30 de des. 2024

Dues versions

Dues persones, per separat, em parlen d'un parent seu. El dibuix que en fa cada una és bastant diferent. Una en fa gairebé una hagiografia, i silencia o relativitza tot allò eventualment problemàtic del parent. Perquè és obvi que vol donar-ne una bona imatge; no vol que sobre el record d'aquest parent hi hagi cap ombra.

L'altre, en canvi, s'ho passa bé ressaltant les contradiccions de la vida d'aquest parent. Subratlla la feina que en general s'ha fet al llarg dels anys per tal que la seva imatge pública fos modèlica, exemplar. A ell no li fan por, les contradiccions de la vida d'aquest parent. Al contrari, considera que fan el protagonista més versemblant. I més interessant.

El seu parent era una persona molt important, un personatge públic molt influent. Encara ho és avui, tot i que va morir fa molts anys. Molts, quan encara en faltava un bon grapat perquè nasquessin aquests dos descendents seus.

Tots dos tenen la mateixa informació del seu parent, això és el més curiós. Cartes, documents, publicacions... Tots dos han pogut accedir sense dificultats a la mateixa informació, en igualtat de condicions. I tots dos han estat interessats a fer-ho. També estan al cas de la informació que, temps enrere, es va destruir. Que es va destruir amb el propòsit de fer desaparèixer aspectes del seu parent que, als qui van promoure la destrucció, no els semblava oportú que fossin coneguts. 

L'única diferència és "la lectura que en fan", la interpretació, de tot plegat. I la selecció, sobretot per part del primer, que de manera conscient prefereix no parlar de tot allò que podria afectar el relat bonic, sense ombres, que ell vol que perduri del seu parent.

M'agraden, aquestes històries. El fet que dues persones, amb la mateixa informació, "a partir de la seva manera de ser", donin versions tan discrepants d'un mateix fet o una mateixa persona. Dic que m'agraden i m'interessen perquè són recordatoris de com, en general, es construeixen els relats històrics i els relats familiars. De manera més aviat poc fiable...

21 de des. 2024

Les orenetes

Llavors les visites a la Marta eren encara espaiades. Aquella vegada, a principis de l'estiu, feia bo: la Marta tenia totes les finestres obertes i unes orenetes passaven volant per dins del pis. Estava molt contenta, amb la companyia de les seves orenetes.

Com que les orenetes no volen perquè sí, vaig fer una inspecció, i vaig veure que al racó d'una habitació, damunt de la barra d'una cortina, havien començat a fer un niu. 

La Marta encara no se n'havia adonat. Li vaig dir que una cosa era que les orenetes anessin volant per dins de la casa, i que a ella la fes feliç. Però que també podia ser un problema, sobretot quan les orenetes comencessin a criar. Perquè si llavors un dia el temps s'embolicava, i potser feia ventades, o venien dies de mosquits, tindria un dilema, amb les finestres. Què faria, aleshores? Què seria més important, la lliure circulació de les orenetes o la seva comoditat?

A més, la Marta aquell dia tenia el cos ple de granets, petits, molts, uns granets que li feien molta picor. Li vaig dir que podria ser que aquells granets tinguessin relació amb les orenetes, amb els paràsits que poden hostatjar, i que encara que no hi hagués cap certesa d'aquesta relació, segurament era millor eliminar-ne la possibilitat. Perquè la picor la mortificava molt, i de mortificacions ja en tenia prou amb les altres, les que convertien des de feia temps la seva vida en un repte cada vegada més difícil, cada vegada més a la vora de ser del tot insuportable.

Ella, d'entrada, no volia fer res que importunes les seves orenetes, "les seves orenetes, tan boniques". Però a força d'insistir va acabar entenent que era, que havia de ser, més important la seva comoditat que la llibertat de les orenetes. I va acceptar que m'encarregués de "solucionar" el problema, cosa que vaig fer de seguida, abans que tingués temps de repensar-s'ho.

Com que abans no s'havia adonat de l'inici de la construcció del niu, li vaig dir que, a partir de llavors, havia de vigilar que aquelles orenetes no fessin cap nou intent, i que si ho veia, que de seguida ho impedís. Que ja que ella sola no podria fer-ho, que llavors ho digués a una amiga seva del poble que, cada dia, una estona o una altra, la passava a saludar i a preguntar-li si li calia alguna cosa. O que em telefonés a mi.

No recordo si les orenetes van fer algun altre intent de niu a dins de casa, crec que no. D'altra banda, la Marta no es va quedar sense orenetes perquè, com cada any, a l'eixida, les orenetes van refer i ocupar un parell de nius.

Quan hi vaig tornar al cap d'uns dies, potser va ser per casualitat, no ho sé, però la Marta ja no tenia tot el cos ple de granets. Em va agrair que uns dies abans hagués insistit per dur a terme la liquidació del niu de dins del pis. M'ho va agrair mentre, asseguts a l'eixida, les orenetes dels dos nius anaven i venien i ella se les mirava somrient. Mentre, més enllà, volaven alguns pardals i, de tant en tant, passava alguna tórtora...

19 de des. 2024

Monges

Acompanyo la Lívia quan va a veure un cunyat seu ingressat en un sociosanitari. Quan hi arribem, té una visita, una monja de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Aquesta monja li explica a la Lívia que, a l'escola que tenien, durant anys va coincidir donant classes amb la tia monja de la Lívia, i n'hi explica històries. La tia de la Lívia era bastant més gran que ella, ara tindria més de cent anys.

La Lívia està contenta, d'haver coincidit amb aquesta monja, cosa que ha sigut ben bé una casualitat. Resulta que una altra monja de la mateixa congregació s'ocupa de dur la comunió i fer una mica de companyia a les persones ingressades que ho demanen, com és el cas d'aquest cunyat que la Lívia ha anat a veure: creient i practicant, agraeix molt les visites d'aquesta monja i la possibilitat de poder anar combregant.

Quan amb la Lívia tornem cap a casa penso en aquestes monges. En la que ens hem trobat al sociosanitari, en la seva companya que visita els malalts, i en la tia de la Lívia. I l'endemà al matí decideixo fer el que feia dies que volia fer. Després d'esmorzar, me'n vaig cap al convent de les Franciscanes Missioneres de Maria, a saludar la germana Pilar. Fa potser un any la vaig anar a veure per primera vegada, per saber llavors coses de la meva cosina Clara, monja també de les Franciscanes Missioneres, morta fa uns anys. La Pilar va coincidir amb la Clara a la casa que la congregació té a Madrid, quan la Clara ja estava bastant malalta.

Aquesta vegada, a la recepció hi trobo una monja molt gran, molt baixeta, molt prima, molt menuda, amb cara de ratolí bondadós. M'entendreix, el seu parlar suau, amable, lúcid, i alhora la sensació que, de tan poca cosa que és, d'una bufada podria caure a terra. Avisa per l'altaveu la Pilar i, mentre no baixa la Pilar, parlo amb ella. M'explica que va estar més de quaranta anys a l'Argentina, quines eren les seves ocupacions allí... Després, quan baixa la Pilar xerrem una estoneta; la Pilar és una dona també amable, intel.ligent, comprensiva, una monja amb la qual es pot parlar amb facilitat.

Al vespre, decideixo seguir amb les meves activitats relacionades amb les monges. Escric a la María Jesús, de la Compañía Misionera del Sagrado Corazón de Jesús, l'orde de la meva tia Rosa. Quan la Rosa encara vivia, quan el cap li va començar a fallar, llavors, quan telefonava a la casa que aquestes monges tenen a Medellín en lloc de parlar amb la Rosa ja parlava amb la María Jesús. Després de morir la Rosa, de tant en tant ens hem seguit dient alguna cosa. 

Igual que la Pilar, la María Jesús és una dona intel.ligent, bona persona, solidària, i amb la que es pot parlar. Encara que, com la Pilar, "també sigui molt monja".

Quan torno cap a casa, se'm barregen les impressions d'aquestes diferents monges. I em venen diferents pensaments. Penso, per exemple, en aquesta monja tan menuda de la recepció, tan vulnerable; penso que, com altres monges malaurades, el 1936 hauria pogut acabar assassinada de mala manera en una cuneta. També penso en la tia de la Lívia, que llavors tenia dinou anys, que encara no era monja, i que si ja ho hagués sigut potser hauria pogut acabar igual. 

Igual, per exemple, que la Ramona Fosses, una de les monges que van morir assassinades al, des de llavors, anomenat Revolt de les Monges, a la carretera de Vallvidrera de la banda del Vallès (esmento la Ramona perquè m'agrada considerar-la "parenta sobrevinguda llunyana"...).

Penso en aquestes històries de monges, i en aquestes visites i converses meves. I penso també que és divertit (o deixem-ho en curiós), que alhora hi hagi qui m'atribueixi un problema (de mania, o rebuig, o el que sigui) en relació amb les monges.

18 de des. 2024

La Marta

La majoria dels apunts recollits aquí van ser escrits durant els últims mesos de vida de la Marta, i alguns posteriorment:

https://passavolant.blogspot.com/p/la-marta.html

17 de des. 2024

Les ofenses


Jo m'ofenc.
Tu t'ofens.
Ell s'ofèn.
Nosaltres ens ofenem.
Vosaltres us ofeneu.
Ells s'ofenen.
Després, tots ofesos,
ens barallem.
I així anem consolidant
un estat permanent
d'ofensa i estupidesa.

10 de des. 2024

Noves aventures del Joan Pintor

Trobo al contestador tres missatges del Joan Pintor, no entenc res del que diu. Li telefono i no em contesta, de manera que decideixo avançar un dia la visita que tenia pensat fer-li l'endemà. 

Arribo a casa seva. Després de trucar quatre o cinc vegades, m'obre. Fa molt mala pinta, al front hi té una gasa gran amb esparadrap, i la cara amb morats. Se'l veu encongit, insegur. Anem al menjador, seiem i li pregunto què li ha passat. Em diu que va caure, a la cuina, de morros, i després no es podia alçar. Que com que no es podia alçar es va arrossegar pel passadís, deixant un reguerol de sang, fins al menjador, on té el telèfon i l'aparell de la teleassistència, a una tauleta baixa. Hi va arribar i va poder prémer l'alarma. Li pregunto si no duia el medalló penjat, per avisar, i em diu que sí, però que no hi va pensar.

Un cop avisada la teleassistència, va venir una ambulància i se'l van endur a l'hospital, on després d'esperar-se unes hores li van posar uns quants punts al front. Llavors es va haver d'esperar un altre cop, perquè no hi havia cap ambulància disponible per tornar-lo a casa. Es queixa de l'hospital, de les esperes, diu que no el van atendre bé. Es queixa de la família, diu que no va aparèixer ningú. Es queixa, de tot.

Cada vegada que es clava una pinya fa un altre pas enrere, se'l veu més empetitit, més fràgil, "encara més fràgil"...

Mentre estic a casa seva, truca la filla d'una dona que havia sigut molt amiga del Joan. L'amiga va morir, però la filla segueix pendent del Joan. M'explica que fa quatre dies de la caiguda (el Joan no havia sigut capaç de dir-me quan havia caigut). M'explica també que no és veritat que no aparegués ningú de la família, quan va caure. Que els de la teleassistència van trucar a una neboda, que tenia la clau del pis, perquè els anés a obrir. I que després, aquesta neboda va anar amb ell a l'hospital, i es va esperar allí fins que al cap d'unes hores van tornar cap a casa.

Suposo que l'explicació del Joan és una combinació de la seva mala memòria i de la seva manera de ser de vegades poc agraïda; és trist, arribar a vell així, fràgil, desmemoriat, dependent i, de propina, poc agraït.

Uns dies després torno a passar per casa del Joan. M'adono que ha estat remenant l'estufa de butà, tot i que li havia dit que no l'havia de fer servir més, perquè el gas és perillós, i ell ja no s'aclareix, amb el seu funcionament. Li ho torno a repetir, i li recordo que ja té un bon calefactor, que va la mar de bé. De fet, el té engegat, i té el menjador, on fa vida, ben calent.

Després de repetir-li unes quantes vegades (perquè no el veig gaire convençut) que s'ha d'oblidar de l'estufa de gas, al final em diu que d'acord, que no la farà servir més. Però penso que ves a saber... De manera que, per assegurar-ho, aprofitant que és el dia de la recollida municipal d'andròmines, agafo l'estufa i la baixo al carrer. No la deixo al davant de casa, per si ell té algun mal pensament... l'arrossego fins a una cantonada, que des del seu balcó no es veu.

Al pis encara hi queden les bombones, haig d'esbrinar què s'ha de fer perquè algú les vingui a recollir, per tancar definitivament aquest tema. I després, a esperar el pròxim episodi, a veure quin serà.

Em va bé aquesta relació amb el Joan Pintor, és un recordatori de la fragilitat de la vida. Ell, fins fa quatre anys, no tenia cap problema important, malgrat els seus noranta anys. Però a partir de quan va caure la primera vegada, amb el cop molt fort que es va clavar al cap, tot va canviar radicalment. Ja no va ser el mateix, ni de bon tros. I després, de caiguda en caiguda (ja en porta unes quantes), ha seguit baixant graons...

8 de des. 2024

"Jo ho he vist"

A l'entrada del supermercat un home capta. És un home gran, potser té la meva edat. L'he vist aquí altres vegades, quan de tant en tant passo per aquest carrer. És molt educat, sempre somriu, tant si algú li dona alguna moneda com si no.

Sovint passo de llarg, però aquesta vegada m'aturo i li pregunto si vol alguna cosa del supermercat. Em diu que sí, pollastre, si pot ser, que després ell ja el courà.

Entro al supermercat, compro pollastre i també una barra de pa per a mi. Mentre estic a dins, se m'acosta una dona, potser també té la meva edat, i em diu: "Aquest home de fora el porten cada dia en taxi, jo ho he vist". I afegeix, seriosa, indignada: "Nosaltres a peu, i ells en taxi!". Així, "ells" en plural...

Suposo que m'ha vist que parlava amb ell abans d'entrar, potser m'ha sentit, no me n'he adonat. Li dono les gràcies per la informació, però no me la crec, no em sembla versemblant, el que m'ha dit, malgrat el seu "jo ho he vist".

Uns dies després, a un altre carrer bastant a la vora del supermercat, veig el mateix home. Camina a poc a poc, amb el cap cot, amb un caminar cansat. M'aturo i, des d'uns metres més enllà, me'l miro. Arriba davant d'una porta, l'empeny, entra i la tanca. És una casa "ocupada" per famílies de gitanos migrants, sovint se'ls veu pel barri, amb carrets, remenant contenidors i recollint tot allò que pot tenir encara algun valor.

Penso en aquella dona. Se m'acudeixen hipòtesis, més aviat tristes, relatives al fet que em digués que el duien en taxi, quan aquest home resulta que viu a menys de cinc minuts del supermercat...

2 de des. 2024

Un soldat

Era soldat a la força.
Com molts altres soldats.
Un soldat que,
en contra de la seva voluntat,
va haver d'anar a la guerra.
I a la guerra, un dia,
li van fer un forat al cap.
I amb el cap foradat, 
a dins d'una caixa de pi,
va tornar cap al poble.
Tenia altres projectes,
ell, abans de ser soldat.
Però a dins d'una caixa de pi,
amb el cap foradat i el cor aturat,
l'horitzó és molt limitat.

1 de des. 2024

Al carrer fa fred

Al carrer fa fred,
a dins de casa s'està bé.
Al carrer fa vent,
a dins de casa s'està bé.
Al carrer plou,
a dins de casa s'està bé.
Al carrer hi ha el Roberto,
el Manuel, el Joan, la Belén,
el Harry, l'Ibrahim...