Acompanyo la Lívia quan va a veure un cunyat seu ingressat en un sociosanitari. Quan hi arribem, té una visita, una monja de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Aquesta monja li explica a la Lívia que, a l'escola que tenien, durant anys va coincidir donant classes amb la tia monja de la Lívia, i n'hi explica històries. La tia de la Lívia era bastant més gran que ella, ara tindria més de cent anys.
La Lívia està contenta, d'haver coincidit amb aquesta monja, cosa que ha sigut ben bé una casualitat. Resulta que una altra monja de la mateixa congregació s'ocupa de dur la comunió i fer una mica de companyia a les persones ingressades que ho demanen, com és el cas d'aquest cunyat que la Lívia ha anat a veure: creient i practicant, agraeix molt les visites d'aquesta monja i la possibilitat de poder anar combregant.
Quan amb la Lívia tornem cap a casa penso en aquestes monges. En la que ens hem trobat al sociosanitari, en la seva companya que visita els malalts, i en la tia de la Lívia. I l'endemà al matí decideixo fer el que feia dies que volia fer. Després d'esmorzar, me'n vaig cap al convent de les Franciscanes Missioneres de Maria, a saludar la germana Pilar. Fa potser un any la vaig anar a veure per primera vegada, per saber llavors coses de la meva cosina Clara, monja també de les Franciscanes Missioneres, morta fa uns anys. La Pilar va coincidir amb la Clara a la casa que la congregació té a Madrid, quan la Clara ja estava bastant malalta.
Aquesta vegada, a la recepció hi trobo una monja molt gran, molt baixeta, molt prima, molt menuda, amb cara de ratolí bondadós. M'entendreix, el seu parlar suau, amable, lúcid, i alhora la sensació que, de tan poca cosa que és, d'una bufada podria caure a terra. Avisa per l'altaveu la Pilar i, mentre no baixa la Pilar, parlo amb ella. M'explica que va estar més de quaranta anys a l'Argentina, quines eren les seves ocupacions allí... Després, quan baixa la Pilar xerrem una estoneta; la Pilar és una dona també amable, intel.ligent, comprensiva, una monja amb la qual es pot parlar amb facilitat.
Al vespre, decideixo seguir amb les meves activitats relacionades amb les monges. Escric a la María Jesús, de la Compañía Misionera del Sagrado Corazón de Jesús, l'orde de la meva tia Rosa. Quan la Rosa encara vivia, quan el cap li va començar a fallar, llavors, quan telefonava a la casa que aquestes monges tenen a Medellín en lloc de parlar amb la Rosa ja parlava amb la María Jesús. Després de morir la Rosa, de tant en tant ens hem seguit dient alguna cosa.
Igual que la Pilar, la María Jesús és una dona intel.ligent, bona persona, solidària, i amb la que es pot parlar. Encara que, com la Pilar, "també sigui molt monja".
Quan torno cap a casa, se'm barregen les impressions d'aquestes diferents monges. I em venen diferents pensaments. Penso, per exemple, en aquesta monja tan menuda de la recepció, tan vulnerable; penso que, com altres monges malaurades, el 1936 hauria pogut acabar assassinada de mala manera en una cuneta. També penso en la tia de la Lívia, que llavors tenia dinou anys, que encara no era monja, i que si ja ho hagués sigut potser hauria pogut acabar igual.
Igual, per exemple, que la Ramona Fosses, una de les monges que van morir assassinades al, des de llavors, anomenat Revolt de les Monges, a la carretera de Vallvidrera de la banda del Vallès (esmento la Ramona perquè m'agrada considerar-la "parenta sobrevinguda llunyana"...).
Penso en aquestes històries de monges, i en aquestes visites i converses meves. I penso també que és divertit (o deixem-ho en curiós), que alhora hi hagi qui m'atribueixi un problema (de mania, o rebuig, o el que sigui) en relació amb les monges.
