Amb el Joan Pintor passem pel costat d'una llarga filera de baladres. I just llavors, ell comença la seva queixa sobre que ja és molt gran, que està molt limitat i adolorit, que es cansa, que no pot fer res, i que millor seria que es morís.
Li assenyalo el baladre, i li dic que és molt tòxic, tant que, diuen, si en menges et pots morir. I que en podríem fer un ram, dur-lo a casa i, quan tingués ben decidit això de no seguir vivint, doncs llavors podria fer-se'n un bon puré, cruspir-se'l, i llestos.
"Home, tu sempre igual, però és que el que jo voldria seria només no tenir tants mals i limitacions!"
Li dic el de sempre, que els mals i les limitacions són efectes col.laterals d'estar viu. Sobretot quan es tenen uns quants anys, com ell, que està a punt de fer els 95. I que per tant, si no vol efectes col.laterals, l'alternativa és estar mort. Així de fàcil. Que és una solució cent per cent efectiva.
És una conversa cordial, ell la gestiona bé, té bastant sentit de l'humor. Amb altres persones, a les que de vegades voldria dir-los el mateix, vaig molt més amb compte, perquè pot ser que s'ho agafin malament. De sentits de l'humor n'hi ha de tota mena, i de falta de sentit de l'humor, també; de vegades hi ha gent bastant fosca, fins i tot rasposa, punxosa, cantelluda.
Repasso mentalment els suggeriments que li he anat fent al Joan Pintor, diferents dies: avui el baladre, la vegada anterior contractar un sicari, i altres dies deixar de prendre's el munt de medicaments que es pren, dir als serveis socials de l'Ajuntament que no li portin més menjar (també es queixa del menjar que li porten), no anar més al metge...
De tota manera, aquestes converses amb ell són l'excepció, la norma és més convencional. Per exemple, avui li he tornat a preguntar què va passar al seu poble, durant la Guerra Civil, si hi va haver morts (ell tenia set anys, quan va començar la guerra). M'ha dit que no hi va haver morts, que gairebé tothom era de dretes, i que a un parell o tres de famílies d'esquerres no els va passar res, tot i que alguns veïns es van posar el vestit de falangistes i anaven pels carrers ben tibats.
Que el més rellevant que va passar va ser un dia que va arribar un home corrent i que, molt esverat, anava cridant: "Que venen els rojos, que venen els rojos!" I tothom es va espantar, i van marxar a correcuita del poble, el van deixar desert. Fins que al vespre, uns homes es van acostar al poble, a investigar, i van veure que no hi havia ningú. Els rojos no havien vingut. I van avisar que ja podia tornar tothom.
El Joan diu que aquell dia es va empipar i va rondinar molt, perquè va passar gana. Perquè amb l'esverament i les presses ningú no es va preocupar d'agafar res per menjar, i fins al vespre no van poder menjar ni beure res.
Diu que la guerra, el front, no va arribar al poble, que només alguna vegada arribava algun camió de soldats a buscar llenya, la carregaven, i tornaven a marxar. "Soldats de quin bàndol?", li pregunto. I em diu: "De quin bàndol? Eren soldats".
Alguna vegada ja li havia preguntat què havia passat al seu poble, durant la Guerra Civil. Crec que aquí ja ho havia comentat. Ara, si no em fes mandra, podria buscar algun d'aquests textos antics, i comparar-lo amb aquest que acabo d'escriure. Ves a saber, potser no tot coincidiria... Perquè amb el temps les memòries van canviant.
A més, quan ens anem fent grans (i abans també), la memòria es va omplint de forats, com un formatge de gruyere... o amb forats encara més grans, com els d'un formatge emmental. I els forats llavors pot ser que es quedin així, buits, o que de vegades es vagin omplint de ves a saber què...
El món dels forats dels formatges és ben curiós.
