Don Marcelo

La darrera vegada que ens va visitar la meva tia Clara ens va explicar moltes anècdotes de les seves activitats missioneres. La que em va agradar més, perquè la trobo molt descriptiva del seu compromís religiós i social, és la d'una petició a Don Marcelo. Es veu que al poble on vivia ella, en una zona selvàtica controlada pels narcotraficants, hi havia un noi amb una malaltia mental. Les monges, d'acord amb la família, van considerar que estaria bé poder-lo portar a una localitat més gran, per tal d'intentar ajudar-lo. Però és clar, això valia bastants diners. De manera que la meva tia va recórrer a qui pensava que podria afluixar la mosca, el mafiós local, Don Marcelo, la persona més influent en aquell tram de riu i també amb més diners. Per descomptat tots provinents d'activitats il.legals, per no dir criminals.

Se'n va anar a casa seva, va passar el filtre de guardaespatlles armats i, un cop davant seu, li va dir: "Miri, Don Marcelo, que tenim aquest noiet molt malaltet, i necessita ajuda, l'hauríem d'enviar a tal lloc, perquè el puguin curar, però això val plata". I Don Marcelo li va contestar: "Miri germana, que ja m'agradaria, perquè ja sap que a vostès les respecto molt, però les coses estan molt complicades, i això són molts diners, i no puc". Bé, això va ser l'inici d'un diàleg una mica llarg, amb petites variacions en les preguntes i respostes. Com que la cosa estava encallada, al final la meva tia, com a última carta, va recórrer a un argument de més pes, i li va dir: "Miri, Don Marcelo, que algun dia tots ens hem de morir, i el dia que ens morim, quan truquem al cel ens trobarem Sant Pere a la porta, i seria una llàstima que llavors ell li digués que li sap molt de greu, però que recorda que un dia vostè no va voler ajudar aquest noi, quan ho hauria pogut fer, i que ho sent, però que no pot entrar al cel".

Don Marcelo li va a tornar a dir que no. Però quan va començar a fosquejar van trucar a la porta de la petita casa de les monges, quatre parets amb dues estores a terra. Temorenques, perquè a aquelles hores no sabien qui podria ser, van obrir, i es va presentar un home dient que venia de part de Don Marcelo. Portava els diners. I l'encàrrec de dir-los que Don Marcelo els demanava que resessin per ell.

Don Marcelo no tenia por dels assassinats i les extorsions que havia consentit i ordenant, que seguia consentit i ordenant dintre de la seva zona d'influència. Però si que tenia por que, el dia que es morís, Sant Pere li passés comptes de la demanda que no va atendre d'una monja. Això l'havia acollonit. D'anècdotes d'aquesta mena la meva tia en podia explicar a senallades, després d'anys vivint entre pobres de solemnitat i narcotraficants. Va haver d'aprendre a actuar a l'empara de la seva personal "teologia de la supervivència", creada com a conseqüència de les delicades situacions que havia de viure. Tant ella com totes les persones religioses com ella que, malgrat viure enmig de les més grans injustícies, no volien renunciar, no volen renunciar, a la seva vocació de treballar a favor dels més desfavorits.