"Volem ser estimats; i a manca d’això, admirats; i a manca d’això, temuts (...) L’ànima s’estremeix davant el buit i necessita el contacte al preu que sigui." Hjalmar Söderberg (1)
Una història molt semblant a la de la Manuela que vaig explicar l'altre dia me la va explicar també no fa molt la Mar, una altra amiga. La Mar va marxar de casa també molt jove, tipa del menyspreu del pare cap a ella, i de l'autoritarisme i la violència cap a la mare i els altres fills. El seu pare era un pare dèspota i cruel, al qual temien tant la mare com els fills. Els fills, en anar-se fent grans van anar marxant, un rere l'altre es van anar alliberant d'aquell infern, però la mare va aguantar el marit tota la vida. Hi va influir molt, en el fet que es quedés, que la gent del seu entorn social i religiós li va anar dient sempre que, com a esposa, la seva obligació era seguir al costat d'aquell home amb el qual s'havia casat.
La mare tenia tan interioritzada aquesta idea, aquest model matrimonial (aquest model d'esclavitud), i li reforçaven tant aquest plantejament les persones que per a ella eren els seus referents, que quan els fills es va anar emancipant i de vegades li van oferir que anés a viure amb ells, no ho va voler o poder acceptar mai.
Al final, amb els fills ja tots emancipats feia anys, un dia el pare, de cop, sense cap explicació, la va deixar, se'n va anar a viure pel seu compte. Però quan una mica més endavant va emmalaltir i es va tornar cada cop més dependent, la mare el va tornar a acollir. I el va cuidar fins al dia que va morir. Sense que en cap moment ell li demostrés cap agraïment.
La Mar, el dia que m'ho va explicar, també em va explicar que, ara que la mare havia mort feia poc (el pare havia mort uns anys abans), ella s'havia dedicat a buidar el pis familiar, per tal de poder-lo vendre. I que li era emocionalment difícil de fer, aquesta feina, perquè tot li portava molts records, en general cap de bo. Per exemple, em va explicar que, al despenjar un quadre, a la paret, encara hi havia els forats de l'escopetada que un dia de fúria va disparar el pare a dins de casa. En el seu moment ni van tapar els forats: hi van penjar un quadre al davant, i l'episodi va quedar "oblidat". Tan presumptament oblidat que, al despenjar el quadre, la Mar es va posar tota ella a tremolar, com quan era petita o adolescent i a casa seva hi havia crits i esbroncades. I escopetades.
La Mar també fa una reflexió. Diu que creu que si el pare es comportava com es comportava era perquè se sentia molt poca cosa, molt insegur. I la manera de tapar-ho era amb aquella actitud agressiva, violenta. Que possiblement humiliava la mare per tal que ella se sentís una inútil, i que així, sentint-se una inútil, no pogués arribar a pensar que podia viure sense ell.
Malauradament, l'estratègia del menyspreu i del terror amb la mare, al pare li va funcionar.
La Manuela va marxar de casa molt jove, tan aviat com va poder, cansada d'un pare que la menyspreava, que la considerava una inútil i incapaç de fer res de bo a la vida. Ja fa més de trenta anys, de quan se'n va anar. Des de llavors, de tant en tant la Manuela havia fet visites breus als pares. Quan marxava, ho feia sempre amb la tristesa que li provocava veure la situació de la seva mare, perquè el pare la tractava també, des de sempre, amb el mateix menyspreu i desconsideració amb què l'havia tractat a ella.
L'última vegada que va anar a veure els pares va ser fa un any. La Manuela se n'havia anat a viure molt lluny, va necessitar aquesta llunyania, i ara no li és fàcil organitzar aquestes visites. Aquest últim cop el pare ja feia temps que estava mentalment malament a causa de l'alzheimer. Encara parlava, segons els dies bastant, però sovint sense que tingués gaire sentit el que deia, i en general sense conèixer ja la gent.
Al cap d'una mica d'arribar ella, el pare es va posar a parlar, com si ella fos una cuidadora. Es veu que el pare tenia un dels seus dies xerraires, i li va explicar, ordenant aquesta vegada bé els raonaments, que ella, la cuidadora, no ho sabia, però que ell tenia una filla que era molt intel.ligent i brillant, moltíssim. Que la seva filla treballava en una organització internacional molt important, i n'era una de les màximes responsables. Que tothom valorava molt la feina que feia de la seva filla, perquè era professionalment molt bona.
La Manuela, bocabadada, no se'n sabia avenir. Ni li va passar pel cap, de dir-li que aquella filla de la qual en presumia era ella. I que abans (abans de la davallada a causa de la demència), sempre l'havia tractat amb un gran menyspreu i duresa, sempre. Va escoltar-lo en silenci, i no va dir res.
M'ho va explicar la Manuela fa poc (fa anys vam coincidir un temps, ella treballant i jo col.laborant en aquella "gran organització" de la qual parlava el pare). També em va explicar una altra cosa: que la mare, ara que el pare a causa de la demència ja no la humiliava, ara era ella mateixa, la que s'humiliava i es culpabilitzava de tot.
Ara, tot allò que de manera tan injusta i cruel li havia anat dient durant dècades el marit, totes aquelles paraules brutes, tòxiques i absurdes, ara que ell ja no les hi deia, de manera incomprensible i reiterada se les anava dient ella mateixa. Vivia trista, encongida i aclaparada a causa d'allò que ella mateixa s'anava repetint.
La Manuela també em va dir que ella pensava que en el cas de la mare, tot i la convivència diària, permanent, amb el marit, no hi havia hagut per part d'ell cap "nova versió" que substituís o atenués l'antiga, l'habitual, la menyspreadora. Segurament, ni un sol dia, ni un sol moment, el marit li havia dit a la seva dona alguna cosa semblant a la que li havia dit aquell últim cop a la Manuela.
M'avisen que la casa del poble s'ha inundat. S'ha rebentat la canonada principal del carrer, i com que el carrer està ben encimentat, l'aigua ha buscat una altra sortida més fàcil. I mira, mala sort, l'ha trobat just a l'entrada de casa meva, a dins. No li ha costat, perquè els baixos de la casa són de terra, només amb una petita capa de ciment i rajoles primes al damunt.
M'expliquen que a l'entrada de la casa (un veí en té la clau) hi havia un gran brollador de dos metres d'alçada, i que part de l'aigua sortia cap al carrer, i l'altra part anava cap endins, fins a arribar al pati del darrere. Aigua cap aquí i aigua cap allà, de tanta com en sortia, fins que han tallat l'aigua de tot el carrer. M'avisen a les set del matí, i quan arribo al poble, a primera hora de la tarda, al carrer, davant de la casa hi ha un bon forat: ja han trobat el lloc de la fuita. Ara, es veu que els falta una peça, que compten aconseguir de seguida, de manera que en principi l'aigua de tot el carrer (i la meva) tornarà a funcionar amb normalitat abans del vespre. A dins de casa el terra és una pena; a l'entrada, i fins a uns metres més enllà, està tot esquerdat i bufat, tant, que haig d'anar traient rajoles, ciment i fang per tal que les dues portes que hi ha es puguin obrir amb normalitat. Durant la tarda, passa un regidor de l'ajuntament. Dóna un cop d'ull a l'entrada i em diu que és evident que les destrosses són el resultat de la fuita del carrer, i que per tant l'ajuntament se n'haurà de fer càrrec. Li dic que li agraeixo l'oferiment, però que de dins de casa ja me n'ocuparé jo. Insisteix una mica, jo torno a insistir, i al final ho deixem com jo havia dit. Només afegeixo que, si de cas, si un dia tinc un altre problema que no puc assumir, llavors si de cas potser sí que demanaré ajuda. Després, quan més d'un veí que passa pel carrer em diu que l'ajuntament se n'haurà de fer càrrec (és el primer que em diu qualsevol que passa i veu l'estat lamentable de l'entrada), i llavors contesto que en principi me n'ocuparé jo, no ho entenen. Algú, sembla que fins i tot s'enfada. Jo els dic que és un poble petit, i que si jo ho puc assumir, com és el cas, ja m'està bé, que no em preocupa. N'hi ha que llavors em diuen que d'acord, que és cosa meva... però alhora que m'ho diuen arrufen el nas, com si d'alguna manera "els afectés a ells", la meva decisió. Una dona, per tal de convèncer-me, em posa aquest exemple. Em diu que ella conserva una cadira de rodes del seu pare, i quan de vegades la hi demana algú, la deixa. Però que llavors també els diu: "N'heu de demanar una vosaltres, hi teniu dret", i posa molt d'èmfasi en aquest "hi teniu dret!" No li dic res, però alhora m'imagino l'eventual resultat del seu consell, si tothom el seguís: munts de cases amb la seva corresponent cadira de rodes, unes poques fent-se servir durant un temps, i la resta, després del seu ús, a les golfes acumulant pols i rovell. "Perquè hi tenim dret". Potser no és molt bon exemple, aquest de les cadires, en relació amb la inundació de casa meva. O potser sí, perquè en definitiva el tema és el mateix: "Hi tenim dret". De fet, l'anècdota de la inundació dels baixos de casa meva em sembla poc rellevant, sobretot perquè els danys són limitats, i a més assumibles (sigui dit de passada: si l'aiguada embassada s'hagués "eternitzat" a dins, potser al final s'hauria enfonsat la casa, perquè les parets també són de fang...). En canvi, el que em sobta (o no, de tan habitual com és), és aquesta actitud davant "l'Administració", de demanar sempre tot el que es pugui demanar. Aquesta actitud sobretot em crida l'atenció en el cas de les persones que, sense cap problema econòmic, amb patrimonis considerables, es comporten també així, i ho troben el més normal. Persones que, per exemple, quan poden, demanen les factures sense IVA, per tal d'estalviar-se aquests diners. I que a l'hora de pagar altres impostos, de manera sistemàtica intenten fer trampes. O que reclamen ajudes o pagues a les quals realment "tenen dret legal", però que no necessiten per a res. D'aquest tipus de persones en conec unes quantes. I és igual que siguin de dretes o d'esquerres, o del que sigui: en això sempre coincideixen (llevat "d'honorables" excepcions). Suposo que aquesta actitud reivindicativa i pidolaire és una part important de l'explicació de per què "la cosa pública" de vegades no funciona com ens agradaria que funcionés. Perquè, a veure, si "amb les coses que són de tots" actuem com paparres o sangoneres, suposo que és normal que, després, "el sistema" tingui mancances (o més mancances de les que tindria sense paparres). O no? Per descomptat, la meva referència és sobretot pel que fa a persones sense problemes econòmics rellevants. Una altra història és la de la gent que viu amb l'aigua al coll, ja que en el seu cas les eventuals trampes per tal d'evitar acabar del tot ofegades són molt més comprensibles. (un altre grup, és clar, seria el grup, extens i heterogeni, de les persones, ni pobres ni riques, que han fet de les ajudes i les trampes la seva forma de vida habitual; també en conec un grapat, però aquesta ja és una altra història)
Com que veig que hi vaig insistint, en això de les vacunes, i potser el tema no acaba d'encaixar al mig de l'amanida de tonteries heterogènies que tinc el costum d'anar recollint aquí, he pensat que a partir d'ara serà millor segregar el que vagi escrivint sobre les vacunes, posar-ho a una altra banda dedicada només a aquest tema.
De moment, ja hi he duplicat els dos escrits anteriors, i avui n'hi afegeixo un de nou, "Coneguts de tota mena":
https://vacunes.blogspot.com/2021/09/coneguts-de-tota-mena.html
"Las grandes compañías farmaceuticas actuales son muy buenas a la hora de encontrar pruebas favorables para las terapias que prometen beneficios, muy buenas restándole importancia a las pruebas que se interponen en su camino y auténticas maestras promocionando sus productos ante los médicos y el público. (...) su principal responsabilidad es generar beneficios para sus accionistas." Thomas Hager (1)
L'altre dia vaig parlar de les vacunes. Vaig explicar que em semblava vergonyosa la forma com s'havia organitzat la vacunació de la covid a tot el món, ja que mentre uns països han acaparat la majoria de les dosis de les vacunes, uns altres només hi han pogut accedir amb comptagotes. De manera implícita deia que la meva no vacunació durant mesos havia sigut també una mena de protesta (potser infantil, i per descomptat del tot inútil), davant d'aquesta situació profundament insolidària. I vaig explicar alhora el motiu pel qual, al final, vaig decidir vacunar-me, no tant per por a la covid (la meva vida em sembla bastant irrellevant), sinó sobretot per fer-me la vida social més fàcil.
Va ser una decisió, per tant, interessada, ja que l'objectiu, al capdavall, era sobretot poder seguir fent el que volia fer: seguir-me relacionant amb algunes persones, sense que elles se sentissin incòmodes a causa de la meva no vacunació (per exemple, el Joan, 91 anys, l'Assumpta, 92, la Maria, 100, els tres amb diferents problemes de salut afegits a l'edat, o l'Ana, amb "només" 56 però amb un lupus virulent, i algunes altres persones més amb diferents fragilitats...).
L'altre dia vaig començar parlant de la insolidaritat internacional. I apuntava alhora, pel que fa a la covid i les vacunes, que sobre aquest tema hi havia moltes més coses a dir, per qüestionar. Avui n'apuntaré algunes. La majoria, o totes, per descomptat no són gens originals (igual que no ho és esmentar la insolidaritat internacional). No ho són, hi ha altres persones que n'han parlat molt, i millor que jo. Aquest només és el meu resum (provisional).
La meva primera perplexitat ha sigut contemplar com els governs (sobretot Europeus, junt amb els Estats Units), i els organismes internacionals, en tot moment han estat més pendents de respectar els interessos econòmics de les empreses farmacèutiques que de limitar l'abast i els efectes de la covid: entre el bé públic, de la humanitat en situació de greu pandèmia, i el privat (el de les farmacèutiques), han prioritzat el privat.
La segona perplexitat ha sigut constatar que aquesta postura no canvia, tot i ser evident que va passant el que ja avançaven els experts independents, és a dir, que al no seguir-se una política decidida de vacunació global-mundial, van apareixent noves variants del virus. Aquí, allà, com bolets. Alguna de les quals, amb una mica de mala sort, podria fer que tornéssim, "tots", al punt d'inici: immunitat zero davant una hipotètica nova variant que esquivés la protecció de les vacunes actuals. Potser això no passarà, però no es pot descartar.
La tercera perplexitat, relacionada amb les dues anteriors, és que aquest escenari de covid cronificada, "curiosament", és l'escenari ideal per a les farmacèutiques. Per a elles, el pitjor escenari hauria sigut una contenció ràpida de la covid a tot el món: sense expansió, complicació i cronificació, el seu negoci no hauria tingut continuïtat. "Els convenia", l'escenari actual. Dic que és un motiu de perplexitat perquè això, que és tan obvi, també és obvi que no ha fet canviar de manera significativa la postura de governs (sobretot occidentals), i organismes internacionals, pel que fa a la seva relació amb les farmacèutiques: tot i que ja existeixen marcs legals que permeten reduir temporalment els drets que atorguen les patents, no es fa, o es fa molt poc. És a dir, tal com deia abans: primer "el més sagrat", el negoci (de les empreses farmacèutiques), i després, en segon lloc, la salut de les persones. Fins i tot en un cas de greu pandèmia com el de la covid.
A això cal afegir-hi que totes les empreses que estan ara comercialitzant les seves vacunes en el seu moment van rebre ajudes multimilionàries per tal que les poguessin desenvolupar. I abans ja es beneficiaven de tota la investigació prèvia pública, sense la qual els hauria estat impossible investigar cap vacuna concreta ni aconseguir cap resultat. Però tot això sembla que no genera cap compromís "de retorn": quan escoltes les seves argumentacions, sembla que tot ho hagin fet pel seu compte, només amb els seus propis recursos. Que aquests discursos hi hagi gent "que els compri" (polítics, alguns científics i part de la societat), multiplica la perplexitat.
La quarta perplexitat és veure com es segueix parlant de la "immunitat de grup", quan ja està clar que les persones vacunades amb les vacunes actuals poden tant encomanar-se com ser transmissores. És a dir, que una cosa és alleujar la pressió sobre el sistema sanitari en general, i les UCIS en concret (cosa que sí que fan aquestes vacunes), i una altra la fantasia (o l'engany) d'estroncar les cadenes de contagis.
La cinquena perplexitat és veure que no s'han facilitat les línies d'investigació de vacunes que evitessin les reinfeccions, i que per tant limitessin les possibilitats de mutacions, i finalment la durada de la pandèmia. És a dir, fins ara no s'ha apostat seriosament per una vacuna que realment "immunitzi", i que no només atenuï, com les actuals. Això, que podia ser comprensible en un primer moment, a causa de les urgències, ara ja no té cap sentit (si l'objectiu real és eradicar la pandèmia). O només té el sentit de seguir el joc de la voracitat de les farmacèutiques.
De fet, de manera general, a les farmacèutiques fa temps que no els interessen els medicaments que "curen" una malaltia, perquè tenen un ús limitat (l'exemple més clar són els antibiòtics, que només es fan servir uns dies), sinó sobretot aquells que serveixen per tractar malalties cròniques de ciutadans de països rics, ja que així tenen assegurada la clientela durant anys. De manera que en relació amb tot això, la pregunta escaient avui seria: s'hauria pogut intentar, aconseguir una vacuna que tallés la transmissió de la covid? O conscientment d'entrada es va optar per les que la cronifiquen, ja que així el "negoci" tindria més recorregut?
Si la resposta a la primera pregunta és afirmativa, no ens hauria de donar algú alguna explicació? De fet, també es podria dir una cosa semblant de l'atenció limitada que s'ha dedicat als possibles tractaments de la covid amb els medicaments ja existents (quan la malaltia es desenvolupa), alguns lliures de patents. Però no, s'ha fiat gairebé tot al programa de vacunació, i a sobre amb aquest tipus de vacunes concretes.
La sisena perplexitat és diferent. És el resultat de veure com es parla de vacunar nois o nens més petits quan ningú sap, no té ni la més remota idea (perquè això només es pot saber "a posteriori"), de quins poden ser els efectes a mitjà o llarg termini de les noves vacunes, per a aquests nens o nois. Aquesta és potser la perplexitat més gran de totes, tenint en compte sobretot que aquestes vacunes no tenen l'objectiu prioritari de protegir aquests nens (a diferència de les principals vacunes del calendari vacunal), sinó protegir (presumptament) el grup, la societat.
Tot el contrari del que diu la Convenció Internacional dels Drets dels Infants: que en cas de dubte, s'ha de respectar "l'interès superior de l'infant". En aquest cas passa precisament al revés: els infants, en lloc de ser protegits, són "utilitzats".
A veure: la covid ha generat un escenari "excepcional", en el qual no era possible aspirar a la solució perfecta, a l'hora d'enfrontar-lo, sinó a la menys dolenta. I això, a contrarellotge, es pot dir que és el que s'ha intentat fer amb les noves vacunes, cadascuna amb les seves limitacions i riscos... i també, malauradament, amb tots els interessos comercials barrejats pel mig, que han influït a l'hora d'apostar per unes vacunes en lloc d'unes altres (amb les immenses conseqüències que té aquesta priorització).
Com que era una situació excepcional, també és veritat que calia assumir riscos diferents dels que s'assumirien en situacions més ordinàries. Per exemple: els efectes a llarg termini que pugui tenir jo a causa de la vacuna són bastant irrellevants, sobretot perquè, a llarg termini, resulta que ja no hi seré. A la gent de la meva edat ja només ens queden "curts terminis"...
A l'altre extrem, però, tal com he dit, hi ha els infants. I raonar que ells han de ser vacunats "per tal de protegir els grans" (per tal de trencar "presumptament" la cadena de contagi, cosa que, a sobre, no és així), és un despropòsit. O pitjor: podria dir-se que és, ras i curt, "un maltractament infantil". Perquè ells, a diferent de la gent de la meva edat, sí que tenen una perspectiva de llarg termini, i per tant, haurien de ser tractats d'una altra manera.
Potser el que passa, senzillament, i de manera vergonyosa, és que l'interès per vacunar menors es fonamenta sobretot, o només, en l'interès dels laboratoris "de poder vendre més vacunes". I amb aquest objectiu van generant un ambient (amb algunes mitges veritats, i també algunes mentides senceres), per tal que els governs i la societat acabin acceptant aquesta proposta (una cosa semblant es podria dir sobre els controvertits debats sobre la conveniència d'una tercera dosi).
Ho tornaré a dir, per si de cas: jo no tinc cap postura antimedicaments ni antivacunes "en general". En absolut. Per sort, existeixen les vacunes (i laboratoris que les fabriquen), algunes de les quals, des que existeixen, han estalviat moltíssim patiment i moltíssimes morts. Només cal donar un cop d'ull a la història de les malalties infeccioses, ser una mica conscient dels estralls que aquestes malalties han ocasionat al llarg dels segles (2). I dic "algunes vacunes", així, perquè també n'hi ha que no es poden incloure en aquest paquet (p.ex., la del virus de la grip estacional, o la del papil.loma, bastant controvertides). I pel que fa als medicaments "en general", igual: alguns són una gran benedicció, i en canvi, la comercialització d'uns altres són una immensa estafa (i de vegades, un crim).
No tinc una postura antimedicaments ni antivacunes, ho repeteixo, el que tinc és una postura anti mentides, antiabusos, antigeneralitzacions i antibandolerisme disfressat de ciència. (3)
Bé, de vegades em sembla que ja són massa, les meves perplexitats, pel que fa a aspectes d'aquest món en el qual visc (en general, i ara en concret pel que fa a tot això de la covid i les vacunes). Potser em passa perquè ja sóc massa gran. En aquest sentit, per tant, penso que si em moro ja (amb una dosi de la vacuna, o amb la pauta completa, o com sigui), doncs mira, seria una manera de solucionar el tema aquest d'una vegada: fora perplexitats, totes, definitivament.
