A casa de la Patrícia. Estic alerta, perquè sé que en qualsevol moment ella sortirà amb una ocurrència de les seves. No triga gaire: "Per què et poses les mans al cap?"
Estic assegut a una butaca, amb les mans al clatell. Li dic que així estic còmode. Ella arrufa el nas, i li pregunto per què. Em diu que no li agrada. "No t'agrada que estigui en aquesta postura, assegut amb els braços alçats i les mans al clatell? Jo estic bé, així"
"No, no m'agrada". Li pregunto per què, i em diu que no està bé, que la faig sentir incòmoda. Vaja, que la meva comoditat l'incomoda... i com que sé que, per estúpid que pugui semblar, això pot degenerar en una reacció seva més complicada, fins i tot verbalment agressiva, reculo: faig bondat, com si fos un nen petit a qui han renyat, i abaixo els braços, poso les mans damunt dels genolls. I veig que ella, que s'havia posat tensa, es relaxa.
No és una excepció, la Patrícia és així: quan la vaig a veure, a banda d'estones de conversa fàcil, sempre hi ha algun moment que se li encreua algun cable. Un o un altre, segons els dies, perquè de cables potencialment encreuables, i llavors provocadors de guspires, la Patrícia en té uns quants. Per descomptat, a la Patrícia no se li pot ni insinuar que potser hauria de visitar un lampista, perquè dir-li-ho podria desencadenar un curtcircuit monumental, una terrible tempesta amb llamps i trons.
Un parell d'hores després, a casa de la Francisca. La Francisca té Parkinson, i sobretot l'espanta que pugui evolucionar cap a una demència. Al seu pare li va passar. Li dic que de vegades passa, però que no té per què ser així. Però suposo que la seva por està fonamentada, perquè és conscient que la seva memòria cada vegada li falla més. D'altra banda, hi ha coses que ja no és capaç de fer sola, com anar a comprar, perquè es fa un embolic amb els preus, li cauen els diners, a l'hora de posar la compra dins la bossa no se'n surt... Coses com aquestes, en teoria fàcils. D'altra banda, camina cada vegada més insegura, alguna vegada ja ha caigut. Per sort, té un bon entorn familiar, pendent d'ella, a diferència de la Patrícia que està molt sola.
Entremig de la Patrícia i la Francisca, l'Alba. És molt més jove que les altres, i té idees peculiars sobre l'alimentació. Menjar? Tot és mental, diu. "Si treballes la ment, no cal menjar". Ho diu somrient, n'està convençuda. Quan la veig, sempre li dic el mateix, que potser té raó, però que per si de cas, si va menjant una mica potser no li farà mal. I ho va fent, menjar una mica, tot i que poc, perquè és pell i ossos... Però de moment no ha desaparegut.
Després d'aquestes visites curioses, quan vull tornar cap a casa el tren que pensava agafar l'han anul.lat. Darrerament això no és una novetat, els retards i les supressions són la nova normalitat. M'espero, al cap d'una hora ha de passar un altre tren. Però quan passa no hi pujo, de tan ple que va. No tinc ganes d'anar més d'una hora dret o assegut a terra; els meus ossos tenen molts anys, i per a ells aquest tipus de proves no són les més aconsellables.
Mentre espero un altre tren, tres quarts d'hora més d'espera, m'entretinc escrivint això. Gairebé els hauria de donar les gràcies, als dels trens, perquè així puc escriure tranquil.lament, sense presses. A més d'escriure, puc mirar la gent que va i ve pel vestíbul, o que està asseguda com jo, esperant. M'agrada mirar. I d'esperar en sé.
(Després vindrà la feina de teclejar això, que sempre em fa mandra, tanta, que sovint hi ha escrits que es queden en els papers, i es van amuntegant, fins que un dia en llenço alguns, i sense que em dolgui massa, perquè les estones que escric, amb llapis i paper, m'agraden, em passa el temps volant, de vegades capficat amb una fotesa, ocupat potser pensant si poso o no poso una coma...)
