Llavors les visites a la Marta eren encara espaiades. Aquella vegada, a principis de l'estiu, feia bo: la Marta tenia totes les finestres obertes i unes orenetes passaven volant per dins del pis. Estava molt contenta, amb la companyia de les seves orenetes.
Com que les orenetes no volen perquè sí, vaig fer una inspecció, i vaig veure que al racó d'una habitació, damunt de la barra d'una cortina, havien començat a fer un niu.
La Marta encara no se n'havia adonat. Li vaig dir que una cosa era que les orenetes anessin volant per dins de la casa, i que a ella la fes feliç. Però que també podia ser un problema, sobretot quan les orenetes comencessin a criar. Perquè si llavors un dia el temps s'embolicava, i potser feia ventades, o venien dies de mosquits, tindria un dilema, amb les finestres. Què faria, aleshores? Què seria més important, la lliure circulació de les orenetes o la seva comoditat?
A més, la Marta aquell dia tenia el cos ple de granets, petits, molts, uns granets que li feien molta picor. Li vaig dir que podria ser que aquells granets tinguessin relació amb les orenetes, amb els paràsits que poden hostatjar, i que encara que no hi hagués cap certesa d'aquesta relació, segurament era millor eliminar-ne la possibilitat. Perquè la picor la mortificava molt, i de mortificacions ja en tenia prou amb les altres, les que convertien des de feia temps la seva vida en un repte cada vegada més difícil, cada vegada més a la vora de ser del tot insuportable.
Ella, d'entrada, no volia fer res que importunes les seves orenetes, "les seves orenetes, tan boniques". Però a força d'insistir va acabar entenent que era, que havia de ser, més important la seva comoditat que la llibertat de les orenetes. I va acceptar que m'encarregués de "solucionar" el problema, cosa que vaig fer de seguida, abans que tingués temps de repensar-s'ho.
Com que abans no s'havia adonat de l'inici de la construcció del niu, li vaig dir que, a partir de llavors, havia de vigilar que aquelles orenetes no fessin cap nou intent, i que si ho veia, que de seguida ho impedís. Que ja que ella sola no podria fer-ho, que llavors ho digués a una amiga seva del poble que, cada dia, una estona o una altra, la passava a saludar i a preguntar-li si li calia alguna cosa. O que em telefonés a mi.
No recordo si les orenetes van fer algun altre intent de niu a dins de casa, crec que no. D'altra banda, la Marta no es va quedar sense orenetes perquè, com cada any, a l'eixida, les orenetes van refer i ocupar un parell de nius.
Quan hi vaig tornar al cap d'uns dies, potser va ser per casualitat, no ho sé, però la Marta ja no tenia tot el cos ple de granets. Em va agrair que uns dies abans hagués insistit per dur a terme la liquidació del niu de dins del pis. M'ho va agrair mentre, asseguts a l'eixida, les orenetes dels dos nius anaven i venien i ella se les mirava somrient. Mentre, més enllà, volaven alguns pardals i, de tant en tant, passava alguna tórtora...
