Des de finals del segle XIX, i durant bona part del segle XX, Olot era conegut pels seus tallers dedicats a la fabricació de Sants. (1)
Dues dones, a finals del segle XIX, des del poble on vivien van anar a Olot a comprar un Nen Jesús. Llavors era habitual, sobretot a segons quines zones, i encara més si es tenien pocs recursos, que la gent es desplacés a peu. Del poble a Olot era una bona caminada, potser uns cinquanta quilòmetres; amb aquesta distància, devien quedar-se a fer nit en algun lloc. Després, amb el Nen Jesús que una de les dones havia comprat, van tornar també a peu cap al poble.
El Nen Jesús va estar a la casa d'aquella dona fins que va morir. Després, la seva filla el va conservar, amb la mateixa devoció que la seva mare. Quan va arribar la Guerra Civil, la família va amagar el Nen Jesús, per tal que, durant la fúria anticlerical que es va desfermar al poble, no fos descobert i esbocinat o llençat a una foguera.
Acabada la guerra, el van treure de l'amagatall i va tornar a ocupar el seu lloc habitual a la casa. Més endavant, quan a morir també aquella dona (la filla de la compradora), una neta, també devota del Nen Jesús, el va seguir conservant: també li tenia molta devoció. Quan ella ja era molt gran i els seus fills la van dur a una residència, entre les coses que s'hi va endur hi havia el Nen Jesús. A partir de llavors, el va tenir a la seva habitació de la residència, fins que va morir.
Quan va morir, els seus fills (els besnets de la dona que havia anat a peu a Olot), d'entrada no sabien què fer d'aquell Nen Jesús amb una història tan llarga i entranyable. Fins que van pensar que el podrien dur a un convent de monges que hi havia no molt lluny. I ho van fer així.
No era la primera donació d'un Nen Jesús que rebien al convent: resulta que ja en tenien uns quants. Però no els era cap problema, al contrari, perquè durant el temps d'Advent, col.locaven els diferents Nens Jesús que tenien per tot el convent; era un costum anual que feia molta il.lusió a les monges.
Del que he explicat potser hi ha algun detall que no és del tot exacte (ara mateix, dubto si m'he saltat una generació, d'aquelles dones que van anar heretant el Nen Jesús). Podria ser, perquè quan em van explicar aquesta història potser no la vaig retenir prou bé, tot i que l'escoltava amb atenció, ben encuriosit. (2)
Escoltava amb atenció no només perquè em semblava una història extraordinària, sinó també perquè aquest Nen Jesús, anys enrere, l'havia vist. I m'hi havia fixat, perquè sempre m'ha agradat mirar els figures o pintures de sants, mares de deu, sagrats cors, crucifixos, etc. que veig a les cases de la gent i a les esglésies.
Anys enrere m'hi havia fixat, però llavors ningú no em va explicar la seva història, una història que, aleshores, encara estava incompleta, perquè hi faltava el viatge a la residència i la donació final al convent.
--
(1) En vaig parlar una mica fa un any, "Sants de guix",
(2) Un altre exemple del meu interès per la imatgeria religiosa, "Estampes",
