb alguna intenció seductora (per sort, a mi ja em fa la vida meravellosament fàcil i agradable la Lívia -em va tocar la rifa!-, i per tant la necessitat de companyia femenina la tinc ben resolta).
Continuo amb el tema principal. Fa unes setmanes, a un altre barri, mentre m'esperava a la porta d'un altre supermercat (també fent d'acompanyant), em va passar una cosa semblant. Va sortir un noi, i al sortir em va allargar un paquet de galetes (ja m'havia vist quan havia entrat). Li vaig dir el mateix, que no calia, que gràcies per la intenció, i llavors ell es va disculpar. I jo li vaig dir que no era necessària cap disculpa, que només faltaria, etc. (si de cas, potser li hauria d'haver dit que qui s'hauria de disculpar hauria de ser jo, "per tenir la pinta que tinc", una pinta que és evident que a algunes persones els genera confusió, i generar confusió als altres no està bé, i... però tot això només ho vaig pensar, no li ho vaig dir).
Al llarg dels anys algunes vegades m'he trobat en situacions d'aquestes. I quan m'ha passat no m'ha molestat mai: al contrari, més aviat sempre m'ha alegrat, perquè ho he viscut com una mostra que hi ha gent que es preocupa pels altres.
Un aspecte secundari, i alhora curiós, d'aquestes experiències és que en aquests casos sempre em parlen en castellà. De vegades perquè és la llengua materna de qui em parla, però altres vegades no. De fet, tinc la sensació que quan els contesto en català és com si lliguessin caps: "Si parla en català, no pot ser un pidolaire!" Com si llavors encaixés tot, i per tant el seu sistema de prejudicis i compartiments estancs ja no trontollés (com si no hi poguessin haver pidolaires "autòctons", catalanoparlants...).
Sobre això de l'idioma, de vegades penso que la confusió que genera la meva pinta no és tant de vestuari com de cara. De vegades ho penso, que potser hi ha gent que em veu amb "cara de castellà". Això sí que em passa sovint. Per exemple, a alguna de les capitals de comarca més furiosament catalanistes, entro a comprar a un supermercat (de vegades sí que hi entro), i al sortir, la caixera, encara que sigui del país i parli amb l'accent inconfusible d'aquella comarca (abans he sentit com parlava amb la compradora o comprador anterior), quan em toca a mi canvia i se'm dirigeix en castellà. En aquests casos, si no és imprescindible no dic res, i només al final, quan em torna el canvi i ja estic a punt de marxar, li dic "gràcies", en català.
Sigui com sigui, tinc aquest dubte: segons el sistema de prejudicis d'algunes persones, tinc cara de castellà? (quina és la cara de "castellà"? I la de "genuí català"?). O és un tema de vestuari? (quina és la indumentària correcta "del bon català"?).
De moment, sobre aquest tema tan interessant només tinc clars els interrogants.
Un d'aquests dies veig que per la vorera ve una dona gran però més jove que jo, amb un caminar lleuger, ben plantada, atractiva. Me la miro d'aquesta manera, "una dona atractiva". Ella, en canvi, em veu d'una altra manera: quan està a punt d'entrar al supermercat, em mira i em diu: "Necessita alguna cosa? Què vol que li compri?"
Li dic que gràcies, que no cal, que estic esperant la persona que acompanyo, i li ho dic amb naturalitat, somrient. I llavors ella de seguida es disculpa, avergonyida "de l'equivocació", i jo li dic que no és necessària cap disculpa, que només faltaria, que no passa res.
La confusió a mi no m'incomoda el més mínim, i a més, hi estic acostumat. Cadascú és vist pels altres d'una manera determinada, i jo ja sé que hi ha persones que de vegades em veuen així: potser com "un pidolaire", o "un sense sostre"...
Una altra lliçó d'aquesta història és aquesta: pel que fa a una dona que jo pugui trobar atractiva, si ella pertany al grup de les persones que em veuen com un pidolaire, és evident que no cal que em faci il.lusions de poder-la convidar per exemple a un cafè, amb alguna intenció seductora (per sort, a mi ja em fa la vida meravellosament fàcil i agradable la Lívia -em va tocar la rifa!-, i per tant la necessitat de companyia femenina la tinc ben resolta).
Continuo amb el tema principal. Fa unes setmanes, a un altre barri, mentre m'esperava a la porta d'un altre supermercat (també fent d'acompanyant), em va passar una cosa semblant. Va sortir un noi, i al sortir em va allargar un paquet de galetes (ja m'havia vist quan havia entrat). Li vaig dir el mateix, que no calia, que gràcies per la intenció, i llavors ell es va disculpar. I jo li vaig dir que no era necessària cap disculpa, que només faltaria, etc. (si de cas, potser li hauria d'haver dit que qui s'hauria de disculpar hauria de ser jo, "per tenir la pinta que tinc", una pinta que és evident que a algunes persones els genera confusió, i generar confusió als altres no està bé, i... però tot això només ho vaig pensar, no li ho vaig dir).
Al llarg dels anys algunes vegades m'he trobat en situacions d'aquestes. I quan m'ha passat no m'ha molestat mai: al contrari, més aviat sempre m'ha alegrat, perquè ho he viscut com una mostra que hi ha gent que es preocupa pels altres.
Un aspecte secundari, i alhora curiós, d'aquestes experiències és que en aquests casos sempre em parlen en castellà. De vegades perquè és la llengua materna de qui em parla, però altres vegades no. De fet, tinc la sensació que quan els contesto en català és com si lliguessin caps: "Si parla en català, no pot ser un pidolaire!" Com si llavors encaixés tot, i per tant el seu sistema de prejudicis i compartiments estancs ja no trontollés (com si no hi poguessin haver pidolaires "autòctons", catalanoparlants...).
Sobre això de l'idioma, de vegades penso que la confusió que genera la meva pinta no és tant de vestuari com de cara. De vegades ho penso, que potser hi ha gent que em veu amb "cara de castellà". Això sí que em passa sovint. Per exemple, a alguna de les capitals de comarca més furiosament catalanistes, entro a comprar a un supermercat (de vegades sí que hi entro), i al sortir, la caixera, encara que sigui del país i parli amb l'accent inconfusible d'aquella comarca (abans he sentit com parlava amb la compradora o comprador anterior), quan em toca a mi canvia i se'm dirigeix en castellà. En aquests casos, si no és imprescindible no dic res, i només al final, quan em torna el canvi i ja estic a punt de marxar, li dic "gràcies", en català.
Sigui com sigui, tinc aquest dubte: segons el sistema de prejudicis d'algunes persones, tinc cara de castellà? (quina és la cara de "castellà"? I la de "genuí català"?). O és un tema de vestuari? (quina és la indumentària correcta "del bon català"?).
De moment, sobre aquest tema tan interessant només tinc clars els interrogants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
