Dimonis

Durant una conversa, de manera del tot casual (i sense cap intervenció meva), surt el tema dels exorcistes. Un dels participants és un mossèn, i llavors fa una explicació del tractament per part de l'Església de les persones que considera que poden estar endimoniades, del paper dels exorcistes, la seva formació, la seva distribució territorial...

No dic ni una paraula, només escolto. Ell no diu res que jo no sàpiga dels dimonis i els exorcistes, però com que m'interessa "ell", aquest mossèn, l'escolto de manera respectuosa. M'agrada escoltar-lo, ja que és una manera de conèixer-lo una mica més. Parla convençut del que diu, però amb suavitat, no amb l'actitud i el to d'alguns creients que quan parlen de temes religiosos són molt pesats, fins i tot desagradables, i als quals sempre procuro evitar.

Al cap d'una estona de dimonis i exorcistes la conversa se'n va cap a una altra banda, el tema dels dimonis queda aparcat, ja no torna a aparèixer. L'endemà, però, m'arriba un correu d'aquest mossèn, amb un enllaç a una notícia relacionada amb el cas d'una persona "presumptament" endimoniada i alliberada del dimoni gràcies a un mossèn.

Tal com ja he dit, durant la conversa del dia abans jo no havia dit ni una paraula, durant l'estona dedicada als dimonis i als exorcismes, ni una. Però entenc la seva iniciativa, que m'enviï aquest missatge, perquè com que és un mossèn suposo que considera que ha d'aprofitar totes les ocasions per fer apostolat.

Li contesto, li dic de manera molt educada i amable que suposo que ja es va adonar que no vaig fer el més mínim comentari sobre el tema, quan ell en va parlar. I que no el vaig fer per dos motius. El primer, perquè en aquests casos fer comentaris (una persona descreguda a una creient), no serveix de res. I el segon, perquè són temes que poden enterbolir les relacions, de manera que si es poden evitar, millor, sobretot quan estàs amb algú a qui aprecies. Però també li dic que, com que ell em cau molt bé, fins i tot estic còmode amb ell quan parla de dimonis.

Després ell em contesta, es disculpa, em diu que es va precipitar. Així que cap problema, tot aclarit i tema tancat. I tan amics.

Vinyes i alcoholisme

Les vinyes

https://horitzontal.blogspot.com/2024/11/les-vinyes.html

I a sobre, la cervesa

https://horitzontal.blogspot.com/2024/11/i-sobre-la-cervesa.html

La Patrícia, una altra vegada

A casa de la Patrícia. Estic alerta, perquè sé que en qualsevol moment ella sortirà amb una ocurrència de les seves. No triga gaire: "Per què et poses les mans al cap?"

Estic assegut a una butaca, amb les mans al clatell. Li dic que així estic còmode. Ella arrufa el nas, i li pregunto per què. Em diu que no li agrada. "No t'agrada que estigui en aquesta postura, assegut amb els braços alçats i les mans al clatell? Jo estic bé, així" 

"No, no m'agrada". Li pregunto per què, i em diu que no està bé, que la faig sentir incòmoda. Vaja, que la meva comoditat l'incomoda... i com que sé que, per estúpid que pugui semblar, això pot degenerar en una reacció seva més complicada, fins i tot verbalment agressiva, reculo: faig bondat, com si fos un nen petit a qui han renyat, i abaixo els braços, poso les mans damunt dels genolls. I veig que ella, que s'havia posat tensa, es relaxa.

No és una excepció, la Patrícia és així: quan la vaig a veure, a banda d'estones de conversa fàcil, sempre hi ha algun moment que se li encreua algun cable. Un o un altre, segons els dies, perquè de cables potencialment encreuables, i llavors provocadors de guspires, la Patrícia en té uns quants. Per descomptat, a la Patrícia no se li pot ni insinuar que potser hauria de visitar un lampista, perquè dir-li-ho podria desencadenar un curtcircuit monumental, una terrible tempesta amb llamps i trons.

Un parell d'hores després, a casa de la Francisca. La Francisca té Parkinson, i sobretot l'espanta que pugui evolucionar cap a una demència. Al seu pare li va passar. Li dic que de vegades passa, però que no té per què ser així. Però suposo que la seva por està fonamentada, perquè és conscient que la seva memòria cada vegada li falla més. D'altra banda, hi ha coses que ja no és capaç de fer sola, com anar a comprar, perquè es fa un embolic amb els preus, li cauen els diners, a l'hora de posar la compra dins la bossa no se'n surt... Coses com aquestes, en teoria fàcils. D'altra banda, camina cada vegada més insegura, alguna vegada ja ha caigut. Per sort, té un bon entorn familiar, pendent d'ella, a diferència de la Patrícia que està molt sola.

Entremig de la Patrícia i la Francisca, l'Alba. És molt més jove que les altres, i té idees peculiars sobre l'alimentació. Menjar? Tot és mental, diu. "Si treballes la ment, no cal menjar". Ho diu somrient, n'està convençuda. Quan la veig, sempre li dic el mateix, que potser té raó, però que per si de cas, si va menjant una mica potser no li farà mal. I ho va fent, menjar una mica, tot i que poc, perquè és pell i ossos... Però de moment no ha desaparegut.

Després d'aquestes visites curioses, quan vull tornar cap a casa el tren que pensava agafar l'han anul.lat. Darrerament això no és una novetat, els retards i les supressions són la nova normalitat. M'espero, al cap d'una hora ha de passar un altre tren. Però quan passa no hi pujo, de tan ple que va. No tinc ganes d'anar més d'una hora dret o assegut a terra; els meus ossos tenen molts anys, i per a ells aquest tipus de proves no són les més aconsellables.

Mentre espero un altre tren, tres quarts d'hora més d'espera, m'entretinc escrivint això. Gairebé els hauria de donar les gràcies, als dels trens, perquè així puc escriure tranquil.lament, sense presses. A més d'escriure, puc mirar la gent que va i ve pel vestíbul, o que està asseguda com jo, esperant. M'agrada mirar. I d'esperar en sé.

(Després vindrà la feina de teclejar això, que sempre em fa mandra, tanta, que sovint hi ha escrits que es queden en els papers, i es van amuntegant, fins que un dia en llenço alguns, i sense que em dolgui massa, perquè les estones que escric, amb llapis i paper, m'agraden, em passa el temps volant, de vegades capficat amb una fotesa, ocupat potser pensant si poso o no poso una coma...)

Baladre

Amb el Joan Pintor passem pel costat d'una llarga filera de baladres. I just llavors, ell comença la seva queixa sobre que ja és molt gran, que està molt limitat i adolorit, que es cansa, que no pot fer res, i que millor seria que es morís.

Li assenyalo el baladre, i li dic que és molt tòxic, tant que, diuen, si en menges et pots morir. I que en podríem fer un ram, dur-lo a casa i, quan tingués ben decidit això de no seguir vivint, doncs llavors podria fer-se'n un bon puré, cruspir-se'l, i llestos.

"Home, tu sempre igual, però és que el que jo voldria seria només no tenir tants mals i limitacions!"

Li dic el de sempre, que els mals i les limitacions són efectes col.laterals d'estar viu. Sobretot quan es tenen uns quants anys, com ell, que està a punt de fer els 95. I que per tant, si no vol efectes col.laterals, l'alternativa és estar mort. Així de fàcil.  Que és una solució cent per cent efectiva.

És una conversa cordial, ell la gestiona bé, té bastant sentit de l'humor. Amb altres persones, a les que de vegades voldria dir-los el mateix, vaig molt més amb compte, perquè pot ser que s'ho agafin malament. De sentits de l'humor n'hi ha de tota mena, i de falta de sentit de l'humor, també; de vegades hi ha gent bastant fosca, fins i tot rasposa, punxosa, cantelluda. 

Repasso mentalment els suggeriments que li he anat fent al Joan Pintor, diferents dies: avui el baladre, la vegada anterior contractar un sicari, i altres dies deixar de prendre's el munt de medicaments que es pren, dir als serveis socials de l'Ajuntament que no li portin més menjar (també es queixa del menjar que li porten), no anar més al metge...

De tota manera, aquestes converses amb ell són l'excepció, la norma és més convencional. Per exemple, avui li he tornat a preguntar què va passar al seu poble, durant la Guerra Civil, si hi va haver morts (ell tenia set anys, quan va començar la guerra). M'ha dit que no hi va haver morts, que gairebé tothom era de dretes, i que a un parell o tres de famílies d'esquerres no els va passar res, tot i que alguns veïns es van posar el vestit de falangistes i anaven pels carrers ben tibats.

Que el més rellevant que va passar va ser un dia que va arribar un home corrent i que, molt esverat, anava cridant: "Que venen els rojos, que venen els rojos!" I tothom es va espantar, i van marxar a correcuita del poble, el van deixar desert. Fins que al vespre, uns homes es van acostar al poble, a investigar, i van veure que no hi havia ningú. Els rojos no havien vingut. I van avisar que ja podia tornar tothom. 

El Joan diu que aquell dia es va empipar i va rondinar molt, perquè va passar gana. Perquè amb l'esverament i les presses ningú no es va preocupar d'agafar res per menjar, i fins al vespre no van poder menjar ni beure res. 

Diu que la guerra, el front, no va arribar al poble, que només alguna vegada arribava algun camió de soldats a buscar llenya, la carregaven, i tornaven a marxar. "Soldats de quin bàndol?", li pregunto. I em diu: "De quin bàndol? Eren soldats".

Alguna vegada ja li havia preguntat què havia passat al seu poble, durant la Guerra Civil. Crec que aquí ja ho havia comentat. Ara, si no em fes mandra, podria buscar algun d'aquests textos antics, i comparar-lo amb aquest que acabo d'escriure. Ves a saber, potser no tot coincidiria... Perquè amb el temps les memòries van canviant.

A més, quan ens anem fent grans (i abans també), la memòria es va omplint de forats, com un formatge de gruyere... o amb forats encara més grans, com els d'un formatge emmental. I els forats llavors pot ser que es quedin així, buits, o que de vegades es vagin omplint de ves a saber què...

El món dels forats dels formatges és ben curiós.

Pere Calders, dibuixant

(més Guerra Civil)

https://senseseny.blogspot.com/2024/11/pere-calders-dibuixant.html

El revolt de les monges (Otilia Alonso)

(Guerra Civil)

https://senseseny.blogspot.com/2024/11/el-revolt-de-les-monges-otilia-alonso.html

Del Padre a Franco

Del Padre a Franco - 1949
https://holapronobis.blogspot.com/2024/11/del-padre-franco-1949.html

Del Padre a Franco - 1958
https://holapronobis.blogspot.com/2024/11/del-padre-franco-1958.html

Quatre dècades després

He anat a veure un antic conegut, feia quaranta anys que no el veia. Havíem sigut molt amics, junts de vegades ens ho havíem passat molt bé. Després ens vam distanciar, o sobretot jo em vaig distanciar d'ell. Quan ens vam distanciar no vam parlar-ho. Va anar així: un dia vam deixar de tenir contacte i, durant dècades, no ens vam dir res. Absolutament res.

Fa poc vaig decidir telefonar-li i preguntar-li si voldria quedar un dia, sense concretar-li per quin motiu li ho proposava. Hi va estar d'acord, em va dir que li feia il.lusió. Quan ens vam trobar, vam tenir una conversa llarga, força cordial, però sense que jo tragués els temes que podien ser conflictius, els que van fer que jo m'apartés d'ell. Només li vaig dir, sense posar-hi èmfasi, que jo seguia sent el poca-solta descregut de quan teníem vint anys, mentre que ell, abans encara més poca-solta i descregut que jo, havia fet un gir radical.

Però de coses més personals i delicades, com ara que jo pensava que ell era una persona molt narcisista, i que de vegades podia ser molt desconsiderat amb algunes persones, no n'hi vaig dir res. Perquè aquest era el problema: aquesta forma de ser d'ell. Aquest, més que el tema de la seva nova religiositat, cosa que al capdavall per a mi era bastant irrellevant (tinc una bona amistat amb persones molt religioses). 

No sé fins a quin punt al final no li vaig dir res perquè no em vaig atrevir, o perquè em vaig adonar que hauria sigut inútil. Perquè quan algú considera que està per sobre de tothom, tant pel que fa a les seves creences com pel que fa a les seves savieses i virtuts, quan està a dalt d'aquesta alta torre de vori elitista, i protegit per un integrisme religiós (o no religiós), el blindatge és absolut: qualsevol crítica només serveix per refermar el seu sentiment de superioritat (i de menyspreu) cap a aquells que no pensen com ell.

D'altra banda, haig de remarcar que aquest dia ell em va tractar molt bé, igual que sempre ho havia fet. ¿Per què sempre m'havia tractat bé, i aquesta vegada també, malgrat jo ser un poca-solta i ell un "escollit"? La veritat és que no ho sé. Però per a mi no era en absolut suficient, que a mi em tractés bé, si alhora veia que tractava altres persones de manera poc respectuosa. 

La decepció, aquest dia que vam quedar (una decepció val a dir que relativa, per esperada), va ser constatar que ell no havia canviat: seguia encimbellat en el seu elitisme, parlava com si de la mediocritat mundial només se'n salvés ell i algunes persones com ell, "amb el seu grau de consciència"... 

Havia passat un grapat de dècades. I el seu antic integrisme anarquista o ateu (o del tipus que fos) s'havia convertit o transformat en un integrisme religiós, igual de soberg i integrista. Igual de mal pair els dos, exactament igual, per a mi. S'havia canviat de vestit, s'havia tret els texans gastats d'anarquista ateu, i s'havia posat una túnica de mestre d'una peculiar religiositat, molt elitista. Tants anys per a només això, per només aquest canvi de vestit... 

El narcisisme d'algunes persones de vegades serveix perquè aquestes persones acabin fent grans obres. D'exemples de persones narcisistes i alhora admirables pel que han sigut capaces de fer no és difícil trobar-ne (fins i tot es pot dir que deu ser imprescindible, un determinat grau de narcisisme per tal de poder engegar segons quines iniciatives). En el seu cas no és així: només ell, el seu melic, la seva excel.lència, etc. Una immensa autocontemplació satisfeta (i gens de contingut social). 

Quan vaig marxar, durant el llarg viatge de tornada cap a cas vaig pensar que havia tancat definitivament una porta que feia quaranta anys havia quedat mal tancada.

El Joseph, el Domingo i altres

Feia setmanes que no el veia. Trobo el Joseph assegut a un banc, sense la seva motxilla habitual. Em diu que ja no capta, que ja te la paga que li ha gestionat la treballadora social. Amb aquests diners, paga l'habitació (que també li ha buscat la treballadora social), el menjar, i encara n'hi queden. S'arremanga la camisa fins al capdamunt i m'ensenya el bíceps, em diu que s'hi tatuarà un escut del Barça, i amb la mà me n'indica la mida, tan gran com ho permet el gruix del braç.

"T'arribaran els diners? Deu ser car." Diu que li costarà 180 euros, i riu; se sent ric, amb la paga que ara té. Veu que miro la llauna de cervesa que té al costat, i em diu que beu poc, i només cervesa, que vi ja no en beu mai. "I l'ull, com et va?" I em diu que l'ull fantàstic, que és perfecte, i fa cara d'una gran satisfacció (l'ull que li van posar quan en va perdre un a causa d'una infecció primer descuidada i després mal tractada).

Xerrem una estona més i, quan ens acomiadem, me'n vaig amb una sensació estranya, una mica desconcertat, tot pensant en la gestió d'algunes ajudes socials, que complicat que és tot...

Un altre dia em trobo el Domingo, assegut al davant d'una església (Santa Tereseta del Nen Jesús), amb el got a la mà, el braç estirat i cara de desvalgut. Una bona actuació. De moment ell no em veu, i m'agrada contemplar-lo... Quan em veu, se li transforma la cara i, quan m'hi acosto comença a parlar animadament pels descosits, no para. 

Al cap d'una estona li dic que haig de marxar, i ell em diu que m'acompanya. Està clar que té moltes ganes de seguir xerrant. M'adono que camina amb més dificultats, es va envellint; diu que té les articulacions dels genolls i dels malucs fumudes, que potser n'hi haurien d'operar alguna. Quan ens hem apartat una mica de l'església on captava es fica la mà a la butxaca i en treu un rellotge impressionant, gran, gruixut, feixuc, llampant. Té tota la pinta, l'aspecte, de ser un rellotge car, tot i que suposo que deu ser una falsificació, però ben feta. Mentre se'l posa al canell li dic que és ben espavilat, i ell diu que és clar, que quan capta ja sap que se l'ha de treure.

"On dormiràs, aquesta nit?" Diu que a una pensió, i es toca una ronyonera que es veu plena, diu que hi deu tenir cinquanta euros, entre monedes i bitllets. "També et donen bitllets?" I diu que sí, que de vegades.

Seguim caminant, i quan li pregunto a on anirà ara, em diu que a l'Estació de Sants, i quan li dic que anem en direcció contrària, em diu que és igual. I així, caminant junts "en direcció contrària" va canviant el lloc al qual diu que anirà a continuació, llocs que anem deixant enrere, que si el mercat tal, que l'església aquella... Com que camina a poc a poc (el mal de genolls i malucs és real, i és estrany que no li facin mal més coses, amb la vida que ha fet de moltes nits dormint amb cartrons), al final li dic que a mi se'm fa tard, que haig de caminar més de pressa, perquè si no tancaran allí on vaig. I llavors ens acomiadem.

Un altre, l'Edi (no recordo bé el nom, potser no és aquest). Capta a una cantonada a la vora de casa de la Lívia. Abans, quan passava davant seu li deia si volia un cafè o cafè amb llet, i li duia, o ell el venia a buscar al bar on anem de vegades amb la Lívia al matí a prendre un cafè. Un dia vam quedar amb l'Edi que li duria el cafè amb llet quan nosaltres sortíssim del bar, i quan li vaig dur ell havia desaparegut. Em vaig esperar una estona (la Lívia va marxar), i com que no apareixia, al final vaig seure a un banc que hi ha a la vora i me'l vaig veure jo, el seu cafè amb llet.

Un altre dia em va dir que vindria al bar a buscar ell el cafè amb llet, i quan va venir va demanar també una pasta, sense dir-nos res. Ens ho va dir després el cambrer, quan abans de marxar vam pagar (més ben dit, quan va pagar la Lívia, perquè tinc aquesta sort, que sempre paga ella). La Lívia li va començar a agafar mania, a l'Edi, la veritat és que amb una mica de raó. És veritat, és una mica fresc, però alhora molt simpàtic, rialler, bromista, i aquesta forma de ser també s'ha de valorar. De tota manera, ha arribat un punt que jo he començat a evitar passar per "la seva cantonada", l'evito...

Al carrer, com a tot arreu, captant hi ha tota mena de persones. Per exemple, quan l'Edi no és a la seva cantonada, de vegades hi ha, pocs metres més enllà, un altre captaire, negre com ell. Només hi és quan no hi és l'Edi, suposo que es deuen conèixer i es deuen posar d'acord. Si veig que hi ha aquest altre, li pregunto també si vol un cafè o cafè amb llet. A diferència de l'Edi, que és molt extravertit, aquest és tot el contrari: tímid, discret, amb el somriure d'una persona una mica espantada. A banda de preguntar-li si vol un cafè, fins ara no tenim més conversa.

Després hi ha totes les altres persones del barri que dormen a un caixer, a sota del voladís d'un edifici, al davant d'una botiga tancada... Deunidó, els que hi ha... Cadascú amb la seva història, les seves motxilles, suposo que amb les seves tristeses, la seva solitud, el seu fred, calor, gana...

Són altres mons, el món dels sense sostre, el món dels captaires... De vegades, no sempre, són alhora captaires i sense sostre (hi ha sense sostre que no demanen). Hi ha casos de tota mena, alguns molt greus, d'una immensa precarietat, amb un grau d'abandonament extrem. I també altres casos, personatges com el Domingo, "un pidolaire vocacional", força barrut, però també entranyable i divertit...

El que he dit, és curiós, complicat, aquest món, i arriscat opinar-ne, i encara més arriscat fer algun judici...