He anat a veure un antic conegut, feia quaranta anys que no el veia. Havíem sigut molt amics, junts de vegades ens ho havíem passat molt bé. Després ens vam distanciar, o sobretot jo em vaig distanciar d'ell. Quan ens vam distanciar no vam parlar-ho. Va anar així: un dia vam deixar de tenir contacte i, durant dècades, no ens vam dir res. Absolutament res.
Fa poc vaig decidir telefonar-li i preguntar-li si voldria quedar un dia, sense concretar-li per quin motiu li ho proposava. Hi va estar d'acord, em va dir que li feia il.lusió. Quan ens vam trobar, vam tenir una conversa llarga, força cordial, però sense que jo tragués els temes que podien ser conflictius, els que van fer que jo m'apartés d'ell. Només li vaig dir, sense posar-hi èmfasi, que jo seguia sent el poca-solta descregut de quan teníem vint anys, mentre que ell, abans encara més poca-solta i descregut que jo, havia fet un gir radical.
Però de coses més personals i delicades, com ara que jo pensava que ell era una persona molt narcisista, i que de vegades podia ser molt desconsiderat amb algunes persones, no n'hi vaig dir res. Perquè aquest era el problema: aquesta forma de ser d'ell. Aquest, més que el tema de la seva nova religiositat, cosa que al capdavall per a mi era bastant irrellevant (tinc una bona amistat amb persones molt religioses).
No sé fins a quin punt al final no li vaig dir res perquè no em vaig atrevir, o perquè em vaig adonar que hauria sigut inútil. Perquè quan algú considera que està per sobre de tothom, tant pel que fa a les seves creences com pel que fa a les seves savieses i virtuts, quan està a dalt d'aquesta alta torre de vori elitista, i protegit per un integrisme religiós (o no religiós), el blindatge és absolut: qualsevol crítica només serveix per refermar el seu sentiment de superioritat (i de menyspreu) cap a aquells que no pensen com ell.
D'altra banda, haig de remarcar que aquest dia ell em va tractar molt bé, igual que sempre ho havia fet. ¿Per què sempre m'havia tractat bé, i aquesta vegada també, malgrat jo ser un poca-solta i ell un "escollit"? La veritat és que no ho sé. Però per a mi no era en absolut suficient, que a mi em tractés bé, si alhora veia que tractava altres persones de manera poc respectuosa.
La decepció, aquest dia que vam quedar (una decepció val a dir que relativa, per esperada), va ser constatar que ell no havia canviat: seguia encimbellat en el seu elitisme, parlava com si de la mediocritat mundial només se'n salvés ell i algunes persones com ell, "amb el seu grau de consciència"...
Havia passat un grapat de dècades. I el seu antic integrisme anarquista o ateu (o del tipus que fos) s'havia convertit o transformat en un integrisme religiós, igual de soberg i integrista. Igual de mal pair els dos, exactament igual, per a mi. S'havia canviat de vestit, s'havia tret els texans gastats d'anarquista ateu, i s'havia posat una túnica de mestre d'una peculiar religiositat, molt elitista. Tants anys per a només això, per només aquest canvi de vestit...
El narcisisme d'algunes persones de vegades serveix perquè aquestes persones acabin fent grans obres. D'exemples de persones narcisistes i alhora admirables pel que han sigut capaces de fer no és difícil trobar-ne (fins i tot es pot dir que deu ser imprescindible, un determinat grau de narcisisme per tal de poder engegar segons quines iniciatives). En el seu cas no és així: només ell, el seu melic, la seva excel.lència, etc. Una immensa autocontemplació satisfeta (i gens de contingut social).
Quan vaig marxar, durant el llarg viatge de tornada cap a cas vaig pensar que havia tancat definitivament una porta que feia quaranta anys havia quedat mal tancada.
