Trobo al contestador tres missatges del Joan Pintor, no entenc res del que diu. Li telefono i no em contesta, de manera que decideixo avançar un dia la visita que tenia pensat fer-li l'endemà.
Arribo a casa seva. Després de trucar quatre o cinc vegades, m'obre. Fa molt mala pinta, al front hi té una gasa gran amb esparadrap, i la cara amb morats. Se'l veu encongit, insegur. Anem al menjador, seiem i li pregunto què li ha passat. Em diu que va caure, a la cuina, de morros, i després no es podia alçar. Que com que no es podia alçar es va arrossegar pel passadís, deixant un reguerol de sang, fins al menjador, on té el telèfon i l'aparell de la teleassistència, a una tauleta baixa. Hi va arribar i va poder prémer l'alarma. Li pregunto si no duia el medalló penjat, per avisar, i em diu que sí, però que no hi va pensar.
Un cop avisada la teleassistència, va venir una ambulància i se'l van endur a l'hospital, on després d'esperar-se unes hores li van posar uns quants punts al front. Llavors es va haver d'esperar un altre cop, perquè no hi havia cap ambulància disponible per tornar-lo a casa. Es queixa de l'hospital, de les esperes, diu que no el van atendre bé. Es queixa de la família, diu que no va aparèixer ningú. Es queixa, de tot.
Cada vegada que es clava una pinya fa un altre pas enrere, se'l veu més empetitit, més fràgil, "encara més fràgil"...
Mentre estic a casa seva, truca la filla d'una dona que havia sigut molt amiga del Joan. L'amiga va morir, però la filla segueix pendent del Joan. M'explica que fa quatre dies de la caiguda (el Joan no havia sigut capaç de dir-me quan havia caigut). M'explica també que no és veritat que no aparegués ningú de la família, quan va caure. Que els de la teleassistència van trucar a una neboda, que tenia la clau del pis, perquè els anés a obrir. I que després, aquesta neboda va anar amb ell a l'hospital, i es va esperar allí fins que al cap d'unes hores van tornar cap a casa.
Suposo que l'explicació del Joan és una combinació de la seva mala memòria i de la seva manera de ser de vegades poc agraïda; és trist, arribar a vell així, fràgil, desmemoriat, dependent i, de propina, poc agraït.
Uns dies després torno a passar per casa del Joan. M'adono que ha estat remenant l'estufa de butà, tot i que li havia dit que no l'havia de fer servir més, perquè el gas és perillós, i ell ja no s'aclareix, amb el seu funcionament. Li ho torno a repetir, i li recordo que ja té un bon calefactor, que va la mar de bé. De fet, el té engegat, i té el menjador, on fa vida, ben calent.
Després de repetir-li unes quantes vegades (perquè no el veig gaire convençut) que s'ha d'oblidar de l'estufa de gas, al final em diu que d'acord, que no la farà servir més. Però penso que ves a saber... De manera que, per assegurar-ho, aprofitant que és el dia de la recollida municipal d'andròmines, agafo l'estufa i la baixo al carrer. No la deixo al davant de casa, per si ell té algun mal pensament... l'arrossego fins a una cantonada, que des del seu balcó no es veu.
Al pis encara hi queden les bombones, haig d'esbrinar què s'ha de fer perquè algú les vingui a recollir, per tancar definitivament aquest tema. I després, a esperar el pròxim episodi, a veure quin serà.
Em va bé aquesta relació amb el Joan Pintor, és un recordatori de la fragilitat de la vida. Ell, fins fa quatre anys, no tenia cap problema important, malgrat els seus noranta anys. Però a partir de quan va caure la primera vegada, amb el cop molt fort que es va clavar al cap, tot va canviar radicalment. Ja no va ser el mateix, ni de bon tros. I després, de caiguda en caiguda (ja en porta unes quantes), ha seguit baixant graons...
