És el número del nínxol en el que estan enterrats els meus pares: el 189. Passo pel cementiri el dia de Tots Sants, no perquè tingui el costum de seguir aquesta tradició, sinó ben bé per casualitat, una casualitat irrellevant i que ara no ve al cas explicar.
La làpida està protegida per una porta de vidre amb un marc d'acer inoxidable. A dins, a més d'un rosari penjat d'un dels dos poms que té la làpida, hi ha tres pinyes petites, dos cards i dues espigues de blat. També una figureta de requetè (el meu pare va fer la Guerra Civil en una unitat de requetès) i un baix relleu en vidre d'una marededeu, una cosa petita però més aviat lletja que no sé qui la hi deu haver posat. La meva mare no ho crec, perquè tenia més bon gust. O ves a saber, perquè també és cert que els seus gustos, en aquest àmbit de la imatgeria religiosa, de vegades eren una mica carrinclons.
Dic que la meva mare podria haver-la posat o no perquè ella va morir uns anys després que el meu pare, i durant aquells anys que el va sobreviure anava molts dissabtes al cementiri. Potser el que ara hi ha ja hi era abans de morir ella, es va conservar quan la van enterrar, no ho recordo. El que és cert és que els cards, les pinyes i les espigues eren ben bé gustos seus, li agradaven molt. Per casa sempre en tenia: a més dels rams verds i frescos de tota mena de plantes que arreplegava durant les seves excursions i passejades (fets amb branques d'olivera, ginesta, llentiscle, heura, xuclamels...), dels rams de flors que de vegades comprava (no de flors cares, en general margarides o boixacs), també tenia rams secs de cards i d'espigues, no de blat o d'ordi, sinó de gramínies de les vores dels camins. I acompanyant els rams, també pinyes per tot el pis, posades de guarniment damunt d'una taula, o al costa de les diferents marededeus, o del Nen Jesús, o dels recordatoris del seu sant preferit, el Josemaría Escrivá de Balaguer...
Malgrat el vidre, a dins tot està una mica empolsegat i recremat del sol, que a partir del migdia hi toca. L'únic detall de vitalitat és, a la banda esquerra, més assolellada, una aranya d'aquestes de cos molt petit i potes desmesuradament primes i llargues, amb la seva teranyina que sembla un borra esclarissada, de fils de seda desordenats, res a veure amb aquestes teranyines tan geomètriques d'altres aranyes.
Com que no tinc la clau de la porta de vidre, no tinc la temptació de foragitar l'aranya i treure la teranyina. De fet, m'agrada així. Sempre m'han agradat, aquestes aranyes; de casa, si no s'agafen massa llibertats, tampoc les trec, ja m'hi estan bé. I m'agrada que ara aquesta estigui aquí, fent companyia a les despulles dels meus pares. És l'ésser viu que tenen més proper, i fidel, un dia rere l'altre amb ells. Perquè el que és els seus fills, crec que en general si que els tenim presents, però això d'anar al cementiri no ho tenim gaire per costum. O gens. Ja ho he dit, jo aquest cop hi he anat per casualitat, gairebé per equivocació
Sí, morim, i encara que ens oblidin (és només una qüestió de temps), la vida segueix, fins i tot en el petit espai entre la làpida i el vidre d'un nínxol...
