19 d’abr. 2026

La coixinera


Està convençuda que li roben coses. L'última cosa que diu que li han robat és una coixinera. Està empipada, vol saber qui li ha robat. Diu que ha de posar càmeres de vigilància al pis, per poder enxampar el lladre.

Té més de noranta anys, viu amb una cunyada que també en té més de noranta. Viuen juntes des que els marits se'ls van morir. La cunyada, temps enrere, estava aficionada a pispar coses a l'altra, unes mitges, unes calces... Però d'això ja fa un temps: ara està molt apàtica, amb prou feines es mou del llit, ja no té delit ni energia per a res. Cosa que no impedeix que, a causa del seu passat, ara sigui la principal sospitosa. 

La idea de les càmeres de vigilància també té la seva gràcia... perquè la que diu que la roben i vol posar les càmeres, des de fa uns anys és cega: no veu el que passa davant seu i, és clar, tampoc veuria res que pogués gravar la càmera.

La història en concret de la coixinera s'acaba quan la cuidadora que tenen (va cada dia a casa d'elles unes hores), li diu que miri a dins d'un armari. Però ella no vol obrir l'armari, diu que perquè l'ha d'obrir, que ella el que vol és trobar la coixinera que li han robat, que no l'atabali.

És un armari tancat amb clau. Després de diferents intents per part de la cuidadora, cedeix. Obren l'armari... i a dins hi ha la coixinera presumptament robada. De l'armari només n'existeix una clau, i la clau la té sempre la que deia que li havien robat la coixinera.

M'ho explica la cuidadora, un dia que me la trobo pel carrer. M'ho explica rient i, alhora, dient-me que no sap si serà capaç de resistir molt temps amb aquestes dues dones. Perquè la història de la coixinera és ben bé una fotesa, del tot irrellevant, comparada amb altres històries que passen tot sovint a la casa d'aquestes dues dones, una i l'altra amb un cap ja bastant desmarxat.

Anys enrere, a les dues les havia tractat bastant, m'agradava parlar amb elles... Però la vellesa les ha convertit en dues persones irreconeixibles, en relació amb com eren abans. Que trist, ser testimoni aquesta decadència...