El passavolant

Amb una bossa plena de borratges collides fa una estona passo a saludar un conegut. Em pregunta què són, i li ho dic, i que a prop de casa seva n'hi ha un munt, a aquesta època de l'any.

Ell recorda que alguna vegada li havia explicat que les ortigues també són comestibles. Li dic que sí, i que les borratges cuites són igual de bones, que la diferència més gran entre ortigues i borratges és que, quan les culls, punxen diferent.

Llavors ell em diu que, amb tanta gent que diuen que passa gana, sorprèn que no hi hagi més persones que, com jo, reculli borratges i ortigues. Que mira que seria fàcil, que aquesta gent no passés gana, només els caldria això: recollir les plantes silvestres comestibles que no cull ningú.

Em quedo parat. Tan parat que no li dic res. Prefereixo canviar de conversa. D'altra banda, ja no m'hauria de sorprendre, perquè no és la primera vegada que li sento dir coses com aquesta, desconsiderades amb la gent que té vides difícils i, de vegades, autèntiques dificultats per menjar. Trobo que és lletja, bastant, la seva sortida, perquè a més ell no té cap dificultat econòmica. De fet, és una persona veritablement rica, i des de la seva posició privilegiada de riquesa, amb totes les necessitats sobradament cobertes, sembla que hauria de tenir un altre tipus de pensaments, una mica més empàtic.

És ben trist, pensar aquestes coses, però encara ho és més no callar-se-les. Com a mínim això, en aquests casos: no dir res.

Però en sap poc, de callar, quan els temes són aquests: la pobresa, les persones migrants, l'idioma dels nouvinguts... Tot i això, com que les persones som alhora de diferents maneres, i ell no és una excepció, és a dir, no és només "això", de tant en tant m'agrada passar a saludar-lo. I si amb una mica de sort durant la visita no surt cap tema conflictiu, doncs millor. I si no és així, si surt, doncs mala sort: llavors procuro no fer-li massa cas i miro d'afavorir el canvi de tema.

1 de febr. 2025

L'aire condicionat i els gossos

El Raül fa uns anys va comprar una casa vella al poblet on ja vivia i, de mica en mica, l'ha anat arreglant. Mentrestant, ha anat vivint a una casa que havia llogat. Ara ja té la casa nova del tot reformada i equipada, a punt per fer el trasllat. Només li falta un detall: l'aire condicionat.

El Raül no es gens fredolic. Ni calorós. A ell no li caldria, l'aire condicionat. A més, es passa tot el dia fora: marxa a treballar aviat al matí i no torna fins al vespre. Però viu amb tres gossos, i vol que els seus gossos estiguin a gust. Amb calefacció a l'hivern i ambient fresc a l'estiu. A la casa on encara viu, fa anys que n'hi té, d'aire condicionat, i bona part de l'any funciona. Pels gossos.

El Raül estima molt els seus gossos. Els posa l'aire condicionat, els compra el millor menjar, no els estalvia les visites al veterinari si convenen... El Raül viu sol, amb la companyia dels seus gossos. No fa vida social: de casa al treball i del treball a casa. No es relaciona amb ningú del poble. Deu tenir al voltant de cinquanta anys, i en fa molts que viu així.

Tot això m'ho explica la seva mare, amb la qual parlo de tant en tant. Ella em diu, m'assegura, m'ho subratlla més d'un cop (com si ella mateixa no ho acabés de veure clar), que el Raül està molt bé, és feliç, amb la seva vida solitària i els seus gossos.

26 de gen. 2025

No només verdolagues

Al barri on recollia verdolagues i borratges també hi he recollit altres coses. Per exemple: fa unes setmanes vaig anar al poble, i quan vaig tornar feia tan bo al migdia que no vaig pensar a agafar la jaqueta amb què hi havia anat. Me'n vaig adonar quan ja era al tren, i després d'uns dies de temperatures més suaus de l'habitual, quan van venir dies una mica més frescos la vaig enyorar.

Un dia, al tornar cap a casa des del barri de les verdolagues (el barri del Joan Pintor), em vaig trobar, penjada al costat d'un contenidor, una jaqueta esplèndida, encara millor que la que m'havia deixat al poble. I des de llavors és la que faig servir, si un dia fa fresca. La mar de content, perquè un dels avantatges en relació amb l'altra és que aquesta, "nova", té unes butxaques molt grans, i això per a mi és important: m'agrada que siguin grans, les butxaques, que hi càpiguen coses.

De vegades roba, de vegades menjar, de vegades bombetes (al poble, crec que totes les bombetes que hi tinc són trobades, i de baix consum), de vegades papers o llibretes amb fulls encara en blanc, o llapis i bolígrafs (com el paper i el llapis amb què escric inicialment això), de vegades una paella per torrar castanyes, de vegades... O alguna altra planta comestible, com alguna vegada algun all silvestre.

I llibres, és clar. Els últims, "Carta a mi madre muerta", del José María Gironella, "Fármaco", de l'Almudena Sánchez, i "Sentirse bien, una nueva fórmula contra las depresiones", de David D. Burns. Els tres llibres trobats. Publicats respectivament el 1992, 2021 i 1990. De manera parcial el primer i monogràfica els altres dos (aquests, un autobiogràfic, l'altre un manual), tots parlen de depressions. Cada un és interessant per motius diferents; d'algun, potser alguna altra estona en parlaré més.

I per què explico aquestes coses, si segurament són de ben poc interès? Doncs, d'una banda, perquè m'agrada escriure i, d'una altra, perquè sóc mandrós. Perquè si no fos tan mandrós, en lloc d'entretenir-me amb aquestes cosetes m'arremangaria i escriuria altres coses que tinc pendents. Però com que em costen més, com que m'obliguen a esforçar-me, van quedant a la sala d'espera...

19 de gen. 2025

Verdolagues i borratges

Durant la tardor cada setmana passava per una zona mig enjardinada plena de verdolagues. En collia un bon manat i, després, cada dia n'afegia unes quantes a l'amanida de l'esmorzar. Fins que un dia vaig tenir un gran disgust: em vaig trobar que havia passat una brigada de l'Ajuntament i ho havia segat tot. I com que les verdolagues a l'hivern no creixen, doncs no tornaran a aparèixer fins que comenci a fer més bo.

Disgustat, llavors vaig pensar que a la terrassa de la Lívia hi tinc torretes amb verdolagues de jardí. No són ben iguals que les silvestres, però s'assemblen prou. De manera que, primer de manera prudent, i després ja sense por quan vaig veure que no se m'indigestaven, vaig començar a posar a l'amanida verdolagues d'aquestes. Fins que me les vaig acabar, és clar, perquè tampoc n'hi havia tantes. Ara m'hauré d'esperar que vingui el bon temps, perquè tornin a créixer, igual que les altres.

Ja una mica abans del disgust de les verdolagues segades, havia començat a collir també borratges, a una altra zona propera. No per afegir-les a les amanides, perquè les borratges s'han de bullir, quan les culls punxen bastant. Com les ortigues, primer les has de coure, i llavors com a verdura són la mar de bones, tant les unes com les altres.

Una informació per a qui li pugui interessar: les ortigues, quan les culls piquen, perquè t'injecten líquid coent, ortigant, sobretot si bades, mentre que les borratges punxen, perquè el que tenen són punxes diminutes. D'altra banda, la picor de les ortigues dura, mentre que les petites punxades de les borratges molesten poca estona.

El cas és que, tal com he dit, feia unes quantes setmanes que, de tant en tant, collia borratges, la mar de content, i després, a casa, un dia les afegia a la verdura. Amb unes poques fulles tendres de malves, també recollides. Les malves, soles, no valen res (semblen "paper"), però tendres i acompanyades d'altres verdures són passadores.

Collia borratges, collia malves... fins que, fa uns dies, també va passar per aquesta altra zona una brigada de l'Ajuntament i ho va arrasar tot. Un altre bon disgust.

Disgust i una mica d'empipamenta. Perquè aquestes zones concretes de les quals he parlat, amb verdolagues, borratges i malves (a més de moltes altres herbes, algunes també comestibles), són zones amb molt pendent. I amb aquestes segues absurdes i innecessàries (cada uns quants mesos hi tornen, són molt metòdics), el que es fa és desprotegir la superfície i afavorir que s'erosioni el terreny.